«Veig que un correligionari meu ha guanyat un premi literari gros. Veig, també, que al jurat hi ha la periodista radiofònica que el convida sovint al seu programa, un exprofessor seu a la universitat, la companya del mitjà on escriuen plegats, el company de l'escola on ensenyen a escriure plegats i una llibretera que el celebra a tort i a dret, plogui, nevi o faci calor —escrigui peces memorables o pamflets sense suc ni bruc. Tot això ho veig, però, perquè ho enllista un altre correligionari en una xarxa social. Presenta una constel·lació de la ignomínia, a la manera d'aquelles estructures que de tant en tant es descobreixen, trames de poder muntades entre banquers, polítics, policies i presidents de clubs esportius. Fa de bon pensar que el denunciant es va presentar al premi i que, un cop sabut el veredicte, la rancúnia el rosega per dins. La impotència.
M'espero, que es publiqui el llibre.
No demano que me l'envïin. El compro: si l'he pagat i no m'agrada, el podré criticar sense escrúpol del deute que neix d'un obsequi. O podré callar tranquil·lament.
El text és bo. Per tant, res a dir sobre el sistema mafiós que l'ha premiat. Han afegit una obra de qualitat al corpus literari del país. Lluny d'això, no és cap secret que el caient habitual sigui el d'organitzar-se veladament (inconscientment és impossible) per protegir-se, ajudar-se, promocionar-se els uns als altres. Se'n diu família i és una estructura més vella que els camins. Segur que el rancuniós en té una, de família. Una organització que, en aquest cas, no ha pogut imposar un candidat. Dit d'una altra manera, si el ressentit hi va presentar una obra a concurs, es va equivocar de casa.
Cada família és una minestra de codis d'honor, de sobreentesos en la mudesa de les habitacions i dels passadissos. Pregunta a una família si opera mafiosament i sempre et diran que no, que això ho fan els altres: és la prova que totes escombren cap a casa. És, pel cas que descric, el fanguet burgès, aquella xarxeta de dons i de contradons que només es pot expressar amb diminutius, la coseta de la llei del silenci. Passa, però, que la paraula màfia baixa massa prenyada d'història —com la paraula família— i, per tant, més valdria dir-ne grup d'afinitat, que sona més net, prou xiroi, menys familiarment mafiós.
Si no fos per tantes evidències, l'únic problema que hi arribaria a veure, en tot plegat, és quan certa família literària premia un nyap i el vol fer passar per un producte excel·lent. Una família, això és un nom, ha de tenir sentit del ridícul. En cas contrari, el sobrenom l'esperarà a la primera cantonada i després tot seran plors.»
Adrià Pujol Cruells. I si : especulacions sobre llenguatge i literatura. Arcàdia, 2022. P. 28-30.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada