correspondència

14 de novembre de 1955

Estimadíssima mare,

[...] En la meva feina hi ha unes quantes frustracions que, tot i que teòricament me les permeto, a la pràctica no deixen de preocupar-me, però faig tot el que puc per no posar-m'hi pedres al fetge. Per començar, les noies de les classes pràctiques de crítica literària tenen molts més bons coneixements que jo dels períodes literaris, i em sento totalment exclosa quan hem de «datar» fragments de prosa i de poesia dels segles XVI, XVII i XVIII. Naturalment, les seleccions no són mai de Chaucer, ni de Shakespeare, ni de Milton, ni dels russos, i molt rarament del XIX o del XX, i em sento molt ignorant. Per a aquesta classe no em puc preparar de cap altra manera que llegint, molt a poc a poc, cosa que vaig fent, la poesia d'aquests segles.

[...] Encara que llegís tot el dia cada dia durant tota la vida continuaria estant en desavantatge, i per això miro de compaginar les classes del matí (que m'encanten) i la lectura amb una certa vida cultural i social. Per mi la gent encara és infinitament més important que els llibres, i per això no seré mai una erudita acadèmica. D'això n'estic segura, i també sé del cert que la meva mena de curiositat intel·lectual i vital no quedaria mai satisfeta esgratinyant detalls per a una tesi doctoral. Senzillament, no crec que aquesta mena d'especialització estigui feta per a mi. M'agrada llegir de tot: art, psicologia, filosofia, francès i literatura, i viure i veure el món i tenir converses profundes amb la gent que hi viu, i escriure la meva poesia i la meva prosa, en comptes de convertir-me en una pedant experta en algun escriptoret de fa dos-cents anys, simplement perquè encara no s'ha escrit prou sobre ell...

Sylvia Plath. Cartes a la meva mare. Traducció de Marta Pera Cucurell. Periscopi, 2023. P. 244-245. 

 

sylvia plath a yorkshire

Yorkshire, Anglaterra

2 de setembre de 1956

Estimadíssima mare,

Tant de bo poguessis veure la teva filla, ara, com una autèntica conversa al clan Brontë, amb jersei de llana gruixut, pantalons, mitjons llargs, amb una tassa de cafè fumejant a l'habitació d'en Ted, al pis de dalt, veient per tres grans finestrals un paisatge increïble, verd i agrest, de turons pelats entravessats d'innombrables parets de pedra negra com una teranyina, amb ovelles grises llanudes que pasturen, entre gallines i vaques amb taques marrons i blanques. Un vent del nord despietat fueteja la petita casa amb una pluja furient, i els focs de carbó estan encesos. Aquest paisatge és magnífic [...]: turons increïbles, herba d'un verd intens, valls enclotades, esquitxades d'arbres com plomes, amb un rierol clar al fons que fa olor de torba.

Si ens enfilem a la cresta dels turons, tenim una vista d'ocell dels pobles de les valls. És com estar asseguda al capdamunt del món, i les extensions purpúries de torbera es perden en la distància en línies corbes. No havia sigut mai tan feliç; això és feréstec i solitari, un lloc perfecte per treballar i llegir. Em sembla que, bàsicament soc una ermitana amant de la natura. Per fi en Ted i jo som a casa.

El pares d'en Ted són gent de Yorkshire, senzilla i entranyable, i me'ls estimo tots dos...

11 de setembre de 1956

 

Estimadíssima mare,

[...] No m'hauria imaginat mai que el camp em podria agradar tant com el mar, però aquestes brugueres el superen, amb l'esplèndida llum de color maragda sempre canviant, els animals, i tot tan feréstec. He rellegit Cims borrascosos aquí i aquesta vegada l'he sentit més que mai...

Sylvia Plath. Cartes a la meva mare. Traducció de Marta Pera Cucurell. Periscopi, 2023. P. 333-335.

sylvia plath, morosa

Sylvia Plath. Diarios completos. Traducció d'Elisenda Julibert. Alba, 2016.

 [Gentilesa de Ferran @malviure, bibliotecari errant, ara confinat, com tothom]

de mal gust

Elements imprescindibles, segons la revista Glamour, per adoptar el look de la Sylvia Plath.

Inclou una cuina (de gas, és clar) amb tres forns, per allò del seu suïcidi.

[Font: Jordi Nopca‏ @jordinopca]

l'undemà

Jo em vaig arrepapar al còmode seient gris i vaig tancar els ulls. 

L'aire de la campana de vidre s'agombolava al meu entorn i no em deixava bellugar.
Sylvia Plath

Com deu ser llegir La campana de vidre sense saber-ne ben res de la vida i miracles de la Sylvia?, es (ens) demanava l'altre dia en Miquel V. Enfrontar-se al text sense Hughes, ni forns de gas, ni pares entomòlegs ni lectures en clau feminista de l'obra, per exemple. Sembla ser que no ho sabrem mai perquè cap dels presents (un pilot, per cert, amb noves i participatives incorporacions, que sempre són tan benvingudes) no n'estava prou desinformat, o si ho estava (i va aconseguir fer una lectura "neta" de l'obra) va callar com un mort, que pel cas és el mateix. No es tracta de tornar a l'eterna cançoneta aquella de si, en llegir, és millor centrar-se en el text i prou, o, pel contrari, enfrontar-s'hi ben documentat sobre l'autor i l'obra. Hi ha qui viatja sabent exactament què visitarà, com i per què, d'altres tenen prou amb comprar el bitllet i  ja ens ho trobarem, Pepita. Hi ha qui, fins i tot, s'estima més sortir de casa sense destinació. I després estan els qui fan de turistes, és clar.

Tornant a la pregunta, cal dir que la vam aprofitar per mirar de comentar la novel·la tal i com no vam ser capaços de llegir-la, és a dir, oblidant totes les dades que havíem acumulat. Llavors La campana de vidre esdevé una novel·la d'iniciació -una d'aquelles de fer-se gran-, una reflexió sobre el conflicte que suposa haver de triar entre múltiples opcions,

Veia que davant meu, la meva vida es feia esparsa com la figuera del conte. De la punta de cada branca, com enorme figa morada, un futur meravellós em cridava fent-me l'ullet. Una figa era un marit i una llar feliç, amb nens, una altra figa era una poetessa famosa [...] i una altra figa era una remadora olímpica, i més enllà, i per damunt d'aquestes figues, hi havia moltes altres figues que no podia discernir. Em veia a mi mateixa asseguda a la forcadura d'aquesta figuera, morint-me de gana perquè no podia decidir-me a escollir cap de les figues. Les volia totes i cada una, però escollir-ne una significava perdre'n la resta...(P. 92)

narrada en primera persona (una veu que fa pensar en El vigilant en el camp de sègol, sobretot en la primera part, la localitzada a Nova York)  amb una fredor sorprenent. Així, doncs, el punt de vista és absolutament subjectiu i parcial: veiem tan sols el que veu l'Esther i tal com ho veu l'Esther. Fixem-nos en la mare, per exemple. Només en sabem  allò que l'Esther ens vol explicar. Que és una dona convencional que la vol empényer a aprendre taquigrafia quan el que ella vol és ser escriptora (i dispenseu, però jo ara veig l'ombra de Bartleby l'escrivent)

En acabar el sopar la mare ja m'havia convençut d'estudiar taquigrafia durant els vespres. [...] L'única pega era que, quan intentava veure'm a mi mateixa en algun lloc de treball, apuntant eficientment ratlla rere ratlla de taquigrafia, el cap se'm quedava buit. (P. 140)

una dona poca-solta a qui no se li acut res més que portar flors a la seva filla el dia del seu aniversari; llàstima que la noia acabi de sobreviure a un intent de suïcidi i s'ho prengui com una impertinència

Aquella tarda la meva mare m'havia portat les roses.
-Guarda-les per al meu funeral -li havia dit.
La meva mare va fer mala cara, estava a punt de plorar.
-Però, Esther, ¿que no recordes quin dia és avui?
-No.
Potser era el dia dels enamorats.
-Avui fas anys.
I aleshores va ser quan vaig tirar les roses a la paperera. (P. 231)

Aquesta visió parcial és aplicable a la resta dels personatges. No sabrem mai la seva versió de la jugada.

Si bé reconèixer en La campana una novel·la d'iniciació va comportar un cert consens, no va passar el mateix  amb el fet de veure-hi un cerimonial de caràcter ritual. En aquest punt en Robert i jo ens vam quedar força sols: la immolació violenta del vell jo (el sacrifici de part de la individualitat) per a permetre el naixement d'un de nou. La cosa comença a Nova York, quan l'Esther es desfà de tota la seva roba

Peça a peça, vaig anar lliurant el meu vestuari al vent de la nit, i tot vibrant, com les cendres d'una persona estimada, s'allunyaven els trossos grisos i anaven a raure aquï i allà, exactament allí on jo no sabria mai, al cor fosc de Nova York. (P. 130)

torna a casa seva vestida amb una faldilla verda i una brusa alienes i dues ratlles diagonals de sang que li marquen les galtes

La cara del mirall semblava un indi marejat. [...]
M’havia oblidat de guardar cap vestit de carrer dels que havia fet volar sobre Nova York, però la Betsy m’havia donat una brusa i una faldilla a canvi de la meva bata[...]
Al darrer moment havia decidit de no rentar-me les dues ratlles diagonals de sang que em marcaven les galtes.[...]
La mare m'esperava amb el Chevrolet de color gris guant.
-I ara, vida meva, ¿què t'ha passat a la cara?
-M'he tallat -vaig dir breument... (P. 131-132)

i aquest uniforme prestat l'acompanyarà al llarg de la segona part de la novel·la

Encara portava la brusa blanca de la Betsy i la seva faldilla camperola. Estaven una mica músties, ara, perquè en les tres setmanes que duia a casa encara no les havia rentades. (P. 148)

El ritual d'iniciació a la vida adulta culmina amb la pèrdua de la virginitat. En la primera part, l'Esther ja ens havia anunciat la càrrega simbòlica d'aquest fet

