missió impossible

 

CARLOTA GURT
Tria: llibre o hotel
Quadern | El País
15|7|2023

 

Odio les persones que han dissenyat els hotels on m’he allotjat aquest últim any. Les odio perquè no llegeixen. I em direu: cadascú que faci el que li roti. D’acord. Però si ets interiorista del sector hoteler, hauries de pensar en les necessitats dels hostes, per més que no siguin com tu.

A molts hotels, a la tauleta de nit hi ha una mena de quadre de comandament per governar els llums de l’habitació. No sé vosaltres, però jo amb més de dos interruptors em foto uns embolics que cada cop que he de tancar un llum em passo cinc minuts fent discoteca. Però el problema no és agafar un atac d’epilèpsia per l’efecte estereoscòpic, sinó que cap dels sis interruptors encén un llum decent per llegir. Sí que poden encendre una tènue llum d’un blau sideral sobre el capçal, la qual m’imagino que està pensada per crear un ambient lumínic òptim per mirar la tele (activitat que es nota que l’interiorista de torn practica de gust). Poden encendre també llums que pengen elegantment de fils invisibles i que només serveixen per veure el que hi ha sobre la tauleta.

A banda de tenir la certesa que l’interiorista no llegeix, tinc dues hipòtesis més. La primera: que l’interiorista no és l’únic que no llegeix, sinó que és una cosa general i que per això no tenen en compte els clients lectors, perquè són una minoria (igual que no tenen en compte els jugadors de mahjong i no disposen de taulers per jugar-hi). La segona: que potser saben que hi ha gent que llegeix, però no conceben que llegeixin estant de vacances, com si lectura i relax fossin incompatibles.

L’altre problema gros és ludicodecoratiu. Costa trobar hotels amb llibres disponibles per endur-te’ls a l’habitació (idea: tenir llibres de contes perquè el client no hagi de deixar una narració a mitges). I quan en tenen solen ser: a) llibres que els hostes han abandonat a l’hotel (ho sé per l’estranya barreja de llengües que hi regna; que els abandonin no és precisament garantia de qualitat literària), o b) llibres tronats sense gaire interès amb una mida de lletra il·legible (per entendre’ns, els que totes les àvies del país tenen a casa, amb especial menció dels llibres que regalava La Caixa). En resum, llibres que no fan venir llegidera.

Per últim, hi ha el drama que ens va arribant: els llibres falsos. És a dir, els hotels que, com el Seventy de Barcelona, llueixen un vestíbul amb parets folrades de llibres, o més aviat d’objectes que semblen llibres, perquè no ho són. Són una superfície encolada de lloms falsos, que tenen l’avantatge que és facilíssim treure’ls la pols. També hi ha les capses disfressades de llibres. El llibre d’attrezzo. Es veu que aquesta moda fa furor entre els decoradors (n’he llegit articles al New York Times i a l’Spectator).

Ja m’ho veig a venir: una habitació d’hotel decorada amb falsos llibres on serà impossible llegir un llibre autèntic estirada al llit. Quin naufragi, tot plegat.