família, memòria i dol

NOEMÍ TRAVÉ
La filla de l'optimista
Al blog Telèmac
29|9|2021

Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Eudora Welty (1909-2001) es va publicar per primer cop el 1972, i és una exploració brillant i corprenedora de les relacions familiars, la memòria i el dol per les persones estimades. L'optimista del títol, el jutge McKelva, és un personatge caristmàtic i reconegut a la seva petita comunitat a la ciutat de Mount Salus, Mississippi. La seva filla Laurel, la protagonista de la novel·la, s'ha anat distanciant de la casa dels pares amb el pas dels anys i només hi ha retornat dues vegades, durant la malaltia i mort de la mare, i ara, en el moment present en què ens situa la narració, davant del deteriorament físic del pare, que s'ha de sotmetre a una operació en un ull. Ara, però, el pare va acompanyat de la seva segona esposa, Wanda Fay, una dona poc educada i vulgar que encarna per a la Laurel tot allò que no era la seva mare, model d'una feminitat refinada i elegant. Mentre que la mare encarna l'esposa casolana i soferta, la Fay veu el seu nou marit com una marca d'estatus, que li ha permès deixar enrere definitivament els seus orígens humils. 

La novel·la comença amb un misteri, així doncs, al voltant de per què el pare es va arribar a casar amb la Fay, una dona que tot el poble rebutja i menysprea, com ningú s'està de dissimular en cap moment. Quan la família de la Fay es presenta a Mount Salus per fer-li costat en el funeral del seu marit, veiem el xoc d'aquests dos móns diferents: els Chisom de Texas avergonyeixen la Laurel i la mateixa Fay amb la seva sola presència; ara, ningú es para a pensar en les diferències de classe que els separen i en les dificultats que han hagut de superar per sobreviure. En aquest sentit, la novel·la ens mostra la magnífica habilitat de l'autora per condensar informació en unes poques línies o pàgines, en tant que les històries completes de tota la saga familiar se'ns ofereixen tan sols a petites pinzellades, així com també per caracteritzar els personatges a través de la seva sola presència, de les seves actituds i les seves formes de parlar. Els diàlegs de la gent del poble, carregats de petites insinuacions i implicacions mesquines, són un exemple magnífic d'aquesta economia de Welty per tal de transmetre informació entre línies, com també es pot apreciar als seus contes curts. 

No és fins a la segona meitat de la novel·la, però, que el relat comença a prendre una direcció definida. Ja amb la casa buida, la Laurel emprèn un viatge oníric al passat de la seva família i als records que guarda del seu pare, la seva mare, dels avis i del seu marit difunt. És aquí quan totes aquestes presències se li faran realment opressives, i el seu patiment se li farà manifest en tant que ella mateixa es reconegui com a supervivent. L'abisme que la separa de la Fay és que la Laurel, possiblement, ha idealitzat el passat provant de guardar-ne una imatge perfecta i sense màcula, en especial de la seva mare: els moments més dolorosos vindran quan comenci a percebre les esquerdes en aquesta imatge perfecta, especialment pel que fa a l'actitud i la personalitat del seu pare, i a la relació entre tots dos.

És així com el tema de la desigualtat de gènere es va fent present dins la novel·la, sempre d'una forma subtil i velada, que cal anar llegint entre línies, i destriant d'entre el laberint de comentaris i d'actituds de tots els personatges, lligats a una determinada època i al seu context geogràfic i històric. La presència d'un ocell que ha quedat atrapat dins la casa durant la incursió nocturna de la Laurel, i que aquesta no ha pogut fer fugir, es transformarà en una metàfora punyent de la seva situació, així com de la situació de totes les dones, per extensió, que han provat d'habitar la casa. Rere l'odi de la Laurel per la Fay i la seva idealització de la seva mare hi ha la seva pròpia fugida de la casa paterna i la seva resistència a quedar-hi atrapada com les altres dues dones: en un món en què es pressuposa que un home sol, per més exitosa que sigui la seva carrera o la seva vida pública, no pot quedar-se sol a l'espai domèstic sense una dona que "el cuidi". 

L'única nota un pèl amarga del text, que colpeix un cop s'arriba al final, és la situació mateixa de la protagonista: si bé la presència de la Fay es transforma en una mena de retret silent de tota la comunitat cap a la Laurel per haver deixat el poble, no queda gaire clar si aquesta ha aconseguit la llibertat finalment. Tot i que ha aconseguit realitzar la seva fugida, i té una feina exitosa a Chicago, el preu que n'ha hagut de pagar és la seva soledat i, encara pitjor, el seu encadenament al món del passat, a l'única presència dels difunts de la seva vida que queden idealitzats en el seu record a través d'una versió d'amor perfecte, sense defectes. Per això el final de la novel·la m'ha semblat un punt agredolç: si la metàfora de la ceguesa recorre el text sencer, primer amb la malaltia de la mare, després amb la del pare, la ceguesa que es fa més punyent a través del relat sencer és la de la protagonista mateixa i, fins i tot, possiblement, la de tots els personatges sense excepció. La filla de l'optimista és una bona recomanació, i fa de molt bon llegir en la seva brevetat, per la seva condensació d'imatges i d'idees en només unes poques pàgines. Pot ser un bon lloc per començar si no coneixeu aquesta autora. 

Sinopsi: L'acció ens situa a Nova Orleans per començar, on l'ancià jutge McKelva es trasllada amb la seva segona esposa, la Fay, i la seva filla Laurel per sotmetre's a una operació a l'ull. L'operació és un èxit, però la salut del jutge fa una davallada ràpida i acaba morint. El retorn de la Fay i la Laurel a Mount Salus, Mississippi, per al funeral del jutge és un esdeveniment social que sacseja tot el poble sencer, i que traurà a la llum els conflictes familiars dels McKelva. 

M'agrada: És una obra d'una sensibilitat finíssima per al retrat dels personatges i la recreació dels conflictes i situacions en què es veuen immersos, especialment des del punt de vista femení. Les darreres seccions de la novel·la acaben arrodonint la trama i donant-li un gir en el to que a mi, personalment, m'ha semblat brillant.