Quan jo tenia dinou anys la puresa era el gran què.
En comptes de dividir el món entre catòlics i protestants o entre republicans i demòcrates o entre blancs i negres i fins entre homes i dones, jo veia el món dividit entre gent que s’havia ficat al llit amb algú i gent que no ho havia fet, i aquesta em semblava l’única diferència significant entre una persona i una altra.
Em va semblar que m’arribaria un canvi espectacular el dia que jo creués la frontera.
Em semblava que seria, si fa no fa, com em sentiria el dia que visités Europa. Com si hagués arribat finalment a casa...(P. 97)

més endavant ens fa explícit com vol que passi

Jo volia que el primer home amb qui m'anés a dormir fos intel·ligent, de manera que el pogués respectar. 
[...]També em calia algú amb prou experiència per compensar-ne la meva manca. [...]A més a més, per anar més segura, volia algú que no conegués i que no veiés més -una mena d'oficiant impersonal, sacerdotal, com els que surten a les històries dels ritus tribals. (P. 259)

i, finalment, passa, enmig d'un bany de sang.

Se'm va acudir que la sang era la meva resposta. Ja no podia ser verge. Vaig somriure en la fosca. Em sentia part d'una gran tradició. [...]
Volia pau completa per meditar calmadament sobre la meva nova condició. (P. 261)

El ritual conclou i l'Esther abandona la faldilla i la brusa prestades.

Vaig anar mirant amb impaciència la porta tancada de la sala de reunions. Duia les costures de les mitges ben rectes, les sabates negres una mica trencades però lluents, i el meu vestit de llana vermella tan llampant com els meus plans. Algunes coses velles, algunes coses noves...
Però jo no em casava. Hi hauria d'haver, pensava, algun ritual per quan es neix dues vegades: apedaçada, reenfilada i aprovada per sortir al carrer, intentava d'imaginar-ne un d'escaient... (P. 277)

Si acabés aquí la crònica, sense cap menció a les complicacions addicionals al fet d'entrar a la vida adulta que pateix l'Esther -un cert desordre mental que no s'arriba a diagnosticar mai al llarg de la novel·la, un no dormir, un no llegir, una apatia terrible que la condueix primer al metge i després a un intent de suïcidi i a l'internament en una clínica- perillaria la versemblança, prou que ho sé. Si no dic Hughes, ni que sigui per a recordar que en un moment de la trobada algú ho va deixar caure com qui no vol la cosa, però que un altre va replicar, ràpidament, Hughes? No recordo en quin capítol surt. Si goso posar punt i final sense esmentar les coincidències entre la protagonista i  la biografia de l'escriptora -un premi literari, un pare mort, un intent de suïcidi, electroxocs, etc. etc.- la credibilitat arrenca a córrer cames ajudeu-me.

Els qui no hi éreu, no us queda altre que creure'm. Els altres (els de cos present) haureu d'entomar que això és el que passa per encarregar la crònica de la trobada a un personatge de ficció: el més probable és que l'acabi utilitzant en representació pròpia.

bio grafia

Apunt biogràfic plagiat (gairebé) completament i descarada del que José Luís López Muñoz introdueix al pròleg de Johnny Panic y la biblia de los sueños llibre dels relats de Plath publicat el 1995 per Alianza ed.

La vida de la Sylvia Plath es pot dividir en sis periodes clarament diferenciats:
1.-Infancia, de 1932 a 1942, amb dos aconteixement de gran relleu, la mort del pare Otto Plath i el trasllat de la familia d’una zona costera a una d’interior. (La infancia a la vora del mar és retratada al conte Ocean 1212-W.)
2..-Els primers anys de formació de 1942 a 1950. Durant aquest periode va escriure els relats America, America, Superman y el traje de nieve nuevo de Paula Brown i Iniciación.
3.-Els anys universitaris al Smith College de 1950 a 1955, periode en el qual manté una nombrosa correspondència amb la seva mare Aurèlia. Amb el relat Domingo en casa de los Milton guanya un premi i comença a ser coneguda com a escriptora. Festeja amb Dick Norton (el Buddy Willard de la campana de vidre). Escriu En las montañas i el dia en que murió el señor Prescott. Alguns aconteixements d’aquest periode nodreixen la seva novel•la la campana de vidre com per exemple la seva estada a Nova York, el seu intent de llevar-se la vida i el tractament a base d’electroshoks.
4.-Anys a Cambridge i matrimoni amb Ted Hughes fins el retorn als Estats Units. Tot just després de casar-se escriu els relats La caja de los deseos i Todos los queridos difuntos, aquest darrer basat en les histories de fantasmes i morts extranyes de Yorkshire que la seva sogra li explicava.
5.-El temps que el matrimoni va passar als Estats Units de 1957 fins a 1959. És professora al Smith College però un any després deixa la docència per dedicar-se en cos i ànima a l’escriptura. Durant aquest periode escriu els sus millors relats entre els que es troba Johnny Panic y la biblia de los sueños. Fan un viatge en cotxe de costa a costa dels Estats Units, menjen a l’aire lliure i fan vivac.
6.-Els anys finals a Anglaterra. Hiverns freds, sospites i gelos, separació de Hughes i finalització de la campana de vidre, una altra novel•la que s’ha perdut i els darrers poemes aplegats a Ariel, els poemes que, com ella mateixa pronosticava en una carta a la seva mare, li havien de proporcionar la inmortalitat. D’aquesta etapa són els relats día de éxito, una comparación (assaig per la BBC), madres i el ataque relámpago de la nieve

¡bababadalgharaghtakamminarronnkonnbronntonnerronnruonnthunntrovarrhounawnskawntoohoohoordenenthurnuk!

