dimecres, 30 de novembre del 2011

autoritat crítica


"El premio Brooker se estableció en 1969 para identificar y premiar a la "mejor novela del año". En la actualidad está considerado como el premio literario más importante de este tipo en Inglaterra. Su criterio es reconocido universalmente por ser sólido, imparcial y con autoridad. Casi apostólico. Se sitúa junto a otros premios de "certificación de alta calidad": el Costa, el Pulitzer, el Goncourt, el Orange, el premio de poesía T.S. Eliot, el Queen's Gold Medal para poesía, el premio internacional Man Booker, el premio Nobel (los tres últimos están más bien dirigidos a la trayectoria profesional que a las obras individuales). ¿Cómo acepta el lector, de forma tan obediente, las decisiones emitidas por estas autoridades?

Los siguientes novelistas ganaron el premio Booker (desde 2002, el premio Man Booker) en la primera década del siglo XXI: L.M. Coetzee, Anne Enright, Yann Martel, DBC Pierre, John Banville, Margaret Atwood. Ian McEwan ha sido finalista, repetidamente, durante años; ganó en 1998, con su novela Amsterdam. Apenas hay concurso en el que no se proteste porque McEwan no ha ganado, sea cual sea su nueva obra.

El 8 de diciembre de 2009, el periódico The Guardian publicó uno de sus apartados de "Comentarios libres", invitando a los blogeros a designar el peor libro de la década. Era una pregunta peligrosa, y los periodistas que la propusieron estaban convencidos de que las respuestas recaerían en autores como Paulo Coelho/Katie Price/Dean Koontz/Jackie Collins y en el resto de supuestos autores depravados de la misma especie.

Si esto era lo que esperaba, el equipo encargado de los "Comentarios libres" se había equivocado por completo. Ignoraban totalmente los libros de la década que los lectores tenían en mente. Los 892 encuestados escogieron como peores libros a los "ganadores más valorados de los premios Booker".

No hubo puñetazos. Unos 200 encuestados fueron a por Ian McEwan (apenas salió una voz en su defensa). Otros apaleados fueron la mayoría de los ganadores del Booker y muchos de los finalistas de la década. Todos esos libros habían recibido comentarios excelentes de críticos, en las revistas de mayor autoridad (nada menos que del equipo de distinguidos críticos literarios del propio The Guardian)."

John Sutherland. 50 cosas que hay que saber sobre literatura. Ariel, 2011. P. 86.




dimarts, 29 de novembre del 2011

barcelona: ciutat i literatura


La reflexió sobre el paper de Barcelona en la literatura ha generat, en aquests darrers anys, una bibliografia creixent des de perspectives i enfocaments diversos. El llibre de Carles Carreras té la virtut de ser una síntesi eficaç de tota aquesta bibliografia i un eix de reflexió sobre els temes relacionats amb la literatura urbana. En una línia d'anàlisi històrica, l'autor segueix el procés de la presència de la ciutat de Barcelona en la literatura, fins a centrar-se en els barris concrets que han definit millor el seu imaginari literari.

Carles Carreras. La Barcelona literària: una introducció geogràfica. Proa, 2003.


Llegint pedres, escrivint ciutats és el primer resultat d'una reflexió conjunta feta per antropòlegs, arquitectes, filòlegs i geògrafs sobre les complexes i bidireccionals relacions entre les ciutats construïdes i les ciutats escrites. En els diversos capítols s'analitzen maneres de veure i d'observar, mètodes i conceptes d'estudi de la literatura urbana, de la construcció de les ciutats i de la seva memòria i de la toponomàstica urbana. Els textos foren presentats en una primera versió en un curs de Els Juliols de la Universitat de Barcelona, l'estiu del 2006.

Llegint pedres, escrivint ciutats: unes visions literàries de la ciutat. Edició a càrrec de Carles Carreras i Sergio Moreno. Pagès, 2009.


Espejo de los miedos y de la inquietud del individuo moderno ante los grandes cambios sociales, la ciudad da forma al ideal de progreso y compendia las frustraciones que conlleva la pérdida de ese ideal. Problemática y paradójica como la propia metrópolis, su imagen literaria oscila entre la idealización y la demonización, como nos lo revela hasta hoy mismo la novela moderna, nacida al amparo del siglo XIX. En un trayecto que da fe a la vez de los cambios en la fisonomía topográfica y social de la ciudad, y de la sucesión de modelos narrativos que pretenden reflejarla, estas páginas proponen una revisión histórica y crítica de la imagen literaria de Barcelona construida y reconstruida a lo largo de ciento cincuenta años.

Narrativas urbanas: la construcción literaria de Barcelona. Margarida Casacuberta i Marina Gustà, editores. Fundació Antoni Tàpies: Arxiu Històric de la Ciutat, 2008.


Madrid/Barcelona. Literatura y ciudad (1995-2010) es una antología de textos que abordan Madrid y Barcelona desde diferentes disciplinas y desde diferentes géneros. Aunque predomine la representación literaria, con artículos, poemas, relatos y fragmentos de novela de autores como Javier Marías, Enrique Vila-Matas, Manuel Longares, Elvira Navarro, Juan Trejo, Belén Gopegui, Vicente Luis Mora, Mercedes Cebrián o Robert Juan-Cantavella, la literatura es contrapunteada con la antología, la história o la crónica. Una introducción sitúa las obras en la tradición de la literatura urbana, desde la Antigüedad hasta nuestros días; y un apéndice con propuestas de trabajo hace que el libro sea una útil herramienta pedagógica, para alumnos de Bachillerato y sobre todo de Estudios Superiores, aunque también el aficionado a la cultura actual encontrará en él una lectura estimulante.

Madrid/Barcelona: literatura y ciudad (1995-2010). Edició, introducció i guia de lectura de Jorge Carrión. Iberoamericana Editorial Vervuert, 2009.


