l'epiloguista

«UN PROLOGUISTA és com un venedor de pisos: ha de lloar la claror de les habitacions, encara que no n'hi hagi; ha de dir que l'espai està molt ben aprofitat, encara que tot siguin corredors i raconeres; i ha d'assegurar que el barri és tranquil i sense soroll, encara que l'apartamentet, mal anomenat loft, doni a la plaça del Sol de Gràcia. Després, un cop el lector ha viscut a l'espai del llibre i hi ha sigut feliç o desgraciat, ja és massa tard per queixar-se al venedor o per donar-li una propina: ja no hi és.

Un epiloguista, en canvi, és com un metge, però no a l'hora de guarir, sinó en el moment de fer un diagnòstic: a partir de dos o tres símptomes ha de raonar davant de quina malaltia ens trobem, i que sovint no és la que esperàvem, sinó una de tropical o de venèria.

Són dues maneres molt diferents d'encarar la vida: el prologuista ha de tenir, en molts casos, fusta de mentider; a l'epiloguista li exigim sobretot rigor i imaginació. Rigor, perquè no ens pot enganyar, ja que sabem exactament  quins són els símptomes. Imaginació perquè, si acabem de llegir el llibre, ¿què més hi pot afegir aquest torracollons que, canviant ara bruscament de metàfora —tal com ens van ensenyar les avantguardes—, s'ha posat a la porta de l'últim vagó i no ens deixa baixar a l'andana?

Ja veieu que la meva feina no és fàcil. He de fer veure que encara puc afegir alguna cosa quan tot ja ha estat dit. Vejam, doncs.»

Epíleg de Xavier Lloveras a: Albert Roig. I pelava la taronja amb les dents: Ars amandi. Edicions 62, 2004. P. 123.

___________________
P.S: Xavier Lloveras és aquest senyor. I aquesta, la seva llibreria.