ermitans del bosc canadenc

NÚRIA ESCUR
Ermitans del bosc canadenc
La Vanguardia
9|4|2018

Aquells ermitans rudes, emprenyats i fumadors, que viuen a la seva manera al costat del seu gos labrador i no volen saber res de fo­rasters i diletants omplen les pàgines del llibre Y llovieron pájaros ( Ed. Minúscula) en un relat commovedor. La història d’una fotògrafa que adora escoltar els relats dels grans i un grup d’octogenaris que viuen al bosc, com en Tom i en ­Charlie, sota un sol lema: “La llibertat és poder decidir sobre la teva vida i sobre la teva mort”.

Jocelyne Saucier ( Clair, Nova Brunsvic, 1948), una de les autores més respectades del Quebec, ha aconseguit amb aquesta novel·la que ha merescut múltiples premis entrar dins la vida d’aquells ancians solitaris sense molestar. “Jo vaig tenir un germà que va morir amb 26 anys, un altre amb 28 i dos més discapacitats, així que envellir m’ha semblat un privilegi. Per això els meus protagonistes no es queixen per ser vells”.

El missatge de la novel·la (“Un pot ser feliç fins i tot l’últim dia de la seva vida”) és alliberador, diu l’editora espanyola: “En aquestes pàgines he trobat els passatges més bonics dels últims anys sobre la vellesa”, afirma. La novel·la en qüestió s’ha convertit en un veritable fenomen de vendes a Alemanya.

Inclou un personatge fascinant, Marie-Desneige, rescatat de la figura real d’una tieta de l’autora. “Amb 16 anys la van ingressar en un manicomi i allà va morir, amb 86. Vaig anar-la a visitar amb el meu marit. I ens vam topar amb una dona lúcida, intel·ligent, que ens va tocar el piano! Era plenament conscient que li havien robat la vida”. Així que quan ­Jocelyne Saucier va tornar a casa seva, a dos mil quilòmetres –“On jo visc ens toca un llac per cada set persones i mig ós per a cadascú”, diu– es va prometre que li brindaria una segona vida a la seva tieta. Ella va morir quan el llibre encara estava a la impremta.

Aquest personatge femení, malgrat ser el més fràgil de tots, és l’únic que aporta llum, l’únic capaç de treure de la desesperança un grup d’homes introvertits i obstinats en la solitud. “Això sí, lliures”.

La llegenda de Boychuck, el super­vivent errant entre la runa del gran incendi del 1916, i una exposició de quadres serveixen d’embolcall a aquest relat sobre un grup d’amics que, allunyats del món i fora de la llei, es riuen de la mort des de la seva cabana.

“El títol va ser un regal. Em van ex­plicar que durant aquells incendis els ocells, ofegats de calor i fum, morien en ple vol... i queien en picat. Pluja d’ocells!”, afirma l’autora.

A l’inici del relat aquests homes esquerps assumeixen un pacte: quan arribi el moment a algun d’ells d’abandonar aquesta vida, la resta l’ajudarà amb “el flascó de sals”. És a dir, l’estricnina. Només una història d’amor en la vellesa serà capaç de lluitar amb això.

La novel·la de Saucier ha donat lloc a una pel·lícula, una exposició de quadres i una coreografia. “La gent s’acosta i m’explica històries d’altres ermitans que ­coneix –puntualitza l’escriptora–, però no tothom ho pot ser. Per acabar sent ermità primer has d’haver viscut molt”.