De la Barcelona medieval a la postolímpica s'obre un ampli ventall de visions escrites que han conferit un fort caràcter literari a la capital catalana. Bernat Metge o Joan Boscán van crear a la seva ombra gòtica. Miguel de Cervantes l'escollí com l'únic escenari urbà de l'immortal Quixot. Jacint Verdaguer i Joan Maragall la van poetitzar. Narcís Oller i Josep Maria de Sagarra hi centraren les seves grans novel·les, tot retratant l'esplendor de la burgesia i la decadència de l'aristocràcia. Per a George Orwell i Simone Weil fou un inoblidable paisatge revolucionari, i per a Mercè Rodoreda -o per a Carmen Laforet-, l'espai vital d'unes figures amb vocació d'arquetipus. El baró de Maldà i Josep Pla en documentaren la vida quotidiana minuciosament; Jean Genet i Pieyre de Mandiargues en buscaren el costat fosc; Salvat-Papasseit o Jaime Gil de Biedma van fer-la escenari de llur lírica autobiogràfica. En els darrers temps, Barcelona ha estat una ciutat negra i criminal al "cicle Carvalho" de Vázquez Montalbán, al mateix temps que Montserrat Roig, Eduardo Mendoza, Juan Marsé, Quim Monzó o Carlos Ruiz Zafón han continuat elevant-la a la categoria de mite literari imperible.
A cavall entre el llibre de viatges i el periodisme cultural, Passejades per la Barcelona literària proposa un recorregut literari i visual pels paisatges d'aquests escriptors i de molts d'altres i ens enfronta, itinerari rere itinerari, al dubte de si és més real la ciutat viscuda o la imaginada, i si de la primera hauria estat igual en cas que la segona no hagués existit.

Passejades per la Barcelona literària. Sergio Vila-Sanjuán i Sergi Doria, editors. Grup 62: Ajuntament de Barcelona: Fundación Germán Sánchez Ruipérez, 2005.


L'estiu de 1977 milers de persones van participar al Parc Güell en les Jornades Llibertàries Internacionals. El juliol de 1992, Barcelona organitzava els Jocs de la XXV Olimpíada.
Entre aquests dos esdeveniments, la ciutat viu una transformació completa. La literatura, el periodisme, el còmic, la fotografia i el cinema mostren el pas d'una ciutat decrèpita però estimada -la Barcelona dels setanta, que va generar un imaginari molt potent-, a la ciutat postmoderna, planificada pels poders públics i els capitals internacionals, que busca una imatge i un lloc en el món.

La ciutat interrompuda vol explicar aquest procés, a través de la literatura de Quim Monzó, Miquel de Palol, Sergi Pàmies, Félix de Azúa o Eduardo Mendoza. És al mateix temps un testimoni personal, un llibre de crítica literària i un document d'història de la cultura que recupera materials de procedència molt diversa per mostrar la complexitat de les relacions entre l'artista i la ciutat en els darrers anys del segle XX.

Julià Guillamon. La ciutat interrompuda: de la contracultura a la Barcelona postolímpica. La Magrana, 2001.


de promoció



De ida y vuelta, Radio 5. 11/9/2011.



El verano de los juguetes muertos.

dilluns, 28 de novembre del 2011

una festa que ni la de la carrà*



Grandiosa nuba organizada por Truman Capote en el Plaza Hotel de Nueva York el 28 de noviembre de 1966, para celebrar el éxito planetario de su obra maestra, A sangre fría, acabada en febrero del año anterior. Aquel a quien la elite local de Kansas había apodado el gallito castrado se pavoneó a placer arropado, cual reinona solar, por una corte de horteras. Titiritero ventrílocuo, el escritor estadounidense adoró aquella noche lo que aborrecería a la mañana siguiente, guaseándose de la divertida mediocridad de aquella gente guapa. Pues, además del memorable barullo que se organizó en la entrada del Plaza, en Manhattan se dieron no pocas depresiones agudas por el exclusivo motivo de haber sido black-listed. Al día siguiente, el gran artífice de aquel "Truman Show" se despertó con una resaca egótica de la que jamás se repuso del todo.

Fabrice Gaignault. Diccionario de literatura para esnobs y (sobre todo) para los que no lo son. Impedimenta, 2011. P. 58.


* Raffaella Carrà. Raffaella Roberta Pelloni, Bolonya, 18 de juny de 1943. Famosa presentadora de televisió, cantant i actriu, cèlebre per disposar d'unes cervicals a prova de fuetades. Aquí, el tema al que fa referència el títol a aquest apunt.

diumenge, 27 de novembre del 2011

dissabte, 26 de novembre del 2011

sèries de policies



"A diferencia de las grandes ciudades que voy viendo en la series de policías, Barcelona no es una ciudad de rascacielos. Lo más parecido a los rascacielos lo han levantado en los municipios de las afueras donde vivimos, que la arropan como un visón de cemento. Todo lo que hay de osadía en un rascacielos, lo tiene de hortera un edificio de catorce, quince plantas de altura. Un rascacielos es un gigante, y un bloque de pisos es más bien un ogro. Con la lectura de los cuentos troquelados, he aprendido desde el primer momento a diferenciar entre ogros y gigantes, y enseguida he visto que los ogros, por lo común, no son tan grandes como los gigantes, tienen verrugas y comen carne humana. Pronto voy a saber, a fuerza de leer cuentos maravillosos, que a los gigantes sólo se les mata cortándoles la cabeza, que es lo que hizo, por ejemplo, David con Goliath.
Uno ve en las teleseries, en el Nueva York de Kojak y de McCloud, en el Boston de Banacek, en Los Ángeles de Canon y de Colombo, en el San Francisco de Las calles de San Francisco, una magia de cuentos de gigantes de cabeza jactanciosa que no va a encontrar en las aceras de su periferia industrial. Me gustarán las series policíacas como van a encantarme los cuentos de hadas, porque ambos hablan de lo mismo, del hombre que corre, perdido en un bosque o en una ciudad. Aprenderé en la televisión que voy a ser para siempre un hombre que corre, acaso como lo es Pinocho en los episodios de Luigi Comencini, cuando corre en busca del hada de los cabellos azules por las playas y por los campos con su traje de papel floreado, y su gorro de miga de pan, y sus zapatos de corteza de árbol. En Comencini, tiene el hada de Pinocho un goticismo de pastelería de festivo, una tenebrosidad clara de puntillas, blondas y lazos, y asimismo una convalecencia de mujer que vive encerrada, que la emparientan con la señorita Havisham de la novela Grandes esperanzas, y quizá por eso voy siendo a la vez un poco Pip y un poco Pinocho."

