una generació sense novel·la

El públic català està demanant amb la boca oberta i amb uns crits desesperats que li donguin novel·les... Aquest gran públic no és que sigui molt mirat, no és que sia molt exigent, només demana que no l’ensopeixin; és un públic de bona fe que estima les coses del país, i que, si llegeix novel·les o històries forasteres, és perquè aquí no en fem, que si en féssim, se les empassaria com bresques... S’ha de vèncer la por d’escriure novel·les; jo demano persones de bona voluntat que vulguin començar a escriure novel·les; fem la prova i no ens en empenedirem.

Josep M. de Sagarra. «La por a la novel·la». La Publicitat. 26 d’abril de 1925.

*

Ara bé: suposem la utilitat que tindria per a nosaltres el que aquí es produís amb tota normalitat i amb tota la ufana corresponent un vast moviment novel·lístic. Totes les nostres classes socials estan com qui diu per definir encara: ni la vella aristocràcia, ni l’aristocràcia sobrevinguda, ni la burgesia, ni la menestralia, ni els obrers, ni els pagesos, ni els mariners viuen d’una manera sòlida i poliforme dintre de les novel·les catalanes, com viuen dintre les novel·les de qualsevol país amb tres dits de cultura i de preocupació.

Josep M. de Sagarra. «La utilitat de la novel·la». La Publicitat. 10 de maig de 1925.

*

 Ara darrerament, Josep M. de Sagarra s’ha planyut de la misèria de la novel·la catalana; desimbolt i cellaarrufat Tirteu, ha preludiat un fogós embatèrion per fer seguir la nostra gent de lletres a la conquista de l’imponent gènere literari. [...] Que la por hi és, ens sembla evident; però més aviat la celebraríem, àdhuc la propugnaríem, com un indici d’un benvingut sentit de la responsabilitat en els literats catalans. Si aquesta bona por hagués existit per a refredar càndids entusiasmes poètics −o no menys ingenus accessos de criticisme− l’alta lírica d’un Josep Carner, per exemple, o d’un López-Picó, o del mateix Sagarra, avui no fóra compresa, o almenys no podria semblar que ho és, sota tantes condemnacions malhumorades i equívocament generals, [...].

Més aviat ens inclinaríem a creure que en la nostra literatura ha predominat, en aquest quart de segle, la lírica, per una ordenació pregona de l’esperit català, tot ell adreçat cap a la seva total reafirmació. [...]  Hom veu  que cal reconstruir molta cosa, amb modèstia i paciència, damunt fonaments pregons i amb material resistent: en primer lloc, la llengua literària. Tots aquests vint o vint-i-cinc anys bé valen la constatació, formulada o no, però excitadora de clares energies, que una llengua, per secular i per parlada que sigui, és tanmateix corruptible fins a la mort, [...] únicament els poetes haurien pogut crear el català literari.

[...]

Així, no es pot dir que la novel·la catalana no ha començat, sinó que ha finit un període preparatori d’ella, el dels narradors −alguns de qualitat genial com Ruyra−, el període dels que  només al·ludeixen, com ve a definir Ortega i Gasset, i s’ha d’obrir el de la veritable novel·la moderna, el dels creadors i presentadors de realitats psicològiques imaginàries.

Carles Riba. «Una generació sense novel·la». Conferència llegida a l'Ateneu Barcelonès el 5 de juny de 1925.

_____________________________

Quan s’acabava el primer quart d’aquest segle, la novel·la  del país va començar a rebrotar. S’hi van tornar a posar uns quants novel·listes que no n’escrivien feia temps, i d’altres que procedien de camps literaris diversos, i en van anar apareixent, més o menys afortunats, una pila de nous. Tots, però, i fins quan no se n’adonaven, s’anaven trobant amb el mateix problema: no disposaven d’un llenguatge literari que els permetés de prendre l’actitud que correspon a qualsevol mena de narració novel·lística. Sovint, no veien prou clar en què consistia la dificultat, i quan es posaven a escriure, feien servir els camins literaris que havien estat poc o molt fressats en les novel·les del començament del segle –i, sobretot, en les de mena rural-, més o menys adobats, segons la traça i els escrúpols de cadascun, amb l’aplicació de la normalització gramatical definitivament admesa. També feien servir, encara que no fossin ben bé novel·lístics, els guanys que havien estat aconseguits en les bones narracions breus aparegudes en aquells vint anys. Fos com fos, no disposaven d’un llenguatge, up to date, que els portés a prendre fàcilment una veritable actitud novel·lística, la que fos, quan es posaven a escriure. Ho tinc molt present, perquè m’hi vaig trobar jo mateix. No era pas un problema de bon resoldre. I era indispensable que algú el resolgués.

He parlat de les bones narracions d’aquella etapa, i vull aclarir que em referia sobretot a les de Ruyra, plenes d’admirables encerts narratius, però també a d’altres; per exemple, a les de Bertrana i a les primeres d’Ernest Martínez Ferrando. Aleshores van aparèixer les de Josep Pla, l’entrada de les quals en el món literari va ésser brillantíssima; els escriptors més allunyats de la manera com eren escrites –com ara Carner i Riba-, les van rebre amb tots els honors, i Carner fins va parlar de disparar les vint-i-una canonades de la salutació reial. Però, tot i que Pla va ésser –amb Ruyra- un dels creadors de la prosa actual, el que escrivia aleshores no resolia encara el problema, en part perquè no era directament novel·lístic i en part perquè era inimitable. Ens calia un model, per dir-ho així, més fàcil, o més obvi.

Maurici Serrahima. «Vida privada de Josep Maria de Sagarra». A: Guia de literatura catalana contemporània. A cura de Jordi Castellanos. Edicions 62, 1973. P. 239- 245.