això no es pot llegir!

MONTSERRAT DAMESON
Aquest 2026 també deixaré llibres a mig llegir
Núvol
30|12|2025

De ben petita em van ensenyar que tot el que es comença, s’acaba. Que no es deixa menjar al plat. Que no es pot abandonar un extraescolar a mig curs. Que una feina incompleta és el mateix que una feina mal feta. Que qualsevol cosa que valgui mínimament la pena també voldrà esforç i insistència. Que un truncament és un fracàs. He crescut dins d’aquesta bombolla, avançant a base de força de voluntat i esma en gairebé tots els fronts de la meva vida. N’he tret una autoexigència que ara mateix em podria dur a la fi del món, sí, però també n’he tret la incapacitat de distingir en quins moments una retirada a temps és una victòria. Ara que sembla que el valor de la lectura queda constret a la xifra de llibres consumits per sobre del parer per a triar-los, la capacitat d’interioritzar-los o de poder de distingir el que és bona literatura del que no ho és, però, em costa mirar-me la meva pila de llibres per acabar com un elogi a la mandra. No ho és. 

Als meus ulls, un llibre dolent és aquell que no t’eixampla el pensament, que no et qüestiona cap de les teves idees preconcebudes, que no et fa fer cap esforç intel·lectual, que no et deixa amb el regust als llavis d’haver après o entès alguna cosa nova que fins ara no havies trobat les paraules per explicar, que no t’ajuda a aprofundir en allò que ja creus sobre el món. Aquest any he llegit alguns llibres dolents i, en general, tots complien una característica comuna: subestimaven el criteri literari del lector. Llegir molt i llegir bé no són la mateixa cosa, i per poder marcar la diferència entre l’una i l’altra cal haver llegit, però, sobretot, cal haver fet l’exercici de decidir què és allò que ja no es vol llegir. Deixar un mal llibre a mitges –malgrat que l’aproximació sentimental que fem a la literatura ho pinti com un fracàs estrepitós i un insult a les bondats de culturitzar-se– fa més per nosaltres que acabar-lo com qui acaba de plegar la muntanya de roba neta amuntegada al safareig. En contra del que podria pensar d’acord amb com em van criar, deixar un mal llibre no és anar enrere, és anar endavant. 

Hi ha llibres que fan un desservei al nostre intel·lecte. Destriar què és allò que ens en grinyola per aparcar-los un cop ja n’hem intuït les costures ens prepara més i millor per a entomar el següent llibre que arribar fins a l’última pàgina acríticament. Deixar llibres a mitges és imprescindible per aprendre a llegir bé. Més que un elogi a la mandra i al fracàs dels processos escapçats per desídia, la pila de llibres a mig llegir també pot ser un elogi a l’afany de no deixar-se entabanar per les llistes de més llegits, de més entrevistats, de més premiats, de més venuts, dels millors llibres del 2025. Pot ser, doncs, la materialització de la resistència al sistema que vol que llegeixis molt per poder continuar venent molt sense cap mena d’interès real en la qualitat del fato que t’ofereix, com qui reserva la bona literatura només per a qui ja té els referents literaris i se li’n refot que d’altres lectors no els puguin obtenir. 

Un llibre pendent no és el mateix que un llibre aparcat, és clar. En el primer cas encara hi ha la urgència de tornar-hi i el reconeixement que el problema no el té el llibre, més aviat el té un mateix i la preeminència que dona a l’espai de lectura dins la seva rutina. Aquí, cadascú ha de fer la feina que pensi que li cal fer. Així i tot, aquests pendents són l’exemplificació simpàtica d’haver entès les bondats i la necessitat d’interioritzar mots i idees quotidianament, i la naturalitat de fallar com qui de tant en tant se salta la dieta. El llibre aparcat, desterrat i intencionadament inacabat, es bandeja amb la convicció que tornar-hi ens faria més mal que bé, que allò que n’havíem sentit o llegit ens va generar unes expectatives que ara ja podem afirmar que són falses i interessades de moltes maneres, excepte interessades en favor de la bona literatura. Per un 2026 amb el criteri desvetllat i l’hàbit lector robust i resistent a les inèrcies comercials i a l’enxarxat politicoliterari del país: aquest any també deixaré llibres a mig llegir sense carregar ni una engruna de culpa, ans amb molt de goig i l’alliberament de poder dir en veu alta: “això no es pot llegir!”.