Bhikku, vista a Flickr.

Vaig decidir passar l'estiu llegint Finnegans Wake i escrivint la meva tesina, diu l'Esther Greenwood a la pàgina 141 de La campana de vidre. Alto! El Wake, la darrera novel·la de Joyce. No crec que hi hagi valent a la terra capaç de resumir-ne l'argument. De fet, sospito que són pocs els cridats a acabar-la. L'Ulisses -que lidera infatigablement la llista-dels-llibres-que-un-munt-de-gent-no-ha-pogut-llegir-mai- sembla un conte dels germans Grimm al costat del Finnegans Wake. On rau la dificultat? Bé, diguem-ne que tan sols el 10 o el 15% de l'obra està escrita en anglès convencional, la resta és pura manipulació del llenguatge, creació de paraules noves barrejant multitud d'idiomes i, per acabar-ho d'adobar, és plena de referències cultes i populars. Si us animeu, l'haureu de llegir en joycià, perquè encara no ha nascut el traductor que es vegi amb cor de traslladar-la, íntegrament, al castellà o al català. Jo, de moment, en tinc ben prou amb saber que la novel·la comença i acaba igual, amb la paraula riverrun. Potser algun dia això em farà guanyar un formatget del Trivial.

Aquí teniu l'Esther llegint el Wake:

"  correriu, més enllà d'Eva i Adam, de gest de platja a colze de badia, ens porta per un comodiós vici de recirculació al castell de Howth i Alentorns...

El llibrot em deixava un pesot incòmode a l'estómac.

correriu, més enllà d'Eva i Adam...

Em semblava que això de començar amb minúscula volia dir que no hi havia res que comencés de nou, amb majúscula, sinó que tot fluïa d'allò que hi havia abans. D'Eva i Adam significava Adam i Eva, és clar, però probablement també significava alguna cosa més.

Potser era un pub de Dublín.

Vaig enfonsar els ulls en una sopa de lletres fins a la llarga paraula del mig de la pàgina.

¡bababadalgharaghtakamminarronnkonnbronntonnerronnruonnthunntrovarrhounawnskawntoohoohoordenenthurnuk!

Vaig comptar les lletres. N'hi havia exactament cent. Em va semblar que el fet devia ser important.

¿Per què hi devia haver cent lletres?

Dubtosa, vaig fer un altre intent de llegir la paraula en veu alta.

Sonava com un pesant objecte de fusta que queia, bum bum bum, escales avall, graó rere graó. Alçant les pàgines del llibre, m'hi vaig anar ventant els ulls. Les paraules, lleugerament familiars però deformades i en desordre, com les cares en un mirall corbat, em passaven per davant sense fer cap impressió a la superfície del meu cervell.

Vaig clavar els ulls a la pàgina.

De les lletres sortien dardells i banyes de moltó. Veia com es separaven les unes de les altres i com saltironaven amunt i avall d'una manera idiota. Després s'associaven en formes fantàstiques, intraduïbles, com si fossin lletres de l'àrab o el xinés."

________________________
P.S.: Mentre preparava la guia de lectura de la Plath, recordo haver llegit que es va casar amb en Hughes el  Bloomsday de l'any 1956. I si hi afegim aquest homenatge al Finnegans Wake de La campana..., és fàcil embolicar la troca i decidir que la data del casori no va ser casual (el Bloomsday és va començar a celebrar l'any 1954). No sé si cal recordar que la commemoració aquesta de l'Ulisses se celebra el 16 de juny perquè els esdeveniments de la novel·la se succeeixen en aquesta data. I que també va ser un 16 de juny  la primera cita entre Joyce i la que havia d'esdevenir la seva esposa, Nora Barnacle, quan van passejar fins al poble de Ringsend (prop de Dublin).
O, senzillament, la Plath i en Hughes es van casar aquest dia perquè el capellà no en tenia cap altre de disponible. Va savoir.

om

OM per a Ruth Fainlight (trad. Montserrat Abelló i Mireia Mur)
Jo conec el fons, diu. El conec per la meva arrel central;
És el que et fa por.
A mi no m’espanta, perquè ja hi he estat.

¿És el mar el que sents en mi,
les seves insatisfaccions?
O la veu del no-res que era la teva follia?

L’amor és una ombra.
Com menteixes i plores al seu darrere,
Sents aquest trepig? Ha fugit, com un cavall.

Tota la nit galoparé així, impetuosament,
fins que el cap se’t torni una pedra, i el coixí un tros de gespa
on l’eco seguirà l’eco.

