divendres, 21 de maig del 2010

una anècdota de la gran guerra

He tret aquesta historia del portal argentí: http://www.portalplanetasedna.com.ar

UNA NOCHE DE NAVIDAD EN LAS TRINCHERAS Por alguna razón desconocida hasta ahora, la victoria más grande que obtuvo el hombre en la primera guerra mundial ha sido sistemáticamente silenciada por la historia. Ocurrió en la Navidad de 1914. Esa noche un espíritu de paz y fraternidad prendió en forma espontánea e incontenible entre los soldados que, abandonando sus armas, corrieron a abrazarse en medio del campo de batalla.
Entonces se había iniciado ya una de las peores pesadillas del siglo: “la guerra de trincheras”. Después de las grandes batallas que se libraron durante los dos meses iniciales de la guerra, el frente se estancó en un terrible empate. Los enemigos se situaron en posiciones defensivas casi inamovibles y la guerra que tradicionalmente había sido una operación de maniobras y movimientos se petrificó, dando lugar a una contienda de desgaste, a un desangramiento lentísimo. En esas circunstancias la guerra iba a ser ganada por las naciones o alianzas que tuvieran mayor capacidad para seguir enviando víctimas frescas, nueva carne de cañón a las trincheras.
Desde el Canal de la Mancha hasta la frontera franco-suiza, se extendían frente a frente las trincheras enemigas de primera y de segunda línea. Allí en pocas horas los cadáveres se acumulaban hasta alcanzar alturas de un metro y más. Los soldados vivían el interminable calvario de las heladas, el barro, las inundaciones, los piojos, las infecciones y el hambre. A todo eso se agregaban los bombardeos, los asaltos y más tarde los ataques con lanzallamas y gases tóxicos que reventaban los pulmones y los ojos.
“Las trincheras se excavaban con todos los medios aprovechables —recordaba un capitán francés de infantería—. Se queda uno estupefacto cuando se traslada retrospectivamente a esos fosos apenas suficiente para guarecer a un hombre de pie, con troneras por las cuales con dificultad lograba asomarse la cabeza... Fue ése un verdadero período de retomo a la choza primitiva. Los hombres, acostados unos contra otros encima de un poco de heno, se daban calor mutuamente...”
“La alambrada de púas es la obsesión del soldado de infantería —anotaba en una carta un combatiente anónimo—. Toda su audacia, su valor se anulan en cuanto tropieza en el asalto con una red a medio destruir. Sabe que si se engancha en las mallas enredadas, los hilos de la red lo mutilarán y allí quedará aprisionado para sufrir una lenta agonía”.
Sin embargo, en medio de ese infierno, se originó un suceso que ayuda a mantener viva la confianza en el hombre.
La noche de Navidad de 1914 hubo una luna esplendorosa en diversos lugares del frente occidental. La tierra estaba helada y blanca y una calma inusual se extendió a lo largo de las excavaciones y de las alambradas. De pronto los ingleses advirtieron que varias luces comenzaban a encenderse en las líneas enemigas. Al principio no se explicaron lo que ocurría. Después, alguien se dio cuenta de que al otro lado de la “tierra de nadie”, una franja de cerca de 50 metros que separaba las trincheras, los alemanes estaban preparando arbolitos de pascua. Cerca de las 12 se escucharon coros entonando la tradicional canción navideña: “Noche de paz, noche de amor...”, y otros villancicos.
Cada vez que los alemanes concluían una canción, sus enemigos ingleses los aplaudían. Los británicos, entusiasmados con la celebración, improvisaron sus propios coros y así la casi cinco meses de guerra, no se escucharon disparos en el mundo.
Como se ha dicho, el suceso fue y sigue siendo olvidado. Los informes oficiales hablan de una tregua espontánea o se limitan a reproducir la fórmula de “sin novedad en el frente”, que Erich María Remarque usaría como título para una de las novelas antibélicas más populares de la postguerra. Los textos de historia no mencionan el asunto y sólo se ha dado cuenta de él en artículos aislados de publicaciones pacificistas y en revistas como las Se1ecciones del Reader’s Digest.
Cuando los altos mandos militares se enteraron de lo que realmente había sucedido, dispusieron serias medidas para evitar que se siguiera propagando esa epidemia de fraternidad. La publicidad de guerra de ambos bandos había pintado al enemigo como un conjunto de monstruos capaces de las peores atrocidades. Si seguían dándose la mano los unos con los otros, iban a comprobar que eran buenas personas y eso resultaba peligroso para los grandes poderes que provocaron y que mantenían el conflicto.
¿Pudo la tregua de 1914 haber puesto fin a la Primera Guerra Mundial?
Un sobreviviente, Albert Moren, cree que sí. “Si la tregua se hubiera prolongado otra semana”, asegura, “habría sido muy difícil reiniciar la guerra”. En este caso se habrían salvado casi nueve millones de hombres que morirían antes del Armisticio.
La tregua navideña de 1914 continuó en algunos sectores del frente hasta el Año Nuevo, y aún después. “tuvimos que dejar que durara todo ese tiempo”, explicó un alemán, en una carta enviada a su casa. “Queríamos ver cómo salían las fotos que ellos nos tomaron”.

