som la pobra gent blaugrana

GEMMA MEDINA
Som la pobra gent blaugrana
La lectora
18|4|2023

2023: Catalunya és un desastre, la política des de 2017 que s’arrossega com un cuc en descomposició, la inflació fa que ningú pugui arribar a final de mes i no puguem ni comprar quatre maduixes, els lloguers estan pels núvols i les hipoteques s’apugen a marxes forçades, la benzina també torna a pujar. Tenim una sequera que sembla que no ens la traurem mai del damunt, els catalans desorientats ballen sardanes a l’ara desèrtic pantà de Sau, les guerres continuen, el fracàs escolar va a tot drap, el català es mor, un tant per cent elevadíssim de joves o s’autolesiona o pensa a suïcidar-se, no podem ni anar a fer una cervesa feliços perquè estem exhausts de cap, de cor i de butxaca, però tranquils perquè estem d’enhorabona: Joan Jordi Miralles continua escrivint.

Triomfador, la novel·la que acaba de publicar a Malesherbes, és un retrat de la vida que bategava cap als anys noranta a la Masia, l’escolania de Montserrat dels esportistes, l’escola de fe, esperança i èxit on van a parar els joves que creuen que poden ser els Messis i els Paus Gasols del futur. El relat està format per escenes narrades en present, més o menys independents, però endreçades per ordre temporal, que ens van dibuixant la vida d’un jove, Ulisses, que entre els tretze i els disset anys, aproximadament, creu que pot convertir-se en un professional del bàsquet, ja que el seu únic somni és acabar jugant, evidentment, a primera divisió de l’equip de bàsquet del Futbol Club Barcelona. Per si el tema no acabés de ser prou explícit, Miralles explica a diverses entrevistes que ell mateix va viure a la Masia quan era jove i que ha ficcionalitzat les històries que hi va veure durant aquells anys: per tant, podríem posar-hi més o menys el rètol d’«inspirat en fets reals». Però no us equivoqueu, Triomfador no està format només per quatre anècdotes escabroses i nostàlgiques d’un adolescent al Barça, sinó que Miralles aconsegueix construir un engranatge ric, que es pot llegir en múltiples plans de lectura i que fa que al lector se li posi la pell de gallina mentre llegeix una història plena de bestialitat, por, humor, nostàlgia, llàstima i fàstic que ens fa replantejar com estem educant les generacions del futur.

Perquè no, amics, resulta que el Barça tampoc no era el somni que ens pensàvem quan érem adolescents i jugàvem il·lusionats i nerviosos contra el júnior de bàsquet a les dotze del migdia d’un dissabte d’abril a una pista descoberta de ciment amb les línies despintades i ens fotien una pallissa amb una diferència de setanta punts o més (exactament no ho sabrem mai perquè tancaven acta a partir dels cinquanta per no deprimir el personal). El Barça o, més concretament, la vida a la Masia que trobem a les pàgines de la novel·la és, més aviat, un infern testosterònic que trinxa totes les ànimes càndides que gosen posar-hi els peus. Us n’explico quatre detalls. Ulisses, el protagonista, viu a Manresa i tot just comença a ser conscient d’ell mateix. S’hi descriuen les primeres decisions com a jove, la relació amb els amics, amb els pares, el descobriment animal del cos, el principi d’una formació d’identitat d’un nen que té unes qualitats evidents: és treballador, espavilat, amb capacitat de lideratge, potser un pèl cregut però de bon cor. Sigui com sigui, tot plegat s’estronca quan, després d’unes provatures amb el futbol, que acaba defugint perquè intueix que es tracta d’un esport amb massa càrrega agressiva, s’apunta a bàsquet i la constància i el talent fan que comenci a convertir-se en un jugador realment bo. A partir d’aquí, l’evolució evident: la selecció catalana, i, més endavant, la possibilitat d’entrar a jugar al Barça, amb la condició inclosa d’estar-se a la Masia. Un cop dins, el que era somni es converteix en malson: per mor d’un èxit futur que tanmateix ningú no pot assegurar i ben pocs aconsegueixen, una família abandona un adolescent a la seva sort pensant que és el millor que poden fer per ell, però la veritat és que el jove no tindrà cap mena de seguiment personalitzat de cap tutor, estarà deixat de la mà de déu, ningú vigilarà el seu rendiment acadèmic, ni els seus hàbits més bàsics com menjar, dormir i anar a escola, i, a sobre, estarà envoltat de desenes d’adolescents abandonats com ell que crearan el seu propi ecosistema terrorífic.

Un dels punts forts de la novel·la de Miralles és que fons i forma s’uneixen i no s’entenen l’un sense l’altra, senyal del bon ofici de l’autor perquè, com deia Lluís Millet: «Tota idea reclama una forma, tota joia un estoig». En aquest cas, l’estil és sec, purament descriptiu i escrit en present, força cinematogràfic. Frases curtes. És curiosa, aquesta tria: hi ha poques narracions que siguin fetes en present, però, si hi pensem, una de les més habituals és la retransmissió dels esports. La novel·la està escrita, doncs, com si un comentarista ens narrés un partit de bàsquet, però no només això: aquesta manera d’explicar la història segurament ajuda l’autor a no caure en sentimentalismes ni lamentacions, en què podria caure fàcilment si tenim en compte que es tracta de material mig biogràfic. Es descriuen, així, una corrua de desgràcies sense cap judici, sense gaire floritures:

Malgrat les amenaces, l’Ulisses acaba cedint. Tres veterans es descalcen les xancletes i li peguen al tors amb ímpetu. L’Ulisses es remou per terra com una croqueta. No té forces per fugir, ni tan sols aixeca les mans per demanar auxili. No hi ha cap ànima compassiva i salvadora a la vista. Es limita a girar sobre ell mateix perquè els cops quedin repartits (p. 94).

L’estil acompanya, també, l’actitud del protagonista, que tampoc no valora les vivències, té una capacitat de resistència exagerada, veu el que passa però decideix no analitzar-ho ni posar-hi més paraules del compte, perquè, si hi parés a pensar, desistiria i deixaria enrere el seu objectiu: ser un esportista professional.

És, també i sobretot, una manera de narrar que exagera les característiques de la masculinitat que governa tot el relat: la imposició de la raó i la fugida dels sentiments, que es poden transmetre amb la manca d’adjectius o l’estricta narració objectiva del text en són una mostra. Perquè, com ja he dit abans, es tracta d’una novel·la que traspua testosterona. Una manera senzilla de veure-ho és, simplement, si es té en compte que no hi apareixen dones i, les que hi són, tenen papers subsidiaris, són protagonistes anònimes, figures secundàries, com la mare, mentre que la resta són concebudes i tractades com a cossos, sempre com un objecte agradable i desconegut que ha de ser posseït per part dels homes.

Però el paper de les dones és pràcticament inexistent, com el que tenien, d’altra banda, les dones majoritàriament en el món dels esports a la dècada dels noranta. Tot el món que s’hi recrea, al cap i a la fi, no deixa de ser una construcció de la masculinitat hegemònica, començant pel mateix món dels esports, i concretant-ho en el món del futbol que, tot i no ser l’esport central del relat, és el més criticat perquè la majoria de companys amb qui viu l’Ulisses són el que és descrit com a futboleros: segur que en coneixeu, són els quillos que no us deixaven treballar amb tranquil·litat a l’institut. No cal dir-ho, el futbol és el paradigma dels esports competitius i ocupa l’espai idoni d’exhibició de la masculinitat de què parlàvem: la promoció i l’estímul per ser un guanyador (un triomfador, en aquest cas), per ser millor que els altres, la renúncia contínua a l’emotivitat i als sentiments, el desenvolupament de l’agressivitat o les actituds violentes que acompanyen la competitivitat són el centre de la novel·la. Els protagonistes del relat han de deixar clar en tot moment aquella màxima de la masculinitat mal entesa: que tot home de debò és aquell que no és dona, no és gai i no és un nen. Com a mostra, us deixo el discurs de l’entrenador de l’Ulisses que fa després de perdre un partit:

Un campionat d’Espanya és suar cansalada fina. Avui heu jugat com nenes. Els bascos us han estat donant pel sac fins a l’últim moment. I us agradava. Es notava que us agradava. Teniu suficient potencial per guanyar-los de pallissa, i en canvi us heu deixat donar pel cul tota l’estona perquè sou uns mariques (p. 105).