O bé t’he de dur la remor dels verins?
Ara és la pluja, aquest gran silenci.
I aquest n’és el fruit; blanc d’estany, com l’arsènic.

He sofert l’atrocitat dels crepuscles.
Abrusats fins a l’arrel,
els meus filaments s’inflamen i es crispen, un manyoc de pues.

Ara esclato a bocins que salten com garrots.
Un vent de tanta violència
no tolera que l’ignorin: cal que xiscli.

Tampoc la lluna no té pietat: m’arrossegaria
cruelment, estèril com és.
M’escarneix la seva claror. O potser l’he atrapada?

La deixo anar. La deixo anar
plana i minvada, com després d’una extirpació.
Com em posseeixen i m’afaiçonen els teus malsons!

Dintre meu I viu un crit.
De nit surt a frec d’ala
i busca, amb les urpes, una cosa per estimar.

Em terroritza aquesta cosa fosca
que dorm en mi;
tot el dia que en sento aquest giravoltar suau de plomes, aquesta malvolença.

Els núvols passen i es dispersen.
Són aquestes les cares de l’amor, aquesta pal•lidesa irremeiable?
És per això que se’m trasbalsa el cor?

Sóc incapaç de saber-ne més.
¿Què és això, aquesta cara
homicida dins un nus de branques?

Els seus àcids viperins xiulen.
Petrifica la voluntat. Aquestes són les lentes faltes isolades
que maten, i maten, i maten





Elm for Ruth Fainlight

I know the bottom, she says. I know it with my great tap root;/It is what you fear./I do not fear it: I have been there.//Is it the sea you hear in me,/Its dissatisfactions?/Or the voice of nothing, that was your madness?//Love is a shadow./How you lie and cry after it./Listen: these are its hooves: it has gone off, like a horse.//All night I shall gallup thus, impetuously,/Till your head is a stone, your pillow a little turf,/
Echoing, echoing.//Or shall I bring you the sound of poisons?/This is rain now, the big hush./And this is the fruit of it: tin white, like arsenic.//I have suffered the atrocity of sunsets./Scorched to the root/My red filaments burn and stand,a hand of wires.//Now I break up in pieces that fly about like clubs./A wind of such violence/Will tolerate no bystanding: I must shriek.//The moon, also, is merciless: she would drag me/Cruelly, being barren./Her radiance scathes me. Or perhaps I have caught her.//I let her go. I let her go/Diminished and flat, as after radical surgery./How your bad dreams possess and endow me.//I am inhabited by a cry./Nightly it flaps out/Looking, with its hooks, for something to love.//I am terrified by this dark thing/That sleeps in me;/All day I feel its soft, feathery turnings, its malignity.//Clouds pass and disperse./Are those the faces of love, those pale irretrievables?/Is it for such I agitate my heart?//I am incapable of more knowledge./What is this, this face/So murderous in its strangle of branches? ----//Its snaky acids kiss./It petrifies the will. These are the isolate, slow faults/That kill, that kill, that kill.
19 d’abril de 1962

límit

El desembre de 1962, Sylvia Plath, a dresgrat, va signar els papers del divorci. Patia amb la idea de que els seus fills es quedéssin sense pare perquè en Ted vivia amb una altra dona i arrossegava un constipat mal curat que s’agreujà fins a mijans de gener amb sinusítis i grip.

Aquest és el darrer poema que va escriure.






Edge
Por Sylvia PlathVersión: Agustina Jojart/Xoán AbeleiraLa mujer se ha perfeccionado.
Su cuerpo
Muerto luce la sonrisa de la realización,
La ilusión de un anhelo griego
Fluye de los pergaminos de su toga,
Sus pies
Descalzos parecen decir:
Hasta aquí hemos llegado, se terminó.
Cada niño muerto, enroscado en sí,
Una serpiente blanca, no a cada lado de
Su jarrita de leche,ya vacía.
Ella los ha plegado.
De nuevo hacia su cuerpo, como se cierran
Los pétalos de una rosa cuando el jardín.
Se fortalece y los perfumes sangran
De las dulces gargantas profundas de la flor de la noche.
La luna no tiene porqué entristecerse.
Está acostumbrada a este tipo de cosas.
Mirando fijamente desde su capucha de hueso.
Sus negras vestimentas crujen y se arrastran.


The woman is perfected./ Her dead/Body wears the smile of accomplishment,/The illusion of a Greek necessity/Flows in the scrolls of her toga,/Her bare/Feet seem to be saying:/We have come so far, it is over./Each dead child coiled, a white serpent,/One at each little/Pitcher of milk, now empty./She has folded/ Them back into her body as petals/ Of a rose close when the garden/Stiffens and odors bleed/From the sweet, deep throats of the night flower./The moon has nothing to be sad about,/Staring from her hood of bone./She is used to this sort of thing./Her blacks crackle and drag.

