la literatura impacient

SARAY ENCINOSO
La literatura impacient
Abril
21|2|2026

Tots tenim algun llibre que se'ns va entravessar. Un clàssic que havíem de llegir i les pàgines del qual se'ns van resistir durant dies. Si jo hagués de triar una novel·la que complís aquestes característiques, retrocediria fins al neu tercer any de carrera i em veuria llegint Moby Dick al meu pis de Sevilla. Entre tanta descripció de barcos, tipus de balena i estris per caçar-la, em costava avançar en la història de l'Ismael. Em sentia atrapada en un bosc espès, d'aquests on trobar la llum que es filtra entre les branques exigeix tanta paciència que venen ganes de desistir i entregar-s'hi. O, el que és el mateix, de tancar el llibre.

He tornat a aquell instant escoltant la conversa que van mantenir Inés Martín Rodrigo i Álex Sàlmon amb l'escriptora mallorquina Carme Riera a Llibres i Coses, el videopòdcast del suplement Abril. Ella explica com, en les seves últimes classes a la universitat, ja va notar un canvi profund en la manera de llegir dels seus alumnes. Si ella els proposava com a lectura La desheredada, de Benito Pérez Galdós, ells es queixaven de l'excés de descripcions i li demanaven una alternativa. «A les novel·les d'ara —deia—, sobretot en les d'escriptors joves, el que trobes és diàleg, diàleg, diàleg; tant diàleg que apareix algú, diu bona tarda i l'altre li contesta bona tarda».

Solem atribuir aquesta transformació al domini de la imatge, i una mica de raó hi ha en això. Les imatges han modificat la nostra manera d'escriure i llegir, fins i tot han alterat la nostra imaginació. Però de vegades em pregunto també fins a quin punt ha sigut decisiu el ritme de vida que portem. Les novel·les del segle XVIII i XIX no tornaran. Les històries de Herman Melville, en les quals l'acció es veu interrompuda per llargs fragments més propis d'un manual o d'un llibre d'història natural, semblen no tenir lloc en el nostre present. ¿Quins recursos estilístics substitueixen avui les descripcions? ¿Què perdem i què guanyem amb tant diàleg?

Deia Carme Riera en la mateixa conversa que ella no està d'acord que una imatge valgui més que mil paraules. Al cap i a la fi, una imatge és només aquesta imatge; les paraules, en canvi, volen. Ens porten a llocs diferents a cada lector, a cada escriptor. De vegades em costa connectar amb els personatges que em presenten alguns autors joves i sospito que aquesta distància té a veure amb l'escassa importància que donem a descriure llocs i persones. Les seves històries són potents, àgils, embolcallants, però trobo a faltar un retrat més detallat d'ells i dels llocs que habiten. Trobo a faltar aquesta tasca de topografia literària i aquest convenciment que l'espai també és un personatge.

No vaig llegir Moby Dick perquè cregués que l'havia de llegir. Ho vaig fer perquè algú ho va decidir per mi: la professora que llavors impartia l'assignatura de Crítica Literària. Em va costar. Alguns capítols els vaig llegir en diagonal. Però vaig acabar entregant la meva ressenya. Ho agraeixo per raons òbvies, també per estirar la meva paciència. Això no ha impedit que avui sigui lectora dels nous miniformats que moltes editorials s'han afanyat a publicar i que em permeten aproximar-me a temes sobre els quals tinc curiositat, tot i que encara no passió. Són, probablement, una altra resposta a com, quan i fins i tot per què llegim. Tant de bo no siguin l'única manera de fer-ho. No vull viure molt de pressa, ni llegir molt de pressa, com si estigués immersa en una gimcana lectora que no sé on condueix. Ja sé que la vida de vegades s'assembla a això, a córrer per un bosc fosc, sense temps ni calma per buscar la llum. Però la llum sempre apareix, moltes vegades en forma d'espurnejos, i per veure'ls cal aturar-se.