29 de setembre de 1961

Font: Serra d'Or, núm. 623, novembre 2011.

Enterrament d'en Josep Maria de Sagarra. (Bé he de posar el nom sencer. Si només poso Josep, com li solia dir, no se sabria de qui parlo.) Molta gent si s'hagués tractat d'un enterrament particular; molt poca com a manifestació, com les dels enterraments de primeres figures del país. No parlo ja de Verdaguer i de Guimerà, sinó -ja en època actual- del mestre Millet, per exemple. Algú deia: «Menys gent hi havia al d'en Maragall.» Ben cert, segons sembla. I també al d'en Riba. Però en Josep havia d'haver estat, normalment, home d'apoteosi. Portaven la caixa a coll els actors -Capri, Guitart, etc.- i presidien les autoritats i, al darrere, l'alcalde amb cinc o sis tinents d'alcalde. L'Institut d'Estudis Catalans hi era quasi en pes, però la família -qui?- no va donar peu que formessin una presidència.

De la seva generació fins a la meva i un tros més avall -els d'abans de la guerra i una mica més- hi era tothom o quasi tothom, i fins els més recalcitrants. De menys de quaranta anys, poca gent. Parlo ara de l'ambient «nostre». Em deia en Romeva que ahir va anar amb la muller a veure la capella ardent i que qui pujaven i baixaven l'escala eren «poble» de debò. Avui n'hi havia molt pocs. Hora de la feina? Desconcert pel fet de fer l'ofici a la vegada i temor que durés massa estona? Pèrdua de l'expectació, del cop de la mort, que arrossega, pel fet que feia tant de temps que la mort havia estat anunciada? També excés de propaganda als diaris, feta per gent d'ara, que no evoquen el Sagarra dels temps passats -només valen la pena els articles de l'Espinàs, d'en Masoliver, d'en Pedro i Pons-, i a la ràdio, mala bava d'EA, que va donar -diu- el text magnetofònic del seu discurs de gràcies en castellà, davant Gual Villalbí. En tot cas, el jovent no seguia; ni el del milieu intel·lectual ni el del poble. Alguns ho entenien i hi eren -content, jo, perquè en Lluís hi va venir- però molts que hi havien d'ésser, s'han deixat vèncer pel ressentiment.

Potser encara el record de la rivalitat amb en Riba -en la qual, pel que en sé, es va portar més bé en Josep que en Riba- o la comoditat del puritanisme. Alhora, veig que s'acosta el moment que els joves el tornaran a entendre. Dies enrere parlava amb en Joaquim Molas i li cridava l'atenció sobre el que un crític tan lúcid com en Folguera havia dit de Verdaguer: «No vulgueu fer una planxa com aquella!» I ell em responia admetent-ho i salvant moltes coses d'en Sagarra. Parlo amb en Foix: ell fa la nota sobre en Sagarra per Serra d'Or i pel que me n'ha dit estarà molt bé; hi anuncia, a més, altres articles. D'acord.

Maurici Serrahima. Del passat quan era present, III. (1959-1963). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2004. P. 252-254.