22 comentaris:

  1. Paul McCartney va popularitzar aquesta, per altre banda famosa anècdota, amb les seves Pipes of peace

    ResponElimina
  2. Brian, benvingut a aquesta casa i gràcies per la teva contribució. No en tenia ni idea. Au, cap a la pila del greix que va. Gràcies!

    ResponElimina
  3. la por principal dels "que manen" és que, de sobte, els manats trobin prou motius com per no obeir. Hauríem d'aprendre que la massa encefàlica no és només perquè el cap no soni a buit quan ens hi donen un cop. Un fragment força colpidor si fas l'esforç d'imaginar-te tot plegat.

    Bon capde! :)

    ResponElimina
  4. Em sona una història similar a la batalla de Stalingrad, que va acabar amb la carnisseria del 25 de desembre.
    També hi ha una peli que toca el tema de passada, No man's land, feta a Sèrbia i sobre la guerra balcànica. Després venen els partits de futbol entre els dos bàndols de les trinxeres de l'Ebre, algun de llegendari però algun de cert.

    ResponElimina
  5. HOla a tots i tota, Brian és un honor tenir el fill de(ls) Déu(s) aquí entre nosaltres, li agraeïxo la noticia que ignorava completament.

    lluís, a mi m'agrada molt, molt, molt no man's land,...els partits de futbol que parles em sembla haver-los vist a La Vaquilla, gran Berlanga,...però la millor, millor peli que he vist de la primera guerra mundial i a veure si estas d'acord amb mi si tornes aquí és Senderos de Gloria de Stanley Kubrick...oi?

    ResponElimina
  6. De fet, Clidice, no sé on he llegit que el Kaiser va dir que si els soldats pensessin es quedaria sense exercit, d'això segur que en parlem dimarts...

    ResponElimina
  7. Ostres!!! "Senderos de glòria" m'entusiasma, malgrat que em fa plorar. El meu marit la va anar a veure al cine quan feia la mili vestit de soldat, i, segons explica, va ser un mica violenta la cosa... violenta en el sentit de trobar-se a disgust.

    Vaig veure la pel'li "Feliz Navidad" que s'inspira en aquest fet. No està malament, com a mínim serveix per a donar a conèixer aquest moment històric i d'al·legat antibelicista.

    ResponElimina
  8. Silvia, una cosa: aquesta pel·li que parles Feliz Navidad és la que surt aquell actor alemany que fa de Salvador PuigAntich?,la tinc pendent però mai trobo l'hora...la recomanes.

    entenc perfectament com es deuria sentir el teu marit, aquí la van estrenar (no recordo l'any) després d'estar prohibida molt de temps i jo la vaig anar a veure molt poc temps abans d'agafar el borreguero a Melilla...em vaig sentir fatal i si, jo també, sempre que la veig ploro però és que és genial...

    ResponElimina
  9. Gràcies, Matilde, Robert. Fill dels deus? no, jo només passava per allà... i la que es va muntar!

    ResponElimina
  10. ei, Brian per a mi els Monty Python són com deunostresenyor, i la teva resposta..."jo només passava per allà...i la que es va mluntar!" digne d'ells. Salut.

