llegir, tocar, escoltar

ALANA S. PORTERO
Llegir, tocar, escoltar
abril
Suplement literari de prensa ibérica
22|2|2025

La conversa entre lectors i lectores d'un mateix llibre sempre produeix resultats magnífics, és un formiguer d'idees entorn d'una mateixa història que, d'alguna manera, la transformen, l'estiren o la retorcen, sovint atorgant-li intencions que mai van estar sobre l'escriptori quan va ser escrita. Per a una escriptora és una experiència molt important prestar atenció al que els seus lectors han de dir de la seva obra, és una manera de conèixer-se a si mateixa i de valorar el mateix treball sota criteris que mai hagués imaginat poder aplicar a la seva literatura.

A més de la col·laboració dels lectors, el format en el qual es llegeix un llibre també contribueix a la seva percepció. ¿És igual llegir sobre paper que sobre pantalla? ¿És comparable la lectura amb l'escolta? ¿La lectura en braille, en què intervé el tacte, fa que els llibres s'experimentin d'una manera diferent del dels altres formats?

Una, com a irredempta stanislavskiana, sap que el gest precedeix l'emoció, i que no és el mateix llegir al metro que fer-ho a casa, sota una manta, un dia de pluja torrencial. El que ens envolta i com ens adaptem a això amb la nostra postura i altres decisions físiques, estètiques i sensorials, ens condiciona.

La setmana passada vaig tenir l'oportunitat de conversar amb una lectora condicionada per una severa discapacitat visual, em va explicar que havia disfrutat molt de la meva novel·la, però que la meva locució —ella naturalment llegeix utilitzant audiollibres— a l'estar interpretada en el sentit més estricte del terme, és a dir, amb cert treball actoral en la declamació, dirigia d'alguna manera la seva experiència i la portava de la mà de manera una mica paternalista pel text. I tenia raó.

Acostumo a escoltar audiollibres d'obres que ja he llegit en format normatiu, ho faig més com a relaxació que com a relectura, fa un mes que m'ajec amb la magnífica veu i interpretació de Miguel Ángel Jenner narrant El senyor dels anells, conec molt bé el text i disfruto de l'escolta gairebé de manera infantil, com un conte abans de dormir explicat per un gegant bo o un pare dolç. Però abans vaig tenir l'oportunitat de llegir per mi mateixa l'obra i el privilegi de permetre que l'emoció es col·loqués als llocs en els quals jo, com a lectora, li deixava espai.

Em pregunto si és possible una veritable edició inclusiva, si la intenció dramàtica que es posa, per exemple, a les locucions dels audiollibres, pot arribar a ser un gest paternalista des del món capaç que no respon exactament a les necessitats de lectors i lectores amb discapacitat. Tampoc nego que aquesta intenció no sigui ben rebuda, és una pregunta que han de contestar els que utilitzen aquest o altres formats, però que és obligació nostra posar a sobre de la taula.

Si somio amb una tarda de lectura en què llamps, pluja i trons, m'acompanyin des de l'altre costat de la finestra tancada de casa meva, ¿Amb què somia la lectora cega? ¿Quines són les condicions de lectura perfectes per a ella i com podem posar-li més fàcil aconseguir-les? Llegir és un acte d'intimitat meravellós i com a tal hauria de cuidar-se. Llegir és estar a soles amb una història, és no haver de donar explicacions de com es rep o què et passa en aquest intercanvi, llegir és un gest privat, càlid, tothom hauria de poder decidir com fer-ho, convocar l'emoció lliurement, amb els mínims obstacles possibles. Convé pensar-hi.