una elegia a la mort de la lectura

«La primera vegada que vaig acabar Una solitud massa sorollosa era al parc Letná, i recordo que vaig saltar del banc i em vaig posar a córrer fent cercles, aguantant el llibre sobre el cap i cridant, perquè estava convençut d'haver experimentat una mena d'inspiració religiosa. Una solitud massa sorollosa és una novel·la breu, de noranta-vuit pàgines, que va d'un home que es diu Hant'a i que fa trenta-cinc anys que es dedica a premsar paper en un soterrani de Praga. La gent llença papers i llibres a una mena de barril que, per un forat, comunica la vorera amb el soterrani. Abans de premsar-los, Hant'a els llegeix. El llibre de l'Eclesiastès, el Talmud, Goethe, Schiller, Nietzsche, la Teoria del cel d'Immanuel Kant. Kant mateix, que defensa que els paradisos no són humans i que no hi ha vida ni per dalt ni per baix.

Els llibres que aprecia més se'ls emporta a casa. Al piset de Hant'a s'hi amunteguen, de paret a paret, els llibres que ha anat acumulant durant trenta-cinc anys.

[...] Molts dels llibres que llegeix Hant'a estan prohibits o molt mal vistos pel govern. Una solitud massa sorollosa es va publicar en autoedició el 1976 i es va distribuir en una edició samizdat. Tot i així, no es va publicar oficialment fins a la Revolució de Vellut del 1989. Val a dir que és d'un anticomunisme bàsic, però també que el llibre va molt més enllà de la política del seu temps. La seva rellevància per al present és inequívoca. Una solitud massa sorollosa és una elegia a la mort de la lectura. També és una advertència sobre com l'adoració incondicional del progrés tecnològic porta invariablement a una derrota de l'esperit humà. Així mateix, tracta de la capacitat única que té la memòria humana individual de redimir-nos. Hrabal s'hauria posat a xisclar davant d'una afirmació grandiloqüent com aquesta. Hauria d'afegir, doncs, que entre altres coses el llibre també conté una saludable dosi de cagarades humanes. Perquè no conec cap llibre seriós que es prengui menys seriosament que aquest. Hant'a és luxuriós i intel·ligent, i es passa bona part del llibre borratxo. A baix al seu celler de sota el carrer, Hant'a parla amb Jesús. Conversa amb Laozi. I llegeix i llegeix. Llegeix borratxo, llegeix sobri. Llegeix els llibres que es nega a destruir i, a través de la lectura, recorda la seva vida, els seus amors perduts, el seu oncle preferit i unes quantes cagades de la mida d'un tanc. Recorda l'època en què el van assaltar a punta de ganivet. Però aquell paio no li buscava la cartera. El que volia era algú, qualsevol persona, que per una vegada escoltés la seva poesia.

I Hant'a també recorda els llavis de la seva xicota gitana, que va desaparèixer durant la guerra després que la Gestapo se l'emportés i l'enviés a un camp de concentració.

Al principi del llibre, Hant'a cita el Talmud: «Perquè som com olives: només quan se'ns tritura donem el millor de nosaltres». Al final de la novel·la, aquesta frase, devastadora, ja no és una metàfora, i tot i així no seria exagerat dir que Una solitud massa sorollosa m'ha rescatat de mi mateix més d'un cop. Més d'una vegada que he volgut atracar algú només per forçar-lo a endur-se el llibre a casa i llegir-lo, a poc a poc, deixant que cada frase li ressoni al cervell. Diguem que és la novel·la de la meva vida, l'únic llibre per sobre de tots els altres que entrellaça l'esperança amb la desesperació de manera que una i altra no es poden distingir. En aquesta solitud hi ha esperança.»

Peter Orner. «Tren nocturn a Split». A: ¿Que hi ha algú? Notes sobre viure per llegir i llegir per viure. Traducció de Lluís-Anton Baulenas. L'Altra, 2023. P. 254-257.