 | |||||
| En Joan Sales dedica un exemplar de la primera edició d'Incerta glòria, amb molta simpatia però segur que no li agradarà, a la srta. Maria Malo. Del blog Diari d'un llibre vell. |
Principi i fi. Alfa i Romeo, que deia aquella.
Efectivament, encarem la darrera lectura del curs en curs, valgui la brometa (ja sé que no fa gràcia, però si en comptes de broma dic "una paronomàsia", em fa que sortiu tots disparats cap al metge. Això és típic dels tecnicismes: a la curta, impressionen).
Aquest any, excepcionalment (avui, pel que sembla, el meu teclat celebra el dia mundial de l'adverbi), no ens hem sortit gaire del guió previst, tret, justament (au va!), del títol que havia de cloure la temporada, el qual ha patit més canvis que deu minuts d'un cel anglès. El que havia de ser un Apocalipsis friki de Peter Bagge, va passar a Memòries d'Àfrica de la Dinesen, després a El moliner udolaire d'Arto Paasilinna, i ara, definitivament (sí, un altre), a Incerta glòria.
El perquè: la biblioteca ha programat tot un seguit de conferències amb motiu de la commemoració del 75è aniversari de l'inici de la guerra civil espanyola (coma, inspireu) i ens va semblar la mar d'adient afegir-nos-hi amb la nostra lectura mensual. Commemorar: fer memòria solemnement.
Efectivament, encarem la darrera lectura del curs en curs, valgui la brometa (ja sé que no fa gràcia, però si en comptes de broma dic "una paronomàsia", em fa que sortiu tots disparats cap al metge. Això és típic dels tecnicismes: a la curta, impressionen).
Aquest any, excepcionalment (avui, pel que sembla, el meu teclat celebra el dia mundial de l'adverbi), no ens hem sortit gaire del guió previst, tret, justament (au va!), del títol que havia de cloure la temporada, el qual ha patit més canvis que deu minuts d'un cel anglès. El que havia de ser un Apocalipsis friki de Peter Bagge, va passar a Memòries d'Àfrica de la Dinesen, després a El moliner udolaire d'Arto Paasilinna, i ara, definitivament (sí, un altre), a Incerta glòria.
El perquè: la biblioteca ha programat tot un seguit de conferències amb motiu de la commemoració del 75è aniversari de l'inici de la guerra civil espanyola (coma, inspireu) i ens va semblar la mar d'adient afegir-nos-hi amb la nostra lectura mensual. Commemorar: fer memòria solemnement.
La quarta edició d'Incerta glòria (del 71, i la que tinc a casa) té la sobrecoberta decorada amb una inefable senyera.
ResponEliminaTot i sabent que, ben possiblement, us estigui trepitjant un apunt previst, anotaré la cita que l'encapçala:
Abans que res, aquí cap adoptar la precaució dels metges, de no prendre mai el pols sense haver-se assegurat que és el del pacient que prenen i no el propi... Vigilius Haufniensis
M'agrada que citis quina edició tens a casa, Girb, perquè justament aquest és un tema que pot desconcertar els lectors. La coexistència de deu edicions prou diferents, vull dir. Nosaltres llegirem la desena, que és "la única íntegra i realment definitiva, sense cap mutilació". Paraules de Núria Folch i Pi, vídua de Joan Sales, extretes del preàmbul, que comença així:
ResponElimina"315 pàgines a la primera edició; 843 a la segona i a la tercera, donades en els seus preàmbuls com de text definitiu sense ser-ho; 910 pàgines a la quarta edició, aquestes sí de text definitiu; i per acabar, la decisió presa a la cinquena edició de "fer que allò que sota el títol d'Últimes notícies apareixia com a darrera part, aparegui ara sota el d'El vent de la nit com el que és en realitat una altra novel·la", són fets prou insòlits per reclamar ser ben explicats".
Els motius de les diferències entre les successives edicions:
"Les diferències de les edicions anteriors a la cinquena vénen de les dels temps: del fet que aleshores no es podia dir tot, però sí alguna cosa més a cada nova edició, ja que el règim anava canviant"
En fi.
Ai, Girb, jo sí que ens acabo de trepitjar un possible apunt. Tant fa.
ResponEliminaUf! A casa hi ha (acabades de rescatar de la crema en buidar el pis) les dues edicions. La primeta i la gruixuda. Els dos volums junts (fins i tot sense llegir-los) creen una sensació estranya.
ResponEliminaSi et sembla, Lluís, deixaré la sensació tal qual; estranya, sense més relat.
ResponEliminaSense ser vigatà ni poder assistir a les vostres trobades lletraferides, aprofito aquest espai per manifestar el meu entusiasme per la vostra tria.
ResponEliminaDos comentaris ràpids sobre aquesta obra mestra.
- Incerta glòria només em genera una objecció (insignificant davant les seves virtuts) i és el to tan "crispadament catòlic" (Fuster) de la part final, que a estones arriba a crispar.
- Pel que fa al model de prosa, Incerta glòria és una obra gairebé visionària, molt allunyada dels amaneraments del català literari de l'època. La postura de Sales és plenament conscient (com no podia ser d'altra manera i com testimonia la correspondència Sales-Rodoreda) i, tot i que va prendre partit per alguna opció que a la llarga ha resultat perdedora ("acera" per vorera), és evident que en la seva aposta de conjunt la va ensopegar.
No se'n parlarà mai prou, d'Incerta glòria!
Només faltaria, frg, aquí no cal inscripció ni carnet ni re. Lliure accès.
ResponEliminaEstic encantada amb els teus comentaris, però de moment, ssst, silenci, que aixafaria alguns dels apunts previstos.
M'ha resultat curiós comprovar que aquesta obra mestra ha patit un cert abandonament per part de la crítica d'aquest pais. En parlarem. D'això i de tot el que se'ns acudeixi.
Si s'escau (tant de bo!), ens agradarà molt llegir els teus comentaris.
I gràcies per l'entusiasme, que a mi se'm posa molt bé, la veritat.
Ara he estat rumiant sobre això del "crispadament catòlic" de Fuster, obertament marxista. Ja tinc ganes d'arribar a la part final d'Incerta glòria, avera què em sembla a mi, que no sóc ni una cosa ni l'altra.
ResponEliminaEl "crispadament" em va semblar brillant, era just l'adverbi que jo buscava i era incapaç de trobar.
ResponEliminaAh, és clar, "el dia mundial de l'adverbi"!!!!
ResponEliminaBravo, frg!
Entonsses no s'aneu a llegir al meu amigo Paasilinna??? Oooooo, la de voltes que l'hivern passat em vaig dedicar a baixar al seu poble a comprar vodka...
ResponEliminaPos ara no pot ser, Skaði, que anem per això de les glòries incertes, que em sembla que és per a udolar-se a sobre. Ja me'n recordo, ja, del vodka. Hi ha qui fa la ruta de La catedral del mar, o la d'El pont dels jueus, però jo m'estimo més el vostre turisme literari, la veritat. [Parlem d'aquest apunt de l'Skaði].
ResponEliminaEn Paasilinna el llegirem l'any que ve. Sujuru.