per a lectura i decoració

 

El País. 11|4|2026

missió impossible

 

CARLOTA GURT
Tria: llibre o hotel
Quadern | El País
15|7|2023

 

Odio les persones que han dissenyat els hotels on m’he allotjat aquest últim any. Les odio perquè no llegeixen. I em direu: cadascú que faci el que li roti. D’acord. Però si ets interiorista del sector hoteler, hauries de pensar en les necessitats dels hostes, per més que no siguin com tu.

A molts hotels, a la tauleta de nit hi ha una mena de quadre de comandament per governar els llums de l’habitació. No sé vosaltres, però jo amb més de dos interruptors em foto uns embolics que cada cop que he de tancar un llum em passo cinc minuts fent discoteca. Però el problema no és agafar un atac d’epilèpsia per l’efecte estereoscòpic, sinó que cap dels sis interruptors encén un llum decent per llegir. Sí que poden encendre una tènue llum d’un blau sideral sobre el capçal, la qual m’imagino que està pensada per crear un ambient lumínic òptim per mirar la tele (activitat que es nota que l’interiorista de torn practica de gust). Poden encendre també llums que pengen elegantment de fils invisibles i que només serveixen per veure el que hi ha sobre la tauleta.

A banda de tenir la certesa que l’interiorista no llegeix, tinc dues hipòtesis més. La primera: que l’interiorista no és l’únic que no llegeix, sinó que és una cosa general i que per això no tenen en compte els clients lectors, perquè són una minoria (igual que no tenen en compte els jugadors de mahjong i no disposen de taulers per jugar-hi). La segona: que potser saben que hi ha gent que llegeix, però no conceben que llegeixin estant de vacances, com si lectura i relax fossin incompatibles.

L’altre problema gros és ludicodecoratiu. Costa trobar hotels amb llibres disponibles per endur-te’ls a l’habitació (idea: tenir llibres de contes perquè el client no hagi de deixar una narració a mitges). I quan en tenen solen ser: a) llibres que els hostes han abandonat a l’hotel (ho sé per l’estranya barreja de llengües que hi regna; que els abandonin no és precisament garantia de qualitat literària), o b) llibres tronats sense gaire interès amb una mida de lletra il·legible (per entendre’ns, els que totes les àvies del país tenen a casa, amb especial menció dels llibres que regalava La Caixa). En resum, llibres que no fan venir llegidera.

Per últim, hi ha el drama que ens va arribant: els llibres falsos. És a dir, els hotels que, com el Seventy de Barcelona, llueixen un vestíbul amb parets folrades de llibres, o més aviat d’objectes que semblen llibres, perquè no ho són. Són una superfície encolada de lloms falsos, que tenen l’avantatge que és facilíssim treure’ls la pols. També hi ha les capses disfressades de llibres. El llibre d’attrezzo. Es veu que aquesta moda fa furor entre els decoradors (n’he llegit articles al New York Times i a l’Spectator).

Ja m’ho veig a venir: una habitació d’hotel decorada amb falsos llibres on serà impossible llegir un llibre autèntic estirada al llit. Quin naufragi, tot plegat.

un llibre dolentíssim i necessari

JUAN TALLÓN
Un libro malísimo y necesario
epe
29|1|2023

Parece evidente que los libros malos existen, y que el mundo se volvería insoportable, tremendamente soporífero, si de él solo formasen parte las cosas perfectas y bellas, los aciertos, las verdades como catedrales, los éxitos, las personas del todo maravillosas. Me pregunto si podría sobrevivir el sector editorial sin libros malos, mediocres o corrientes, cuyos autores, por otra parte, creen que no lo han hecho nada mal. Está por llegar ese escritor que comience la promoción de su nueva novela anunciando: "No quiero parecer presuntuoso, pero es mi peor libro. No podría haber escrito uno más malo, sinceramente. Más malo no puede ser. ¡Es que es malísimo! Soy optimista acerca de las ventas".

Todo lo que un autor es capaz de decir, me temo, es que hace muchos años escribió un libro bastante malo. Hasta ahí puede llegar: a ser honesto en relación a cosas que quedan demasiado lejos en el tiempo y en el recuerdo. El último libro, en cambio, siempre es bueno, ambicioso, resultado de atravesar el mejor momento de tu carrera. Mis tres primeras obras, por ejemplo, son lamentables. Si la última también encajase en esa categoría, creo que no me atrevería a expresarlo. Me falta el valor necesario para cavar mi tumba. Prefiero que la cave otro. Ojalá tuviese la suerte, en última instancia, que tuvo Philip Roth cuando la crítica comentó de su primera novela, Deudas y dolores, cosas como "Es la clase de libro malo que solo podría haber escrito un buen escritor", o "Es el mejor libro malo del año".

LIBROS INEVITABLES

Quizá haya que reconocer que los libros malos son a la vez inevitables. Por otra parte, ¿qué es un libro malo? ¿Y cuánto de malo? ¿Se puede admitir que lo sea solo en parte? ¿Y si aparece alguien y dice que a él le gusta y que es buenísimo? Puesto que a menudo no logramos ponernos de acuerdo en que un libro bueno es bueno y por qué, pues siempre habrá alguien a quien le parezca flojo, o normalito, ¿qué no ocurrirá con un libro malo? 

Hay algo milagroso en los libros malos. Nadie se propone escribirlos expresamente, como sí ocurre con los buenos, y sin embargo lo consigue. Todos ansiamos, de entrada, escribir una novela magnífica, que convenza a la crítica y atraiga al público, aunque después no nos salga. Pero ¿quién podría aspirar a escribir desde el principio una novela horrorosa, a base de clichés, giros previsibles, personajes que no saben dialogar o un estilo descuidado y pobre? Prodigiosamente, la mediocridad se abre paso y en ocasiones con éxito, de modo que los libros malos favorecen la existencia en algún momento de los buenos. Necesitamos obras brillantes, pero, por una curiosa razón de mercado, también corrientes. 

Años atrás visité una tienda de Merkabueble. No acudí en busca de un sofá, ni de una cama o un armario. Un amigo había discutido en cierta ocasión con un escritor que llegó a ministro de Cultura, y acabó por decirle que sus libros "solo servían para decorar las estanterías de Merkamueble de Ourense", así que quise corroborarlo. Los primeros títulos en los que reparé estaban en una cómoda: eran cuatro ejemplares de Corazón Agatha, de José María Plaza, una biografía sobre los años deslumbrantes de Ágatha Ruiz de la Prada en la movida madrileña. Me cansé de contar volúmenes de Abominación, de Paul Golding. Al llegar a 40 lo dejé. No tenía la menor idea de quién era Paul Golding, además. También me harté de ver volúmenes de México, de Carlos Salinas de Gortari. No era un libro cualquiera. ¡Tenía 1.424 páginas! Y, por supuesto, allí estaban los libros del exministro, y al día siguiente, uno de los míos, con el que decoré un mueble bar muy desangelado, demostrando que no hay libro, por malo que sea, que un día no se vuelva necesario.

amb la biblioteca al fons

LLÀTZER MOIX
Amb la biblioteca al fons
La Vanguardia
1|6|2020

Un efecte col·lateral de les videoconferències, tan freqüents en aquests temps de teletreball, ha estat l’exhibició de part del domicili. Si més no de la part que queda a l’esquena de cada videoconferenciant. A alguns els agrada compartir i aprofiten l’ocasió per col·locar la càmera de l’ordinador estratègicament i, així, lluir salons, mobiliari i terrasses. D’altres són partidaris de la discreció i apaguen la càmera: si em senten, diuen, ja n’hi ha prou. I d’altres, menys radicals però igual de gelosos de la seva intimitat, trien com a fons una paret blanca i despullada.

Hi ha altres opcions més naturals, com per exemple connectar-se en l’habitació que s’utilitza habitualment per treballar a casa, que sol ser la que no dona problemes amb internet. Si es tracta d’un petit despatx, acostuma a tenir una taula, una cadira, un ordinador i, probablement, alguns llibres, tot i que la mida de la biblioteca és variable: hi pot haver diversos llibres de consulta sobre la taula, o d’altres en una lleixa, o piles per terra, o fins i tot prestatgeries que cobreixen les parets de banda a banda i de dalt a baix.

Els bibliòfils que guarden a casa gran quantitat de llibres i que, inevitablement, a l’hora de la videoconferència apareixen amb molts d’ells a l’esquena, aquests dies han rebut crítiques. “Se les donen d’intel·lectuals”, els retreuen els censors, en un to reprovatori semblant a l’utilitzat per dir: “Se les donen de bones persones (i són molt dolents)”.

