on és wally?

Més fotos a flickr.

nomenclàtor

Carrer Isabel-Clara Simó. 12200 Onda, Castelló.

la crítica

L.D. És una de les escriptores catalanes que més venen, però en canvi, sempre s'ha queixat que la crítica d'aquest país no l'ha estimada mai gaire. Per què creu que ha estat així?

I-C.S. Suposo que perquè sóc una autora que fa una literatura molt normal i que això sobta la crítica de les lletres catalanes. Possiblement, la meva pròpia normalitat acaba constituint una raresa.

L.D. A què es refereix amb això de "literatura normal"?

I-C.S. No faig això que en diuen literatura de dones, que intenta mostrar la realitat literària vista des dels ulls d'una dona, sinó que intento oferir una visió més polimòrfica, amb més angles. Tampoc em limito a explicar la meva vida com fan altres, perquè no m'ha agradat mai fer-ho. Formo part d'una minoria, més o menys silenciosa, d'escriptors catalans que no hem estat gens mimats per la crítica, i que per això ens sentim en certa manera feliços.

L.D. No em digui que li agrada que la crítica no la tracti bé?

I-C.S. Per mi és bo que un escriptor topi amb el seu ambient més immediat. Si un autor cau sempre bé als mitjans de comunicació és perquè la seva proposta no sap sorprendre.

L.D. Però vostè s'ha queixat en moltes ocasions d'aquest rebuig dels crítics...

I-C.S. Sí, perquè arriba un moment que no acabes d'entendre per què et marginen tant o per què et tracten tan despectivament. Fins que t'adones que és perquè estàs trencant motllos! Aquesta descoberta em fa feliç: sempre he volgut sorprendre la meva societat i crear cànons nous.

Entrevista publicada al diari Avui el 23/04/02 per Lourdes Domínguez.

el dimoni de les llistes

Què ho fa, que determinat material entri a la memòria llarga? Què ho fa, que determinat material objectivament important s'esborri de la memòria com si fos aigua passant entre els dits de la mà?

Quins fets, quines paraules, quines imatges, en veure-les, potser per primera vegada, potser per única vegada, se'ns van clavar a l'ànima, com piolets a la roca de la muntanya, i s'hi mantenen, tal com un punt de suport de la nostra personalitat?

Un repte, que em faig a mi mateixa i a qui vulgui: escriure en un paper deu fets que, en el seu moment, em van enlluernar i que s'han incorporat, amb tanta força, a la memòria llarga (la que no s'oblida mai), que de vegades penses que els tenies incrustats de naixença, per una mena de carambola genètica. Només deu. Aquests són els meus:

·Quan d'adolescent em vaig plantar davant el quadre Els parasols, de Francisco de Goya, al Museo del Prado. Em va travessar com una sageta; aquells grocs ja no els he tornat a veure mai més enlloc. Ni al mateix Goya.

·L'escena de Paths of Glory, de Kubrick, en què els soldats, abans d'entrar en combat, passen la nit en una petita taverna francesa esperant veure cuixa; hi surt una pageseta alemanya, presonera, que, obligada a cantar, i com que no sap altra cosa, els canta una cançó popular que, en altres llengües, coneixen tots els soldats. Va fent-se un silenci, i els soldats, abans procaços, ploren. El millor al·legat existent contra la guerra.

·Quan madame Chauchat, a La muntanya màgica, entra al menjador del sanatori deixant anar la porta de vidre i causa un petit terrabastall, el suficient perquè Hans Castorp aixequi la vista i es fixi en aquella dona impertinent.

·El poema «Les dones», d'Hotel París, de Vicent Andrés Estellés. Estellés, que no era precisament un feminista, fa, en aquest breu poema, el retrat més commovedor de les prostitutes i els seus somnis que mai no he llegit.

·Els primers «entreteniments» que vaig tastar a can Santi Santamaria, just abans de servir el dinar. La delicadesa i l'elegància d'aquelles exquisides menudalles em van commoure.

·El primer somriure que et dedica un fill quan és bebè. Aquell inequívoc somriure, que va adreçat a tu i a ningú més, és, en la seva senzillesa biològica, un dels motors més forts que ens mouen als éssers humans.

·Quan el nen protagonista d'Altres veus, altres àmbits, de Truman Capote, demana, la primera vegada que resa, una bicicleta i una mica d'afecte.

·La majoria de les pàgines de Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster. La majoria de les pàgines de tots els seus llibres.

·El «Et exultavit» del Magnificat, de Bach. Dotzenes de cantates del mateix autor, el geni més gran que ha existit mai.

·L'auvergnac, de Georges Brassens, cantat per ell mateix. O no.