Versió de Montserrat Abelló:La dona s’ha perfet./El cos/mort té el somriure de l’acompliment,/la il·lusió d’un requisit grec/ llisca pels plecs de la toga,/els peus/nus sembla qule diguin:/ja hem caminat prou, s’ha acabat./Cada infant mort es cargola, com un blanc serpent,/a cada petit/bol de llet, ara eixut./Ells els ha replegat/endins del seu cos com els pètals/d’una rosa que es tanca quan el jardí/s’espesseix i sagnen olots/de les goles dolces i profundes de la flor de nit./La lluna no té per què entristir-se,/mentre sotja des de la caputxa d’os./ Està acostumada a aquestes coses./Les seves foscors s’arrosseguen i cruixen.

green-wood cemetery, brooklyn, ny, amèrica

-¿Per on es va al cementiri?

Sylvia Plath, La campana de vidre. P. 187

Probablement m'ho estic fent tota soleta, però no em puc treure del cap el cognom de la protagonista de La campana de vidre: Greenwood, com el guitarrista de Radiohead. Es podria haver dit Smith, Johnson, Williams, Brown, Jones o Miller. Però no, Greenwood, fusta verda, la que no ha pervingut al seu desenvolupament complet. Greenwood, com un cementiri de Brooklyn, NY, Amèrica. 

Encara que pogués, no l'hi demanaria mai de la vida. A la Sylvia, vull dir. Ella va fer la seva feina i jo estic fent la meva.

poesia completa

Sylvia Plath. Poesía completa 1956-1963, edición de Ted Hughes; traducción y notas de Xoán Abeleira; edición bilingüe. Bartleby editores, 2008.

L’any 1981 Ted Hughes va editar la poesia completa de Sylvia Plath, el llibre va rebre el premi Pulitzer per primera vegada atorgat a un autor mort. El Sr. Ted (the hughe) va decidir ordenar els poemes cronològicament així doncs els primers poemes són de 1956 i la llista arriba fins els 12 que va escriure el 1963 any de la seva mort. També hi va incloure els cinquanta poemes primerencs que ell considerava millors, escrits, la majoria al Smith College i amb suggeriments textuals del seu professor de literatura Alfred Young Fisher. Sens dubte és una manera diferent i molt més completa i acurada de conèixer l’obra poètica de la Sra. Sylvia que coneixiem a partir dels llibres editats de forma individual.
Aquesta versió en castellà de Xoán Abeleira segueix escrupulosament l’edició de Hughes, i conté (com no podia ser d’altra manera) les versions originals. Aquí trobareu una entrevista al traductor que parla de les feinades que li van provocar alguns poemes.

quan en holden caulfield va trobar l'esther greenwood (o els llibres parlen sempre d'altres llibres)

Cada cop que començo un llibre ho faig amb un puntet d'acolloniment, i no tant pel que m'hi pugui trobar com pels monstres que sóc capaç de fer créixer. Resulta que obro La campana de vidre, i em quedo clavada en la primera frase:

Va ser un estiu estrany, xafogós, l'estiu que van electrocutar els Rosenberg, i jo no sabia què feia a Nova York.

Aquí estic, estacada com un gos a la porta d'una botiga, esperant la veu de l'amo. Repasso la jugada:  som a Nova York, l'estiu de 1953, l'any que els Rosenberg van acabar a la cadira elèctrica acusats d'haver donat a l'URSS el secret de la bomba atòmica i sigui el que sigui que em vol explicar aquest que se m'adreça sense intermediari, ho farà de primera mà, valgui la redundància. No, encara no puc saber que és una noia, però res no m'impedeix, empàtica com sóc, de començar a suar i  que se m'inflin una mica les cames, que és la meva resposta natural a la xafogor. Però d'aquí no em mouré fins que la maquineta prodigiosa que s'amaga sota el monyo (i el qualificatiu no té a veure amb la capacitat del meu cervell, que parlo de la categoria, consti) acabi la feina. Laissez faire fins que notes el pessigolleig que anuncia la imminència del viatge i corres cap a la prestatgeria per tal de confirmar la destinació.

Va ser l'estiu que l'home va caminar per primera vegada sobre la lluna. Jo era molt jove aleshores, però no creia que hi hauria futur. [...]Vaig arribar a Nova York la tardor del 1965.

Han passat setze anys, l'Armstrong ja és a la lluna, dels Rosenberg no en queden ni els cucs, i jo a Nova York, suant en un altre llibre amb algú que també se m'adreça de dret, en primera persona. No, encara no puc saber que és un noi. Total, que sense moure'm de la primera línia he anat a parar a El palau de la lluna de Paul Auster.

Torno a La campana de vidre (l'afirmació té un no sé què de metàfora que m'encanta, per exacta) i miro de tirar endavant. Unes quantes pàgines més tard ja sé que la que em parla es diu Esther -dinou anys, universitària-  i que és a Nova York perquè ha guanyat una mena de premi literari, una mica com el concurs aquell de la Coca-cola. Una novel·la d'iniciació, se'n diu d'això, penso...I aquesta refotuda veu, tan familiar... Llavors arribo a la pàgina 54 i agafo un taxi que m'obligarà a sortir corrents, un altre cop, cap a la prestatgeria:

El taxista enfilava les cantonades amb tanta energia que quèiem juntes, primer a una banda del seient i, després, a l'altra. Cada cop que una de nosaltres estava a punt de vomitar s'ajupia calladament com si li hagués caigut alguna cosa i la collís de terra, i l'altra entonava una cançoneta i feia veure que mirava per la finestra.
Tot i així semblava que el taxista sabia què fèiem.
-Ei -va protestar, saltant-se un semàfor que s'acabava de posar vermell-, això no ho podeu fer al meu taxi. Més val que baixeu i ho feu al carrer.

