una gàbia banyada en or

«Va ser molt emocionant guanyar el Booker Prize. Però, durant les setmanes d'histèria prèvies, amb els autors finalistes, les travesses dels experts i el gran banquet en què s'havia d'anunciar l'únic guanyador, em vaig sentir més com un cavall que com una escriptora. Un cavall de carreres que, tot i que tenia d'entrenador en G. Isaac, havia acabat pensant només a guanyar. No em reconeixia ni jo mateixa. 

[...] Quan va arribar la nit de la cerimònia d'entrega de premis, ja havíem vist de prop com funcionava aquella màquina de la qual érem simples engranatges; n'havíem sentit el ronc dels motors i el xerric de les rodes gegants en moviment. Quan van dir el meu nom i vaig començar a caminar cap a l'escenari, vaig veure perfectament la forma d'una gàbia banyada en or. Sabia que, un cop hi fiqués un peu, la porta es tancaria darrere meu. Deixant de banda que va ser una sorpresa molt agradable i que no m'havia preparat en secret cap discurs «per si de cas», m'hi vaig sentir fora de lloc, allà dalt. Quan em van preguntar pel pròxim llibre, vaig dir alguna cosa com ara «El següent llibre l'escriuré quan tingui un altre llibre per escriure. No perquè hagi guanyat cap premi.» No calia respondre amb tan mala bava. Vaig fer mal fet. Em sap molt de greu haver-me comportat d'aquella manera. Va ser per culpa del neguit, d'aquella por tan familiar de quedar atrapada en una trampa. Per més temptadora que fos la trampa, era conscient que una trampa és una trampa. Sabia que hauria de resistir-me a les pressions per firmar contractes d'edició per a llibres que encara no havia escrit. I a les pressions per replicar infinitament noves versions de mi mateixa i d'El déu de les coses petites. Sabia que la fama podia acabar sent també una altra forma de captivitat. a més, encara tenia aquella sensació tan real i tangible que arrossegava des de petita: la sensació que, cada cop que algú m'aplaudia a mi, en una altra habitació hi havia una altra persona que estava rebent una pallissa en silenci.

Ara és fàcil de dir, tot això. Perquè guanyar i anar-me'n era, òbviament, molt diferent de no guanyar. La llibertat que jo anhelava (a part de la llibertat de tenir un búfal que em portés a casa mentre jo anava estirada al meu carro cantant a les estrelles) era la llibertat de viure i escriure segons les condicions que jo mateixa m'imposés. El Booker Prize em va ajudar a aconseguir-ho. Vaig tenir la sort de guanyar-lo quan ja havia fet trenta-set anys. Si hagués estat més jove, potser m'hauria ficat a dins d'aquella gàbia banyada en or i m'hauria passat la resta de la vida cantant la meva cançó banyada en or.»

Arundhati Roy.  «Tot s'ensorra». A: El meu refugi i la meva tempesta. Traducció d'Imma Falcó. Ara llibres, 2025. P. 263.