vuit variacions platòniques de l'escriptor

La persona que sent necessitat d'expressar-se, i que a més conjuga tècnica i talent s'anomena Gran Autor.

Mozart i Miquel Àngel en són exemples coneguts de tothom. En literatura, com en la resta d'arts, el Gran Autor no és gaire abundant. William Shakespeare en podria ser el paradigma: la seva extensa obra satisfà igualment les expectatives del gran públic com les dels lectors selectes. En català, salvant totes les distàncies, qui més s'acosta és Jacint Verdaguer.

La persona que sent necessitat d'expressió i que posseeix talent però que no presta importància a la tècnica es coneix amb el nom d'Autor Experimental.

Forma part d'aquest col·lectiu el Precursor, és a dir, l'autor que fa abans que ningú allò que més endavant altres autors faran millor; i el Maleït, l'autor menyspreat pel públic a causa del seu menyspreu de la tècnica. Precursor i Maleït, que sovint coincideixen en la mateixa persona, tendeixen a ser objecte de culte amb caràcter pòstum: Franz Kafka, per exemple.

L'autor que sent necessitat d'expressió i domina la tècnica, però en canvi no té talent, dóna lloc a la figura del Professional.

És el cas invers de l'anterior. El Professional no inventa res i per això mateix obté el triomf social, tot i que el seu record s'esvaeix quan deixa d'escriure. Es poden trobar exemples pròxims a aquesta figura en els autors de best sellers a l'estil nord-americà, que supleixen l'escàs talent amb informació especialitzada (Tom Clancy, Frederick Forsyth, Isaac Asimov). Pel que fa a la prosa catalana, els autors que, per penetració en el públic lector, s'hi podrien assemblar (Isabel-Clara Simó, Maria de la Pau Janer, Manuel de Pedrolo) mostren mancances tècniques alarmants.

L'autor que sent una gran necessitat d'expressió, però que no té el suport de la tècnica ni del talent, dóna lloc a la patètica figura del Pesat.

¿Qui no ha conegut el Pesat que envia poemes lamentables a discreció sense que ningú els hi hagi demanat? Es caracteritza perquè, tot i que sol ser inèdit, s'autoadjudica sense cap rubor termes com Escriptor, Poeta, Creador, etc.  De vegades la necessitat d'expressió el porta a altres àmbits: pintura, música, etc., on obté resultats similars (advertim de passada que les crítiques adverses l'ofenen cosa de no dir). En literatures poc consolidades com la catalana, la manca de talent i de tècnica es pot disfressar de naturalitat pagesívola, de manera que l'obra d'un Pesat pot esdevenir un best seller. El cas més conegut és el de Josep Maria Ballarín.

Quan una persona no sent la necessitat d'expressar-se, però en canvi posseeix talent i tècnica ens trobem davant del Silenciós Sublim.

Els autors que no necessiten expressar-se són, per definició, autors silenciosos. En alguna etapa anterior van demostrar que posseïen tècnica i talent, però a partir de cert moment es refugien en el silenci: em refereixo a membres de la Minoria Silenciosa com Arthur Rimbaud, Juan Rulfo o J.D. Salinger.

La persona que no sembla tenir necessitat d'expressar-se ni ha demostrat que domina la tècnica, però a la qual en canvi se li suposa talent, compon la figura del Silenciós Reclamat.

Es tracta de la figura oposada al Pesat, és a dir, l'autor que ha demostrat el seu talent en pròlegs, conferències, tertúlies, etc., però que no es decideix a posar les idees en negre sobre blanc. Els pesats, en aquest cas, són deixebles o subordinats que no desaprofiten cap ocasió per demanar-los una obra. El Silenciós Reclamat pot ser tímid, humil o estar mol enfeinat. En la majoria dels casos, però, li fa mandra aprendre la tècnica, o bé és perfectament conscient que no estarà a l'altura de les expectatives que desperta. Per raons socioprofessionals, sol ser un professor universitari.

La persona que no sembla tenir talent ni necessitat d'expressió, però a la qual, en canvi, se li suposa cert domini de la tècnica, és el Silenciós Professional.

El Silenciós Professional és la versió més tranquil·litzadora de l'Autor Professional. Els editors no deixen de proposar-li que escrigui llibres mediocres que tindran èxit, però ell s'hi nega perquè està convençut que algun dia demostrarà que té talent. Predomina en les files dels periodistes i dels professors d'institut.

Les persones que no tenen ni necessitat d'expressar-se, ni talent, ni tècnica, formen la Majoria Silenciosa.

Heus aquí el ciutadà receptor que busquen desesperadament tots els qui senten necessitat d'expressar-se. La seva manca de talent i de tècnica garanteix que no es convertirà mai en un rival. Aquest grup, però, es troba en perill d'extinció en la literatura catalana, ja que quan a un membre de la Majoria Silenciosa li comença a interessar la lectura, no tarda a sentir una forta necessitat d'expressió. Per alguna raó la Majoria Silenciosa sembla condemnada a deixar de llegir i a passar en bloc a l'epígraf dels Pesats.

Vicenç Pagès Jordà. Un tramvia anomenat text. El plaer en l'aprenentatge de l'escriptura. Empúries, 1998. P. 215- 218.