El pitjor de tot, és que aquesta mena de discursos motivacionals i tot el relat de Miralles en general no s’allunyen gaire de la realitat dels camps de futbol i de bàsquet de bona part de Catalunya als anys noranta, simplement amplifica i augmenta el que ja trobàvem als patis d’escola els adolescents que no vivíem l’esport amb tanta pressió ni professionalitat. Malgrat tot, hem crescut amb aquests discursos i ara el problema és poder trobar homes adults mig centrats emocionalment.

La novel·la ens recorda, també, que els nens i els homes són les principals víctimes de les agressions masculines. Una manera de trencar aquesta violència, segons bell hooks, és crear una cultura que permeti als nens estimar, prenent com a base la família, que té com a funció principal donar amor, i posa com a mostres d’amor procurar menjar i aixopluc. Està ben trobat, doncs, que a Triomfador aquest punt sigui irresoluble, perquè els adolescents estan aïllats de possibles referents que trenquin amb les inèrcies tòxiques: recordem que són adolescents sense xarxa familiar propera, i que entre ells es boicotegen, sobretot, la possibilitat de menjar i de dormir.

El nostre triomfador no deixa de ser un paradigma de l’home guerrer i conqueridor; i és precisament per aquí que pren sentit el nom del protagonista: Ulisses. Quins paral·lelismes podem trobar entre el món de les pistes de bàsquet i el viatge de l’Odissea? La més evident: tots dos fan un llarg recorregut circular, en l’obra de Miralles el protagonista també marxa de la llar per tornar-hi, al cap dels anys, absolutament transformat. Però si es mira amb una mica de deteniment podem trobar-hi altres llaços que fan que la novel·la prengui, a voltes, un toc d’humor. Les putes del Camp Nou, que tenen un paper remarcable, són descrites d’una manera semblant a les sirenes: no són descrites com a dones; tampoc, gairebé, com a persones. De fet, tenen els millors atributs de tots dos, meitat home meitat dona, però també tenen elements artificials, són descrites com éssers amb perruca, pits de plàstic «com globus d’aigua a punt de rebentar», altes com un sant Pau i amb les dents exageradament afilades. Com passa amb les sirenes, acostar-s’hi vol dir complicar-se la vida. Però encara hi ha altres protagonistes de l’Odissea entre els personatges: també tenim el Pirata, que recorda Polifem perquè és l’enemic d’un sol ull.

Més enllà dels personatges i el viatge, a Triomfador també hi ha un descens, en aquest cas metafòric, a l’infern, i també s’hi troba personatges coneguts. Així, Miralles s’entronca en la recreació d’un tòpic, i en comptes de topar amb escriptors clàssics, com Virgili en la versió de Dante, l’acompanyaran els seus herois esportius. Hi apareixen Aíto García Reneses, Berni Tamames, Jordi Cruyff, Pep Guardiola o Josep Lluís Núñez, i tindran un paper doble: d’una banda, donen versemblança al relat i el connecten amb la realitat del Barça als anys noranta, i de l’altra, desenvolupen aquest joc metaliterari amb l’Odissea. Un joc que no és un simple entreteniment: la inclusió d’aquesta lectura fa que s’universalitzi el que podria quedar com una anècdota. Perquè Miralles no només critica uns fets aïllats però horribles a la Masia durant els anys noranta, sinó que mitjançant la literatura s’arriba a plantejar en certa manera l’origen del mal: com s’arriba a crear tanta maldat, tot un sistema diabòlic, entre adolescents d’entre tretze i disset anys? És culpa de l’estrès i la manca de referents? O l’home és dolent per naturalesa? Sigui com sigui, la literatura ens recorda que fa centenars i milers d’anys que estem encasellats en vivències semblants.

I així és com Miralles, amb una novel·la aparentment senzilla, ens desmunta un altre dels miratges catalans —em sembla que ja no en queda cap de dret— i ens deixa una mica més tristos però contents, perquè ens fa més savis.