la discreció de viure i de morir

PERE CARDÚS
La meva lectura de 'Plovien ocells' i la discreció de viure i de morir
Direm bon dia
14|12|2015

Vaig llegir Plovien ocells fa uns mesos. No és un llibre que s’imposi amb urgència ni que reclami una lectura immediata en clau d’opinió. Més aviat s’hi entra amb discreció, i és després —quan ja no hi penses conscientment— que el llibre continua treballant. No tant pel que explica, sinó per les vides que et deixa a dins.

La força del llibre no és l’argument, sinó els personatges: vides que surten del comú sense convertir-se en exemplars, ni heroiques, ni extravagants. Persones que han decidit viure al marge, però sense fer-ne bandera. No hi ha cap voluntat d’èpica ni cap exhibició de diferència. Només una manera d’estar al món que no encaixa del tot i que, precisament per això, resulta profundament humana.

Hi ha una delicadesa molt poc habitual en la manera com Jocelyne Saucier tracta aquestes existències. No les idealitza ni les redimeix. No les converteix en símbols. Les deixa ser, amb les seves renúncies, les seves ferides i la seva lucidesa. Són vides que no busquen ser explicades, només viscudes. I això les fa extraordinàries sense voler-ho.

Llegint Plovien ocells, hom té la sensació que la literatura pot fer una cosa molt valuosa: oferir-nos formes de vida que no responen al relat dominant de l’èxit, però que tampoc no necessiten justificar-se. No són models, ni advertiments. Són persones. I en un temps obsessionat amb fer de cada diferència una gesta, una reivindicació o un fracàs, aquesta mirada és gairebé un acte de resistència.

Aquesta manera d’estar al món inclou també la manera d’encarar la mort. A Plovien ocells, la mort no és un tabú ni un clímax dramàtic, sinó una presència assumida amb serenor. Els personatges no la desafien ni la romantitzen: simplement l’integren com una part més de la vida que han triat. Parlar-ne, pensar-hi, preparar-s’hi no és rendició, sinó lucidesa. Viure amb coherència implica també acceptar el final sense escarafalls, com una continuïtat natural del camí recorregut.

Potser aquest és el gest més profund del llibre: recordar-nos que hi ha vides que no aspiren a ser excepcionals, però que, justament per això, ens ajuden a pensar millor què vol dir viure. I, potser també, què vol dir plegar de viure.