Això no vol dir que aquestes escenes, que aquestes imatges, siguin les millors a què he tingut accés. No, no: detallo algunes de les que més em van colpir, les que més em van determinar, les que em van deixar alaferida per sempre. Cadascú les té, les seves escenes. Si ho hagués d'escriure un altre dia, potser en comptes d'unes poques me'n sortirien moltes d'altres, perquè són força més de deu, tothom ho sap. Em sembla un exercici interessant, sobretot pel que té de tribut a aquelles coses tan determinants en la nostra vida; nosaltres hi érem, en aquell moment, i ho vam beure amb golafreria. I encara hi és, fent-nos companyia.

Isabel-Clara Simó. Els racons de la memòria. Ed. 62, 2009. P. 56-57.

eixos narratius

Breument direm que la narrativa d'Isabel-Clara Simó participa de la major part dels trets del realisme narratiu, que la seva obra és essencialment psicològica i que aquest psicologisme s'orienta tant cap a l'individu aïllat com cap a la seva projecció natural mitjançant la relació amb altri. El marc concret de referència i definició del personatge prové d'una experiència de la quotidianitat i de les situacions que la formen. Per això, el conflicte de relació és un tema recurrent i important. L'aprofundiment psicològic dels personatges és més incisiu a la novel·la que als contes, ateses les possibilitats d'extensió que cada gènere ofereix. La condició de la dona és eix essencial i domina sobre la caracterització masculina.

Descrit el marc general com a síntesi situacional i interpretativa, establim els eixos narratius que configuren els nuclis al voltant dels centres d'interès dels quals va obrint-se i desenvolupant-se l'obra d'Isabel-Clara Simó.

Segons la nostra interpretació, els principals serien: la condició de la dona; les relacions de parella i les relacions home-dona; la caracterització de la dona forta, la dona feble i la dona víctima; la presència de l'home feble i home-fill; l'anàlisi-descripció de comportaments psicològics ben definits -la neurosi- i, finalment, les relacions entre adolescents i adults.

Àlex Broch. «Júlia, dona forta o sobre el paradigma de la voluntat». A: Isabel-Clara Simó : escriptora del mes : d'octubre 1991. Institució de les Lletres Catalanes, 1991. P. 7-8.

xavier dalfó

Foto: MIQUEL RUÍZ.

Xavier Dalfó (Figueres, 1933). Casat des del 1968 amb l'escriptora i periodista Isabel-Clara Simó. De molt jove va treballar en el negoci familiar, Can Dalfó, un comerç de roba al carrer de Girona de Figueres. Periodista autodidacte, el 1954 va fundar i dirigir la revista Canigó, que en una primera etapa es va publicar mensualment i a partir del 1971 va esdevenir setmanari. El 1973 el matrimoni es va traslladar a Barcelona. Dalfó, que és un gran conversador, va fer amistat amb personatges com ara Salvador Dalí, Josep Pla, Frederic Marès, Rafael Sánchez Mazas i Caterina Albert.

EL PUNTAVUI. 12/09/10 02:00 - L'AMETLLA DEL VALLÈS - NARCÍS GENÍS

Xavier Dalfó i la seva esposa, la també periodista i escriptora Isabel-Clara Simó, ens reben a casa seva, a l'Ametlla del Vallès. Hem quedat només per a una entrevista, però la conversa rememorant la Figueres dels anys seixanta i setanta és tan apassionant i els amfitrions, tan acollidors, que la Isabel-Clara decideix improvisar un risotto per poder continuar xerrant mentre dinem i en una sobretaula que s'allarga fins a mitja tarda. La Isabel-Clara no es perd res de la conversa, i en algun moment fa alguna precisió, i defineix molt bé el seu marit quan afirma que, malgrat les dificultats, Canigó va durar trenta anys perquè Dalfó “és tossut com una mula”, i creu que a Figueres “han estat poc agraïts” i no han estat generosos amb Dalfó, tot i que va fer coses molt importants. Xavier Dalfó hi treu importància i recorda que només amb vint-i-un anys, amb un gran voluntarisme, va emprendre una aventura que el va portar a abandonar el negoci familiar i a dedicar-se durant tres dècades al món del periodisme, fent d'editor i director i realitzant gairebé totes les feines que requerien treure al carrer una publicació que va néixer en l'àmbit local i que va tancar amb un llarg bagatge el març del 1983 convertida en un setmanari de referència nacional.