Ja sabem que l’intel·lecte ens dona molts problemes, però d’aquí a presentar la vida intel·lectual com una cosa criticable... Ens faria semblar millors presentar-nos amb una panòplia de cacera –isards d’ulls tristos, senglars d’ullal recargolat– al darrere? Amb els trofeus guanyats en campionats de petanca? Amb la col·lecció de xapes d’ampolles de cava meticulosament ordenada? Amb una lleixa curulla de pongos com ara ceràmica de Valauri, un canelobre de l’àvia o una reproducció en plàstic de la torre Eiffel?

Els llibres no són el pitjor que es pot tenir a casa. I, posats a fer, val més tenir-n’hi bastants, almenys tots els que ens agraden, més que no pas uns quants o, no cal dir-ho, un i prou. Aquesta última afirmació hauria desplagut a Mao Zedong, que deia que com més llibres llegim més estúpids ens tornem. Esclar que el que pretenia el líder xinès era que la gent es passés la vida amb un sol llibre –el seu Llibre vermell–, del qual va col·locar 900 milions d’exemplars. Un home espavilat, aquest Mao. I un tirà. De fet, les persones d’un únic llibre són carn d’adoctrinament i de fanatisme.

Per tant, com més llibres –bons– tinguem, millor, perquè als llibres hi ha la vida, abocada pels esperits escollits. Per això el poeta i assagista Logan Pearsall Smith, que era una mica exagerat, deia allò de “la gent opina que l’important és la vida, però jo m’estimo més llegir”.

el transcriptor

Hasta quizás los treinta años tenía la costumbre de transcribir fragmentos de mis libros favoritos y pegarlos en la pared, sin mayor despliegue que una hoja tamaño carta y una barra de Stic-fix. A veces los transcribía a mano, otras veces los tipeaba e imprimía. Un largo párrafo del capítulo «Nieve», de La montaña mágica, por ejemplo.

Acababa casi siempre memorizando esos fragmentos, pero el objetivo era más difuso: ornamental, sentimental, epigonal. Recuerdo un verano en que todas las moscas de la calle Humberto Trucco descubrieron que si se posaban en alguna letra de alguna de esas palabras yo no las mataría.

No sé por qué abandoné esa costumbre tan alegre. Por pudor, quizás. Supongo que era una variante exhibicionista del subrayado.

Alejandro Zambra. «Traducir a alguien (II)». A: Tema libre. Anagrama, 2019. P. 126.

per a lectura i decoració

Una vez alguien me dijo, muy suelto de cuerpo, que compraba libros según el tamaño y el color de sus lomos porque los veía como parte de la decoración de su casa. Si bien muchas veces había oído chistes acerca de gente que posee libros con un mero afán ornamental («Ese es un gran admirador de la Escuela de Frankfurt», «¿Ah, sí? ¿Cómo lo sabés?», «Tiene todos los libros de Adorno»), nunca había escuchado a nadie admitirlo, y mucho menos de una forma tan despreocupada.

La anécdota recuerda a la encargada de un puesto de libros junto al río Sena de la que habla Hemingway en París era una fiesta. La mujer le explicaba su forma de distinguir si un libro tenía valor: «Primero, depende de si tiene ilustraciones. Luego, según que las ilustraciones sean buenas o malas. Luego está la encuadernación. Si un libro es bueno, el que lo compra se lo hace encuadernar bien». Cuando la mujer, que solo leía en francés, le preguntó si había algún modo de distinguir los buenos libros en inglés, Hemingway respondió:«Yo los distingo leyéndolos».

Cristian Vázquez. Contra la arrogancia de los que leen. Trama, 2018. P. 11.

agafa els llibres i corre

LUIS BENAVIDES
Pillatge a la gala del premi Planeta 2018
elPeriódico
17|10|2018

Nombrosos convidats es van emportar a casa els centres de taula, creats a partir de llibres antics d'una petita llibreria especialitzada

La nit que l’escriptor Santiago Posteguillo es va emportar a casa el premi Planeta 2018, alguns convidats al prestigiós sopar literari organitzat pel gegant editorial van decidir que no podien anar-se’n amb les mans buides. Els centres de taula realitzats expressament per a l’ocasió per la Fundació Fupar van ser objecte de pillatge, com va retransmetre Llucia Ramis en el seu compte de Twitter. “Els estem rapinyant”, va escriure la periodista i escriptora, de 41 anys, en rigorós directe. El seu fil a la xarxa social de l’ocellet blau va aixecar la llebre.

