l'encàrrec

Ahir em va tocar presentar la novel·la guanyadora d'un premi ben dotat. Dic tocar perquè m'ho va proposar una bibliotecària que veig cada mes i hi vaig accedir per la confiança que ens tenim.

Una cosa que crida l'atenció en aquest país és que, ras i curt, no hi ha públic. ¿Per a qui escrivim? Aquesta pregunta hauria de ser definitiva. No perquè modifiqui l'obra que tenim entre mans, sinó per fer-nos una idea d'on vivim. Diu que només un milió de catalans llegeixen. Un milió, més aviat, de catalanes. Però ¿què és el que llegeixen? ¿Ho compren? Durant el torn de preguntes, un home va preguntar si la novel·la que es presentava era per a senyores, perquè això és el que li havia arribat. L'autor, lluny de ser un escriptor, ni tan sols s'acostava a la voluntat de parlar amb cara i ulls de la novel·la. No és un orador, sinó un comunicador, un comunicador que dóna nous als nens. L'única voluntat palpable era la de no perdre un públic incompetent que li pogués seguir fent preguntes com aquella. Lluny de qualsevol camí independent, conscient, propi, lluny de qualsevol veu relacionable amb el seu nom de ploma, la novel·la constitueix un grapat de tòpics malgirbats i de sucre insofrible, l'un rere l'altre; és una novel·la de fórmula que, això sí, va convèncer i fins i tot fascinar l'auditori. Una novel·la premeditada, dissenyada per al mercat, encarregada per un editor poderós que no conté absolutament res de digne de ser recordat, res que prediqui sobre la condició humana o la il·lumini.

La conclusió és que l'autor té el que vol, que són calés, però no té l'art ni, segurament, tampoc el vol. El pitjor de tot és que és un home intel·ligent, però la intel·ligència només li interessa per ser espavilat. Després de signar, canvi de careta i cap a casa. I cada dijous des de fa anys un club de lectura nou. El que és evident és que això no m'interessa gens, i que no tornaré a acceptar cap encàrrec com aquest. Mai més contra la meva consciència. Mai més una novel·la infecta. Mai més contribuir a aquesta espiral de deliri comercial. Mai més la bajanada congènita. Mai més l'estupidesa alimentada. Ni amb bona voluntat ni amb confiança ni amb res.

La posició que té aquest home resulta que és l'envejada, diguéssim, pels cobejosos, la màxima posició a què pot aspirar un escriptor que tingui la pretensió i l'atreviment de tenir una certa normalitat d'ingressos que provinguin de la seva obra, cosa que en aquest país sembla ser una gran pretensió. El que fa aquest autor no és reprovable, sinó malaltís, i no només té el consentiment d'aquest sector de lectors, sinó que aquests lectors incompetents (encara n'hem de dir lectors?) ho fan possible i ni se n'adonen: col·laboren amb les estafes i els tripijocs que critiquen a l'hora de sopar.

Carles Morell. Les variacions del pols. Quaderns Crema, 2025. P. 45-46.