dilluns, 4 d’octubre del 2010

l'undemà (versió oficial)


Volia quedar bé, avui. Mirar de confegir un resum de la reunió amb puntadetes delicades.  Polit,  arregladet, vaja. Una crònica on no hi faltés pas res, ni l'alegria del retrobament després del parèntesi estival, ni l'emoció d'encetar la quarta temporada, ni el passet endavant que ha suposat llegir això de les Esperances, el nostre primer "totxo", ni el gloriós experiment de comptar, per primer cop, amb un presentador de muralles enllà,  arribat, qui ens ho havia de dir, via bloc. De tant com ho volia, no ha pogut ser, i no se'n parli més, que el meu mal no vol soroll.

En Mitchum no hi era, que va haver d'anar al mecànic a que li reparessin un neumàtic. D'aquí ve que la responsabilitat d'aixecar acta sigui tota meva, i no vaig prendre nota de res perquè, com ja és habitual, me la vaig passar xerrant pels descosits.
Amb absències destacables i noves incorporacions, a qui vam mirar de donar la benvinguda, l'Allau, el nostre convidat blocosfèric, va trencar el gel fent-nos cinc cèntims (i creieu-me que du força més calés a les butxaques) sobre la vida i l'obra de Dickens.
De les vint-i-una animetes allà presents, tan sols set hem pogut acabar les esperances (i per un cop que puc, permeteu-me subratllar HEM). Alguns (algunes; dues, de fet!) van abandonar Carner -sense cap recança, val a dir- i es van procurar una edició en castellà. Els altres cinc l'hem patit, conformats, fins a la darrera pàgina, qui sap si  tenim el llindar del dolor més alt, per no parlar dels plaers que neixen del propi sofriment. En fi, la qüestió és que la Dolors Costa mai més tornarà a caminar a poc a poc, que ho farà "a pleret", i jo, després d'aquest intensiu de carneriana llengua, res de molts cops, "manta vegades".
Pel que fa als desertors, unanimitat a l'hora d'assenyalar amb el dit el culpable, la llengua, un català estrany, foraster, feixuc, massa florit, de malentendre, inventat, anacrònic i no sé què més, que cito de memòria l'enfilall de qualificatius. No tornarem a dir que Carner és un traductor molt particular, n'hem parlat a bastament, ara, una cosa és que ell digui pastanagues allà on Dickens diu naps, i una altra, de ben diferent, que els lectors -majoritàriament, catalans per part de pare i de mare- percebin la seva pròpia llengua com estrangera. Que no sigui que, tal i com ens va suggerir un comunicant anònim no fa gaires dies, hem pujat a palau i no anem prou ben calçats.
I de tots els abandonaments, el que sap més greu és el de l'Esther, que ja portava llegides cent i escaig pàgines, justament perquè a partir d'aquest punt,  la cosa flueix més, ves a saber si  per costum o perquè ja s'ha assolit un grau de suspensió de la consciència proper a l'anestèsia, però el fet és que la segona part fa de bon llegir i la tercera és trepidant, de tantes coincidències dickensianes com s'acumulen, que tot és un anar tancant trames quasi vertiginós, per a desembocar en un final d'aquells oberts, on cadascú entén el que pot. O el que vol. Un cosmos sobredeterminat, que deia en Bloom, i superpoblat, de tants personatges com hi surten, però a la manera del dinou, amb descripcions detallades, plenes d'adjectius, amb vestuari i attretzo inclosos, apostant per la caricatura, fent quasi impossible que el lector es pugui identificar amb un d'ells. Ningú vol ser Joe, però tothom se l'enduria a casa.
De vegades, una hora no és una hora, i es queden un munt de coses al pap, no tantes, però, com les que jo he anat perdent avui pel camí.
Acabo recordant una pregunta que em va adreçar l'altre dia en David, un amable lector d'aquesta casa:  I de debò que hi ha gent que queda per parlar de Dickens? Sí, David, en sóc testimoni.

****

Fins aquí la versió oficial. N'hi ha una d'alternativa, la que no escriuré mai, on Vic és l'escenari,  Dickens l'excusa, sona Moon River i, de tant en tant, se sent un  Pip, Pip, hurra! Figues d'un altre paner. Tot i així, i si us pregunteu què carai representa l'Audrey Hepburn tancant la sessió, haureu d'anar a The Daily Avalanche. Allau a la ciutat dels sants, es titula la seva crònica.

17 comentaris:

  1. uiiiii, no he dit pas manta vegades jo això del manta vegades! :D mira que si resulta que en Carner escrivia en català de bo de veres! ara si que m'ha picat el cucet :P

    Per a parlar de segons què o segons qui, no hi ha com contractar un capo :) ni que sigui pagant amb llonganissa d'aquesta vostra :)

    ResponElimina
  2. Un quilo de llonganissa culara no paga la visita de l'Allau, Clidi. A fe de déu.

    ResponElimina
  3. Hola,
    Vull agrair a l'Allau la visita de dimarts passat. Em va fer molta gràcia coneixe'l en persona.
    Després del que us vaig sentir dir l'altra dia, em llegiré les "Grans esperances" en castellà perquè Carner em va una mica gros.

    ResponElimina
  4. Nou de cada deu entesos opinen que això de les desvirtualitzacions és un fenomen imparable de la física de les partícules, benvolgut anònim.
    El cas és que aquesta temporada viurem un altre episodi d'aquests. El proper novembre en Lluís Bosch vindrà a parlar-nos de Perucho.
    Això ja sembla StarTrek, estem a un pas del teletransport. Tot arribarà.
    Quant a les esperances, fas santament. No cal patir més del compte.

    I ara que m'adono, jo també vull donar gràcies a l'Allau (de porc i de senyor se n'ha de venir de mena!). Un honor i un plaer. I d'ensabonades, les justes.

    ResponElimina
  5. A cal mecànic, Fgt, que tenia un neumàtic punxat.

    ResponElimina
  6. He llegit amb molta alegria aquesta crònica de la desvirtualització. Em vaig preparant per entrar a la cabina del teletransport. Aviat parlarem de com escomença a animar l'ambient de cara a Joan perucho,peròel cas és que l'Allau m'ho ha fotut molt difícil. A veure com me'n surto.

    ResponElimina
  7. Res, Lluís, res. Tot ainirà de primera, ja ho veuràs.
    Per cert, ja m'he posat les piles.
    De fet, ara mateix fullejo un volum que recull les principals intervencions dels participants en un Simposi sobre Perucho que van fer a la Autònoma fa mil anys. Que lo sepas.

    ResponElimina
  8. Doncs no res, ens hi anem posant. Una primera idea que tinc és fer alguna cosa amb els posts que vaig anar penjant sobre Perucho al Riell, però en tot cas ja ens ho anem explicant pel privé -tal com l'anomenes tu, no?

    ResponElimina
  9. Gràcies, Matilde. Ara que comenteu grans novel·les, es el torn de Faulkner?

    ResponElimina
  10. Això, cap al privé falta gent!
    A mi, aquest mes em toca fer el gos. Jo ja m'entenc.

    ResponElimina
  11. No encara, Faulkner haurà d'esperar. Vigila que no et toqui fer de moderador. No seria la primera vegada que qui bada boca, llepa.

    ResponElimina
  12. El "privé" és cosa de l'Allau.
    Com també ho són "la pila del greix",i "el fenomen imparable de la física de les partícules". Jo, Mati, la ladrona.

    ResponElimina
  13. M'he passat tot el dia preguntant-me si, per protocol, havia de fer o no un comentari. Però no me n'he pogut estar. O sigui que volia donar-vos les gràcies a tots per l'atenció i la companyia. Crec que ens vam trobar tots molt còmodes i que vau fer aportacions molt interessants. Espero que us entressin ganes de continuar llegint Dickens.

    I a la Matilde, gràcies per aquesta crònica, que ni és polida ni queda bé (si no, no seria la Matilde), però que m'ha semblat estupenda.

    ResponElimina
  14. Proto-cols a mi, Allau, amb les flatulències que provoquen!!
    Gràcies. Va ser, va ser...com ho diria en Carner?...mmm...Guai?...Doncs això, guais.

    :)

    ResponElimina
  15. Una crònica en què detecto la influència de la ironia dickensiana. Sobre la traducció de Carner, tens tota la raó: una cosa és traduir i l'altra rescriure Grans esperances.
    I ara dues preguntes: les feu gaire sovint aquestes trobades? Quina serà la propera obra de què parlareu?
    Per cert, la pregunta que cites era del tot innocent, eh? Em va trasbalsar tant que no us reuníssiu per parlar d'en Follett o d'en King i que sí que ho féssiu per parlar d'en Dickens que encara no me'n sé avenir.
    Salutacions!

    ResponElimina
  16. El proper llibre és El curiós incident del gos a mitjanit. Fora de programa, vull dir que no entrava en els nostres plans. Demà miraré d'explicar per què el llegim.
    I el següents: Les històries naturals de Perucho, Jakob von Gunten de Robert Walser, Suite francesa de l'Irène Némirovsky...
    Les trobades les fem un cop al mes, de setembre a juny.
    La pregunta era una gran pregunta, David. Jo tampoc me'n sé avenir. El cas és que, en efecte, un cop al mes, una colla d'estrafolaris es reuneixen per a parlar d'un llibre. I creu-me que aquest fet tan insignificant fa que el món em resulti un lloc una mica més confortable. Més humà.

    ResponElimina