entrevista amb miquel bonet

VÍCTOR RECORT

ENTREVISTA

Miquel Bonet: “Per salvar Catalunya, els escriptors a contrapèl hem d’agafar tota la pasta que puguem”

El Nacional

31|10|2022

Per a alguns, Miquel Bonet (Reus 1977) no necessita presentacions. A la resta, només us el podem presentar amb cites de la pel·lícula Scarface: “Necessiteu persones com jo, per assenyalar-les i dir: Aquest és el dolent! I vosaltres, ¿què sou? Els bons? I ara. Només sabeu amagar-vos i mentir. Jo no tinc aquest problema. Jo sempre dic la veritat, fins i tot quan menteixo”. Piulaire de boc gros, articulista insolent, enemic declarat de la Internacional Papanates: Bonet és tantes coses com punts de mira té damunt el clatell. Un grapat d’anys després de debutar amb la novel·la El dia de l’escórpora, l’autor reusenc torna a les llibreries amb Periodisme de contacte, un recull d’articles feridors i brillants sobre el Camp Tarragona per on hi desfilen des de Gabriel Ferrater fins a Leopoldo María Panero.

Malgrat que és un recull d’articles publicats al llarg dels anys, a Periodisme de contacte hi trobem una veu sense gradacions, molt cohesionada i molt contundent. Sempre has escrit d’aquesta manera?

Quan escric El dia de l’escórpora, ja configuro aquesta mena de veu on, alhora, soc i no soc jo. No puc negar que soc jo qui escric, però sí que utilitzo mecanismes d'autoficció per aconseguir una veu cínica. Jo intento escriure des del pitjor de mi mateix, mai des del millor. Si fóssim a El club de la lucha, el Bonet escriptor seria el personatge fosc. És la meva part chunga, la que poso a escriure. L’altra part diu molts tòpics, és massa complaent; defuig el conflicte. La meva part bona no té cap interès, des del punt de vista literari. En canvi, la part sarcàstica i amb mala llet, deixar anar de dintre aquesta bèstia, a mi em diverteix molt. És una manera d'escriure satiricodecadentista, que envia el missatge que tot està perdut i tot està per perdre. I és normal, que la veu de Periodisme de contacte et sembli conformada, perquè va ser el to que vaig fer servir a la novel·la, i vaig decidir no tornar a modular-lo. En el fons, està tot molt més pensat del que sembla. 

“A Espanya, el que deies no es tenia en compte si abans no condemnaves el terrorisme d'ETA. Aprofito l'avinentesa, per cert, per condemnar públicament l'horror del nazisme”. Això és pur Ricky Gervais.

Ara el Gervais està una mica cancel·lat, però la reflexió sobre l'humor primordial i més interessant que jo he sentit, l'ha feta ell. Trobo que és un teòric força intel·ligent, quan parla dels límits de l’humor. Aquests límits sempre creiem tenir-los resolts, però és cíclic: passen dos anys i hi tornem a caure de quatre potes. Per jutjar l’humor hi ha dos criteris bàsics: la qualitat i el codi penal. Quan tu incorres en un delicte per honor i calúmnies, vas a un jutjat, et defenses i, si et toca pringar, pringues. Quan parlem de pagar un preu per fer un acudit, el preu és aquest.

I què en penses, de la suposada ‘cultura de la cancel·lació’?

La cultura de la cancel·lació? Dir-li cancel·lació a segons quines coses em sembla exagerat. Si hi ha gent cancel·lada, ho està només en certs àmbits on la seva producció, d’entrada, ja no hi tenia cap capacitat de penetració. Això ha passat tota la vida, és una dinàmica habitual: els col·lectius s’apleguen per la seva manera de pensar i per la seva manera d’expressar-se. És normal i sa, que existeixen diferents opcions expressives, i que algunes estiguin confrontades. Jo he faltat a molts col·lectius i estic segur que, per principis, no obriran el meu llibre. Jo això ho trobo normalíssim, de la mateixa manera que jo un llibre del Fernando Savater no el llegiré, perquè no em surt dels ous. Amb les nostres decisions presumptament responsables, triem l’àmbit i l’espectre on volem tenir certa prèdica. Hem de començar a normalitzar això, ja per una qüestió de sanitat: no pots agradar a tothom. I no només això, sinó que has de comptar que sempre, sempre, hi haurà algú que no et podrà veure.

Llegint Periodisme de contacte m’ha vingut al cap allò que deia Josep Asensio sobre que Valero Sanmartí era “producte de la necessitat de comprar la prosa de Sostres sense embrutar-se les mans”.  

Una dècada enrere va haver-hi la revolució dels blogs, d’on van sortir gent com el Jair Domínguez o el Valero Sanmartí. Ells ens van fer veure, no només que es podia provocar en català, sinó que es podia fer servir un llenguatge que no era el que podies llegir als diaris i a la literatura catalana. Que podies insultar la gent. Això a mi em va obrir un món, perquè demostrava que es podia ser escriptor sense la necessitat de fer servir el registre de Carner o d’Espinàs. Els articles de l'Espinàs estan molt bé, però el seu llenguatge és monòton, un déjà-vu fastigós on sempre acabes al mateix lloc. En canvi, aquesta aposta per l’expressió que van fer el Valero i tota aquella colla de gent, ens va obrir moltes portes.

