joan jordi miralles a la ràdio

 

Els experts
Catalunya Ràdio
27|2|2023

 

entrevista

JOSEP REXACH FUMANYA
Joan Jordi Miralles: “El Barça també té costats foscos i convé saber-los”
Vilaweb
14|5|2023

“Jo vull jugar al Barça.” Es fa difícil d’imaginar que darrere una frase tan plena de màgia s’hi pugui amagar una història de patiment com la que explica Triomfador (Males Herbes, 2023), de Joan Jordi Miralles. No són unes memòries, sinó una ficció inspirada en el pas de l’autor per la Masia del Barça quan era una promesa juvenil del bàsquet a principi dels noranta. Hi narra un ambient terrorífic, d’abusos, quintades i maltractaments entre companys que impacten per la seva crueltat. Llançaments de bosses de pixum, dutxes d’aigua freda i agressions físiques de tota mena amb què el protagonista, l’Ulisses, haurà de bregar.

—Deixar retratada una institució com el Barça us va causar recel a l’hora de posar-ho en negre sobre blanc?

—No, en cap moment. Podria haver-ho falsejat i haver situat la història en un altre país, en una altra mena de residència, un altre club. Fins i tot em podria haver inventat noms. Però és que no veig per què hem de defugir la realitat; les coses són com són i prou. I s’ha de descobrir que la realitat precisament té costats foscos i que, malauradament, encara que una institució com el Barça sigui tan lluminosa davant els mitjans de comunicació, doncs, ai las, també té costats foscos i convé saber-los. Ara, no hi ha una intenció de denigrar el Barça. De fet, a la novel·la, trobo que no deixo pas per terra el Barça, en cap moment.

—Sempre m’han dit que la pitjor pregunta que pots fer a algú que ha patit qualsevol mena d’abús és demanar-li per què ho explica ara.

—La pots fer. Normalment, se sol pensar que hi ha una raó pecuniària o té una funció de treure’n el màxim rèdit possible. I no m’ho han preguntat mai en cap altre llibre, això. I, és clar, la gent ho pregunta perquè el tema és el tema. El rèdit, quin hauria de ser? Han passat trenta anys, això ha prescrit. Tinc nou llibres publicats i no tinc cap mena de problema per publicar. Per tant, no hi tinc cap mena d’interès. És el moment del llibre, simplement. El llibre està madur, ha trigat un temps a escriure’s.

—“A la Masia no fan persones, més aviat les destrueixen”, escriviu. La frase és lapidària.

—És una frase que s’ha d’agafar en el context dels anys noranta, quan no hi havia un control, hi havia zero responsables. Aquella Masia de nit en què els oficinistes desapareixien, no hi havia ningú que vetllés i, per tant, era can pixa. Hi havia una Masia de dia en què hi passaven oficinistes, responsables del club; però la Masia de nit era una altra història. Això vol dir que la de nit, cada nit, era un circ de quintades, en què no parava d’haver-n’hi? No, no era així. Hi havia quintades, se’n feien moltes, sobretot al principi de cada temporada, i després es podia anar reproduint segons les persones, l’edat que tenien, l’esport que practicaven. Hi havia diferents motius. Evidentment, entre els veterans, se’n feien poques, sempre buscaven les ànimes més dèbils. Malauradament, és una estructura, un esquema que té a veure amb els abusos, i que està molt estudiat. Ningú no fa quintades als veterans, ni als més forts, sinó que sempre hi ha un aprofitament contra el dèbil.

—Al llibre és ben reflectida aquesta tensió constant, en què semblava que l’ambient estava calmat. Una espera que podia ser fins i tot pitjor que no pas els maltractaments. És així?

—Estès en el temps sí, perquè quan reps una quintada, i això crec que ho reflecteix molt bé el llibre, a partir d’aquí s’encenen les alarmes. Si tens una edat en què saps que això forma part d’un esquema, d’un ritual iniciàtic, que és una cosa que passarà, trobes estratègies perquè no torni a passar; et fas el dur. Hi havia gent que es rebotava, i que després de tres o quatre cops que ho intentaven, ja veien que no hi havia manera. Hi havia gent que passava absolutament de tot, hi havia gent que es conxorxava amb els més forts, i d’aquesta manera no rebia. Hi ha moltes estratègies. Respecte de les quintades també penso que hi ha dos components, que és una mica també el que reflecteix el llibre.

—Quins?

—Per una banda, hi ha un component sempre d’odi. O sigui, no fas quintades si d’alguna manera no odies l’altre. I això pot ser a causa d’aquesta masculinitat tòxica, d’un cert comportament basat en aquesta competitivitat extrema, en certs lideratges; és una manera d’aplacar l’enemic, aplacar el contrari. I, per una altra banda, has de tenir un cert gaudi. Si no gaudeixes fent mal a algú, no ho fas. Aquí hi ha la clau de la novel·la, que els personatges que fan aquesta mena de quintades, de putades, el que fan és odiar, per una banda, però també gaudir.

—Entenc que tothom adoptava papers diferents per no ser una víctima.

—Evidentment, gent de futbol, gent que a més jugava bé a futbol i que tenia un cert estatus, era més difícil que rebés. Gent que jugava a bàsquet, que eren molt joves, i que, d’una altra banda, un cop rebien una primera quintada, s’ho passaven malament i no es revelaven, aquests eren la víctima ideal.

—Darrere aquest comportament, l’explicació més directa és la masculinitat tòxica?

—Crec que no perquè també hi ha assetjament entre les noies, i sé casos en residències també. Per tant, no m’atreviria a dir-ho. A més, el concepte de masculinitat tòxica no existia als noranta, per tant, era difícil batejar-ho d’aquesta manera. Però sí que és veritat, en aquest cas, el d’una residència d’esportistes d’elit, que aquesta mentalitat, aquesta competitivitat ferotge, sí que pot reforçar aquests comportaments.

