l'autor discret

MONTSERRAT DAMESON
L'autor discret
Núvol
7|10|2025

Hi ha un perfil d’autor –de llibres, de columnes, de producció intel·lectual a grans trets– que em desperta una admiració inequívoca. L’he volgut anomenar l’autor discret perquè allò que n’admiro és la capacitat d’allunyar-se del que fa perquè el producte de la seva feina parli sol. No fa soroll, no es vol fer el protagonista de l’opinió pública, i escriu –o pensa, o crea, o publica– essent fidel a un sentit de veritat que és seu. Valora l’acceptació del que presenta al públic, però no escriu per a l’acceptació, perquè ha arribat a un estadi intel·lectual en què la prioritat no són els altres: és eixamplar el seu propi pensament en una cerca interior que només depèn d’ell mateix. N’admiro la discreció perquè em sembla un símptoma de maduresa i de seguretat en el que un fa i en el que un pensa. La validació externa és d’agrair, però secundària. I així, ell va fent. 

L’autor discret pensa que el soroll al seu voltant impedeix d’entendre bé el producte del seu esforç. És una actitud que admiro perquè avui és una actitud força extraordinària, en el sentit que publicar el que sigui, on sigui, es fa sobre un compromís d’autopromoció constant i implícita que és contrària a l’actitud de l’autor discret. Me l’imagino sol, assossegat, amb un accés al seu món interior travessat per poques interferències, fent-se amant de la lentitud perquè ha entès que la calma és l’única drecera veritable a l’interior de les coses. L’autor discret s’ha adonat que pensar bé, o escriure bé, o crear bé és el mateix que fer totes aquestes coses per un mateix. Que la satisfacció que anhela no penja ni depèn dels aplaudiments, bo i que la feina ben feta els desencadeni en última instància. 

Francament, no sé si l’autor discret existeix o tan sols és una projecció dels qui escrivim tothora amb unes dates sobre la taula, sobre el pretext del soroll i encadenats a una xifra de lectures que, malauradament, de vegades pensem que defineix la qualitat de la nostra producció. Potser l’autor discret només és un personatge inventat fet d’ideals mig embastats, nascuts tots ells de les carències que els autors apressats detectem en la nostra manera de treballar. Potser l’autor discret només és el prejudici que despleguem sobre aquells qui han escollit pensar, i escriure, i publicar, i crear –el que sigui– des d’un altre lloc. L’he batejat com l’autor discret, però en realitat de la seva discreció n’admiro la llibertat que la facilita: no és esclau del temps, ni de l’opinió dels altres, ni dels diners, ni de les seves pròpies angoixes. La seva cerca és privada, i el que ofereix és accés a un món privat la genuïnitat del qual el fa diferent, destacable i generós vers els qui s’hi emmirallen. 

El posat de l’autor discret val més enllà de l’escriptura, però n’he escrit des d’aquí perquè aquest és l’ecosistema que em conec. Fa anys que mastego la idea que el millor que he llegit, o els millors autors a què he tingut accés des de la seva obra o des d’alguna conversa sobre la seva obra, aquells qui m’han obert les portes a un univers nou que m’ha permès anar estirant el fil del meu propi univers, tenen aquest posat en comú. I que, en conseqüència, tenen molts menys espais o molta menys promoció de la que es mereixerien si el mèrit el dictés el soroll que es fa al voltant de publicacions de molta menys qualitat que la seva. Potser l’autor discret és només un personatge inventat al cap dels qui voldríem aprendre a relacionar-nos amb allò que fem amb molta més llibertat en tots els sentits, però l’efecte que aquests autors discrets tenen sobre la resta, les aportacions intel·lectuals, i artístiques i culturals que fan són ben reals. Per això, vull pensar, el lector no haurà pogut evitar llegir-se aquesta columna amb tot de noms ballant-li al cap.