I és que per a mi, i des que vaig llegir El vigilant en el camp de sègol, tots els taxis de Nova York, ciutat que no he visitat mai, fan pudor de vòmit.

El taxi que vaig agafar era un de molt vell que feia pudor com si algú hi hagués descanviat la pela. Sempre em toquen aquests taxis vomitius si vaig a algun lloc de nits. I el que era pitjor és que tot estava tan silenciós i solitari, encara que fos dissabte al vespre.
De tant en tant veies un home i una noia travessant el carrer, agafats de la cintura i d'això, o una pila de tios amb cara de goril·la i les seves cites, tot rient com hienes d'alguna cosa que t'hi pots jugar el que vulguis que no tenia gràcia. Nova York és horrible quan algú es fot a riure al carrer de nit i és molt tard. Ho pots sentir des de quilòmetres lluny. Et fa sentir tan sol i deprimit...

Continuarà. O no.

poema per llegir la tarda d'un diumenge

Soliloquy of the Solipsist (1956); trad. Xoán Abeleira
Soliloquio de la solipsista

¿Yo?
Camino a solas;
La calle a medianoche
Se prolonga bajo mis pies;
Cuando cierro los ojos
Todas estas casas de ensueño se extinguen:
Por un capricho mío
La cebolla celestial de la luna cuelga en lo alto
De los hastiales.

Yo
Hago que las casas se encojan
Y que los árboles mengüen
Alejándose; la traílla de mi mirada
Hace bailar a las personas-marionetas
Que, ignorando que se consumen,
Se ríen, se besan, se emborrachan, sin sospechar
Igualmente que, cada vez que yo parpadeo,
Mueren.

Yo,
Cuando estoy de buen humor,
Doy a la hierba sus colores
Verde blasón y azul celeste, otorgo al sol
Su dorado;
Pero, en mis días más invernales, ostento
El poder absoluto
De boicotear los colores y prohibir que las flores
Existan.

Yo
Sé que tú apareces
Vívida a mi lado.
Negando que brotaste de mi cabeza,
Clamando que sientes un amor
Lo bastante ardiente como para experimentar la carne real,
Aunque salta a la vista,
Querida, que toda tu belleza y todo tu ingenio son dones
Que yo te concedí.




I? /I walk alone; /The midnight street /Spins itself from under my feet; /When my eyes shut /These dreaming houses all snuff out; /Through a whim of mine /Over gables the moon's celestial onion /Hangs high. I /Make houses shrink /And trees diminish /By going far; my look's leash /Dangles the puppet-people /Who, unaware how they dwindle, /Laugh, kiss, get drunk, /Nor guess that if I choose to blink /They die. I /When in good humor, /Give grass its green /Blazon sky blue, and endow the sun /With gold; /Yet, in my wintriest moods, I hold /Absolute power /To boycott any color and forbid any flower /To be. I /Know you appear /Vivid at my side, /Denying you sprang out of my head, /Claiming you feel /Love fiery enough to prove flesh real, /Though it's quite clear /All you beauty, all your wit, is a gift, my dear, /From me.
Sylvia Plath. Poesía completa (1956-1963). Bartleby editores.

la biografia

Sylvia Plath. Linda W.Wagner-Martin. Trad. Dolors Udina. Columna-Circe, 1989

Text de la contraportada:

Hi ha vides reals el teixit de les quals sembla format per fils exclusivament literaris. Aquest és el cas de l’escriptora Sylvia Plath, nascuda a Boston el 1932. Des dels seus anys d’estudiant, Sylvia va demostrar una voluntat inqüestionable per aconseguir la perfecció en tot allò que es proposava assolir; potser aquest intens afany de superació fou la causa del seu intent de suïcidi quan, el 1953, no va poder seguir un curs de taquigrafia i van rebutjar la seva assistència en un curs literari d’estiu. Va superar aquesta primera gran crisi vital i, al cap de poc, va anar a la Universitat de Cambridge com a estudiant becada. Allà va conèixer el poeta anglès Ted Hughes. Començava per a tots dos una època de projectes; vida i literatura es tornaven a fondre. L’esperança durà sis anys: Ted va abandonar Sylvia Plath i els dos fills del matrimoni quan va conèixer una escriptora jueva no tan extremista –en el sentit profund del mot- com la seva dona. Sylvia aleshores no va poder superar la seva problemàtica existencial: l’escriptora posà fi a la seva vida dramàticament el febrer de 1963, passat un mes de la publicació de la seva única novel·la. Tenia 31 anys.
La seva obra literària consta d’alguns llibres de poemes (The Colossus, Ariel, Crossing the water, Arbres d’hivern) i d’una novel·la (La campana de vidre).
Si hi ha vides com la de Sylvia Plath que es nodreixen fonamentalment de la substància literària, cal que algú se n’ocupi perquè el lector tingui el retrat complet de l’artista i del personatge. Aquesta és la tasca que ha dut a terme la professora Linda W.Wanger-Martin: la seva biografia de Sylvia Plath tanca, vitalment i literària, l’arc descrit per una dona que va viure per, per a i en la Literatura. En majúscula.

estiu,1952

Amb vint anys acabats de fer, la Sylvia Plath va viure dos fets importants.