Javier Pérez Andújar. "Series  de policías". A: Madrid/Barcelona: literatura y ciudad (1995-2010). Iberoamericana Editorial Vervuert, 2009. P. 189.

divendres, 25 de novembre del 2011

si tu em dius negra jo et dic criminal


Se'm feia estrany acabar el mes dedicat als lladres i als serenos sense treure el cap, ni que només fos un momentet de res, per la llibreria Negra y Criminal. Són tan amables, que m'han fet arribar l'excusa a domicili:


próximo sábado 26 de noviembre
a las 13 horas
en
Negra y Criminal
 
Toni Hill,
vendrá a presentarnos a un nuevo inspector
que transita por la Barcelona actual y globalizada,
en la que conviven viejas familias
con nuevos delitos y viejos secretos.
El inspector Héctor Salgado deberá enfrentarse a todo ello
en

EL VERANO DE LOS JUGUETES MUERTOS


Negra y Criminal
Sal,5
932955922
08003 Barcelona (Barceloneta)

www.negraycriminal.com
http://negraycriminal.blogcindario.com/

crim, educació sentimental


"Nunca fui un gran lector de novela negra. Recuerdo una estantería de mi casa repleta de volúmenes amarillos de la colección “La Cua de Palla” y también que de pequeño me gustaba la serie de Perry Mason, por la música y porque era en blanco y negro, pero la resolución del crimen y la épica del detective no me engancharon como en cambio si ocurrió con la lectura de periódicos, donde la sección de sucesos siempre fue una de mis favoritas. Hace poco, mientras buscaba documentación sobre crímenes barceloneses para un programa radiofónico, me zambullí en la hemeroteca de La Vanguardia para ver si era verdad un disparate que rondaba desde hacía siglos por mi cabeza. Y sí, el sábado 20 de febrero de 1993 el rotativo barcelonés recogía que Antonio López Cañete intentó asesinar a su mujer disfrazado de Hitler. No sé si esa breve nota fue la culpable de mi interés por un mundo muy oscuro que cuando aparece en las novelas tiene un extra de construcción que, sin embargo, no puede competir con la realidad, pura y dura, eléctrica porque las historias son de carne y hueso por mucho que hoy en día la prensa las use injustamente como un material de usar y tirar. Fíjense por ejemplo en el crimen del Bar Joan. Alguien accedió a su interior y, preso de la ira, se cargó a la madre y el hijo propietarios del negocio. Ha pasado casi un año y los hechos siguen sin aclararse. Transito con cierta frecuencia por esa esquina de la Diagonal. Otros han ocupado el puesto de los muertos y hay clientes bebiendo café, como si el fatídico delito no hubiese nunca sucedido. Miro la puerta transparente y me estremezco ligeramente pensando en las vallas que, no hace tanto, ocultaban la entrada. Queramos o no la sangre vertida con pistolas, venganzas, desamores o dinerales es cotidiana. Y eso es lo que la hace atractiva a mis ojos porque en su esencia escribe un cuadro del estado de una sociedad, sus transformaciones y el estupor que siempre nos espera al pisar la calle."

Jordi Corominas i Julián. "Crimen, educación sentimental". Revista de Letras. 31/1/2011.


dijous, 24 de novembre del 2011

la dicotomia Banville-Black



La bona literatura no sap de gèneres 
John Banville torna amb el pseudònim que tan bons relats ha aportat a la novel·la negra, àmbit en el qual se sent ben a gust, tot i que no li agrada fer distincions entre gèneres: "Només hi ha escriptura bona i dolenta, i la bona es pot donar en qualsevol gènere. Canviaria una dotzena de novel·les considerades "literàries" per una de Georges Simenon, Richard Stark o Raymond Chandler", aclareix. Benjamin Black signa una narració rodona, àgil, amb les paraules mesurades, sense ornaments innecessaris, i amb la voluntat d'airejar la narració amb dosis d'humor. "És molt difícil tenir sentit de l'humor en la novel·la negra, no estic segur per què."

Banville vs. Black
I la dicotomia Banville-Black el fa sentir com si fos dos escriptors en una sola persona? "Durant 35 anys em vaig guanyar la vida treballant en diaris, no escrivint com a periodista sinó com a editor. Feia la meva pròpia feina literària durant el dia, i anava a l'oficina a la nit. Per tant, durant tots aquells anys, jo era, efectivament, dues persones. Per això la transició entre ser Banville i Black no va ser un pas tan gran", raona. Però com és Banville, com és Black? "Tinc totalment separades les maneres de treballar. Banville escriu molt lentament, amb ploma estilogràfica; Black treballa molt ràpid, directament a la pantalla de l'ordinador. L'ordinador és massa ràpid per a Banville, i la ploma massa lenta per a Black. Sempre faig aquesta distinció: el treball de Banville és el resultat de la concentració, el de Black és el de l'espontaneïtat", respon. I aquesta espontaneïtat el porta a fer créixer uns personatges que el van acompanyant després d'El secret de Christinne Falls i L'altre nom de Laura. La sèrie, de moment, no té final, i el forense Quirke és un personatge que pot tenir molt recorregut en la imaginació del narrador. "Penso en Quirke com una ànima perduda, atrapat entre els morts. Potser la meva tasca és recatar-lo del submón i portar-lo de nou entre els vius. Quants llibres em costarà fer-ho? Uns quants", afirma l'escriptor.


Raül Maigí. "John Banville". A: L'illa. Revista de Lletres, núm. 58 (tardor 2011), P. 14-15.

dimecres, 23 de novembre del 2011

a sangre y fuego, de manuel chaves nogales


A sangre y fuego és el títol de la sèrie de nou relats que Manuel Chaves Nogales (Sevilla, 1897-Londres, 1944) va escriure sobre la Guerra Civil espanyola. Periodista vocacional i paradigma de l'intel·lectual compromès amb el seu temps, l'autor s'allunya de la demagògia i del fàcil maniqueisme amb què sol tractar-se aquesta terrible època de la nostra història. És el desig d'imparcialitat el que provoca el sotrac en el lector: ni bons ni dolents, ni botxins ni màrtirs; tan sols hi ha crueltat, absurd, desorientació i obcecació d'uns i altres.