—Per què?

—Perquè hi ha uns lideratges extrems. Formes part d’un equip, però, al final, el qui dorm a la llitera del costat és el teu enemic. I és així com es produeixen aquestes situacions. Penses que aquest juga minuts, aquest té més oportunitats que jo, l’any que ve no sé si continuaré, el meu somni es jugar aquí, al Barça… Tot això són preguntes que fan que rivalitzis, i el teu comportament va adaptant-se amb aquesta rivalitat.

—No ho vau voler comentar mai, ni als pares ni als entrenadors, tot i que n’hi havia un que ho sospitava. Amb el pas del temps, heu obtingut una resposta?

—Doncs, francament, sempre he estat molt discret. No em vantava mai de dir que jugava al Barça ni ho he fet mai. La gent que ho sap, ho sap perquè m’ha vist jugant a bàsquet o són amics de fa molts anys. Però hi ha molta gent que he conegut després, i no sabien que havia jugat a bàsquet ni que havia jugat al Barça. Per mi això no és un tema que té a veure amb un cert trauma, té a veure amb la meva personalitat, amb el meu tarannà. La meva experiència a la Masia no va ser tan traumàtica. De fet, va ser una experiència extraordinària, va ser interessant, van passar coses; efectivament, no estava ni preparat per a veure certes coses, ni per a viure-les, però la meva experiència va ser molt diferent de la del protagonista. El protagonista, al final, és un aplec de moltes altres experiències i fins i tot d’un component imaginari. Ara, les situacions, aquella tensió, situacions malagradoses, aquí hi ha un component comú entre allò que explica el llibre i allò que va ser la meva experiència.

—Al llibre hi apareixen personatges reals, com ara Jordi Cruyff, Berni Tamames, José Luis Galilea, Pep Guardiola. Però els que infligeixen els abusos són desconeguts. Són personatges a qui heu volgut guardar l’anonimat?

—No, són personatges de ficció. Són la suma de molts altres personatges, com si hagués agafat diferents colors de plastilina i els hagués ajuntat.

—Quan es parla dels valors del Barça, dels valors de la Masia, d’una institució que no solament forma esportistes, sinó persones, què penseu?

—És un club fet per persones i les persones no són perfectes. I segurament no hi havia mala intenció en tot plegat, però no es va fer bé, malauradament. Desconec què fan ara. Sí que em demano com deuen fer-ho. Per una banda, tractem un ambient de màxima competitivitat; d’una altra, aquestes figures de les categories inferiors, sobretot de futbol, xavals molt tendres que confeccionen la seva identitat, els posem en un cert Olimp. Aquesta colla de nanos de 14, 15, 16 anys ja vesteixen imatge de crac i pràcticament encara no han fet res, encara han de sortir una mica de l’ou, encara han de demostrar que poden jugar al primer equip o no, i ho veiem, molts no acaben de destacar. De cada tres promocions arriba un jugador. Per tant, realment és un cementiri de jugadors, i això s’ha de tenir en compte. És clar, la imatge que projecta el club és una, però la realitat és una altra, i això passa desapercebut moltes vegades.

—Hem exagerat la figura del Barça com a societat?

—Totalment. Sembla que sigui una cosa incòlume, impol·luta, gairebé intangible. Hi ha una mitificació, i forma part, vulguem o no, dels símbols. Els símbols es doten d’aquesta immaterialitat, i d’aquest poder que gairebé és omnipresent, omniscient, i els mitjans se n’aprofiten i els continguts es van reproduint en massa. I això, evidentment, fa que la imatge sempre sigui esplendorosa. I quan intentes de dibuixar una realitat, quan intentes de donar llum a un racó fosc, com deia abans, d’aquesta realitat, la gent es pensa que és un atac. Perquè, precisament, com que s’ha construït aquest símbol, tot allò que vagi en contra d’aquest símbol és pecat.

—Teniu constància que algú de la directiva, de l’entorn del Barça, s’hagi llegit el llibre? Us agradaria?

—Doncs la veritat és que no m’ha arribat res. És una pregunta que al principi se la feia molta gent. Quan vaig escriure el llibre, no vaig pensar que em trucaria en Laporta, el director de la Masia o el directiu de les categories inferiors. No ho vaig pensar en cap moment. Però la gent sí que m’ho deia. El que espera la gent és que el Barça es querelli en contra meu. Però ja et dic, que per què s’hauria de querellar? No hi ha cap raó. Això és una ficció. Parlem del terreny de la literatura, i en la literatura s’hi val tot. D’una altra banda, tampoc falto a la veritat. Perquè és una veritat que jo he viscut de primera mà. I, per tant, no dic cap bajanada. Segurament hi ha molta gent que va passar per la Masia, no vull dir tothom, que es mereixeria unes disculpes.

—El director de la Masia en aquell moment, per exemple?

—No ho sé. No vull dir el director de la Masia perquè això seria responsabilitzar una persona. Però seria un responsable, entre molts responsables. Però crec que hi ha gent que va passar per la Masia, xavals, que avui, si el club els fes una disculpa per no haver vetllat prou per ells, honoraria moltíssim el Barça. Perquè n’hi ha que van quedar tocats.

som la pobra gent blaugrana

GEMMA MEDINA
Som la pobra gent blaugrana
La lectora
18|4|2023

2023: Catalunya és un desastre, la política des de 2017 que s’arrossega com un cuc en descomposició, la inflació fa que ningú pugui arribar a final de mes i no puguem ni comprar quatre maduixes, els lloguers estan pels núvols i les hipoteques s’apugen a marxes forçades, la benzina també torna a pujar. Tenim una sequera que sembla que no ens la traurem mai del damunt, els catalans desorientats ballen sardanes a l’ara desèrtic pantà de Sau, les guerres continuen, el fracàs escolar va a tot drap, el català es mor, un tant per cent elevadíssim de joves o s’autolesiona o pensa a suïcidar-se, no podem ni anar a fer una cervesa feliços perquè estem exhausts de cap, de cor i de butxaca, però tranquils perquè estem d’enhorabona: Joan Jordi Miralles continua escrivint.

