el menjalletres

Per a l'omnívor Allau.

El primer cop que menjà una lletra ho trobà divertit. És clar que, de petit, n'havia menjades, de lletres en sopa, però allò de menjar-se una A retallada en paper blanc fou una sensació entre curiosa i estranya. Havia retallat l'A amb cura, a poc a poc, amb unes enormes tisores, mentre observava, ensopit, la tarda que queia més enllà dels finestrals de la terrassa. Era una d'aquelles tardes tristes, que no sabeu què fer i us trobeu aferrant-vos a la petita rutina de regar les plantes, treure la pols dels llibres del prestatge més alt, tallar-vos les ungles..., fins que a la mà no us queden més que les tisores, complagudes a retallar formes sense sentit. I, ara es trobava menjant la lletra cobejosament, com qui tasta una menja sublim. Va retallar una B i una C i una D i les va anar endrapant, cada cop amb més gust. Després, quan la nit era ja una llesca negra, començà a compondre mots: MÀ, PA, BE, XAI, CASA, JOAN, que anava menjant delerosament. Dos dies més tard descobrí que ja no li calia menjar altres coses; que únicament de lletres podia nodrir-se. No li calia ni fruita ni llet ni carn ni llegums ni peix: els queviures convencionals el deixaven cada cop més indiferent i, dues setmanes més tard, ja el repugnaven. Començà a saber distingir unes lletres de les altres, no tant les substàncies de què estaven fetes (això no tenia gaire importància: ben aviat s'adonà que aquest detall no influïa gens en el grau de nutrició) com els diferents tipus, cossos, variants i característiques.

Així, descobrí que les sans-serif eren més digestives que les avec-serif, que, d'aquestes, l'egyptienne era la més pesada, tant que, menjada abans de dormir, produïa insomni o malsons esgarrifosos. L'experiència el feu adonar que la lletra anglesa era bona per a combatre el restrenyiment, l'helvètica demi-gras immillorable contra l'hepatitis i la futura mèdium contra la taquicàrdia. Si de cas menjava futura bold -sempre ben amanida amb unes poques american typewriting- calia fer-ho de cosos menors del 24. Començà a desenvolupar certes preferències: la baskerville, la gill, la stymie...En canvi, odiava la blippo i l'avantgarde. La times li era indiferent; com un lluç bullit, la definí un bon dia, però tot seguit pensà que un lluç ben bullit pot ser boníssim.
Així que es féu imprimir textos en times sobre papers diferents: martelés blaus i verds, couchés rosats, bíblies groguencs...Pel mateix sistema, la venus fina (que fins aleshores havia trobat ensopidíssima) esdevingué -impresa en cos 38 i tinta verd-fosc sobre un satinat blau turquesa- un dels seus plats predilectes. [...]

Als dos mesos, devorava diaris, revistes, prospectes farmacèutics, llibres, caixes lleugeres, de cartró, petits rètols luminosos que progressivament anaren augmentant de volum; i un sopar no era un sopar com cal si no hi era inclòs algun volum de l'Enciclopèdia i un rètol lluminós fet de tub de neon rosat...

Quim Monzó. "Sobre la volubilitat de l'esperit humà". A: -Uf, va dir ell. Quaderns Crema, 1982. P. 35.