la glòria del mag

MARTÍ DOMÍNGUEZ
La glòria del mag
El temps
24|10|2022

Cap a la meitat de la novel·la Els Buddenbrook, Thomas Mann planteja aquesta pregunta: “Què és l’èxit? Una força, una prudència, una aptitud enigmàtica... La consciència d’imprimir un impuls al moviment de la vida amb la meua pròpia personalitat... La fe en la docilitat de la vida als meus mandats...”. De segur que Thomas hi reflexionava en clau pròpia, en com gestionaria l’èxit que estava segur que aconseguiria amb la novel·la, i com aquesta transformaria la vida als seus mandats. El seu germà major Heinrich Mann era l’escriptor de la família, i Thomas no acabava de trobar el seu lloc al món. No cobejava l’èxit. Però, tanmateix, el necessitava perquè havia fracassat com a estudiant, i la família li havia buscat un lloc de treball com a oficinista en una empresa d’assegurances, on s’avorria terriblement. Ell tenia aquella aptitud enigmàtica per a encalçar l’èxit? Almenys ho intentaria; tot menys regressar a aquella empresa sinistra de Lübeck.

Colm Tóibin reconstrueix aquells anys de joventut de l’escriptor en El mag, la seua biografia novel·lada. Ho fa amb una extraordinària clarividència, ficant-se en la pell d’aquell jove torturat per la seua sexualitat, i fins i tot explicant, fil per randa, les seues primeres relacions homosexuals, que encara li produeixen més inseguretat. En aquest sentit, Tóibin resulta colpidor i agosarat, però per sobre de tot construeix un personatge fascinant, perpètuament instal·lat en el dubte, però que sols busca triomfar, i potser arrabassar al germà la fama literària. Heinrich és un típic home de lletres: cul de tertúlia, femeller indòmit, busca-raons idealista, socialista arrauxat. En canvi, ell, Thomas, sols té un món interior, que cultiva com qui es tanca amb clau en un hivernacle, i de tard en tard trau al món les seues produccions florals, d’una bellesa immarcescible.

El primer sorprès de l’èxit d’Els Buddenbrook fou Heinrich, que portava publicades ja un bon grapat de novel·les. En un moment determinat Tóibin explica que Heinrich havia escrit en un article que hi ha autors d’una sola obra, que després d’això resulten estèrils i repetitius. Thomas hi va veure una crítica malvada. Potser per això, en la següent novel·la, titulada La mort a Venècia, Thomas va imaginar-se al final de la seua vida literària. I va escriure, com si replicara al germà: “Va romandre prou de temps davant de l’espill, observant els seus cabells grisos i el seu rostre cansat de faccions dures. Aleshores va pensar en la seua glòria, amb tota aquella gent que el coneixia i li mostrava respecte, a causa de la rotunditat d’unes frases coronades sempre per la gràcia”. D’aquesta manera, Thomas Mann lligava curt el seu èxit, que l’acompanyaria fins i tot quan la seua cabellera negra i lluenta prenguera aquella coloració grisenca i tardoral.

Heinrich va morir als Estats Units, sol i sense quasi diners. En canvi, Thomas va morir a Zurich, riquíssim i acompanyat per la seua dona Katia i la seua filla Erika. Com escrivia a Els Buddenbrook: “Els nostres desigs i activitats naixen de certes exigències dels nostres nervis difícilment definibles amb paraules”. Thomas Mann va governar els seus nervis, “aquella aptitud enigmàtica”, fins al final. En això, sens dubte, era un mag.