Fenòmens com La Sotana i El Soterrani clarament en són deutors.

I coses que ell deia fa 10 anys encara són vigents, si ho penses. L’emmirallament de la joventut d’esquerres catalana amb la cosa basca, per exemple, era una cosa de la qual el Valero se’n va fotre molt. Que aquella tendència ridícula s’hagi acabat és, en part, mèrit seu. En cert moment, el personatge no li va donar més de si, perquè al final si et planteges una carrera des de la màscara, t’estàs ficant en un carreró sense sortida. Jo això d’utilitzar un pseudònim no m’ho he plantejat mai, però també és cert que jo vaig començar a escriure amb les coses més clares i de tornada de tot. Tinc 44 anys, i en fa 7 que escric. Jo em vaig dedicar molts anys a l'hostaleria i després a la química i al món industrial. Fins que se'm van inflar els collons.

Creus que el menfotisme de la teva prosa té a veure amb el fet de viure lluny de Barcelona i, per tant, de les seves capelletes literàries?

Barcelona, en aquest sentit, és molt dura. És una ciutat molt coaccionadora de la llibertat, amb molts mecanismes per fer-te passar per l'adreçador. Fora hi tenim tots els inconvenients de la perifèria, però hi trobes molt més aire per respirar. És pràcticament un terreny verge. Segurament, si estigués a Girona o a Solsona, et diria el mateix: que no trobo els impediments que sí que hi trobo a Barcelona, on has d'anar a cop de colze a tot arreu. Això desgasta. Jo crec que els barcelonins no se n'adonen, d'aquest desgast i de tota l'energia que dediquen a adaptar-se. La paraula és aquesta: adaptar-se. Jo, quan estudiava aquí, l’únic que tenia ganes era de tornar, per això de trobar l'aire. Barcelona tens la sensació que t'ofega.

On trobes la inspiració?

En l'humor de barra de bar, en les situacions quotidianes de carrer; el meu llenguatge beu d’això. De tot el que escric, hi ha molt poques coses inventades. El que passa és que, si vaig a una roda de premsa, en comptes de parar l’orella al discurs del regidor de torn o als parlaments institucionals, miro de parar atenció a una altra banda. Tu pots decidir si escoltes el regidor, o si escoltes el senyor que tens al costat i, per sota, va remugant: “Aquest fill de puta ara diu això, però sempre que pot aparca el cotxe en doble fila”. La meva tria és escriure, no el que es diu des del púlpit, sinó el comentari del ciutadà d’a peu. Els merders més grossos on m’he ficat han sigut per reproduir fil per randa declaracions d’aquesta mena. A Catalunya tenim una tendència malaltissa a la hipocresia. Això, en aquest país, és molt bèstia. A Madrid no tenen aquest defecte: la distància entre el que diuen i el que pensen és molt petita. Els catalans, però, som molt destralers en privat i molt bienquedas en públic. Penso que aquesta hipocresia ens condemna.

Això de la hipocresia em ve molt a tomb per preguntar-te sobre les acusacions de venut sobrevingudes, des de l’entorn de Casablanca, després que guanyessis el Premi Finestres d’Assaig. T’hi sents, de venut?

No, gens ni mica. És més: jo crec que és una responsabilitat dels escriptors, i molt especialment dels escriptors que anem a contrapèl, agafar tota la pasta que puguem. Però és que tota. No n'ha de quedar res per al Martí Gironell. Ni un puto duro. Això és una missió gairebé per salvar Catalunya. Catalunya la salvarem així: ocupant el poder. T’he dit Martí Gironell, però ja m'entens: qualsevol escriptor del règim que escrigui en uns codis molt establerts i amb uns límits que mai no travessa. Jo no sé si amb aquesta actitud es fa periodisme, però el que segur que no es fa és literatura. Els que estem d'acord que hi ha una casta que ens fa de tap a tots els altres, hem de tenir l'estratègia de veure com es pot revertir, de com es pot torpedinar tot allò.

I com ho fem, per revertir-ho?

Jo no en tinc la recepta, però és molt difícil torpedinar-ho anant cada cop més cap a la perifèria. La tendència ha de ser centrípeta, no centrífuga: has d'intentar ocupar el centre, tots els espais de poder que puguis. Fracassaràs igualment; però la tendència ha de ser aquesta, no la contrària. Jo soc una persona que ve de la perifèria, però la meva voluntat és incidir en el poder, encara que sigui de forma extractiva. És la meva responsabilitat: ser tan popular com es pugui, sortir a tots els mitjans, i evidentment sent fidel sempre a allò que vols dir. Sempre hi ha uns codis, és clar: el que escric a Catalunya Diari no és el mateix que escriure al Quadern d’El País. Però la diferència és de llenguatge, no de missatge. Variar el llenguatge no és difícil de fer, ni evidentment condemnable.

