l'undemà

<-- aquesta és la cara que li va quedar al Frederic de cal Marc quan va saber que no podria venir a la trobada del club.

Ahir va ser el dia de la trobada per parlar de Robert L. Stevenson i de la seva obra l’estrany cas del Dr. Jeckyll i Mr. Hyde. Érem una vintena i la reunió va estar moderada per Miquel Vilardell, amic de la casa i Stevensonià de soca-rel. Tothom va estar d’acord en qualificar la novel·la breu de deliciosa peça d’orfebreria . Penso que tothom va gaudir d’una lectura agradable i que més o menys vam arribar a les mateixes conclusions tot i que una sentada com la d’ahir serveix per matisar les diferències.
En Miquel va articular la seva intervenció en tres punts: primer va donar unes petites pinzellades biogràfiques per situar cronològicament l’autor, després va fer un repàs a la seva obra (la d’Stevenson) aturant-se en les seves novel·les preferides i esmentant els temes que recorren l’obra de l’escocès com per exemple els personatges aparentment dolents però que tenen altres virtuts, va parlar de l’estil i la forma de les seves narracions i també de la seva poesia i dels seus articles de crítica literària. Finalment ens vam centrar en el llibre del mes, strange case of dr.Jekykll and mr. Hyde i llavors va ser quan van apareixer els nostres més baixos instints que en aquesta ocasió no detallaré. Primer, però, en Miquel va parlar del narrador i de la primera persona de la carta final que l’emparenta encara més amb Edgar Poe. Uns deien que era una al·legoria moral sobre la dualitat humana, l’ambigüitat dels valors socials, altres que era una crítica a la societat victoriana altres al revés que era una reivindicació dels valors de l’època, uns es qüestionaven si tenia un final feliç o no, etc, etc, un diàleg fèrtil i il·lustratiu. Una interessant pregunta va ser: què deurien pensar els lectors de l’època lliures dels clixés visuals incorporats per la munió d’adaptacions que hi ha, la deurien veure com una novel·la de misteri?, ...

En els apunts que en Miquel es va deixar a la biblioteca s’hi llegeix: Argument, tema/es. Clara influència d’Edgar Allan Poe en l’argument (William Wilson). Format de novel·la d’intriga i misteri, amb elements, al final, propis del relat gòtic [!!!1] i fantàstic. Més que de la lluita entre el bé i el mal, jo crec que parla de la fascinació pel mal (des de la seva primera novel·la quan Jim allibera John Silver, l’ambigüitat en el comportament dels personatges de Stevenson sol ser bastant habitual). El mateix Utterson es defineix com un personatge que “de vagades fins i tot admirava, gairebé amb enveja, la vitalitat i l’energia que demostraven la maldat dels altres” (p.7; és a dir maldat igual a “vitalitat i energia”!) També hi ha una crítica als valors morals i a les lleis (veure la desconfiança cap a un funcionari, [!!! 2] (p.35). La dualitat, mental i intel·lectual (p.84). El mal vist com la part mortal de l’home (p.89), però també la d’alliberament (p.91, en consonància amb l’admiració d’Utterson). El dilema –present en quasi tota l’obra de Stevenson- de triar entre el bé i el mal (pps.96/97). La “normalitat” del conflicte de Jeckyll, metàfora de l’home modern escindit entre l’ordre moral i la seva subversió (pps.100/101). 3
Per acabar citaré al mateix Vilardell en un article que podeu llegir al diari Avui del dia 8 d’abril de 1988.
La vigència de “Dr.Jekyll”, en una època esquizofrènica com la nostra, crec que està assegurada i penso que la grandesa de Stevenson està en haver sabut penetrar en els racons més temuts de la naturalesa humana en un temps en què Freud encara no era conegut. A part d’això, i del que dic més amunt, “El cas misteriós...” és un llibre que dóna per fer-ne un estudi molt més llarg que el d’una simple ressenya crítica. En fi, que com sol dir el tòpic, em sembla que seria el llibre (entre d’altres coses) que m’enduria a una illa deserta (suposant que en quedi alguna)


1.- Aquests signes d’admiració són meus
2.- Aquests també
3.-La paginació correspon a l’edició d’en Miquel, que suposo deu ser l’editada pels llibres de Glauco, l’any 1988 en traducció d’Andrew Langdom-Davies que correspon al número 36 de la col·lecció “L’Arcà”.

<-- en Miquel i jo després de la trobada fent una copa al pub Dickens