trescar per monta(i)gne

Hi ha llibres que no podré llegir mai a la platja, i no tant per allò d'incórrer en una contradictio in terminis -oxímorons a mi- com pel fet que requereixen unes condicions especials de lectura, una certa comoditat, una certa absència de distraccions externes que són impossibles d'assolir al mig de la humanitat tal i com aquesta es troba exposada a les platges. Penso en La muntanya màgica, per exemple, o en els Assaigs de Monta(i)gne, el llibre que m'ocupa en aquests moments. Fa dos anys que volta per casa, i, finalment, m'he decidit a atacar-lo. No ho faré, però, d'una manera convencional, vull dir de cap a peus i d'una tacada. No. M'hi enfrontaré de la mateixa manera que ho faig amb els trencaclosques de mil peces: col·loco el suro emmarcat on el munto a la taula del menjador, i vaig fent, fins que l'acabo. De vegades passo per davant, camí del lavabo, i hi col·loco un parell de peces. D'altres, passen dies i dies sense que el pobre experimenti cap modificació, tret de criar pols. Doncs allà estan els Assaigs de Montaigne (Llibre primer), a sobre de la taula del menjador, en un faristol. Som-hi.

Al lector

Ací tens, lector, un llibre de bona fe. Des de l'inici t'adverteix que no m'hi he proposat cap altre fi que no siga domèstic i privat. No he tingut en compte cap consideració sobre el teu servei, ni sobre la meua glòria. Les meues forces no són capaces d'un tal disseny. L'he consagrat a la comoditat particular dels meus parents i amics, de manera que, quan m'hagen perdut (fet que prompte els succeirà), hi puguen retrobar alguns trets de les meues condicions i humors, i així nodriran més íntegrament i vivament el coneixement que han tingut de mi. Si haguera buscat el favor del món, m'hauria engalanat millor i m'hauria presentat amb una conducta estudiada. Vull que se m'hi veja en el meu costat simple, natural i ordinari, sense contenció i artifici: perquè sóc jo que em pinte. Els meus defectes s'hi llegiran de viu en viu, com també la meua forma natural de ser, tant com el respecte públic me l'ha permesa. Si haguera estat entre aquelles nacions que, segons diuen, encara viuen sota la dolça llibertat de les primeres lleis de la natura, t'assegure que de gust m'hi hauria pintat tot sencer, i tot nu. Així, lector, jo mateix sóc la matèria del meu llibre: no és cap raó perquè esmerces el teu lleure en un assumpte tan frívol i tan va. Adéu, doncs; de Montaigne estant, aquest primer de març de 1580.

Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre primer. Traducció de Vicent Alonso. Proa, 2007.