***

"Yo era eso que los sociólogos llaman un "pequeñoburgués liberal", ciudadano de una república democrática y parlamentaria. Trabajador intelectual al servicio de la industria regida por una burguesía capitalista heredera inmediata de la aristocracia terrateniente, que en mi país había monopolizado tradicionalmente los medios de producción y de cambio -como dicen los marxistas-, ganaba mi pan y mi libertad con una relativa holgura confeccionando periódicos y escribiendo artículos, reportajes, biografías, cuentos y novelas, con los que me hacía la ilusión de avivar el espíritu de mis compatriotas y suscitar en ellos el interés por los grandes temas de nuestro tiempo. Cuando iba a Moscú y al regreso contaba que los obreros rusos viven mal y soportan una dictadura que se hacen la ilusión de ejercer, mi patrón me felicitaba y me daba cariñosas palmaditas en la espalda. Cuando al regreso de Roma aseguraba que el fascismo no ha aumentado en un gramo la ración de pan del italiano, ni ha sabido acrecentar el acervo de sus valores morales, mi patrón no se mostraba tan satisfecho de mí ni creía que yo fuese realmente un buen periodista; pero, a fin de cuentas, a costa de buenas y malas caras, de elogios y censuras, yo iba sacando adelante mi verdad de intelectual liberal, ciudadano de una república democrática y parlamentaria.
[...] En realidad, y prescindiendo de toda prosopopeya, mi única y humilde verdad, la cosa mínima que yo pretendía sacar adelante, merced a mi artesanía y a través de la anécdota de mis relatos vividos o imaginados, mi única y humilde verdad era un odio insuperable a la estupidez y a la crueldad; es decir, una aversión natural al único pecado que para mí existe, el pecado contra la inteligencia, el pecado contra el Espíritu Santo." (Fragment del pròleg).

dimarts, 22 de novembre del 2011

cervantes al matí, agatha a la tarda



J. Pérez: Dicen que para disfrutar de verdad lee novelas de detectives.
M. de Riquer: Para pasármelo bien por las tardes, Agatha Christie y sus seguidores, la novela de misterio y detectives. A mí me gustan las novelas de crímenes, pero crímenes en ciudad. Me han servido mucho, porque te obligan a un ejercicio de imaginación. Es una lucha entre tú y el autor. A ver si ganará él o yo. Él me está engañando, a ver si lo descubro. Es una lucha constante. Además como Agatha lo hace muy bien, nunca le puedes decir: ‘¡Trampa, me has engañado!’ Y esto para deducciones literarias, para averiguar quién es el autor de una obra, esta mentalidad de detective, va muy bien.

J. Pérez: Usted que lee novela negra...
M. de Riquer: ¡Negra no! De detectives. La novela negra norteamericana no me gusta. Siempre de detectives: los seguidores de Conan Doyle.

L. Gomis: Conan Doyle, Agatha Christie, ¿quién más?
M. de Riquer: Hay otros imitadores, pero ahora no recuerdo los nombres. Hay uno ruso muy divertido, otro que la acción pasa siempre en Sicilia, Andrea Camilleri. Es divertidísimo.

J. Pérez: Por lo que dice parece que la lectura de los clásicos medievales sea un ‘trabajo’ y que en cambio las novelas de detectives sean una verdadera diversión. ¿Hay varios tipos de lecturas?
M. de Riquer: La facultad de leer nos permite muchas cosas. Y gracias a Dios somos gente civilizada y que leemos. Aunque no es corriente, no nos hagamos ilusiones. Estoy seguro que en muchas casas de Barcelona, y en los mejores barrios, el único libro que tienen es el listín de teléfonos.

J. Pérez: ¿Y cómo se puede animar a la lectura?
M. de Riquer: No, no, no se puede.

J. Pérez: ¿No se puede transmitir la inquietud de la lectura?
M. de Riquer: No. Viene en gran parte por la familia. Nosotros nos podemos preguntar: ¿cuándo he aprendido que Buenos Aires es la capital de Argentina? Nunca, fue de comer en casa, que un día una tía nuestra se fue a Buenos Aires. Hay cosas que no se aprenden en el colegio. Que existe Shakespeare, o que existe Cervantes se lo explican a cualquier palurdo en el bachillerato, pero eso no es nada. Lo que tenemos que procurar es que en nuestra casa se hable de libros. Tampoco es necesario que todo el mundo lea libros, no es necesario.

Conversa entre Martín de Riquer, Lorenzo Gomis i Jordi Pérez Colomé. Llegida a El ciervo.

dilluns, 21 de novembre del 2011

en el principi fou l'apunt


"Hace mucho tiempo que no pienso en Iris ni en el verano en que murió. Supongo que he tratado de olvidarlo todo, de la misma forma que superé las pesadillas y los terrores de la infancia. Y ahora, cuando quiero recordarla, a mi mente sólo acude el último día, como si esas imágenes hubieran borrado todas las anteriores. Cierro los ojos y me traslado a aquella casa grande y vieja, al dormitorio de camas desiertas que esperan la llegada del siguiente grupo de niños. Tengo seis años, estoy de campamento y no puedo dormir porque tengo miedo. No, miento. Aquella madrugada me porté como un valiente: desobedecí las reglas y me enfrenté a la oscuridad sólo por ver a Iris. Pero la encontré ahogada, flotando en la piscina, rodeada por un cortejo de muñecas muertas."

Així arrenca El verano de los juguetes muertos, amb algú que recorda en primera persona. Un mascle: "me porté como un valiente", diu. Passo pàgina. Allò tan sols era una mena de preàmbul, ara comença la història i me l'explica un narrador d'aquells que ho sap tot, que ho veu tot, el que pensa la gent inclòs. Omnisciència, se'n diu d'aquesta facultat que, segons com, més que un poder sembla una putada, la veritat.
No sé si és la mateixa persona; no puc saber-ho. No encara. Hauré d'arribar a la pàgina 219 per a constatar que, ara ja sí, he acumulat prou mèrits com per anar a viure a cal brocanter, que no hi ha Botox®  que emmascari els solcs de les mans, perquè determinats pensaments em delaten com el que sóc: una internauta d'adopció. Una parvenue. Una no nativa, vaja. Ho dic perquè el preludi em va fer pensar en un fragment d'aquells de querido-diario al més pur estil Anna Frank, o en una carta de les que volen segell, per a entendre'ns. I no, resulta que és un apunt de bloc. Benvinguda al segle XXI, Mati.

