-¿Per on es va al cementiri?
Sylvia Plath, La campana de vidre. P. 187
Probablement m'ho estic fent tota soleta, però no em puc treure del cap el cognom de la protagonista de La campana de vidre: Greenwood, com el guitarrista de Radiohead. Es podria haver dit Smith, Johnson, Williams, Brown, Jones o Miller. Però no, Greenwood, fusta verda, la que no ha pervingut al seu desenvolupament complet. Greenwood, com un cementiri de Brooklyn, NY, Amèrica.
Encara que pogués, no l'hi demanaria mai de la vida. A la Sylvia, vull dir. Ella va fer la seva feina i jo estic fent la meva.
De fet, a Radiohead hi ha dos Greenwood: Jonny i Colin.
ResponEliminaHe anat a veure algunse pàgines del cementiri en qüestió. Ambientació de pel·lícula, dira jo.... Una cosa m'ha desassossegat, els gudet toursm, no ,que n'hi ha molts de cementriris turístics... però l'etiqueta "Become a member", per 50 $... aix!
ResponEliminam'he embarbussat de mala manera. Espero que s'entengui el comentari perquè els dits han fet de les seves...Traducció=
ResponEliminaalgunse= algunes
dira=diria
gudet toursm=guided tours
cementriris=cementiris
Renoi, he estat fina, eh????
No he arribat a la pàgina 187, però ja veig per on avança la trama.
ResponEliminaAi, Uelàlia, algunsos dies passa qeu le telcat no resopn!!!!
ResponEliminaRealment no és una lectura que hom pugui recomanar a algú que passi hores baixes, la veritat, Lluís.
ResponEliminaDoncs hi estic d'acord Matilde no m'ha resultat gaire engrescadora la lectura, amb això no l'hi trec cap mérit a la Sylvia ho feia força bé, ara l'Esther gaire bé no està eh?? I això de Greenwood, és curiós i tu detallista.
ResponEliminaExacte, anònim, l'Esther no està gota bé, vull dir que aquí hi ha un interruptor que falla, alguna mena de desordre mental, cosa patològica. És important no perdre-ho de vista. Passa que no sabem que té: ella va al metge, li arriben a fer allò de l'electroxoc, però mai , mai, se'ns comunica el diagnòstic. Ni el metge, no ho sabia, crec. Ara pot ser li mirarien si li manca liti o serotonina o pateix una depressió severa...O sigui que al daltabaix que de per si suposa l'adolescència, cal afegir-hi un cervell que no va a l'hora.
ResponEliminaI sí, la Sylvia ho fa molt bé, que t'agafa de la maneta i t'ho fa viure en primera persona. És angoixant i desagradable, sí, però, de tant en tant, va bé que els llibres ens facin una mica de mal, no?
Quant a això del "Greenwood", llegir és cosa de dos, un que acaba la feina quan posa el "the end" i un altre que la comença quan es disposa a llegir. Me la bufa si la Plath va triar intencionadament el cognom. Jo em limito a fer la meva feina.
[Bé, de fet, això de llegir de vegades és cosa de tres, que sempre ens descuidem dels traductors!!]