A l’estiu va haver-hi dos fets importants par a la vida professional de Sylvia: Mademoiselle va publicar “Diumenge a ca’ls Minton” a l’agost i, en la mateixa època, Sylvia va conèixer Val Grendon, un novel·lista professional. Va anar uns quants vespres a casa de Val, on parlaven d’assumptes professionals i ell l’animava a prendre-s’ho seriosament. Aquests dos fets, tan seguits en el temps, van ser experiències definitives per a Sylvia. Com escrivia a Aurelia:

“Vaig agafar el cotxe i me’n vaig anar tota sola a la platja, on vaig passar dues hores meravelloses, amb una bossa de cireres i préssecs i la revista. Mai a la vida no havia estat tan feliç. Vaig llegir les dues històries i tinc la impressió que ja m’he superat, perquè hi vaig trobar molts errors des del punt de vista artístic... La vaig llegir... vaig riure d’alegria i em vaig posar a còrrer entre les dunes, a ple sol, xipollant l’aigua tèbia de la marea com un gos... i dient-me que era meravellós estar viva i bronzejada i sentir-me plena de vitalitat i d’esperances, i conèixer tota mena de gent extraordinària. No m’havia sentit mai tan absolutament lliure i feliç”.

L’estiu de 1952, Sylvia Plath esdevingué escriptora.

Sylvia Plath. Linda W.Wagner-Martin. Trad. Dolors Udina. Columna-Circe, 1989

johnny panic

Sylvia Plath. Johnny Panic y la biblia de los sueños relatos. Alianza, 1995.

Aquest és el recull més complet de les històries curtes escrites per Plath durant la seva curta vida. Estan ordenats cronològicament i la versió en castellà és a càrrec de José Luis López Muñoz. Tots els contes són molt macos i segur que us agradaran però m’agradaria fer-ne referència a un de concret, una comparació que al pròleg es presenta així:
“Una comparación , breve ensayo radiofónico para la BBC, sobre las diferencias entre escribir un poema y una novela, en el que habla de su experiencia personal, puesto que para entonces ya habia terminado The Bell Jar y está escribiendo una segunda novela que se ha perdido” (gràcies a Ted Hughes, afegeixo jo).

plath per nens

Estava ben convençut que la Sylvia Plath habia escrit dos contes per a infants. Però no, es veu que és el mateix i que P. Rozarena el va traduïr com El paquete sorpresa i en canvi Núria Font i Ferré com el vestit de color mostassa, el títol original és The It-Doesn’t –Matter Suit, ambdues traduccions estan il·lustrades per Rotraut Susanne Berner i pertanyen a les col·leccions el barco de vapor (SM) la castellana i el vaixell de vapor (Cruïlla) la catalana.
A la contracoberta diuen que és un relat realista i que l’autora va escriure poemes, relats una novel·la i uns quants relats infantils.

Us presento la familia:

En Max Nix tenia set anys i era el més petit de set germans. Primer hi havia en Pau, el més gran i el més alt de tots set. Després venia l'Emili. Després, l'Oriol i en Manel, l'Hug i en Joan. L´´ultim de tots era en Max. El nom sencer d'en Max era Maximilià però com que només tenia set anys no necessitava un nom tan llarg. Així, doncs, tothom lideia Max.

un descobriment important

Ahir van fer exactament cinquanta (50) anys que li van extirpar l’apèndix a Sylvia Plath en una clínica d’Anglaterra. Durant la seva convalescència, que llavors durava més que ara, va fer un descobriment important que relata en una carta a la seva mare datada el 6 de març de 1961.

Querida madre:
Te escribo incorporada en mi cama del hospital, seis días después de mi operación. Los puntos ya están empezando a “tirar” y me escuecen, pero las enfermeras dicen que es señal de que la herida ha cicatrizado...Tengo la esperanza de que hoy me los quiten. ¡La verdad es que me siento como si estuviera pasando unas curiosas vacaciones! No había podido estar libre de la niña ni un solo día durante todo un año y debo reconocer que en realidad he disfrutado comiendo en la cama, con los masajes en la espalda y no teniendo nada que hacer aparte de leer (acabo de descubrir a Agatha Christie –justo la lectura adecuada para el hospital- y ahora soy una admiradora de las novelas de misterio), escuchar habladurías y contemplar mi mesa llena de las flores que me enviaron los padres de Ted, Ted, Helga Huws y Charles Monteith, el encargado de la edición de los libros de Ted en Faber.

minutos musicales

lady lazarus