"Puso en marcha su ordenador, recordó su contraseña -kubrick7-, y tecleó la dirección del blog de Marc Castells en el navegador, mientras pensaba en la falta de pudor que delataban esos diarios del siglo veintiuno. Los antiguos, los de papel, eran algo privado, algo que sólo leía el interesado y en los que, por tanto, podía volcar todos sus secretos. Ahora la vida privada se exhibía en la red, lo cual, estaba seguro, imponía cierta censura a la hora de escribir. Si uno no podía ser absolutamente sincero, ¿para qué molestarse en escribirlo? ¿Eran una llamada de atención al mundo? ¡Eh, escuchad, mi vida está llena de cosas interesantes! Haced el favor de leerlas..."

I després estan els monstres, els que em creixen mentre llegeixo. Vénen per quedar-se, no hi ha manera de fer-los fora. No, no em puc imaginar la tal Iris morta, surant envoltada de nines, perquè ja tinc un cadàver a la piscina, jo. I dos és multitud, per no dir escabetxada.


 

diumenge, 20 de novembre del 2011

la invenció de la roda


The LA Public Library's bookmobile for the sick, 1928.




dissabte, 19 de novembre del 2011

cobertures: ferenc pintér






Ferenc Pintér (1931-2008)
Pintor i il·lustrador. Va col·laborar durant 32 anys amb l'editorial Mondadori, dissenyant, sobretot, les  cobertes de les edicions de butxaca de Simenon i d'Agatha Christie.
N'he tingut notícia gràcies a aquest apunt del bloc Cultura Impopular.


divendres, 18 de novembre del 2011

matar en barcelona


"L'editora Ana Pareja i Jordi Corominas han donat forma a un projecte singular. Es diu Matar en Barcelona i enfronta 12 autors amb 12 crims reals per tal d'aconseguir una antologia de relats. Publica Alpha Decay. Escriptors que s'estrenen com el músic Antonio Luque, d'altres molt més consolidats com és el cas de Francesc Serés i autèntics experts del tema negre com Raul Argemí conviuen en aquest magma especial que ens convida a fer una passejada fosca per la ciutat de Barcelona. El punt d'arrencada són els crims reals. A partir d'aquí arriba el camí de la documentació, de seguir amb més o menys atenció tot el que va passar i, per fi, arriba la part creativa, fabular i convertir-ho tot en un relat que preserva les identitats dels protagonistes reals i que dóna llibertat total a l'autor per recrear-lo a la seva manera, convertint-se en un exercici que es podria moure a la perfecció en la frontera entre la ficció absoluta i la crònica periodística en un intent de trencar els límits de totes dues." Jordi Cervera.


Els autors que participen en aquesta antologia son: Javier Calvo, Gabriela Wiener, Raúl Argemí, Antonio Luque, Sabino Méndez, Francesc Serés, Manuel Vilas, Llucia Ramis, Mara Faye Lethem, Sebastià Jovani, Elena Medel i Darío Hernando.

dijous, 17 de novembre del 2011

no faig res sense alegria




"M'agradaria tenir una intel·ligència de les coses molt més perfecta, però no la vull comprar tan cara com costa. El meu pla és passar dolçament, i no amb dificultats, el que em queda de vida. No hi ha res perquè em vulga trencar el cap, tampoc per la ciència, per bé que tinga un gran valor. No busque en els llibres més que el plaer d'un entreteniment honest; o, si estudie, no busque més que la ciència que tracta del coneixement de mi mateix, i que m'instrueix per morir i viure bé.

A causa de les dificultats, si es que les trobe llegint, no em mossegue les ungles; les deixe on són després d'atacar-les una o dues vegades.

Si m'hi aturara, em perdria, i el temps també el perdria, perquè tinc un esperit impulsiu. Allò que no veig al primer atac, encara ho veig menys si m'hi obstine. No faig res sense alegria, i la continuïtat i l'esforç massa ferm encega el meu enteniment, l'entristeix i el cansa. La meua vista s'hi confon i s'hi dissipa. Cal que el retire i que el torne a emprar, a batzegades, de la mateixa manera que perquè jutgem sobre la brillantor de l'escarlata se'ns demana que passem els ulls per damunt tot recorrent-la amb diferents mirades ràpides, consecutives i reiterades.

Si aquest llibre em desagrada, n'agafe un altre, i no m'hi lliure més que durant les hores en què comença a apoderar de mi el tedi de no fer res. No em pose gaire amb els llibres nous pequè els antics em semblen més plens i més sòlids, ni amb els grecs perquè el meu enteniment no sap acontentar-se d'una intel·ligència d'infant i d'aprenent [...]

Dic lliurement el meu parer sobre totes les coses, fins i tot d'aquelles que sobrepassen potser la meua capacitat, i que no considere que siguen de la meva jurisdicció. El que n'opine és per mostrar la mesura del meu punt de vista, no la mesura de les coses".

Michel de Montaigne. Assaigs. LLibre segon. Traducció de Vicent Alonso. Proa, 2007. P. 129.



dimecres, 16 de novembre del 2011

sense ordre ni concert



CONCIENCIAS DELICADAS "El tabaco es para el hombre un veneno de lo más peligroso". Esta virtuosa puesta en guardia se ha vuelto bastante banal, me diréis. Lo que lo es menos -y que debería mover a reflexión- es la identidad  del que la formulaba: Adolf Hitler.
Del mismo modo, Adolf Eichmann, mientras esperaba su ejecución, pidió prestado un ejemplar de Lolita a la biblioteca de la cárcel. Al cabo de algunas páginas (nos dice un biógrafo de Nabokov), indignado, arrojó el libro: "¡Esto es repugnante!".

PLAGIO Un joven periodista que entrevistaba a Martha Graham preguntó a la gran bailarina y coreógrafa sobre el asunto de los plagios artísticos. "Escuche, amigo mío -respondió el viejo monstruo sagrado poniendo su mano artrítica sobre el brazo de su interlocutor-, somos todos unos ladrones. Pero, a fin de cuentas, sólo seremos juzgados por dos cosas: por aquel a quien hemos elegido desvalijar y por lo que hayamos hecho con ello".
T.S. Eliot decía, por otra parte, poco más o menos los mismo: "Los poetas inmaduros imitan; los maduros roban".

