recursos

clic!

crònica de successos

Jorge Ibargüengoitia murió el 27 de noviembre de 1983 en Mejorada del Campo (Madrid). Había sido invitado por Gabriel García Márquez al Primer Encuentro de la Cultura Hispanoamericana, que se celebraba en Bogotá. A Ibargüengoitia, afincado en París, no le apetecía el viaje. A última hora se decidió y embarcó en un vuelo de Avianca con destino a Madrid, donde debía enlazar hacia Colombia. El piloto enfiló mal la pista de Barajas y se estrelló. Hubo 181 muertos. Once personas sobrevivieron. Llevaba consigo el manuscrito de su última novela, desaparecido en la explosión.

Del propio Ibargüengoitia quedó muy poca cosa. Su viuda, la pintora inglesa Joy Laville, decidió de todas formas incinerar los restos. Una vez realizada la ceremonia, los asistentes comprobaron que a nadie se le había ocurrido traer una urna y tuvieron que salir por ahí en busca de algún recipiente. Ibargüengoitia hasta el final.

Enric González. Instrucciones para leer a Jorge Ibargüengoitia. El Mundo.6|1|2014.

el nobel

LA VANGUARDIA. Divendres, 9 de novembre de 1934. P. 31.

pirandello a catalunya

Luigi Pirandello entre Josep M. de Sagarra i Josep Canals
© Fototeca.cat

El 14 de desembre de 1924, de manera totalment imprevista, l'escriptor sicilià Luigi Pirandello vingué de visita a Sitges. Era diumenge i l'acompanyaven el poeta Josep M. de Sagarra, el dramaturg Josep M. Millàs-Raurell i l'advocat i escriptor Salvador Vilaregut, que havia traduït al català diverses obres seves. Guiat per Sagarra, Pirandello va conèixer el Cau Ferrat i es passejà per la Ribera entre la indiferència dels sitgetans, ja que ben pocs sabien de qui es tractava. La jornada acabà amb un esplèndid dinar a l'Hotel Subur.

L'escapada a Sitges cal inscriure-la dins el context de la visita que Pirandello féu a Barcelona per aquelles dates, després de la seva gira pels Estats Units. Allà s'havien representat amb èxit algunes peces teatrals i s'havia publicat la novel·la El difunt Maties Pascal. Pirandello havia vingut a Barcelona convidat pel Pen Club i l'empresari teatral Josep Canals per donar una conferència al Romea, on l'any anterior s'havia estrenat —per primera vegada a Espanya— una de les seves obres més conegudes: Sis personatges en busca d'autor. Pirandello s'hi va estar del 13 al 18 de desembre. Durant la seva estada s'hostatjà a l'Hotel Colon. El migdia del dia 17 la colònia italiana de Barcelona li oferí un dinar al Grand Hotel Cuatro Naciones, i a la nit tingué lloc l'acte programat al Teatre Romea. L'esdeveniment havia despertat molta expectació, no tan sols per la categoria del personatge, sinó també perquè Pirandello, en lloc de realitzar el clàssic discurs, preferia contestar les preguntes que els assistents li poguessin fer sobre literatura, art o filosofia. La premsa, per la seva banda, havia esbombat tant la presència del dramaturg d'Agrigento al Romea que algun altre teatre, com per exemple el Goya, havia suspès la funció d'aquella nit i havia programat per al dia següent la representació d'una obra seva com a homenatge. Quan Pirandello sortí a l'escenari del Romea, acompanyat de Sagarra, el nombrós públic que emplenava el teatre el saludà amb un fort aplaudiment que es prolongà una bona estona. Després Sagarra explicà, per si algú encara no ho sabia, que la conferència consistiria en un diàleg entre Pirandello i els espectadors. I tot seguit començà el torn de preguntes i respostes, a través de les quals el novel·lista i dramaturg explicà la seva teoria sobre l'humorisme i defensà un teatre adreçat alhora al sentiment i a la intel·ligència. En acabat, es posà en escena la comèdia El barret de cascavells.

L'endemà, el sicilià marxava cap al seu país. Dos dies més tard, un redactor de L'Esquella de la Torratxa comentava en to irònic que, amb l'actuació al Romea, Pirandello havia volgut imitar els il·lusionistes del music-hall: Al Paral·lel se l'haurien menjat a petons, veient que aquell gran home escoltava el poble i li responia.

Roland Sierra. La visita de Luigi Pirandello. Diari de Vilanova. 18 d'abril del 2008.

La notícia de l'arribada de Pirandello a Barcelona a LA VANGUARDIA.

----> Luigi Pirandello en Cataluña: la razón de una incomprensión. Assumpta Camps.

----> Hoste eminent. Pirandello. La Publicitat, 14|12|1924.

----> La descomposició de la personalitat...dels altres. Una interviu amb Pirandello. La Publicitat, 17|12|1924. (P. 7-8)

----> Pirandellana. (p. 802 i p. 804) L'Esquella de la Torratxa. 19|12|1924.

fuga psicògena

En la Nochebuena de 1914, Agatha Mary Clarissa Miller contrajo matrimonio con el coronel Archibald Christie, de quien adoptaría el apellido con el que desarrollaría su carrera literaria. Sin embargo, doce años después de aquel enlace, cuando ya había alcanzado el éxito como escritora de novelas de misterio, tuvo lugar un suceso que conmocionó a la opinión pública: la desaparición de Agatha Christie.

La noche del 3 de diciembre de 1926, el vehículo de la novelista apareció abandonado a las orillas de un lago en Newlands Corner. En su interior, solo se hallaron unas maletas y rastros de sangre, pero ninguna señal de la mujer. Las alarmas saltaron, la noticia corrió como la pólvora, y todas las sospechas de la desaparición recayeron sobre su marido.

Aquel 3 de diciembre, la pareja había mantenido una fuerte discusión. Después de que Archibald le hubiera confesado a su esposa que tenía una amante, Nancy Neele, había abandonado la casa y se había marchado con esta a pasar el fin de semana a Surrey. Tal secuencia de acontecimientos fue suficiente para que muchos pensaran que el coronel había asesinado a la escritora.

Los periódicos siguieron el caso con detalle, ofreciendo recompensas a quien lograra encontrarla; la policía desplegó todos los medios posibles; y el mismísimo Sir Arthur Conan Doyle participó en la búsqueda.

Once días pasaron sin que hubiera rastro alguno de Agatha Christie, hasta que  fue localizada en un hotel de Harrogate, en North Yorkshire, en el que se había registrado como Teresa Neele, sin recordar absolutamente nada de lo que había sucedido.

Las hipótesis de lo acaecido durante aquellos días comenzaron a circular. Algunos consideraban que era toda una campaña publicitaria de la autora; otros creían que, en venganza por la traición de su marido, había intentado que lo acusaran de asesinato; y hubo un par de médicos que le diagnosticaron fuga psicogénica.

En 1928, el matrimonio se divorció, y Agatha Christie escribió a su editor pidiéndole publicar con otro nombre. El editor rechazó la idea; al fin y al cabo, esa era la seña por la que el gran público la conocía y no creía conveniente renunciar a ella. Dos años después, en uno de sus viajes a Oriente Medio, la escritora conocería a quien sería su segundo marido: el arqueólogo Max Mallowan. Pero esa ya es otra historia.

Silvia Pato. La desaparición de Agatha Christie. culturamas. 1|desembre|2013.

la novel·la que josep maria de sagarra ha escrit aquest estiu

La Publicitat, 25 d'agost de 1932.

Tota la literatura catalana contemporània és obra de gent que s'ha de guanyar la vida. Amb aquestes paraules, reveladores i contundents, el periodista Manuel Brunet encapçalava la primera nota apareguda a la premsa barcelonina que donava la notícia de la redacció de la nova novel·la de Josep M. de Sagarra, Vida privada. Brunet, que aquell agost de 1932 era redactor en cap de La Publicitat i director del setmanari Mirador, començava reflexionant en el seu article sobre les dificultats de professionalització de tot novel·lista català. Assegurava, amb una punta d'ironia, que la gran literatura catalana, exceptuant-ne només els casos de Víctor Català i Joaquim Ruyra (destacats membres de la generació anterior i, a més, propietaris rurals tots dos), era obra de gent que s'havia de guanyar la vida escrivint, potser perquè cap escriptor de la generació de Sagarra (l'exemple de Josep Pla també era paradigmàtic) no havia aconseguit el seu ideal de no haver de dependre de cap «amo».

El cas de Josep M. de Sagarra era, en aquest sentit, exemplar. És evident que l'autor de les novel·les Paulina Buxareu (1919) i All i salobre (1929) estava dotat d'una voluntat, una disciplina i un esperit de continuïtat que el destacaven com un dels autors més constants de la literatura catalana de l'època. Per aquest motiu, Brunet defensava que, tot i que Sagarra escrivia per guanyar-se-l'hi, de ben segur que si no s'hagués hagut de guanyar-s'hi la vida, igualment també hauria fet literatura. De fet, l'únic «amo» que devia poder reconèixer Sagarra en aquells anys era el de l'exigent públic dels teatres. Perquè és veritat que Sagarra desconcertava. En aquells moments, ja era el «monstre» del teatre popular català.

També s'havia afermat com una de les veus més perennes de la poesia catalana, de filiació verdagueriana i maragalliana. El seu memorialisme, basat alhora en la seva tradició familiar i barcelonina, la seva extraordinària capacitat d'observació del present, els seus dots de retratista i les seves vivències cosmopolites, encara no es concretava en el seu formidable llibre de Memòries (1954), però es destil·laven ja a poc a poc en el seu articulisme, que havia recollit a Cafè, copa i puro (1929) i, més endavant, a L'aperitiu (1947). Tot i això, Sagarra tenia certament nombrosos detractors, els quals no dubtaven a servir-se del tòpic elogi admiratiu, que era en realitat una arma de doble tall. Sempre el van qualificar d'escriptor nat. Es considerava que posseïa el do del vers i del ritme, que mostrava una riquesa lèxica, culta i popular, inigualable. Que la seva literatura contenia una imatgeria plàstica de gran vivacitat. Que escrivia gairebé de forma espontània, a raig, o que disposava d'una memòria prodigiosa i oportuna. En realitat, elogiant el seu ple domini de l'idioma, se'l reduïa a una mena de raresa postromàntica, a un mer poeta neopopularista. La facilitat i la versalitat hi eren, és cert, però tot plegat seria accessori si no es recordés que Sagarra era, abans que tot, un gran escriptor de raça, format també en el periodisme de l'Europa d'entreguerres i en les lectures de Stendhal, Leopardi, Balzac, Dostoievski, Tolstoi, Pérez Galdós o Baroja, entre tants altres. Un autor antipedant, lliure, antiretòric, amè, lector del Diccionari de Fabra, amant de les paraules, que sabia perfectament que el llenguatge no és tan sols el vestit de l'esperit ni tampoc la mera matèria sobre la qual treballa l'escriptor.

Per això, les paraules de Brunet continuen sent vàlides avui, perquè ja denotaven la necessitat de cridar l'atenció dels lectors sobre l'enorme capacitat de treball de Sagarra. I que, per tant, la notícia de la propera publicació de la seva tercera novel·la era d'una transcendència que no podia passar desapercebuda:

Entre els nostres escriptors, en Sagarra és dels que treballa més. I, no obstant, molta gent dels que estan acostumats a veure'l a les terrasses dels cafès i als restaurants i xocolateries de nit creuen que és el príncep dels sense feina voluntaris.

