«Vaig escriure dos llibres que vaig signar amb un altre nom, Jane Somers, i els vaig enviar a editors com si fossin d'una autora desconeguda. Ho vaig fer per curiositat, i per subratllar certs aspectes de la maquinària editorial i dels mecanismes que regulen les ressenyes. El primer, The diary of a good neighbour, va ser rebutjat per les meves dues editorials principals. Una tercera me'l va acceptar, i també tres d'europees. El vaig enviar expressament a totes aquelles persones que es consideren expertes en la meva obra, i no m'hi van reconèixer. Al final van sortir algunes ressenyes, que, com passa amb la majoria de les novel·les noves, van ser breus i sovint condescendents; i el llibre s'hauria pogut esvair per sempre, deixant algunes cartes de fans al darrere. Com que la Jane Somers va rebre cartes de fans del Regne Unit i dels Estats Units, les poques persones que estaven al corrent del secret no es podien creure que ningú no hagués endevinat la veritat. Llavors vaig escriure un altre llibre, titulat If the old could... i tampoc no ho va descobrir ningú. Ara la gent em preguntava: «Com és possible que no ho hagi endevinat ningú? Jo ho hauria vist de seguida». Bé, potser sí. O potser tots depenem més de les marques i els embolcalls del que voldríem pensar. Just abans de revelar la veritat, un entrevistador dels Estats Units em va preguntar què pensava que passaria. Vaig dir que la societat literària britànica s'enfadaria, però que la resta de la gent estaria encantada. I va passar exactament això. Vaig rebre un munt de cartes de felicitació d'escriptors i de lectors a qui la broma havia agradat; i ressenyes molt ressentides i malicioses. D'altra banda, a França i a Escandinàvia els llibres van sortir com Els diaris de Jane Somers, de Doris Lessing. No he tingut gairebé mai ressenyes tan bones com les que vaig tenir a França i a Escandinàvia amb els llibres de la Jane Somers. És clar que es podria arribar a la conclusió que els crítics francesos i escandinaus tenen mal gust, al contrari dels britànics!
Tot plegat ha estat molt entretingut, però també m'ha deixat trista i avergonyida respecte a la meva professió. És que sempre ha de ser tot tan previsible? Ha de ser tan amoltonada, la gent?....»
Doris Lessing. «Ments de grup». A: Les presons on triem viure. Traducció d'Alba Dedeu. Edicions 62. P. 77-78.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada