accions de gràcies

DAVID GUZMAN
Accions de gràcies
Núvol
27|11|2024

La gratitud, d’Orient a Occident, és un dels mecanismes adaptatius que ens han permès avançar com a espècie. Cada quart dijous de novembre els nord-americans celebren Thanksgiving, una festa que es remunta al 1621, quan els colons britànics van celebrar amb els nadius l’èxit d’una collita que arribava després d’un hivern duríssim. El president Lincoln, el 1863, va convertir la data en festiu oficial i la resta és història: de Chaplin a Charlie Brown i de Woody Allen a Friends, el Dia d’Acció de Gràcies forma part d’un imaginari cultural que ultrapassa els Estats Units, on ha esdevingut una trobada ecumènica tan o més important que el Nadal.

Potser perquè donar les gràcies forma part del repertori d’eines socials que fan possible la vida en comunitat. Donem les gràcies quan ens fan un regal i quan ens fem un favor, donem les gràcies si estornudem i ens diuen ‘salut’, donem les gràcies quan ens passen la sal o quan ens desitgen bona sort per a un examen. I tanmateix hi ha una miríada de moments que habitualment no agraïm perquè se’ns menja la feina i la casa i la urgència d’una vida física i una altra de digital. Ho va entendre com ningú Jorge Luis Borges a “Otro poema de los dones”, on donava les gràcies “al divino laberinto de los efectos y las causas”. Que una part del planeta celebri Thanksgiving em genera sempre la necessitat de, com a mínim un cop l’any, oficiar una acció de gràcies per la vida invisible.

Gràcies al cafè ristretto, que és nèctar però sobretot ambrosia. Gràcies als llocs on no hi ha cobertura. Gràcies al Llucifer de Milton i al Jesucrist de Lloyd Webber. Gràcies als que veneren el punt de cocció de la pasta. Gràcies a Ennio Morricone per “C’era una volta il West”. Gràcies als pastissers que no reinventen el torró. Gràcies al cinquè moviment de la simfonia Pastoral. Gràcies als melucs d’Elvis Presley i al barret de Rino Gaetano. Gràcies a les paral·leles que no es troben ni a l’infinit. Gràcies a Rod Serling per “La dimensió desconeguda”. Gràcies a Romeu per no jurar per la lluna. Gràcies a l’alfàbrega perquè ens ha donat el pesto. Gràcies a l’alzina perquè ens ha donat la llenya. Gràcies a Calvino perquè ens ha donat a Marcovaldo. Gràcies al sol d’hivern quan es pon sobre el mar. Gràcies a Monteverdi pel duet de Neró i Poppea. Gràcies al Bic taronja perquè encara escriu fi. Gràcies a Gerard Vergés per saber que són certes les paraules que vam dir-nos. Gràcies a Michela Murgia per seguir sent llegat, far i memòria. Gràcies a les cabres flotants de Chagall. Gràcies a Irving Berlin per haver somiat “White Christmas”. Gràcies als sastres que no parlen pels descosits. Gràcies als vampirs per l’eternitat i la paciència. Gràcies als ametllers que no tenen cap pressa. Gràcies a Xenofont per fer que deu mil ànimes cridin “Thalassa!”. Gràcies a Pixar per Toy Story 3. Gràcies al rellotge de Palau-Sator per comptar només hores serenes. Gràcies als Monty Python pels cavallers que diuen “Ni”. Gràcies al meu gat perquè la seva narcolèpsia em fa molt felí. Gràcies a Wisława Szymborska per preferir les excepcions. Gràcies a Calpurnio pel bo d’en Cuttlas. Gràcies als germans Jacuzzi per la banyera homònima. Gràcies als rancorosos perquè d’ells serà el regne del fel. Gràcies a Robert Frost pel camí menys transitat. Gràcies a Joséphine Baker per totes les congues. Gràcies a Jorge Ben per totes les sambes. Gràcies al Carmel per la cantonada de Dante amb Beatriu. Gràcies a Les Luthiers pel Teorema de Thales. Gràcies als 436 ponts que travessen Venècia. Gràcies als vermutaires que no han sucumbit al brunch. Gràcies a Joaquim Mallafrè per triar “rabassut”. Gràcies al llatí pel gerundiu. Gràcies al grec per l’alfa privativa. Gràcies als últims que no aspiren a ser els primers. Gràcies per tots els dons íntims que no enumero. I gràcies a Borges, que ho va agrair abans.

El Carmel. Districte Horta-Guinardó.