l'undemà

La tertúlia d’ahir, dedicada al llibre un món feliç d’Aldous Huxley, va estar presentada (coordinada, dirigida, conduïda, diem-n’hi com vulgueu) per en Pasqual Bernat, un vell amic de la casa que en la seva doble vessant de lector i científic es trobava plenament integrat en el seu element. Amb la Matilde on the road i alguna baixa, qui sap si per empatx de mona, sobredosi de caramelles o viceversa, la rotllana era formada per una vintena llarga d’exemplars tipus Alfa-Beta degudament decantats i condicionats per la lectura que en general vam xalar de valent amb aquesta mena de mare de totes les novel•les de ciència ficció publicada l’any 1932 tot i que a alguns ens costa acceptar les convencions pròpies del gènere.
En Pasqual ens va presentar l’obra i l’autor, membre d’una família d’intel•lectuals anglesos referents ineludibles de la vida cultural de l’Anglaterra dels anys 20 des de molts camps com la ciència i la biologia sempre des de una perspectiva racionalista i liberal. Huxley ens presenta una societat utòpica ( o distòpica) basada en el culte a Ford, és a dir la producció en cadena en que la població està sotmesa al condicionament, la jerarquia i l’educació dirigida en la que la llibertat és una relíquia del passat; de fet, l’absència de llibertat és condició indispensable per què funcioni aquest model de societat que condiciona a ser feliç, els súbdits podríem dir que estan obligats a ser feliços.
Aquesta és una d’aquelles novel•les que t’inpacten més o menys depenent de l’edat en que la llegeixis (com d’altra banda ho són totes les lectures, no?) . Sempre que es parla d’aquesta obra es contextualitza històricament i es parla que s’acabava de sortir d’una gran crisi econòmica, la superpoblació era un tema recorrent i sobretot que a Europa es gestaven els règims totalitaris. La novel•la en definitiva és una ficció sobre les conseqüències d’aquestes problemàtiques. De totes maneres crec que vam arribar a la conclusió que més que una crítica a l’estat totalitari és una crítica a tota mena d’estat que procura pels seus habitants un “món feliç”.
El que més es valorà del llibre és que genera reflexions sobre la vida actual i fa que ens adonem de molts aspectes de la nostra societat que potser no estan tan allunyats com sembla del món de Huxley. O és que la publicitat no condiciona certs comportaments?, o no hi ha alteracions de la consciència com el soma?, o no està l’educació dirigida?, però no ens posem negatius perquè en definitiva el llibre és un avís sobre cap a on poden portar aquestes societats totalitàries i un cant a la llibertat de l’individu capaç de generar dinàmiques creadores a base d’acerts i errors. És sorprenent com hi ha aspectes de la novel•la, no oblidem que escrita el 1932, que apareixen a l’actualitat com la clonació. També es va esmentar l’humor negre i la sàtira de certs passatges com la deificació d’Henry Ford, els noms dels protagonistes i certes situacions com el condicionament sexual i respecte a la mort. En definitiva, potser tenim prou sort de no viure en un món feliç.