Aquí trobareu l'entrevista completa.

diàlegs a barcelona

El cas és que la Capmany, quan era regidora de Cultura, va idear una col·lecció de llibres de converses (Diàlegs a Barcelona, es deia) que no ha estat superada. La Roig era imprescindible, en una tria de cinquanta persones. Però em va emparellar a mi amb ella. Els llibres de la col·lecció eren una llarga conversa entre dues persones que tinguessin alguna afinitat. Ja ho he dit: la Capmany em tenia simpatia, perquè en el meu lloc podia haver-hi dotzenes d'escriptors o escriptores. Recordem que la Roig estava en el cim de la seva fama, era traduïda a moltes llengües i reclamada a molts congressos internacionals i era una figura destacada a tot l'Estat. Crec que no hi ha hagut cap altre cas com ella. I en canvi jo només havia publicat un llibre de contes i una novel·la i em coneixien només en cercles molt limitats. La desproporció era evident. Ho vaig acceptar com un repte i per a mi va ser molt important; hi vaig descobrir, a més, una Montserrat Roig divertida, intel·ligent i generosa. Vam estar tres dies seguits parlant, mentre un home tan intel·ligent i tan culte com Xavier Febrés ens enregistrava en el més absolut silenci -nosaltres en fèiem broma, dient que dues dones parlant i un home escoltant és una raresa, i una compensació vital. Vam parlar de Catalunya i de literatura, i també de perruqueria i de fills. Vam xerrar pels colzes, sense inhibicions. I ens vam contar, ella a mi, que em tenia por perquè temia ser jutjada severament per una nacionalista com jo; jo a ella, que temia ser jutjada severament per una comunista com ella. Va resultar que les dues érem gent respectuosa i dialogant, que creien que la gràcia del diàleg és precisament la discussió i la divergència. Vull dir: cap de les dues era dogmàtica. I això ens va fer amigues.

Isabel-Clara Simó. Els racons de la memòria. Ed. 62, 2009. P. 74-75.

*  *  *

MONTSERRAT ROIG. ¿Tu has volgut escriure des de sempre?

ISABEL-CLARA SIMÓ. Fa molts anys que escric, encara que només faci dos anys que publico. Havia publicat anteriorment aquell llibre de narracions amb el qual vaig guanyar el premi Víctor Català de l'any 1978. Sempre he escrit, el que passa és que com que feia d'ensenyant i portava la revista Canigó, fins ara havia treballat catorze hores diàries. D'aquesta manera, no hi ha ningú que escrigui. He pencat moltíssim en aquesta vida. En aquest sentit sí que em sento víctima...El meu cas és per posar-se a plorar.

 [...]

MONTSERRAT ROIG. ¿Tu sempre has volgut escriure novel·la?

ISABEL-CLARA SIMÓ. La novel·la sempre m'ha fet por, però ho he intentat des de joveneta. Encara guardo coses de quan escrivia fa molt temps, en castellà. Fins als 20 anys no vaig saber escriure el català. Recordo una entrevista, em sembla que entre la Maria Aurèlia i tu, en la qual ella retreia a la teva generació que no sabia prou català. ¡Però si no vam tenir cap facilitat! I imagina't jo, des del País Valencià...

 [...]

MONTSERRAT ROIG. Escolta, ¿tu quins horaris tens per escriure, ara?

ISABEL-CLARA SIMÓ. Normalment, m'agrada més escriure de nit. Però aleshores me'n vaig excitada al llit i dormo molt malament. A tu no et passa? [...]

MONTSERRAT ROIG. A mi m'agrada més escriure al matí. És curiós, però dels aspectes concrets de l'ofici d'escriure, els escriptors es resisteixen a parlar-ne. A mi m'interessen tots aquests aspectes relacionats amb el propi ofici. Es té sovint tota una mística de l'escriptor. Jo considero que escriure vol dir fer cel·lulitis, estar asseguda hores i hores davant de la màquina d'escriure i veure com el teu cul es va fent cada vegada més aixafat per la manca d'exercici. M'interessen els mecanismes interns de l'exercici quotidià d'escriure. Jo vaig decidir quan era molt jove que volia escriure, però no sé per què exactament.

ISABEL-CLARA SIMÓ. No crec que això ho sàpiga cap escriptor. Apareix de sobte com una cosa que t'agrada fer.

MONTSERRAT ROIG. D'acord, en el fons consisteix a triar allò que et causa plaer. No crec gens que l'escriptor sofreixi tant com diuen quan escriu. M'irriten molt els qui van d'escriptors turmentats. Evidentment que el procés d'escriure un llibre és pesat i problemàtic, provoca angoixa, tensió i una gran inseguretat en el resultat.

