«Hi ha llibres que agraden, llibres que cauen de les mans i llibres que ni una cosa ni l'altra. No cal dir que la indiferència no és l'únic motiu que pot explicar el darrer cas. Tampoc no cal dir que el gris que resulta de la barreja del negre i el blanc no es refereix necessàriament a l'avorriment, a la mediocritat o a la manca d'espurna. L'espai que va de l'acollida al refús és un espai polièdric i una mica infinit. [...] I és aquí, en aquest espai d'entremig, que posaria el Thomas l'Obscur, de Maurice Blanchot.
El posaria aquí perquè Thomas l'Obscur és un llibre que tant atrau i captiva com desespera i posa nerviós. O això em fa a mi. Una llengua afuada. Un idioma precís fins i tot quan és vague. Un univers semàntic amb més concepte que imatge, amb més idea que cosa. Una semàntica que, sobreeixint de nocions i contenint tan poques descripcions externes i físiques, resulta especialment paradoxal —tractant-se d'una obra que en el seu centre hi té un home i en els seus entorns una dona—. Una sintaxi que arriba a estranyar de tan clara.
Potser Thomas l'Obscur només deixa espai per admetre que és una espècie de desafiament, una mena de lletra de batalla adreçada a ell mateix, al lector, a l'absurditat —i al desastre— del segle xx o adreçada una mica a tot junt. Potser la novel·la és un convit a una lluita impotent o escandalosament desvalguda. O potser és que Blanchot s'ha proposat que el lector assisteixi a l'edificació d'un esborrament, d'un forat, d'un contrari, d'un doble, d'una negació, d'un deliri. O potser és un llibre-finestra obert al mareig. A un malestar indeterminat que tal vegada funciona com un trampolí per fer un salt cap a una altra banda. A una altra banda que potser Thomas l'Obscur ni preveu, encara que sembli, a vegades, que ho hagi volgut veure tot.
[...] A vegades a parts iguals i a vegades en proporcions radicalment diferents, la de Blanchot sembla una novel·la d'esquelet, de llengua, d'amor, d'expulsió, de pensament, de silenci, d'estranyesa, de separació, d'excés, de gerundi, de paradoxa. Una novel·la que, posant en joc algunes idees, entre elles aquestes, s'aproxima a l'horror. Diria que s'hi acosta tant —i potser que s'hi acosti és més terrible que si es tractés pròpiament d'una novel·la de terror—, que sembla que s'hagi proposat de dificultar —o fins i tot de bloquejar— qualsevol mena de celebració, qualsevol temptació de dir que m'agrada, encara que l'adhesió pugui ser senzilla, immediata. Potser Thomas l'Obscur només permet d'acollir-lo per descol·locar-se. O d'acostar-s'hi volent-ne fugir. O d'acceptar el rebuig que pot arribar a provocar. O d'assumir que pot ser un imant incòmode i fins i tot repulsiu...»
Blanca Llum Vidal. «Literatura contra la celebració». A: Llegir petit i escriure sobre literatura i amor. Arcàdia, 2023. P. 47-50.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada