la novel·la que josep maria de sagarra ha escrit aquest estiu

La Publicitat, 25 d'agost de 1932.

Tota la literatura catalana contemporània és obra de gent que s'ha de guanyar la vida. Amb aquestes paraules, reveladores i contundents, el periodista Manuel Brunet encapçalava la primera nota apareguda a la premsa barcelonina que donava la notícia de la redacció de la nova novel·la de Josep M. de Sagarra, Vida privada. Brunet, que aquell agost de 1932 era redactor en cap de La Publicitat i director del setmanari Mirador, començava reflexionant en el seu article sobre les dificultats de professionalització de tot novel·lista català. Assegurava, amb una punta d'ironia, que la gran literatura catalana, exceptuant-ne només els casos de Víctor Català i Joaquim Ruyra (destacats membres de la generació anterior i, a més, propietaris rurals tots dos), era obra de gent que s'havia de guanyar la vida escrivint, potser perquè cap escriptor de la generació de Sagarra (l'exemple de Josep Pla també era paradigmàtic) no havia aconseguit el seu ideal de no haver de dependre de cap «amo».

El cas de Josep M. de Sagarra era, en aquest sentit, exemplar. És evident que l'autor de les novel·les Paulina Buxareu (1919) i All i salobre (1929) estava dotat d'una voluntat, una disciplina i un esperit de continuïtat que el destacaven com un dels autors més constants de la literatura catalana de l'època. Per aquest motiu, Brunet defensava que, tot i que Sagarra escrivia per guanyar-se-l'hi, de ben segur que si no s'hagués hagut de guanyar-s'hi la vida, igualment també hauria fet literatura. De fet, l'únic «amo» que devia poder reconèixer Sagarra en aquells anys era el de l'exigent públic dels teatres. Perquè és veritat que Sagarra desconcertava. En aquells moments, ja era el «monstre» del teatre popular català.

També s'havia afermat com una de les veus més perennes de la poesia catalana, de filiació verdagueriana i maragalliana. El seu memorialisme, basat alhora en la seva tradició familiar i barcelonina, la seva extraordinària capacitat d'observació del present, els seus dots de retratista i les seves vivències cosmopolites, encara no es concretava en el seu formidable llibre de Memòries (1954), però es destil·laven ja a poc a poc en el seu articulisme, que havia recollit a Cafè, copa i puro (1929) i, més endavant, a L'aperitiu (1947). Tot i això, Sagarra tenia certament nombrosos detractors, els quals no dubtaven a servir-se del tòpic elogi admiratiu, que era en realitat una arma de doble tall. Sempre el van qualificar d'escriptor nat. Es considerava que posseïa el do del vers i del ritme, que mostrava una riquesa lèxica, culta i popular, inigualable. Que la seva literatura contenia una imatgeria plàstica de gran vivacitat. Que escrivia gairebé de forma espontània, a raig, o que disposava d'una memòria prodigiosa i oportuna. En realitat, elogiant el seu ple domini de l'idioma, se'l reduïa a una mena de raresa postromàntica, a un mer poeta neopopularista. La facilitat i la versalitat hi eren, és cert, però tot plegat seria accessori si no es recordés que Sagarra era, abans que tot, un gran escriptor de raça, format també en el periodisme de l'Europa d'entreguerres i en les lectures de Stendhal, Leopardi, Balzac, Dostoievski, Tolstoi, Pérez Galdós o Baroja, entre tants altres. Un autor antipedant, lliure, antiretòric, amè, lector del Diccionari de Fabra, amant de les paraules, que sabia perfectament que el llenguatge no és tan sols el vestit de l'esperit ni tampoc la mera matèria sobre la qual treballa l'escriptor.

Per això, les paraules de Brunet continuen sent vàlides avui, perquè ja denotaven la necessitat de cridar l'atenció dels lectors sobre l'enorme capacitat de treball de Sagarra. I que, per tant, la notícia de la propera publicació de la seva tercera novel·la era d'una transcendència que no podia passar desapercebuda:

Entre els nostres escriptors, en Sagarra és dels que treballa més. I, no obstant, molta gent dels que estan acostumats a veure'l a les terrasses dels cafès i als restaurants i xocolateries de nit creuen que és el príncep dels sense feina voluntaris.

Aquell dia, el dijous 25 d'agost, Brunet sabia perfectament que, com a periodista cultural experimentat que era, tenia entre les mans una primícia impactant. A més, era plenament conscient que aquella nota tindria, per a la història futura de la literatura catalana, un interès excepcional: «Anys a venir, aquesta informació serà un document que servirà als erudits.» Per aquest motiu, havia de donar al seu article un espai privilegiat que, a banda de les seves pròpies reflexions i testimoniatge, incloïa també una primera entrevista amb l'autor i reproduïa excepcionalment, al centre de la seva pàgina de La Publicitat, per primera i única vegada, una quartilla manuscrita de Vida privada, la que portava el número 289 d'un conjunt total que, malauradament, no s'ha conservat.

Gràcies al detall i a la proximitat del seu coneixement sobre la gestació i redacció de la novel·la de Sagarra, doncs, avui es pot saber que l'obra va ser escrita, efectivament, en menys de dos mesos, a finals de primavera i a principis d'estiu de l'any 1932. Sagarra tenia aleshores trenta-vuit anys i es trobava en plena forma física. La va escriure d'una sola tirada a la biblioteca de l'Ateneu Barcelonès, concretament entre el 20 de maig i el 15 de juliol, amb una mitjana de redacció de sis hores diàries però amb puntes de jornades de deu i dotze hores d'escriptura interrompuda només pel sopar.:

Treballant aquest estiu a la biblioteca de l'Ateneu moltes vegades em distreia contemplant en Sagarra com muntava l'enorme màquina d'una novel·la de 650 quartilles, de lletra menuda i espessa, on les correccions són raríssimes.

L'obra acabada tenia, en efecte, dos volums manuscrits, de 350 fulls el primer i 300 el segon, datats el juliol de 1932.

 Xavier Pla. «Recepció i contradicció en les edicions de Vida privada.» Epíleg a: Josep Maria de Sagarra. Vida Privada. Proa,  2007. (Edició commemorativa del 75è aniversari de la primera edició).