    ResponElimina
  11. Robert: segurament el mestre Kubrik va fer la peli definitiva sobre la gran guerra, i mira que l'he vista cops i sempre li trobo totes les gràcies. Per desgràcia és tan dura que no permetria episodis com el del teu post. A la mateixa llista (però més avall) hi podries posar Johnny cogió su fusil, una mica més ideològica i estranya.
    La versió eròtica de la trobada entre enemics la va tractar Oshima a Merry Christmas Mr. Lawrence, amb una peculiar història d'amor entre Sakamoto i Bowie.

    ResponElimina
  12. Robert: Sí, és la de Daniel Brühl. A mi em va agradar, no es recrea en el melodrama com haguès passat si fos una pel·lícula americana, té escenes que fan riure i tot. Si que te la recomano, crec que t'agradaria.

    Coincideixo amb el teu parer sobre els Monty Python. No sabria dir-te la de vegades que he vist "La vida de Brian". No fa gaire, em trencava la caixa jo sola quan vaig veure un grafitti a una paret de Mataró que deia: "Romani ite domus"

    ResponElimina
  13. Toi i que m'agarda molt més "Los caballeros de la mesa cuadrada", admeto que lo de Pijus Maximus es una genialitat en termes absoluts.

    ResponElimina
  14. ..companys cinèfils, això és la gloria!!!!

    Lluís coincideixo en tot el que dius de senderos de gloria, johnny per a mi és massa dura tot i que Dalton Trumbo es mereix una reverència sobretot pels guions i pel què li va passar a Jolivut, no és questió de comparar però a mi m'agrada molt més la de Kubrick, de totes maneres ara que ho dius deunidó Johnny cogió su fusil, recordo l'escena (no sé si es la inicial o la final) amb un fons negre i una veu.......respecte a la peli d'Oshima només la recordo perquè hi surt un dels meus ídols: Takeshi Kitano algun dia en parlaré de com m'agrada l'autor de Hana-Bi

    silvia gracies per la informació m'has fet decidir i un dia d'aquests l'acabaré veient, això Daniel Brühl...la pintada (que bò) vol dir que encara estan vigents, de fet, el seu humor no passarà mai de moda,,,,no fa gaire va sortir una entrevista al Pais amb Eric Idle i parlava de les claus del seu humor que es poden resumir en un nom, o millor un nom i un cognom: Luis Buñuel
    salut i pel·lis.

    Jordi, maco, tu també fill meu.

    ResponElimina
  15. mite'ls ells, com es distreuen...

    ResponElimina
  16. Sílvia, tens tota la raó dona, però admets que la meva aportació és tant o més digne que la original, no?

    ResponElimina
  17. I tant,Jordi! Pijus Maximus també té el seu punt i, a més, recorda l'Astèrix.

    Ni!

    ResponElimina
  18. ...i què m'en dieu de la Incontinentia Summa?..

    dius Jordi que prefereixes los caballeros de la mesa cuadrada...a mi també m'agrada molt, però això es com triar qui estimes més maco el pare o la mare?...

    ResponElimina
  19. insubmís22/5/10 14:00

    Molt bonica, la historieta nadalenca, però les guerres i els exèrcits s'acabaran quan s'acabin els bancs, les fàbriques d'armes i els estats que necessiten "defensar-se".
    "Senders de glòria" té un final que recorda a l'anècdota que esmenteu...recordeu ? la pobra cambrereta - futura Mrs. Kubrick - a qui els soldats francesos fan cantar, una mica per humiliar-la, i tots acaben callant, mentre el coronel Dax/Kirk Douglas s'ho mira des de la porta. A mi em posa un nus a la gola cada vegada que veig aquesta escena. Per a mi també és la millor sobre la I Guerra Mundial, però´trobo que també són molt bones la de Trumbo que heu esmentat, "Capitan Conan" i "La vida y nada más" de Tavernier, la versió de "Sin novedad en el frente" de Milestone, i, amb la guerra encara fresca, "El gran desfile" de Vidor.
    Monty Python em fan riure, però els meus predilectes segueiexen sent els Marx.

    ResponElimina
  20. Dr. Vilardekyll22/5/10 14:04

    Per cert, que com tothom deu ja saber, el co guionista de "Senders" va ser Jim Thompson, l'autor de la novel.la del club de lectura del mes vinent, "1280 ànimes".

    ResponElimina
  21. Tothom no ho sé, però pel que fa aquesta dama, ni idea!!! Hem de començar a escalfar motors amb en Thompson, Doc, gràcies.

    ResponElimina