Si haguessin sigut uns ornaments florals qualssevol, la seva desaparició no hauria suposat cap problema. Emportar-se els centres de taula dels casaments, batejos i comunions és un clàssic. No obstant, els centres de la gala celebrada aquest dilluns eren valuosos perquè la base d’aquestes creacions ornamentals eren llibres antics, alguns eren veritables rareses. “Aquests centres de taula han sigut elaborats per la nostra fundació gràcies al conveni de lloguer amb una llibreria especialitzada en llibre antic”, va respondre Fupar a la mateixa xarxa social. "Sabíem que estàvem cometent una petita barrabassada, però mai vam pensar que fos un robatori", explica Ramis a EL PERIÓDICO...

Aquí, la resta de la notícia. I aquí, la columna d'ahir d'en Quim Monzó.

per a lectura i decoració: proust

La famosa magdalena proustiana en format 372 x 260 cm., per 297.00 €.

ohmywall

[Font: Improbables libraries, improbables bibliothèques]

les cases i els llibres

LLUCIA RAMIS
Les cases i els llibres
La Vanguardia
25|2|2018

Era la tia rica. Els horabaixes que la visitàvem, ens donava caramels d’anís. A l’entrada tenia l’estàtua d’un llebrer de porcellana, de mida real. També tenia les parets folrades de llibres. Però si intentaves treure’n algun de la prestatgeria, descobries que només hi havia els lloms. Era un decorat. Els llibres vestien. Ella deia: “Preferesc que em digueu que m’estimau encara que sigui mentida, que no em digueu res”.

Quan cerques pis, les fotos te’ls solen mostrar amb una il·luminació saturada i una decoració falsa i minimalista d’agència immobiliària; posen flors a la taula del menjador. També són habituals els que ni tan sols han recollit els plats bruts de la cuina, ja sigui per mandra o per demostrar que allà hi ha vida (potser massa). Els meus preferits són aquells que deixen al descobert el gust recarregat dels inquilins: pesades aranyes al sostre, cortines de roses marcides, sofàs selvàtics amb tapets de ganxet i mil milions de fotos al moble de la tele.

Es podria fer una exposició de totes aquelles intimitats esbombades a portals com Idealista, Fotocasa o Habitaclia. De moment, el top és una habitació que m’he posat com a fons de pantalla, on els estampats de la paret i el cobertor d’un llit de conglomerat, amb un sintonitzador de ràdio al capçal, batallen sota un crucifix kitsch de ferro colat, un telèfon vermell i sis d’aquells despertadors que regalaven els bancs, tots diferents.

Tant si són curoses composicions d’estil nòrdic o al·lucinants quadres costumistes dels setanta, als pisos dels anuncis gairebé mai no hi ha llibres. La qual cosa complica la ja difícil tasca d’imaginar on ficaries els teus, sobretot quan aquesta decisió vendrà determinada per si hi cabran. El pitjor de les mudances sempre són els llibres. Crec que era Borges qui deia que a la seva biblioteca no n’entrava cap sense que abans en sortís un. Llegesc que tsundoku és una paraula japonesa que designa la pràctica de comprarlos i apilar-los. Sabem molt d’una persona a partir dels llibres que té i de com els endreça.

Tenc la teoria que, quan troben el seu lloc, tu també has trobat el teu, i per això tan poca gent vol anar-se’n de casa amb els llibres a sobre. I per això, de fet, les cases amb llibres s’anuncien tan poc. Una altra possibilitat és que a les llars ja no hi hagi llibres. Als webs he arribat a veure paravents i parets empaperades amb la imatge d’una biblioteca; una versió més elaborada que la de la meva tia rica. Els llibres són decoratius, sempre que no ocupin espai. Ni saber. A ella li agradava sentir que el que l’envoltava era real, encara que fos una representació: els lloms a les prestatgeries, el gos de porcellana, l’amor. Ara ja ni tan sols cal guardar les aparences, a qui vols enganyar. Mires l’interior d’aquelles cases per vendre o llogar, i en la majoria dels casos, sents el seu mateix buit.

mehr licht!

Lumilivre. La Pépite. 49,90 €.

simulacres

Panells de lloms, Ralf's Antiques and Fine Art.

b2 boutique hotel, zurich

Ocupa la antigua cervecería Hürlimann, un edificio del patrimonio industrial de Zurich, reconvertido por Althammer Hochuli Architekten. Revela una amalgama de varias fases de historia. Más de 33.000 libros que se apilan en la pared forrada de madera de roble ahumado. El visitante accede a las habitaciones a través de un cuerpo esculpido en hormigón visto que marca el centro espacial y hace de referencia. En su base, dicha escultura lleva a la sala de juntas donde la mesa de conferencias angular refleja la forma irregular del cuerpo de luz rodeado por una cubierta textil de terciopelo rojo. Las habitaciones son pragmáticas, de estética clásica reinventada y disponen de un cubículo de baño que amplía el espacio gracias a sus paramentos de vidrio. Un precioso diseño para aguas termales en la cubierta con plataformas de madera.

Laoestudio. B2 Boutique hotel + spa. 1|3|2013.

La Wine Library del B2 Hotel.

per a lectura i decoració: la botiga de sonia rykiel a parís

La novedosa tienda conceptual de Sonia Rykiel en París

Concebida por Julie de Librian, la directora artística de la marca, en colaboración con el director Thomas Lenthal y el artista André Saraïva, este renovado espacio y su aspecto “exagerado” definitivamente lograron el impacto buscado. Las interminables filas de libros que se extienden del piso al techo de este local de la Rive Gauche parisina, remiten automáticamente a las icónicas líneas de los diseños de Rykiel.

De Librian cuenta que la idea detrás del diseño está directamente ligada a la geografía del lugar. La Rive Gauche, donde se ubica el imponente local, es una zona famosa por su relación con artistas. Hace años, abundaban librerías, pequeños cafés y ateliers donde la gente leía, pintaba y escribía por igual. Con el paso del tiempo, las librerías de la zona comenzaron a desaparecer y, con ellas, parte de la historia del lugar. “Necesitamos de la historia tanto como necesitamos de la moda”, dice de Librian, “No quiero decir que este área se haya volcado exclusivamente a la moda, pero es importante respetar la historia de un lugar tan icónico… no digo que deberíamos abrir una librería, pero sí creo que hay formas de combinar ambas cosas y rendir así tributo a la historia del margen izquierdo parisino”.

[...] Vale aclarar que los libros no son solo objetos de decoración: los clientes pueden hojearlos y leerlos. Tanto es así que de Librian cuenta que una amiga confesó hace poco haberse llevado uno, porque quedo completamente atrapada cuando comenzó a leerlo. A lo que ella le respondió: “no hay problema, cuando lo devuelvas puedes llevarte otro”.

Nuevas tiendas basadas en este diseño abrirán sus puertas: en Aoyama a fines de abril y en Londres hacia mediados de mayo.

Layout. 29|04|2015.

a quatre hores i vint-i-sis minuts de fargo, respectant els senyals

______________

P.S.: Sobre el títol. Resulta que tot el que sé de Duluth ho he après a la primera temporada de la sèrie Fargo. 

per a lectura i decoració: juniper books

Juniper Books, custom collections, una empresa de Boulder, Colorado, fundada l'any 2001 per Thatcher Wine, crea biblioteques a mida per a empreses i particulars. Forma i fons. De vegades, a petició dels clients —hi ha gent per a tot—, són pur decorat de cartró pedra, per fer bonic i prou. I, des de l'any 2010, han ampliat la seva oferta de serveis i també es dediquen a personalitzar cobertes de llibres.

· Selling a Book by Its Cover. Penelope Green. The New York Times. 5|1|2011.

· A House to Look Smart In. Heidi Mitchell. The Wall Street Journal. 27|6|2012.

· 7 Questions For Thatcher Wine, Founder, Juniper Books. Stephen Milioti. Gilt | The Fifth Floor. 26|2|2014.

Per a mostra, un botó: l'any 2012, amb motiu de la 84a entrega dels oscars, Juniper Books va ser l'empresa encarregada de dissenyar la biblioteca de la greenroom del teatre Kodak, és a dir, la sala d'espera darrere l'escenari. Sota les tapes s'amagaven biografies i llibres sobre cinema.

a base de lloms

Armariets per als alumnes. Biloxi Junior High School, Mississippi.

[Font abcNews. Mississippi School's Literary Lockers Give 'Cool Factor' to Reading] 

dia mundial de la poesia

Biblioteca Can Pedrals. Granollers

aparadors

Exposició organitzada per la Biblioteca Vicente Aleixandre de Badia del Vallès, 

amb motiu del Dia Internacional de la Dona.

mehr licht!

Lamp In a Box.

Erika Rossi. Illuminata.

The Enlightenment, de Studiomeiboom.

Artichoke Colorful Cartoon Pendant Light, de Zipper8Lighting.

Book Lamp, de Ragip Erdem.

Meermanno Booklight, Barbara Vos.