ISABEL-CLARA SIMÓ. Diu en Manuel de Pedrolo que no creu gens en les inspiracions i tots aquests romanços, que és un problema d'hores treballades cada dia i, després, d'estripar moltes coses. L'ofici d'escriure s'agafa tot pencant, això ho tinc molt clar....

Isabel-Clara Simó, Montserrat Roig: conversa transcrita per Xavier Febrés. Laia, 1985. P. 61-62.

vuit variacions platòniques de l'escriptor

La persona que sent necessitat d'expressar-se, i que a més conjuga tècnica i talent s'anomena Gran Autor.

Mozart i Miquel Àngel en són exemples coneguts de tothom. En literatura, com en la resta d'arts, el Gran Autor no és gaire abundant. William Shakespeare en podria ser el paradigma: la seva extensa obra satisfà igualment les expectatives del gran públic com les dels lectors selectes. En català, salvant totes les distàncies, qui més s'acosta és Jacint Verdaguer.

La persona que sent necessitat d'expressió i que posseeix talent però que no presta importància a la tècnica es coneix amb el nom d'Autor Experimental.

Forma part d'aquest col·lectiu el Precursor, és a dir, l'autor que fa abans que ningú allò que més endavant altres autors faran millor; i el Maleït, l'autor menyspreat pel públic a causa del seu menyspreu de la tècnica. Precursor i Maleït, que sovint coincideixen en la mateixa persona, tendeixen a ser objecte de culte amb caràcter pòstum: Franz Kafka, per exemple.

L'autor que sent necessitat d'expressió i domina la tècnica, però en canvi no té talent, dóna lloc a la figura del Professional.

És el cas invers de l'anterior. El Professional no inventa res i per això mateix obté el triomf social, tot i que el seu record s'esvaeix quan deixa d'escriure. Es poden trobar exemples pròxims a aquesta figura en els autors de best sellers a l'estil nord-americà, que supleixen l'escàs talent amb informació especialitzada (Tom Clancy, Frederick Forsyth, Isaac Asimov). Pel que fa a la prosa catalana, els autors que, per penetració en el públic lector, s'hi podrien assemblar (Isabel-Clara Simó, Maria de la Pau Janer, Manuel de Pedrolo) mostren mancances tècniques alarmants.

L'autor que sent una gran necessitat d'expressió, però que no té el suport de la tècnica ni del talent, dóna lloc a la patètica figura del Pesat.

¿Qui no ha conegut el Pesat que envia poemes lamentables a discreció sense que ningú els hi hagi demanat? Es caracteritza perquè, tot i que sol ser inèdit, s'autoadjudica sense cap rubor termes com Escriptor, Poeta, Creador, etc.  De vegades la necessitat d'expressió el porta a altres àmbits: pintura, música, etc., on obté resultats similars (advertim de passada que les crítiques adverses l'ofenen cosa de no dir). En literatures poc consolidades com la catalana, la manca de talent i de tècnica es pot disfressar de naturalitat pagesívola, de manera que l'obra d'un Pesat pot esdevenir un best seller. El cas més conegut és el de Josep Maria Ballarín.

Quan una persona no sent la necessitat d'expressar-se, però en canvi posseeix talent i tècnica ens trobem davant del Silenciós Sublim.

Els autors que no necessiten expressar-se són, per definició, autors silenciosos. En alguna etapa anterior van demostrar que posseïen tècnica i talent, però a partir de cert moment es refugien en el silenci: em refereixo a membres de la Minoria Silenciosa com Arthur Rimbaud, Juan Rulfo o J.D. Salinger.

La persona que no sembla tenir necessitat d'expressar-se ni ha demostrat que domina la tècnica, però a la qual en canvi se li suposa talent, compon la figura del Silenciós Reclamat.

Es tracta de la figura oposada al Pesat, és a dir, l'autor que ha demostrat el seu talent en pròlegs, conferències, tertúlies, etc., però que no es decideix a posar les idees en negre sobre blanc. Els pesats, en aquest cas, són deixebles o subordinats que no desaprofiten cap ocasió per demanar-los una obra. El Silenciós Reclamat pot ser tímid, humil o estar mol enfeinat. En la majoria dels casos, però, li fa mandra aprendre la tècnica, o bé és perfectament conscient que no estarà a l'altura de les expectatives que desperta. Per raons socioprofessionals, sol ser un professor universitari.

La persona que no sembla tenir talent ni necessitat d'expressió, però a la qual, en canvi, se li suposa cert domini de la tècnica, és el Silenciós Professional.

El Silenciós Professional és la versió més tranquil·litzadora de l'Autor Professional. Els editors no deixen de proposar-li que escrigui llibres mediocres que tindran èxit, però ell s'hi nega perquè està convençut que algun dia demostrarà que té talent. Predomina en les files dels periodistes i dels professors d'institut.