Triomfador, la novel·la que acaba de publicar a Malesherbes, és un retrat de la vida que bategava cap als anys noranta a la Masia, l’escolania de Montserrat dels esportistes, l’escola de fe, esperança i èxit on van a parar els joves que creuen que poden ser els Messis i els Paus Gasols del futur. El relat està format per escenes narrades en present, més o menys independents, però endreçades per ordre temporal, que ens van dibuixant la vida d’un jove, Ulisses, que entre els tretze i els disset anys, aproximadament, creu que pot convertir-se en un professional del bàsquet, ja que el seu únic somni és acabar jugant, evidentment, a primera divisió de l’equip de bàsquet del Futbol Club Barcelona. Per si el tema no acabés de ser prou explícit, Miralles explica a diverses entrevistes que ell mateix va viure a la Masia quan era jove i que ha ficcionalitzat les històries que hi va veure durant aquells anys: per tant, podríem posar-hi més o menys el rètol d’«inspirat en fets reals». Però no us equivoqueu, Triomfador no està format només per quatre anècdotes escabroses i nostàlgiques d’un adolescent al Barça, sinó que Miralles aconsegueix construir un engranatge ric, que es pot llegir en múltiples plans de lectura i que fa que al lector se li posi la pell de gallina mentre llegeix una història plena de bestialitat, por, humor, nostàlgia, llàstima i fàstic que ens fa replantejar com estem educant les generacions del futur.

Perquè no, amics, resulta que el Barça tampoc no era el somni que ens pensàvem quan érem adolescents i jugàvem il·lusionats i nerviosos contra el júnior de bàsquet a les dotze del migdia d’un dissabte d’abril a una pista descoberta de ciment amb les línies despintades i ens fotien una pallissa amb una diferència de setanta punts o més (exactament no ho sabrem mai perquè tancaven acta a partir dels cinquanta per no deprimir el personal). El Barça o, més concretament, la vida a la Masia que trobem a les pàgines de la novel·la és, més aviat, un infern testosterònic que trinxa totes les ànimes càndides que gosen posar-hi els peus. Us n’explico quatre detalls. Ulisses, el protagonista, viu a Manresa i tot just comença a ser conscient d’ell mateix. S’hi descriuen les primeres decisions com a jove, la relació amb els amics, amb els pares, el descobriment animal del cos, el principi d’una formació d’identitat d’un nen que té unes qualitats evidents: és treballador, espavilat, amb capacitat de lideratge, potser un pèl cregut però de bon cor. Sigui com sigui, tot plegat s’estronca quan, després d’unes provatures amb el futbol, que acaba defugint perquè intueix que es tracta d’un esport amb massa càrrega agressiva, s’apunta a bàsquet i la constància i el talent fan que comenci a convertir-se en un jugador realment bo. A partir d’aquí, l’evolució evident: la selecció catalana, i, més endavant, la possibilitat d’entrar a jugar al Barça, amb la condició inclosa d’estar-se a la Masia. Un cop dins, el que era somni es converteix en malson: per mor d’un èxit futur que tanmateix ningú no pot assegurar i ben pocs aconsegueixen, una família abandona un adolescent a la seva sort pensant que és el millor que poden fer per ell, però la veritat és que el jove no tindrà cap mena de seguiment personalitzat de cap tutor, estarà deixat de la mà de déu, ningú vigilarà el seu rendiment acadèmic, ni els seus hàbits més bàsics com menjar, dormir i anar a escola, i, a sobre, estarà envoltat de desenes d’adolescents abandonats com ell que crearan el seu propi ecosistema terrorífic.

Un dels punts forts de la novel·la de Miralles és que fons i forma s’uneixen i no s’entenen l’un sense l’altra, senyal del bon ofici de l’autor perquè, com deia Lluís Millet: «Tota idea reclama una forma, tota joia un estoig». En aquest cas, l’estil és sec, purament descriptiu i escrit en present, força cinematogràfic. Frases curtes. És curiosa, aquesta tria: hi ha poques narracions que siguin fetes en present, però, si hi pensem, una de les més habituals és la retransmissió dels esports. La novel·la està escrita, doncs, com si un comentarista ens narrés un partit de bàsquet, però no només això: aquesta manera d’explicar la història segurament ajuda l’autor a no caure en sentimentalismes ni lamentacions, en què podria caure fàcilment si tenim en compte que es tracta de material mig biogràfic. Es descriuen, així, una corrua de desgràcies sense cap judici, sense gaire floritures:

Malgrat les amenaces, l’Ulisses acaba cedint. Tres veterans es descalcen les xancletes i li peguen al tors amb ímpetu. L’Ulisses es remou per terra com una croqueta. No té forces per fugir, ni tan sols aixeca les mans per demanar auxili. No hi ha cap ànima compassiva i salvadora a la vista. Es limita a girar sobre ell mateix perquè els cops quedin repartits (p. 94).

L’estil acompanya, també, l’actitud del protagonista, que tampoc no valora les vivències, té una capacitat de resistència exagerada, veu el que passa però decideix no analitzar-ho ni posar-hi més paraules del compte, perquè, si hi parés a pensar, desistiria i deixaria enrere el seu objectiu: ser un esportista professional.

És, també i sobretot, una manera de narrar que exagera les característiques de la masculinitat que governa tot el relat: la imposició de la raó i la fugida dels sentiments, que es poden transmetre amb la manca d’adjectius o l’estricta narració objectiva del text en són una mostra. Perquè, com ja he dit abans, es tracta d’una novel·la que traspua testosterona. Una manera senzilla de veure-ho és, simplement, si es té en compte que no hi apareixen dones i, les que hi són, tenen papers subsidiaris, són protagonistes anònimes, figures secundàries, com la mare, mentre que la resta són concebudes i tractades com a cossos, sempre com un objecte agradable i desconegut que ha de ser posseït per part dels homes.

Però el paper de les dones és pràcticament inexistent, com el que tenien, d’altra banda, les dones majoritàriament en el món dels esports a la dècada dels noranta. Tot el món que s’hi recrea, al cap i a la fi, no deixa de ser una construcció de la masculinitat hegemònica, començant pel mateix món dels esports, i concretant-ho en el món del futbol que, tot i no ser l’esport central del relat, és el més criticat perquè la majoria de companys amb qui viu l’Ulisses són el que és descrit com a futboleros: segur que en coneixeu, són els quillos que no us deixaven treballar amb tranquil·litat a l’institut. No cal dir-ho, el futbol és el paradigma dels esports competitius i ocupa l’espai idoni d’exhibició de la masculinitat de què parlàvem: la promoció i l’estímul per ser un guanyador (un triomfador, en aquest cas), per ser millor que els altres, la renúncia contínua a l’emotivitat i als sentiments, el desenvolupament de l’agressivitat o les actituds violentes que acompanyen la competitivitat són el centre de la novel·la. Els protagonistes del relat han de deixar clar en tot moment aquella màxima de la masculinitat mal entesa: que tot home de debò és aquell que no és dona, no és gai i no és un nen. Com a mostra, us deixo el discurs de l’entrenador de l’Ulisses que fa després de perdre un partit:

Un campionat d’Espanya és suar cansalada fina. Avui heu jugat com nenes. Els bascos us han estat donant pel sac fins a l’últim moment. I us agradava. Es notava que us agradava. Teniu suficient potencial per guanyar-los de pallissa, i en canvi us heu deixat donar pel cul tota l’estona perquè sou uns mariques (p. 105).

El pitjor de tot, és que aquesta mena de discursos motivacionals i tot el relat de Miralles en general no s’allunyen gaire de la realitat dels camps de futbol i de bàsquet de bona part de Catalunya als anys noranta, simplement amplifica i augmenta el que ja trobàvem als patis d’escola els adolescents que no vivíem l’esport amb tanta pressió ni professionalitat. Malgrat tot, hem crescut amb aquests discursos i ara el problema és poder trobar homes adults mig centrats emocionalment.

La novel·la ens recorda, també, que els nens i els homes són les principals víctimes de les agressions masculines. Una manera de trencar aquesta violència, segons bell hooks, és crear una cultura que permeti als nens estimar, prenent com a base la família, que té com a funció principal donar amor, i posa com a mostres d’amor procurar menjar i aixopluc. Està ben trobat, doncs, que a Triomfador aquest punt sigui irresoluble, perquè els adolescents estan aïllats de possibles referents que trenquin amb les inèrcies tòxiques: recordem que són adolescents sense xarxa familiar propera, i que entre ells es boicotegen, sobretot, la possibilitat de menjar i de dormir.

El nostre triomfador no deixa de ser un paradigma de l’home guerrer i conqueridor; i és precisament per aquí que pren sentit el nom del protagonista: Ulisses. Quins paral·lelismes podem trobar entre el món de les pistes de bàsquet i el viatge de l’Odissea? La més evident: tots dos fan un llarg recorregut circular, en l’obra de Miralles el protagonista també marxa de la llar per tornar-hi, al cap dels anys, absolutament transformat. Però si es mira amb una mica de deteniment podem trobar-hi altres llaços que fan que la novel·la prengui, a voltes, un toc d’humor. Les putes del Camp Nou, que tenen un paper remarcable, són descrites d’una manera semblant a les sirenes: no són descrites com a dones; tampoc, gairebé, com a persones. De fet, tenen els millors atributs de tots dos, meitat home meitat dona, però també tenen elements artificials, són descrites com éssers amb perruca, pits de plàstic «com globus d’aigua a punt de rebentar», altes com un sant Pau i amb les dents exageradament afilades. Com passa amb les sirenes, acostar-s’hi vol dir complicar-se la vida. Però encara hi ha altres protagonistes de l’Odissea entre els personatges: també tenim el Pirata, que recorda Polifem perquè és l’enemic d’un sol ull.

Més enllà dels personatges i el viatge, a Triomfador també hi ha un descens, en aquest cas metafòric, a l’infern, i també s’hi troba personatges coneguts. Així, Miralles s’entronca en la recreació d’un tòpic, i en comptes de topar amb escriptors clàssics, com Virgili en la versió de Dante, l’acompanyaran els seus herois esportius. Hi apareixen Aíto García Reneses, Berni Tamames, Jordi Cruyff, Pep Guardiola o Josep Lluís Núñez, i tindran un paper doble: d’una banda, donen versemblança al relat i el connecten amb la realitat del Barça als anys noranta, i de l’altra, desenvolupen aquest joc metaliterari amb l’Odissea. Un joc que no és un simple entreteniment: la inclusió d’aquesta lectura fa que s’universalitzi el que podria quedar com una anècdota. Perquè Miralles no només critica uns fets aïllats però horribles a la Masia durant els anys noranta, sinó que mitjançant la literatura s’arriba a plantejar en certa manera l’origen del mal: com s’arriba a crear tanta maldat, tot un sistema diabòlic, entre adolescents d’entre tretze i disset anys? És culpa de l’estrès i la manca de referents? O l’home és dolent per naturalesa? Sigui com sigui, la literatura ens recorda que fa centenars i milers d’anys que estem encasellats en vivències semblants.