Ara que parles d’El País, crec que un altre mitjà espanyol on has col·laborat és CTXT, on se’t va censurar un article. Què va passar exactament, a CTXT?

El Gonzalo Torné sempre va estar interessat que escrigués a CTXT. El primer article que vaig escriure per a ells, en castellà, era un text de contingut molt polític. Deia coses que ara, diguem-ne, les diu tothom. En Francesc Serés ha escrit un llibre sobre això: que si el Procés era una mentida, que si el Procés era un engany… Quan vaig enviar l’article a CTXT, el devien passar a direcció i, com que el suplement que coordina el Torné és cultural, algú va considerar que el meu text era massa polític, i no el van voler publicar. El Gonzalo em va explicar que ell sí que el volia publicar, però que no se’n van sortir. A mi, en fer-me l’encàrrec, en cap cas se’m va fer entendre que l’article havia de tenir un contingut purament cultural.

I vas decidir fer-ho públic.

Sí, vaig fer uns tweets denunciant-ne el cas. Jo els motius exactes que el censuressin no els he sapigut mai, però entenc que era pel contingut polític proindependentista però antiprocessista; aquesta zona indefinida on hi hem anat a parar molts. D’aquell episodi ja han passat uns quants anys, i potser articles com aquell no se n’escrivien tant. Ho feia l’Enric Vila, que sempre n’havia escrit. Va ser el Vila, qui va publicar l’article censurat al seu Patreon. En qualsevol cas, t’he de dir que amb el Gonzalo ens hi entenem prou bé, i que no hem tingut cap altre problema. De fet, ara tenim parlat de començar a fer una secció a CTXT de crítiques de llibres catalans escrites en castellà. Per allò de tocar la pera. 

El teu ‘jo’ és molt visible en tot allò que escrius, però el teu entorn familiar hi apareix molt rarament. Per quina raó n’elideixes aquesta part, de tu?

La meva dona, la meva filla, els meus pares: són coses que reservo exclusivament per al meu jo bo. Intento tocar-les tan poc com puc, perquè respecto molt les institucions familiars i paternofilials, i tampoc voldria que es veiessin gaire exposades. Un cop, algú de Cambrils ens va connectar a mi i a la meva dona, i la van començar a assetjar. Quan va començar a rebre missatges demanant-li com era que sortia amb un pallasso com jo, vaig dir: ep, calma. Que algú em digui alguna cosa a mi, em sua la polla, perquè m’ho he buscat. Però quan veus que hi ha gent disposada a creuar certs límits, arribes a entendre com d’important és separar la teva vida professional de la teva vida personal.

Entenc que és la mateixa raó per la qual no parles de paternitat.

Evidentment, la meva filla seria l’últim que jo faria entrar en aquesta roda malèfica. Quan publico un d’aquests articles estripats sobre Joc de cartes, on l’únic que faig és el mateix que fa TV3 amb els restaurants —pur espectacle—, me n’adono com li costa a alguna gent distingir certes llicències. No és feina meva educar aquesta gent; la meva feina és una altra. Hi ha dies que penso el contrari, perquè em surt aquesta cosa pedagògica de mirar d’explicar-me millor, de mirar d’explicar des d’on escric. Però no els ho penso explicar. Aquesta feina l’han de fer les escoles, els instituts i les universitats, no pas jo.

Em comentaves també que des de La Segona Perifèria tenien el neguit per com seria la recepció de Periodisme de contacte Tarragona enllà.

Miquel Adam, l’editor, en algun moment ha dit que el llibre és una guia de Tarragona per a dummies. Tarragona és una zona del país amb molt potencial i molt desaprofitat, i molts cops sap greu. Té un volum de població prou important i està prou lluny de Barcelona com per deixar-se satel·litzar. És una cosa que tenia el Vallès, i que ja l’ha perdut. Una cosa que tenia Girona, i que ja l’està perdent, perquè cada vegada és més difícil que zones amb poca densitat població puguin ser autònomes pel que fa al discurs cultural i al discurs polític.

I Tarragona pot assolir-la, aquesta autonomia discursiva?

Ara mateix, només Tarragona i la seva àrea metropolitana són les úniques que poden oferir una alternativa dialèctica al que significa Barcelona. La fuga de cervells cap a Madrid de la que sempre es queixa Barcelona és, a petita escala i molt invisibilitzada, la mateixa que patim a Tarragona: tenim una fuga de cervells cap a Barcelona. Seria convenient que entenguéssim que, amb Barcelona tota sola vehiculant-ho tot, no ens en sortirem. Barcelona ens ha donat imatges molt egoistes, i ha d’adonar-se que allò que treu d’un lloc després ho hauria de reposar. No pots demanar a Espanya que et tracti amb justícia i equitat si tu, amb el teu propi país, no ho fas. Tarragona i la seva AMB, si ens deixem estar de batalles de campanar, jo crec que tenen futur. És el que he intentat explicar a Periodisme de contacte, amb sarcasme i amb humor, si vols. Però, com a totes les bones sàtires, sempre hi trobes, en el fons, una ànsia de reforma.