SCHOPENHAUER Acerca de la manera sana de frecuentar los libros, Schopenhauer ha hecho observaciones que siguen siendo de una pertinencia turbadora: "El arte de no leer es muy importante. Éste consiste en no interesarse en todo cuanto llama la atención del gran público en un momento dado. Cuando todo el mundo habla de cierta obra, recordad que todo aquel que escribe para los imbéciles no dejará de tener nunca lectores. Para leer buenos libros, la condición previa es no perder el tiempo en leer cosas malas, pues la vida es corta". Y luego, dispara este dardo final: "Sólo el que saca sus escritos directamente de su cerebro merece ser leído".

Simon Leys. "Sin orden ni concierto" A: La felicidad de los pececillos: cartas desde las antípodas. Traducción de José Ramón Monreal. Acantilado, 2011. P. 33-35. 



dimarts, 15 de novembre del 2011

el cas és que me'n recordo


El Caso fou un setmanari sensacionalista que es va començar a publicar a Madrid l'any 1952 i que recollia els aspectes més morbosos i inquietants de l'Espanya negra no-oficial. 
Oferia, bàsicament, crònica de successos; reportatges escabrosos sobre parricidis, crims passionals, etc., que normalment tenien lloc a altres països, ja que el règim de Franco només els permetia publicar un crim espanyol per setmana. Popularment se'l coneixia com el diari de les porteres. Es va deixar d'editar l'any 1987.



dilluns, 14 de novembre del 2011

beuratges negres



Ara fa uns pocs anys el Victor Nubla i el Pascal Comelade van decidir reeditar la introbable LES PLACES DE GRÀCIA, una obra conceptual consistent en una capsa plena d'artefactes literaris i gràfics a més d'un gran disc gravat al 1986.

Com que d'irònics i d'espavilats ho són un bon tros, cap dels 50 únics exemplars tenia preu...,només podies aconseguir-ne un pujant en una subhasta de bens fungibles. Cal imaginar quina entrada d'hivern deurien fer aquell parell amb la panera fabulosa que van arribar a aplegar: des de conills i aviram de llei fins al meu cistell de bolets difícils.
(Ja sé que pot semblar que hagi fugit d'estudi; paciència, que ara arribem al destí que pretenia.)
Al Joan Ramon, que els coneix de fa anys i panys, se li va acudir un envit irresistible, un pòquer de sis asos, ni més ni menys, que descrivia així:

Una ampolla d'aiguardent de cada marca que beu cadascun dels detectius protagonistes de les novel·les escrites per Manuel Vázquez Montalbán (Pepe Carvalho), Georges Simenon (Jules Maigret), Petros Markaris (el comissari Jaritos), Andrea Camilleri (Salvo Montalbano), Jean-Claude Izzo (Fabio Montale) i Francisco González Ledesma (inspector Méndez).

Una ampolla de:
·Vieil armagnac Clès des Ducs (Maigret)
·Tres vieux marc de champagne egrappé Distillerie Jean Goyard (Carvalho)
·Feudo Arancio 2005 Nero d'avola Sicilia (Montalbano)
·Lagavulin 16 anys (Montale, Mendez)
·Com que el comisari Jaritos d'en Petros Markaris es un cutre i nomes li agraden les patates fregides (congelades) i els suvlakas, però no per això és menys entranyable el vell lector de diccionaris, s’hi afegeix una ampolla d’Ouzo, l'aiguardent grec.

Oi que no costa gens d'imaginar-nos un vespre rúfol d'hivern, arrepapats a la butaca de llegir, amb dos ditets del mateix armanyac que el Maigret acaba de servir-se a la novel·la que tenim entre mans? L'efecte d'una lectura com aquesta ha de ser altament sinestèsic.

Apart d'assenyalar la tendència als beuratges forts d'un seguit de protagonistes de la novel·la negra (cosa entenedora si pensem en tot el que han d'arribar a entomar al llarg d'una de les seves jornades excessives), aquesta llista té la gràcia de concentrar un seguit de grans clàssics del gènere negre mediterrani (tot i que el Maigret sigui, per entendre'ns, més atlàntic); uns paios durs, sempre més propers que els nòrdics ara tant de moda. Comparativament, sembla més fàcil matar en un solitari xalet perdut a la Lapònia que en un quart segona del Barri Xino, o del marsellès Barri de Les Catalans...

I diria que l'origen de les pors del nord és la freda solitud i, en canvi, el de les nostres sigui una xafogosa densitat. Són les coses que penses tot llegint negre del que fa pensar...

A l'hora d'il·lustrar la novel·la del Toni Hill vaig desestimar el retrat d'un autor que només tenia vist a la foto promocional; així que em vaig fixar en l'anònima coberta. Suposo que les grans editorials tenen més que estudiat el disseny que fa vendre més, i que no sóc qui per a discutir què hi fan les rajoles del Passeig de Gràcia quan és un escenari que el relat evita en tot moment.
Per no dir de la paròdica enganxina que especifica que el text és INÉDITO; malament aniríem si fos copiat!

Recordo haver-me iniciat en el gènere negre amb els Maigrets del Luis de Caralt i, sobretot, amb les primeres edicions de la Cua de Palla que la mare es firava per sistema a Can Porter. I és clar, l'empremta de les sobergues portades del Jordi Fornas no és de les que s'esborren. Al final vaig optar per fer una cosa que ell em va ensenyar que no s'havia de fer.
El gènere exigeix una imatge al·legòrica, mai explicita. En cap cas, s'han d'introduir al grafisme elements claus de la trama, com jo he gosat fer.