I així és com Miralles, amb una novel·la aparentment senzilla, ens desmunta un altre dels miratges catalans —em sembla que ja no en queda cap de dret— i ens deixa una mica més tristos però contents, perquè ens fa més savis.

 

odissea a la masia del barça

CARLOTA RUBIO

Odissea a La Masia del Barça

Núvol

23|2|2023

El darrer protagonista de Joan Jordi Miralles es diu Ulisses i el que travessa al llarg de Triomfador (Males Herbes) és una odissea, amb reptes, sang, cants de sirena i retorn a casa inclosos. La novel·la, ambientada als anys noranta, relata l’etapa que comprèn els tretze i els divuit d’un noi manresà que és seleccionat per jugar a l’equip de bàsquet del Barça i marxa a viure a la Masia. És a dir, aconsegueix el que, en termes de masculinitat catalana, equival a tocar el cel. Això fa que, molt d’hora, entri en contacte amb una versió intensificada del poder, la violència, la competitivitat, la por i la solitud adolescents. I Joan Jordi Miralles ho narra amb la fredor que caracteritza la seva prosa i un ritme atlètic. 

Triomfador és una novel·la circular: arrenca quan l’Ulisses és un estudiant més a Manresa, relata la seva passada per la Masia i, finalment, el seu retorn a casa. L’Ulisses és naturalment bon esportista i, per tant, està acostumat al privilegi al pati i als seus primers equips de futbol i bàsquet. És un encert partir del món d’abans de la Masia per no considerar del tot excepcional el que viu quan, una vegada s’hi trasllada, passa a baix de tot de la cadena depredadora. Als passadissos de l’internat no hi ha cap supervisió adulta i hi manen els futbolistes i els veterans, que humilien els altres fent-los dutxar-se vestits o menjar el propi vòmit. Qui viu a la Masia sap que es troba en un camí envejable, i sota l’empara de l’extraordinarietat, la llei del més fort s’intensifica. Així, l’Ulisses aprèn la masculinitat amb els codis d’un món lleugerament antic, en el qual les pulsions eròtiques es barregen amb la violència i encara no existeixen paraules com bullying per codificar els abusos.

Joan Jordi Miralles va ser jugador de bàsquet a la Masia i descriu Triomfador com una “ficció amb coneixement de causa” que ha escrit al llarg de deu anys. Ha volgut fugir de la seva proximitat amb els fets amb un narrador que, com sempre en la seva obra, és de pedra. Miralles escriu amb un estil molt sec, que no es permet ni floritures ni tesis ni judicis de valor, sinó que assenyala periodísticament els fets i la seva repetició per transmetre la violència i la incomoditat al lector. Cal dir que, si aquesta distància del narrador lligava molt amb l’ambigüitat dels relats de Marginàlia, a Triomfador es fa difícil no acomodar-se en la compassió pel protagonista, però Miralles s’atura abans d’arribar-hi del tot. Escriu en una escena de linxament a un company de l’Ulisses: “L’arraconen i li peguen encara més fort i més seguit. En Mompalau es col·loca en posició fetal. El lavabo s’ha omplert de futboleros que s’ho estan passant bomba. L’Ulisses tampoc no pot dissimular una primitiva expressió de curiositat i satisfacció. Li sobrevé un riure intranquil que li neix de les entranyes i que el seny no pot aturar”. 

Parlàvem de repetició. En aquesta novel·la el sentit del ritme hi té un paper important perquè Miralles juga al paral·lelisme amb el bàsquet: alterna moments de màxima tensió amb els de pausa defensiva, els esclats de violència amb el rastre de por i tensió que deixen després en els silencis. La novel·la es recargola sobre si mateixa: cada vegada que l’Ulisses es deixa seduir per l’esperança, apareix un nou botxí o un nou entrebanc en el joc. I és en aquesta espiral violenta i reiterativa on Miralles inclou la informació que el seu narrador glacial ens nega. Van passant les pàgines, el protagonista es va endurint, i s’adona que ha descobert massa d’hora que el poder i una idea masculina d’ambició requereixen petrificar-se el pit per sobreviure.

la cara fosca de la masia del barça

ADRIÀ PUÉRTOLAS
La cara fosca de La Masia del Barça
El Nacional
28|2|2023

 

A principis dels anys 90, Joan Jordi Miralles (Osca, 1977) vivia amb un somni. I aquest no era precisament el de convertir-se en escriptor. Entre les parets de l’antiga Masia del Barça, al barri de Les Corts de Barcelona, i pavellons esportius de tota Catalunya, s’imaginava arribar a ser jugador professional del Barça de bàsquet. Amb aquesta idea va entrar a l’emblemàtica acadèmia esportiva de l’equip, on hi estaria quatre temporades senceres, dels tretze als disset anys, sense mai arribar a debutar amb el primer equip. Més de dues dècades després, ha utilitzat les vivències d’aquell període per escriure Triomfador (Males Herbes, Seix Barral), un relat colpidor que segueix els passos de l’Ulisses, l’adolescent que el protagonitza i que, com Miralles, també es trasllada a viure a les instal·lacions de l’equip, seguint l’impuls de triomfar en l’esport d’elit.

El que es troba a la fàbrica d’estrelles com Josep Guardiola o Andrés Iniesta, però, no és el programa modèlic que el nom de la Masia podria evocar, sinó un univers cruel i tòxic en què els adolescents es fan la vida impossible entre ells sense pràcticament supervisió adulta. És un retrat dur i basat en experiències reals, ple de vexacions difícils de digerir pel lector, que volen retratar la violència dels ambients en què conviuen els adolescents, especialment en el cas dels masculins. S’hi barregen amb altres fets d’aprenentatge, en una novel·la que parla de buscar-se a si mateix i de com podem construir la nostra identitat a través de l’impuls de les situacions límit.

Realitat i ficció

Miralles s’esforça de seguida a deixar-ho clar: la novel·la no és una autobiografia, o una obra memorialística del que ell va viure a la Masia, sinó una mera “ficció amb coneixement de causa”. “Hi ha punts i sensacions en comú, però no és la història de la meva vida”, puntualitza. Tot i això, ell, com l’Ulisses, també va deixar Manresa, on estava establerta la seva família, per passar a formar part del selecte grup d’adolescents que vivien i s’entrenaven tant a la Masia com a la residència Blume per al Barça. I ell, com l’Ulisses, tampoc arribaria a formar part del primer equip. “Vaig viure coses potents, per a les quals no estava preparat”, explica. Però també afirma que avui ja no les viu com una ferida.

No és estrany el seu èmfasi a l’hora de marcar distàncies entre realitat i ficció. Al llibre, se succeeixen els episodis de bullying, un darrere l’altre, cruels i desfermats. A un dels companys de l’Ulisses, a qui el fet ser nou el col·loca en una diana, el fan vomitar el sopar i, en acabat, l’obliguen a menjar-se’l del terra sense fer servir les mans “com un gosset”. A ell, els esportistes més veterans li llancen escombraries per sobre durant diverses nits seguides mentre dorm, només per atemorir-lo. Sense parlar, és clar, de les vexacions de caràcter sexual, que també hi abunden, per part de personatges sinistres com el Rubio.

Són alguns exemples d’un ambient contaminat per l’agressivitat dels adolescents que hi viuen, en què el protagonista experimenta cada moment com si estigués sota amenaça, sempre en tensió i a la defensiva, preparat per esquivar un atac. És un retrat, el del funcionament de la institució, que assenyala també una omissió: la de la supervisió adulta. La presència d’algun personatge adult que pugui posar fi a la violència brilla pràcticament en tot moment per la seva absència, per sobre d’uns joves que es comporten com una espècie de gladiadors cruels, dignes de pel·lícula de terror.

Una novel·la de formació?

Miralles, en lloc de concentrar-se en les fronteres de la veritat, ressalta el poder de la ficció: “aquesta història només es podia escriure des de la ficció”, afirma. I la ficció ens presenta un món dur, però, per sobre de tot, la història d’un adolescent que es busca a si mateix i que lluita per construir-se una identitat als marges que li deixen l’abús i les relacions asfixiants que veu al seu voltant. L’Ulisses vol descobrir qui és i què vol a la seva vida i el narrador l’acompanya en aquest procés, amb ‘coneixement de causa’ i certa tendresa cap al personatge.

La narració està plena d’anècdotes que il·lustren un jove amb dubtes i fam de saber, que es va obrint pas al món i descobrint i explorant allò que fins abans quedava fora de les seves fronteres, com si es tractés d’una novel·la de formació especialment amanida. Les anècdotes inclouen les experiències de l’Ulisses amb les prostitutes que campaven pels voltants de la Masia, a la zona de les Corts, i que els futurs esportistes freqüenten, però també l’amor adolescent o la consciència de la mateixa fortalesa, que a poc a poc va afirmant, a través del treball i l’esforç.

La “caixa dels trons”

Miralles explica que va ser a través de tornar a jugar a bàsquet, tot i que ara sense competir, i de retrobar-se amb els gestos mecànics de l’esport que coneix tan bé, que la muntanya de records que tenia acumulada va tornar. “Va ser com obrir una caixa dels trons en tota regla”, diu. S’ha passat treballant catorze anys en Triomfador, un temps en què, mentre publicava diverses altres novel·les com Marginàlia (Males Herbes 2021) o Aglutinació (Edicions 62, 2018), ha anat polint i reescrivint fragments, buscant el ritme adequat per al llibre. N’ha trobat un de ràpid i punyent, a estones lapidari, que diu que li recorda la velocitat de joc del bàsquet, on els temps són molt ràpids. La novel·la està plena de diàlegs, d’intercanvis taciturns i secs, en boca dels joves esportistes. Imposen un ritme realment veloç, dinàmic, que fa la sensació al lector que sempre vagi un pas per darrere de la narració, empaitant alguna cosa, com qui encalça un jugador o una pilota de bàsquet.

Trobarà descans al final, quan el mateix Ulisses és capaç de tancar l’etapa i començar a processar el ‘fracàs’ del seu somni. Tornarà a Manresa, on comença a fer d’entrenador de bàsquet en categories inferiors. Allà, els nens l’admiren per haver estat al Barça i afirmen que desitjarien poder-hi jugar també un dia, mentre l’Ulisses els observa sabent el que s’amaga al fons d’aquest desig. I és que si alguna cosa consola al lector a Triomfador és el mateix fracàs de l’Ulisses i la seva tornada a la normalitat més enllà del prestigi brillant que envolta la Masia i de la fina i enverinada línia entre el somni i el malson.

 

ulisses contra el ‘bullying’de la masia

DAVID VIDAL CASTELL

Ulisses contra el ‘bullying’de La Masia

Arallegim

25|3|2023

Si convenim que l'exercici de la literatura ofereix possibilitats terapèutiques, en pocs llibres les trobarem tan clarament expressades com en la novel·la de Joan Jordi Miralles Triomfador. Miralles, autor consolidat amb novel·les com L'Altíssim (2005) o Aglutinació (2018), va passar La Masia com a jugador de les categories inferiors del Barça de bàsquet als 90. Allí va ser testimoni d'abusos i assetjaments, com diu en el llibre, putades de tots colors que avui tindrien conseqüències penals. La Masia del més que un club, tan cofoi dels seus valors formatius, era un can pixa i rellisca, on els nanos, bombes de testosterona, campaven sense control.

A Miralles li ha costat deu anys acabar aquest llibre, i té tot el dret d'aclarir que ha escrit una novel·la, "una ficció amb coneixement de causa" (sic) que no es pot llegir amb les ulleres del present. Tanmateix, en un país amb denúncies obertes per abusos en categories formatives a tenistes, gimnastes o nedadores, ens cal la literatura, precisament, perquè identifica i denuncia els fonaments d'aquesta violència estructural en l'esport.

Instint de supervivència

El protagonista de la història que ordeix Miralles es diu Ulisses, i en el nom hi és tot: la història és un viatge que comença i acaba al mateix parc de Manresa, una peculiar Ítaca on al darrer capítol hi troba una Penèlope. El relat segueix l'esquema d'auge i caiguda, disposat en una trama isocrònica en present i amb un ritme vertiginós. Comença amb flaixos familiars de la infantesa del protagonista i el seu sorprenent fitxatge pel Barça. Els déus de l'Olimp blaugrana l'acullen a La Masia i comença, doncs, una Odissea, amb descens als inferns, lluites, polifems, lotòfags i cants de sirenes —les prostitutes del Camp Nou—. Tot acaba despertant en Ulisses un instint de supervivència ferotge. "He deixat de tenir l'edat que tenia", anuncia cap al final d'aquest viatge.

La història l'explica un omniscient neutral amb poques digressions, que afavoreix la velocitat de la trama, ben matisat per un ús destre de l'estil indirecte lliure que ens apropa la vida interior de l'Ulisses. L'estil privilegia la versemblança dels idiolectes adolescents però fa concessions a un lirisme contingut i efectiu. La intensitat del ritme comporta, tanmateix, que en ocasions l'Ulisses canvïi d'estat d'ànim i de condició expeditivament, i que els personatges secundaris siguin esquemàtics.

La novel·la planteja què estem disposats a suportar per assolir l'èxit, i quin sentit té l'educació si això no és possible. És, per tant, una variant del gènere de la bildungsroman, o novel·la de formació, no gaire diferent, en aquest sentit, de les fundacionals Jakob von Gunten de Robert Walser o Les tribulacions del jove Törless de Robert Musil. També és una valuosa aproximació al gènere de la novel·la esportiva, de la qual tenim tan pocs exemples a casa nostra. Open (Duomo), les memòries d'André Agassi escrites per J.R. Moehringer, ha de ser, en aquest cas, una referència, però també les importants trames sobre l'esport formatiu d'elit en novel·les d'autors com Tom Wolfe —a Soc la Charlotte Simmons, també amb bàsquet— o com David Foster Wallace, amb el tenis.

Atès que el llibre al·ludeix a persones amb nom i cognoms —precisament les que en surten més ben parades: Aíto, Galilea, Jordi Cruyff—, una qüestió rellevant és la de la veracitat. Quant de tot plegat va veure o viure Miralles? Qui ho ha conegut, identificarà aquesta rauxa testosterònica desenfrenada, les afaitades d'ous, les dutxes vestits, les putades nocturnes, el maricon o nena amb què l'entrenador t'insulta. ¿Va ser estructural, aquesta violència? Potser el Barça dels valors ens en podria dir alguna cosa.

gladiadors de segona

JULIÀ GUILLAMON
Gladiadors de segona
Cultura|s La Vanguardia
29|1|2023

El protagonista, un noi de catorze anys, l’acaben de convocar a la Selecció Catalana. “Però aquests èxits signifiquen poc en un lloc com La Masia –llegim–, on les veritables gestes només pertanyen a l’àmbit del futbol. Els jugadors de bàsquet no passen de ser una espècie de gladiadors de segona o tercera categoria. Tenen dret a menjar, dormir i gaudir de les instal·lacions, però no pas a inscriure el seu nom amb lletres daurades als annals del club”. Joan Jordi Miralles (Osca, 1977) ha escrit una novel·la d’escàndol sobre els abusos en l’esport formatiu, a partir de l’experiència personal de quatre anys a la pedrera del Barça i de viure a La Masia, el centre de formació de jugadors, que en la novel·la presenta com un campi-qui-pugui on hi passa de tot. Principalment humiliacions i quintades, per part dels més veterans, futbolers, sobre els novells, jugadors jovenets, de bàsquet: aquesta “espècie de gladiadors de segona o tercera categoria” que esmenta en el fragment que he citat. És un llibre explosiu perquè d’histò­ries càustiques del món de l’esport se n’ex­pliquen ben poques i del nostre entorn immediat, cap. Caldria anar a buscar l’Open d’Andrea Agassi per trobar un llibre despullat, trist i de denúncia sobre un tema –l’esport d’elit– que ocupa tantes hores de notícies i tant de paper passat per la rotativa.

Miralles té un estil escairat, una mica telegràfic, i la història està explicada a un ritme ràpid, acumulatiu, com un xàfec de mastegots. L’anècdota inicial del hàmster que es menja les seves cries no em sembla un bon començament. Crec que ho condiciona tot massa: des de les primeres pàgines ens introdueix en un món hostil, bestial i fastigós que, més endavant, anirà desenvolupant amb anècdotes del temps de La Masia (quan obliguen un dels nous a vomitar i menjar-se el vòmit o quan explica el ritual de la sodomització en colla). Aquesta part és forta i, per dir-ho amb un tòpic, d’una fredor quirúrgica.

Miralles denuncia el desgovern de La Masia dels anys noranta, on només un cuiner i vigilant té cura del que passa a les nits, on ningú vigila ni evita que es produeixin els abusos. Els estudis, primer en una acadèmia i més tard en un institut, van pel pedregar. Al voltant del Camp Nou, que Miralles descriu com un monstre voraç, hi ha un descampat de prostitució i els nanos de hi entren hi surten, tenen relacions sexuals amb les prostitutes i els transvestits i una de les parts del llibre té a veure amb la por del protagonista, Ulisses, d’haver-se encomanat de la sida. Som a l’any 1992 i fa poc se sap el cas de Magic Johnson.

Hi apareixen, descrits de manera respectuosa, Jordi Cruyff, Pep Guardiola, Aito García Reneses i José Luís Galilea, el base del primer equip, que porta el noi, menor d’edat, a una discoteca on té una de les seves primeres experiències amb una noia. També hi surt un Josep Lluís Nuñez xafallós i missaire.

Que Triomfador farà soroll és innegable, per la novetat i la cruesa del relat. D’entrada ja surt en castellà a Seix Barral. La qüestió, em sembla, és on situar-lo. És un llibre d’impacte sobre un tema tabú. I això té un valor. Mentre el llegia pensava si ens faria el mateix efecte si, en lloc de parlar del Barça, fos un llibre sobre el servei militar o sobre una escola de jesuïtes. La qüestió és si de l’experiència tan forta que s’ha viscut, de l’abús, de la indefensió, de la indiferència se’n pot fer una obra d’art. Hi ha exemples reeixits, un dels darrers Tyrannosaurus de Guillem Frontera, reeditat fa poc. A diferència d’aquest llibre o del Törless de Musil, per dir un exemple més confitat, Triomfador no acaba de fer l’estirada. Tret d’algun moment puntual –quan un entrenador increpa l’equip que ha guanyat d’un punt i els diu a crits si són mariques–, fa l’efecte que la violència que retrata és més circumstancial que estructural de l’esport, fruit més del desgovern i de l’instint dels abusananos que d’un pla organitzat per aconseguir uns cracs depredadors. En qualsevol cas, un llibre testimonial inesperat i d’impacte.

basat en fets reals, i què?

ANNA GUITART

Basat en fets reals, ¿i què?

Arallegim

25|3|2023

"Futbolísticament estava preparat per jugar en un club tan gran, però la pressió que vaig viure no l'esperava en cap moment". El futbol no m'interessa gaire, però aquestes paraules de Bojan Krkic, durant l'anunci de la seva retirada, em fan continuar llegint. Trobo un altre titular, que parla d'ell com un dels millors jugadors sorgits de La Masia. Des que vaig acabar Triomfador, de Joan Jordi Miralles, qualsevol referència a La Masia del Barça em fa posar els pèls de punta. Abans de treure conclusions que no toquen, veig que Bojan parla de pressions mediàtiques, així que la seva història no és la que explica Miralles, tot i que durant la roda de premsa el jugador també fa referència a l'edat que tenen molts joves, molts nens, que es troben en situacions de pressió similars a la seva. Això sí que forma part de la història de l'Ulisses:

"—Aquí estaràs bé, oi? —li pregunta el pare. —I tant! —intercedeix el cuiner—. És una experiència que no oblidarà mai. Són xavals, ja s'entén, fan de les seves, però en general hi ha molt bon ambient".

L'Ulisses, de tretze anys, acaba d'arribar a La Masia per jugar amb el Barça de bàsquet. L'han acompanyat els seus pares, que aviat se'n tornaran a casa, a Manresa. No sé si el pare de Joan-Jordi Miralles va fer la mateixa pregunta al seu fill, als anys 90, "Aquí estaràs bé, oi?" L'escriptor va viure a La Masia entre els 13 i els 17 anys, també era al equip de bàsquet. Aquest paral·lelisme entre la seva història i la de la novel·la provoca en el lector, inevitablement, una pregunta "Això que m'explica, és veritat?" Miralles sabia que això passaria. De fet, l'escriptor no acostuma a fer entrevistes, quan publica, però aquest cop ha estat diferent. "Em venia de gust donar la cara", ens va dir a El matí de Catalunya Ràdio, "sobretot pel fet que pot despertar ambivalències: què és real i què no". Dit això, que ningú es faci il·lusions, perquè això és el màxim que aclarirà: "Té a veure amb la veritat, però si ha passat exactament, no és la funció del novel·lista".

Té tota la raó.

Triomfador és una novel·la que funciona independentment de si és una història real o no. Miralles és un escriptor sempre recomanable, sòlid, que acostuma a provocar neguits als lectors. En aquest cas, la possibilitat de la veritat els dispara, perquè la història és terrorífica: ens descriu La Masia com un lloc infernal, on els interns més grans es dediquen a fer la vida impossible als més joves, amb agressions físiques, comportaments cruels, burles. L'autor té l'habilitat de transmetre una tensió constant, que s'imposa fins i tot quan sembla que tot està tranquil: no saps mai quan se't poden tirar a sobre. La novel·la segueix l'Ulisses, que es va fent gran en aquest context, però jo fa dies que no em trec del cap en Mompalau. És de Palafrugell, un secundari que no té la força ni la determinació del protagonista. La impunitat dels violents ("On són els adults, per què ningú fa res?", també són preguntes que et vas fent) l'està destrossant. No puc saber quant hi ha de veritat en la seva història, però suposo que és mèrit de l'autor que em sembli que molta. Quants Mompalaus devien passar per aquesta experiència? Jo, aquesta vegada, he de reconèixer que no en tinc prou amb la (magnífica) ficció: tant de bo aquesta novel·la ajudés a il·luminar una etapa de La Masia que, francament, s'intueix molt fosca.