salvo montalbano i la intertextualitat

No sé si cal la prèvia, però, per si de cas, diré que el comissari Salvo Montalbano és el protagonista d'una sèrie de novel·les i narracions curtes publicades per l'escriptor Andrea Camilleri. Montalbano treballa a Vigata (ciutat inventada que correspon a Porto Empedocle, diuen), Sicília. A estones resulta una estranya barreja entre Maigret i Carvalho. Viu sol, li agradar halar, llegir i el mar. Ah, i es diu Montalbano en homenatge a Manolo Vázquez Montalbán. Jo en sóc fan, d'entrada, perquè en matèria lectora no em puc (ni em vull) alimentar únicament i exclusiva de l'home sense atributs, per dir alguna cosa, em cal lectura de desengreix que deia l'altre dia la Valèria, i el meu KH-7 és la novel·la policíaca, i de sortida, perquè li he agafat carinyo, ves. A ell i a tota la colla. De vegades tanco el llibre i no us sabria dir si han mort algú o què carai ha passat. El cas és el de menys.

Per això, perquè li tinc flaca, és lògic que si remenant el lot de llibres mensual trobo un que es titula Sobre Wallander y Montalbano: la novela policíaca de Henning Mankell (aquest també m'agrada molt) y Andrea Camilleri, d'un tal Alejandro Casadesús Bordoy, piqui l'ham i el fullegi.

I el que trobo és un estudi seriós - un producte derivat de la tesi doctoral de l'autor- on s'analitza, des d'una perspectiva literària, aquestes dues figures de la narrativa policíaca actual. Els personatges, l'espai, la temàtica, la creació del suspens, les influències...i la intertextualitat, que és com dir les referències literàries a d'altres obres i que en el cas de la sèrie Montalbano són una constant que Camilleri utilitza amb tres finalitats ben diferenciades:  per a construir el personatge, per a contribuir en el desenvolupament de la trama i per fer una picadeta d'ull al lector. Aquí teniu uns quants exemples:

Va pensar, tal com sempre feia abans d'adormir-se, en la Lívia al seu llit de Boccadasse, a Gènova: era una presència que propiciava els viatges, tant si eren llargs com breus, cap a "the country sleep", tal com deia un poema de Dylan Thomas que li havia agradat força.

(El lladre de pastissets, ed. 62, 2000. P. 5)

Els senyors Bonsignore van donar per fet que es tractava d'un segrest i per tant van enquadrar cada cosa que veien sota l'òptica del segrest. Però les coses es poden i s'han de mirar des d'un altre punt de vista.

Bravo per en Gerlando Mongiardino! La seva explicació quadrava a la perfecció.

-Vostè ha llegit mai Borges? -li va preguntar en Montalbano.

-Què és, un llibre? -va replicar al seu torn, disgustat, en Mongiardino.

Hi ha persones així, que a la pregunta de si han llegit un llibre s'ofenen més que si els haguessis demanat si són amics íntims d'en Jack l'Esbudellador. 

(El primer cas d'en Montalbano. Ed. 62, 2006. P. 248.)

-¿Habéis mirado en el espejo?

-¡El espejo está atornillado a la pared!

-No digo si habéis mirado detrás del espejo, sino en el espejo. Se hace de la siguiente manera: se abre la puerta de la casa y se contempla reflejada en el espejo.

-¿Te has vuelto loco?

-O se hace lo que hacía Alícia: imaginar que el cristal es una especie de gasa.

-En serio, Salvo, ¿encuentras bien?. ¿Quién es esa Alicia?

-¿Tu has leído alguna vez a Carroll?

-¿Quién es?

Dejémoslo, Mimí.

(La nochevieja de Montalbano. Salamandra, 2004. P. 228)

¿Se puede ser policía de nacimiento, llevar en la sangre el instinto de la caza, como lo llama Dashiell Hammett, y al mismo tiempo cultivar buenas y hasta refinadas lecturas? Salvo Montalbano lo era, y cuando alguien le hacía la pregunta, sorprendido, él no contestaba. Una sola vez, que estaba de un humor negro, replicó de malos modos a su interlocutor [...]

Y ya puestos, le confesaré una íntima convicción. Si Leonardo Sciascia, en lugar de ser maestro de escuela, hubiera hecho oposiciones a la policía, habría sido mejor que Maigret y Pepe Carvalho juntos.

(Un mes con Montalbano. Salamandra, 1999. P. 139)

I si en volguessiu més, aquí trobareu un llistat detallat de les al·lusions a autors i obres literàries en l'obra de Camilleri.