Espero no haver espatllat la festa a ningú. Ara pel taller corre un autèntic ninot de vudú, a punt per a començar a burxar-lo després d'haver-li posat nom i cognoms.
Si m'ho proposo puc ser tan malvat com tothom.

diumenge, 13 de novembre del 2011

interiorisme


Mario Vargas Llosa
Enrique Vila-Matas
Francisco Rico
Soledad Puértolas
Gustavo Martín Garzo
Javier Marías
Juan Manuel de Prada



"Siempre he tenido la manía, entre otras, de fijarme en las bibliotecas ajenas. Pararme ante los estantes, recorrer los lomos de los libros y reparar en las afinidades y diferencias con los propios. Cada biblioteca se rige por una serie de códigos, unos usos ni siquiera conscientes, caprichosos la mayor parte de las veces, que acaban señalando al lector, y que hablan de sus afanes y rarezas. Decía Marguerite Yourcenar que una de las mejores maneras de conocer a alguien es ver sus libros. Y creo que es verdad. En el caso de los escritores se añade además la sospecha fundada de que sus bibliotecas esconden una parte del mapa del tesoro. De su manera de plantearse y entender la literatura. A finales de 2007, comencé a publicar en el suplemento cultural del diario Abc la serie «Bibliotecas de autor». Un recorrido por las bibliotecas de algunos de los autores contemporáneos más relevantes, que hablaban no sólo de sus libros sino de cómo están o no ordenados, la manera en que se han ido acumulando o perdiendo, y de las historias, buena parte de ellas fabulosas, que rodean a muchos de ellos".

dissabte, 12 de novembre del 2011

un altre vic que no és un boli

Als amants del karaoke.
Als micos del zoo.
 I a Franz Kafka, per haver escrit "Informe per a una acadèmia".




I'm chained to the wall. I have nothin' at all. And my eyes look into the sunset Thinkin' of better things to do, Like a monkey in a zoo. The days go so slow. I don't have no friends. Except all these people Who want me to do tricks for them, Like a monkey in a zoo. And it could happen to you. You could be in my place. No it wasn't always like this, But I never saw it comin'. I'm so alone, But this is my home. And the bars that surround me Keep me from knowin' any better, Like a monkey in a zoo. Throw me a peanut. Laugh and make jokes. But I've had enough peanuts And I'm ready to choke, Like a monkey in a zoo You come to look at me. You seem so amused. But things would look different If you were in my shoes. I know its my fault, But I want out. And when I cry out Nobody seems to understand, Like a monkey in a zoo You say I'm cute. You don't know how much that hurts. You don't know how it feels To live in your own dirt, Like a monkey in a zoo And it could happen to you. You could be in my place. Don't let yourself slip. Don't keep egg on your face. I used to be happy. I cant remember those days. But I sold my freedom For free room and board, Like a monkey in a zoo.

***

Estic encadenat a la paret. No tinc res en absolut. I els meus ulls miren cap a l'ocàs, pensant en coses millors a fer. Com un mico en un zoo. Els dies passen tan lents. No tinc cap amic. A excepció de totes aquestes persones que volen que faci trucs per a ells. Com un mico en un zoo. Això també et pot passar a tu. Podries estar al meu lloc. No, no sempre va ser així. Però mai ho vaig veure a venir. Estic tan sol, però aquesta és casa meva. I les barres que m'envolten m'impedeixen conèixer res de millor. Com un mico en un zoo. Em llencen un cacauet. Riuen i fan bromes. Però he tingut prou amb el cacauet i estic disposat a ofegar-me. Com un mico en un zoo. Em vens a veure. Sembles tan divertit. Però les coses serien diferents, si estiguessis en el meu lloc. Sé que és culpa meva, però me'n vull anar. I quan crido ningú sembla entendre, com un mico en un zoo. Dius que sóc valent. No saps el mal que fa. No saps què se sent al viure en la pròpia brutícia, com un mico en un zoo. I això et podria passar a tu. Podries estar al meu lloc. No et deixis relliscar. No et deixis humiliar. Jo per ser feliç. No puc recordar aquells dies. Però vaig vendre la meva llibertat per allotjament i menjar gratis, com un mico en un zoo. (Versió lliure gentilesa del Google Translator, que cada dia en sap més).

______________________
P.S.:  L'autor de la cançó és en Daniel Johnston; us en vaig parlar aquí. L'intèrpret d'avui era (és) aquest senyor.



divendres, 11 de novembre del 2011

el conte policial


"Hay un tipo de lector actual, el lector de ficciones policiales. Ese lector ha sido –ese lector se encuentra en todos los países del mundo y se cuenta por millones- engendrado por Edgar Allan Poe. Vamos a suponer que no existe ese lector, o supongamos algo quizá más interesante; que se trata de una persona muy lejana de nosotros. Puede ser un persa, un malayo, un rústico, un niño, una persona a quien le dicen que el Quijote es una novela policial; vamos a suponer que ese hipotético personaje haya leído novelas policiales y empiece a leer el Quijote. Entonces, ¿qué lee?
En un lugar de la Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme, no hace mucho tiempo vivía un hidalgo…” y ya ese lector está lleno de sospechas, porque el lector de novelas policiales es un lector que lee con incredulidad, con suspicacias, una suspicacia especial.
Por ejemplo, si lee: “En un lugar de la Mancha…,” desde luego supone que aquello no sucedió en la Mancha. Luego: “…de cuyo nombre no quiero acordarme…,” ¿por qué no quiso acordarse Cervantes? Porque sin duda Cervantes era el asesino, el culpable. Luego… “no hace mucho tiempo…” posiblemente lo que suceda no será tan aterrador como el futuro.
La novela policial ha creado un tipo especial de lector. [...]

Actualmente, el género policial ha decaído mucho en Estados Unidos. El género policial es realista, de violencia, un género de violencias sexuales también. En todo caso, ha desaparecido. Se ha olvidado el origen intelectual del relato policial. Éste se ha mantenido en Inglaterra, donde todavía se escriben novelas muy tranquilas, donde el relato transcurre en una aldea inglesa; allí todo es intelectual, todo es tranquilo, no hay violencia, no hay mayor efusión de sangre. He intentado el género policial alguna vez, no estoy demasiado orgulloso de lo que he hecho. Lo he llevado a un terreno simbólico que no sé si cuadra. He escrito La muerte y la brújula. Algún texto policial con Bioy Casares, cuyos cuentos son muy superiores a los míos. Los cuentos de Isidro Parodi, que es un preso que, desde la cárcel, resuelve los crímenes.

¿Qué podríamos decir como apología del género policial? Hay una que es muy evidente y cierta: nuestra literatura tiende a lo caótico. Se tiende al verso libre porque es más fácil que el verso regular; la verdad es que es muy difícil. Se tiende a suprimir personajes, los argumentos, todo es muy vago. En esta época nuestra, tan caótica, hay algo que, humildemente, ha mantenido las virtudes clásicas: el cuento policial sin principio, sin medio y sin fin. Éstos los han escrito escritores subalternos, algunos los han escrito escritores excelentes: Dickens, Stevenson y sobre todo, Wilkie Collins. Yo diría, para defender la novela policial, que no necesita defensa; leída con cierto desdén ahora, está salvando el orden en una época de desorden. Esto es una prueba que debemos agradecerle y es meritorio."

