sofàs

 

«De petita, solia llegir quasi sempre al llit o en un sofà de rotang a la galeria de la casa on em vaig criar. Vet aquí una cosa curiosa: sempre que llegeixo un llibre que m'encanta, començo a recordar tots els altres llibres que m'han apassionat, i soc capaç de recordar on vivia llavors i el sofà on els vaig llegir. Després de la universitat, quan vivia a Greenwich Village, asseguda al meu flamant sofà de pana ampla, vaig llegir El quadern daurat, de Doris Lessing, la novel·la extraordinària que em va canviar la vida, la meva i la de tantes altres noies als anys seixanta. Tinc l'edició de butxaca que vaig llegir en el seu moment, amb les puntes de les pàgines doblegades, epifania rere epifania marcades per després poder consultar-les fàcilment. ¿Hi ha algú que avui en dia llegeixi El quadern daurat? No ho sé, però en aquella època, just abans que esclatés la segona etapa del moviment feminista, l'Anna, l'heroïna de Lessing, i el seu afany per ser una dona lliure em van electritzar. La feina, l'amistat, l'amor, el sexe, la política, la psicoanàlisi, l'escriptura: tot el que em preocupava eren els temes de Lessing, i recordo les moltes vegades que abaixava el llibre, commocionada per la seva genialitat i lucidesa.

Anem a uns anys més tard. El sofà està cobert amb una funda morada, i llegeixo per pur plaer, és El padrí, de Mario Puzo, un llibre esplèndid que se m'emporta en una onada de deliri romàntic. Vull ser un mafiós! No, no és ben bé això. Bé, aleshores, vull ser la dona d'un mafiós!

Pocs anys després, em divorcio. No és cap sorpresa. El sofà i jo ens hem mudat a un pis fosc a la zona dels West Fifties. És un cap de setmana d'estiu, no tinc res a fer en absolut i m'hauria de sentir sola, però no m'hi sento: m'estic llegint les obres completes de Raymond Chandler.

Al cap de sis anys, un altre divorci. Durant setmanes soc incapaç de centrar-me, de trobar la calma, de llegir res de res. L'amiga amb qui m'estic em dona les galerades relligades de La gent de Smiley. M'arrepapo al llit de l'habitació de convidats i sucumbeixo feliçment a John le Carré. M'encanta John le Carré, però el seu heroi encara m'enamora més, George Smiley, l'espia amb el cor trencat. Vull que el George Smiley es refaci del cor trencat. Vull que es refaci de l'exdona horrible que el va trair. Vull que el George Smiley s'enamori. Si t'hi pares a pensar, el George Smiley és just la mena de persona amb qui jo m'hauria de casar i amb qui mai no em caso. M'apunto mentalment d'escriure una carta a John le Carré per obsequiar-lo amb la meva erudició en aquest tema.

Però mentrestant, el meu sofà morat s'ha perdut enmig del divorci i me'n compro un de nou, un sofà meravellosament flonjo entapissat amb una tela càlida i agradable, té uns braços on t'hi pots estirar i coixins on enfonsar-te, segons si el que vols és llegir incorporada o ajaguda. En aquest sofà, m'hi llegeixo gairebé tot l'Anthony Trollope i tota l'Edith Wharton, tots dos són morts i no se'ls pot escriure. És una llàstima; m'agradaria dir-los que els seus llibres són tan contemporanis com ho eren quan els van escriure. Em llegeixo tota la Jane Austen, sis novel·les seguides, i em passo dies al setè cel preocupant-me per si els enamorats de cada llibre aconseguiran mai vèncer els malentesos, les objeccions, les confusions, les febleses, les diferències de classe i tots els altres obstacles de l'amor. Em llegeixo aquestes novel·les amb l'ai al cor, no diríeu mai que ja les he llegit com a mínim deu vegades.

I al final, un dia, em llegeixo la novel·la que deu ser el llibre de la meva vida adulta que m'ha deixat més embriagada. En una gandula, a la platja, un dia d'estiu preciós, obro l'obra mestra de Wilkie Collins, La dama de blanc, segurament la primera gran novel·la de misteri que es va escriure (malgrat que aquesta descripció no li acaba de fer justícia), i a l'acte em perdo en aquell món. Passen els dies mentre jo assaboreixo cada paraula. Cada minut que soc lluny del llibre fent veure que m'interessa la vida quotidiana és un calvari. ¿Com he pogut esperar tant per llegir-me'l? ¿Quan podré tornar-hi? Amb el llibre a mitges, torno a Nova York per feina, per acabar una pel·lícula, i m'estic a l'estudi de so, incapaç de concentrar-me en res més que no sigui si el meu personatge preferit del llibre sobreviurà o no. Si li passa res a la meva estimada Marian Halcombe, no ho podré suportar. De tant en tant aixeco els ulls del llibre i veig la sala plena de gent que m'espera per decidir si la música està massa fluixa o si el tro sona massa fort, i no em puc creure que no entenguin que el que estic fent és Molt Més Important. Estic llegint el llibre més meravellós que hi ha.» 

 

Nora Ephron. «Embriagar-se». Tinc un coll que fa pena i altres reflexions sobre el fet de ser dona. Traducció de Carlota Gurt. L'altra, 2023. P. 132-134.