Aquell dia, el dijous 25 d'agost, Brunet sabia perfectament que, com a periodista cultural experimentat que era, tenia entre les mans una primícia impactant. A més, era plenament conscient que aquella nota tindria, per a la història futura de la literatura catalana, un interès excepcional: «Anys a venir, aquesta informació serà un document que servirà als erudits.» Per aquest motiu, havia de donar al seu article un espai privilegiat que, a banda de les seves pròpies reflexions i testimoniatge, incloïa també una primera entrevista amb l'autor i reproduïa excepcionalment, al centre de la seva pàgina de La Publicitat, per primera i única vegada, una quartilla manuscrita de Vida privada, la que portava el número 289 d'un conjunt total que, malauradament, no s'ha conservat.

Gràcies al detall i a la proximitat del seu coneixement sobre la gestació i redacció de la novel·la de Sagarra, doncs, avui es pot saber que l'obra va ser escrita, efectivament, en menys de dos mesos, a finals de primavera i a principis d'estiu de l'any 1932. Sagarra tenia aleshores trenta-vuit anys i es trobava en plena forma física. La va escriure d'una sola tirada a la biblioteca de l'Ateneu Barcelonès, concretament entre el 20 de maig i el 15 de juliol, amb una mitjana de redacció de sis hores diàries però amb puntes de jornades de deu i dotze hores d'escriptura interrompuda només pel sopar.:

Treballant aquest estiu a la biblioteca de l'Ateneu moltes vegades em distreia contemplant en Sagarra com muntava l'enorme màquina d'una novel·la de 650 quartilles, de lletra menuda i espessa, on les correccions són raríssimes.

L'obra acabada tenia, en efecte, dos volums manuscrits, de 350 fulls el primer i 300 el segon, datats el juliol de 1932.

 Xavier Pla. «Recepció i contradicció en les edicions de Vida privada.» Epíleg a: Josep Maria de Sagarra. Vida Privada. Proa,  2007. (Edició commemorativa del 75è aniversari de la primera edició).

sí, però no

Si heu començat a llegir Les històries naturals, hores d'ara ja sabeu que alguns capítols fan de bon datar, vull dir que se'ns ofereixen prous fets històrics, o personatges reals, o referències a la premsa de l'època, com per a poder establir  lloc, dia, mes i any. Clar que això no vol dir que no siguin sotmesos a un tractament de ficció. Al contrari. La consistència literària d'aquesta obra rau, precisament,  en aquest diàleg entre real i irreal, que es reforcen mútuament i al final ja no saps què.  Mireu sinó el cas del príncep Lichnowsky, enamorat, fictíciament i sense esperança, de Matilde de Ferrari,  il·lustre homònima protagonista d'una peça literària d'Ippolito Nievo titulada Antiafrodisiaco per l' amor platónico. Si seguiu l'enllaç comprovareu que aquesta sàtira contra l'amor romàntic es construeix a partir de les setanta-dues cartes que Nievo escriu a Matilde Ferrari. I si, tot llegint Les històries naturals, hom ensopega amb l'extàtica missiva que el príncep Lichnowsky adreça a la seva estimada (Matilde, Matilde, oh! lascia ch'io t'ami sempre!), a la manera de Nievo, vull suposar, e si non é vero, al menys embolica la troca, és inevitable no ser víctima d'una estranya eufòria provocada per la sensació d'haver-li entès la broma.  I d'aquí a afirmar (avui m'he llevat intrèpida) que aquests jocs de saló de Perucho, aquestes manipulacions estupendes, l'emparenten amb el cieguito argentino cuyo nombre no puedo citar, per por de ser acusada de prevaricació, no costa gaire.
( Trobareu la carta a la quarta part, capítol primer: "El pas de l'Ebre".)