Jorge Luis Borges. "El cuento policial". A: Borges oral. Alianza, 2000. P. 64. Conferència pronunciada a la Universitat de Belgrano el 16 de juny de 1978.

dijous, 10 de novembre del 2011

11.11.11, és a dir, demà


Jordi Canal (esquerra) i Àlex Martín (dreta)
La resposta a aquell misteriós correu que anunciava "aviat es tornarà a parlar de la Cua de palla" no es va fer esperar gaire, i, vint dies després, ja sabíem que l'editorial Alrevés publicava la història de la col·lecció de novel·la criminal més important d'aquest país, signada per Jordi Canal i Àlex Martín.

Considerant que aquest mes el dediquem al crim i a les novel·les de lladres i serenos, és inevitable no anar a petar a La Bòbila, de l'Hospitalet, primera biblioteca pública del país dedicada al gènere negre i policíac, i destinar una estoneta a parlar del seu director, Jordi Canal i Artigas, coautor de La cua de palla: retrat en groc i negre, creador del fanzine L'H Confidencial i del primer club de lectura de novel·la negra a l'Estat espanyol, i coordinador, des del 2007, del Premi internacional de novel·la negra L'H Confidencial
Ja posats, i abans d'encarar l'objectiu de l'apunt d'avui, que no és altre que convidar-vos a una presentació, permeteu-me que aprofiti l'avinentesa -sense estalvi d'un cert orgull gremial, la veritat- per a parlar-vos d'un nou recurs sobre Francisco González Ledesma que s'han empescat entre la Biblioteca La Bòbila i la Biblioteca de Montbau. La Barcelona de Méndez, es titula, i és un bloc que pretén reunir localitzacions de Barcelona (bars i restaurants, carrers i places, cinemes i teatres, llocs i monuments) mencionades en els llibres de la sèrie de l'inspector Ricardo Méndez, per tal d'oferir una visió de la Barcelona que el disseny i el turisme estan fent desaparèixer.

Fins aquí el Pisuerga, ara la invitació: demà 11.11.11 a les set del vespre a la biblioteca La Bòbila.


dimecres, 9 de novembre del 2011

les vint regles per al crim perfecte



1.  El lector i el detectiu han de tenir les mateixes oportunitats de solucionar el problema. Totes les pistes s’han d’anunciar i descriure amb detall.

2.  L’autor no pot usar, respecte al lector, trucs diferents als que el culpable usa respecte al detectiu.

3.  No han de narrar-se històries amoroses. La trama amorosa distreuria el lector.

4.  El culpable no pot descobrir-se sota pressió del detectiu o de la policia.

5.  El descobriment del culpable s’ha de produir per un seguit de deduccions lògiques. Mai per casualitat, accident o confessió espontània.

6.  Hi ha d’haver, per definició, un policia o detectiu, el qual ha de fer bé la seva feina. La seva tasca consisteix a reunir proves que el conduiran fins al culpable.

7.  Una novel·la de detectius sense cadàver és inviable.

8.  Els mitjans per a la resolució del cas han de ser realistes: estan prohibits l’espiritisme i l’endevinació.

9.  No pot haver-hi més d’un detectiu. Reunir tres o quatre talents suposaria un desavantatge per al lector.

10. El culpable ha de ser una persona amb un paper important a la història; un personatge conegut pel lector. Descobrir un culpable que apareix en el darrer capítol o que té un paper insignificant, seria una mostra d’incapacitat de l’autor.

11. L’autor no pot escollir el criminal entre el personal domèstic o similars. Seria massa fàcil.

12. Hi ha d’haver un únic culpable, sense tenir en compte el nombre de crims comesos.

13. Les societats secretes, màfies, sectes... no hi tenen cabuda. Cal distingir la novel·la d’aventures de la novel·la policial o detectivesca.

14. La manera en què es comet i crim i els mitjans per descobrir el culpable han de ser racionals i científics. No poden usar-se les ciències ocultes i els seus instruments imaginaris.

15. La solució a l’enigma ha d’aparèixer de forma clara, però ambigua, durant la trama. És a dir, si es rellegeix el llibre un cop acabat, s’ha de poder veure que les pistes eren a l’abast i que permetien descobrir el culpable.

16. No hi ha d’haver descripcions extenses. Endarrereixen l’acció i distreuen el lector. Cal plantejar un problema, analitzar-lo i resoldre’l.

17. El culpable no ha de ser un professional del crim. Els delinqüents habituals són del àmbit de la policia, no dels detectius.

18. El que en un principi s’ha presentat com a crim, no pot resultar, al final, un suïcidi o un accident. Seria una traïció al lector.

19. El mòbil del crim ha de ser estrictament personal.

20. Hi ha alguns trucs que, com que ja han estat usats en moltes ocasions, no apareixeran:
a) La marca de les burilles de cigarreta com a prova inculpatòria de la identitat del culpable.
b) La sessió d’espiritisme trucada en la qual el culpable, mort de por, confessa.
c) La coartada construïda amb un maniquí.
d) El germà bessó del sospitós.
e) El sèrum de la veritat.
f) L’assassinat comès davant els representants de la llei.
g) L’ús d’associacions de paraules per descobrir el culpable.
h) L’ús d’un codi secret.

S.S. Van Dine. "Les vint regles per al crim perfecte". The American Magazine. Setembre 1928.


dimarts, 8 de novembre del 2011

hill, toni hill






"La decisión de Héctor de pagar la cuenta de la cena había resultado inamovible, así que fue Leire quien, en un arranque de igualdad femenina, le propuso ir luego a tomar una copa a un pequeño bar cercano donde servían "los mejores mojitos de Barcelona". El REC era un espacio pequeño, decorado en blancos, grises y rojos, que solía estar lleno en invierno, cuando los clientes preferían los interiores acogedores a las terrazas callejeras."

Toni Hill. El verano de los juguetes muertos. DeBolsillo, 2011. P. 306.


dilluns, 7 de novembre del 2011