Amb això de la datació, he passat una bona estona amb el capítol titulat "L'arpa pneumàtica" (no és que li hagi dedicat molt de temps, sinó que he xalat de valent), on la Sand i en Chopin assisteixen a una festa que organitza en honor seu el marquès de La Gralla. El moment culminant de l'homenatge als artistes el protagonitza l'hereu del marquès "jove que a primera vista semblava una mica cretí, però que havia donat mostres d'un enginy mecànic i musical poc comú. Ara mateix acabava d'inventar l'arpa pneumàtica", diu el narrador. Perucho, a banda de passar-s'ho la mar de bé fent entrar en escena a personatges reals  (dic jo),  també es distreu dissenyant artefactes musicals ben particulars.  Així és com ens descriu l'arpa pneumàtica:

"Tot seguit els lacais, com obeint a una pantomima estudiada, desenfundaren l'embalum. Aparegué rutilant l'arpa pneumàtica. Era una màquina que en la seva estructura fonamental recordava l'arpa normal, si bé amb la diferència que arrencava d'una gran caixa de caoba proveïda d'uns pedals per a manxar, i de la qual ascendia un tub de dimensions considerables. Al final, aquest tub es ramificava en altres de més petits, i recordava vagament un orgue. Cada una de les cordes de l'arpa coincidia exactament dessota de l'obertura del tub que li corresponia. En conjunt tenia un aspecte fantàstic.
Josep Ignasi féu una reverència a la concurrència i, asseient-se en un tamboret davant de l'arpa, col·locà els peus als pedals. Començà a manxar amb força, tot dient que efectuava l'extracció preliminar de l'aire viciat. Efectivament, se sentí un soroll fenomenal, de vent que s'escapa per mil i un forats. Un cop acabada aquesta operació, l'hereu del marquès de La Gralla, mentre continuava manxant, aproximà delicadament les dues mans a banda i banda de l'arpa, fent una lleugera i graciosa inclinació del cap i, en el moment propici, amb gran inspiració, començà l'ària Casta Diva, de Bellini, naturalment sense la part dels cors."

Però no queda aquí la prodigiosa inventiva del fill del marquès que, cent-vint i escaig pàgines deprés, ens torna a sorprendre amb un nou instrument:

"Josep Ignasi, el fill del marquès, acabava d'inventar, durant els darrers mesos, la "flauta-liberal", artefacte comodíssim de portar a la butxaca, i el qual, només bufant, tocava ell sol "L'himne de Riego". L'invent era adequadíssim per a concertar una gran massa d'instrumentistes del flautí en qualsevol reunió política que tingués lloc a l'aire lliure o en local tancat. Esperava tenir un èxit popular envejable."

Dispenseu-me  la rialla, franca, sorollosa i plena de dents.

Tornem, però, al capítol de l'arpa pneumàtica (i a tot allò de la datació), que conclou d'aquesta manera:

"L'endemà  Aurora Dupin i Frederic Chopin partiren cap a Palma, de pas cap a Valldemossa, en el veler "El Mallorquí", de l'armador Trullols. Deixaren a Barcelona uns autèntics amics, que mai no els oblidaren, i, també, una mica de tristesa. Era inevitable."

Aneu a l'oracle Google i teclegeu "sand chopin estada barcelona", per exemple. De seguida obtindreu resposta, perquè, efectivament, Dupin i Chopin, de camí cap a Mallorca, van passar uns dies a Barcelona allotjats a l'hotel de les Quatre Nacions. Del 2 al 7 de novembre de 1838, per a ser exactes.
Per tant, aquest"l'endemà" era el vuit de novembre de 1838 i que, en efecte, del port de Barcelona va salpar el vaixell El Mallorquin, no m'ha costat gaire comprovar-ho, ja que al magatzem de la Triadú tenim "El Brusi" (del 1799 fins al 1919). Ara puc afegir-hi, fins i tot, el nom del capità, Don Gabriel Medinas. I, al mateix fer, la portada i uns quants avisos, que a mi aquestes coses m'agraden. 

P.S.: Consultant els actes programats amb motiu de l'any Chopin, he descobert que el passat 22 de setembre havíen de col·locar una placa a la façana de l'Hotel, recordatori de l'estada Dupin-Chopin. No sé si ho han fet.
D'altres hostes cèlebres del Cuatro Naciones són Stendahl, Ulysses S. Grant, Pirandello i Buffalo Bill. Per exemple.