Les persones que no tenen ni necessitat d'expressar-se, ni talent, ni tècnica, formen la Majoria Silenciosa.

Heus aquí el ciutadà receptor que busquen desesperadament tots els qui senten necessitat d'expressar-se. La seva manca de talent i de tècnica garanteix que no es convertirà mai en un rival. Aquest grup, però, es troba en perill d'extinció en la literatura catalana, ja que quan a un membre de la Majoria Silenciosa li comença a interessar la lectura, no tarda a sentir una forta necessitat d'expressió. Per alguna raó la Majoria Silenciosa sembla condemnada a deixar de llegir i a passar en bloc a l'epígraf dels Pesats.

Vicenç Pagès Jordà. Un tramvia anomenat text. El plaer en l'aprenentatge de l'escriptura. Empúries, 1998. P. 215- 218.

l'escriptura com a compromís

En un futur hipotètic, un savi nipó investigarà aquest racó de món desertitzat que va ser Catalunya. Haurà après català -que no en va és expert en llengües mortes- i tractarà de saber com érem, com vivíem, com pensàvem i contra qui lluitàvem; descobrirà l'obra de la Isabel-Clara Simó, una alcoiana que ha plantat tenda al Principat -primer a Figueres i més tard a Barcelona-, i dirà: «Ja aleshores, en aquella societat primitiva, hi havia dones escriptores compromeses, que jugaven fort i que jugaven, a més, amb una intel·ligència ben esmolada.»

Comencem per afirmar que, si no hi has discutit, no pots dir que coneixes aquesta escriptora. Una dona que dóna la cara, arreu i sempre, des de la seva condició mai no negada de mare de família, de professora d'institut, de dona que lluita a favor del progrés i que lamenta la servitud política en què viu Catalunya. La trobareu a tots els combats a favor de la dignitat de la dona i a favor de la sobirania del seu país. I la trobareu, sempre, tota sencera, d'una sola peça. (Fins al punt que si creu que Joan de Sagarra, a El Temps, ha ofès la dignitat d'una escriptora amiga, amb qui ha dialogat a la col·lecció «Diàlegs de Barcelona», ella, la Isabel-Clara, es negarà a col·laborar en la publicació, ni que sigui per participar en un debat sobre les publicacions periòdiques en català.)

Abans de parlar de la seva obra, ja publicada, voldria recalcar una característica de la Isabel-Clara Simó: És un esperit obert, sempre a punt d'aprendre, tafaner, àvid, més convençuda de la seva ignorància -allò que encara no sap- que no pas de la seva saviesa.

Fa pocs estius es va dedicar a llegir Shakespeare. I va aprendre molt més anglès. I té una passió sistemàtica pels clàssics. I comparteix la dita d'una altra escriptora, la Marta Pessarrodona, quan recorda «que l'escriure no et faci perdre el llegir». Lectora, a més, no únicament de literatura fantasiosa, sinó també -i sobretot- d'assaig, de llibres científics, de sòlids tractats filosòfics, de reflexions sobre el context mundial. I això es nota en la seva escriptura.

Ignasi Riera «Isabel-Clara Simó o l'escriptura com a compromís». Serra d'Or, núm. 382, octubre 1991. P. 16-18.

osona amb la salut mental

El 10 d’octubre es celebra el Dia Mundial de la Salut Mental amb l’objectiu de fer créixer el coneixement sobre els trastorns mentals i de conscienciar la població sobre aquestes malalties. Les Biblioteques d’Osona s’adhereixen al Dia Mundial de la Salut Mental organitzant, en col·laboració amb la Fundació Centre Mèdic Psicopedagògic d’Osona, un conjunt d’actes: una mostra documental que recull llibres que tracten sobre els trastorns mentals, una hora del conte relacionada amb les malalties mentals i el club de lectura d’àmbit comarcal, que reuneix els lectors dels diferents clubs de lectura de les biblioteques i bibliobusos d’Osona.

Aquest any 2013 celebrem la quarta edició del club de lectura d’àmbit comarcal relacionat amb la salut mental. En aquesta nova edició, el club de lectura torna a Vic, després de passar per Roda de Ter i Taradell en les edicions de 2011 i 2012 respectivament. Una edició, la d’aquest any, que tindrà lloc el dimarts 29 d’octubre, a les 19:30 h, a la Biblioteca Joan Triadú de Vic. El club de lectura girarà al voltant de la novel·la T’estimo, Marta d’Isabel-Clara Simó, que els membres dels clubs de lectura d’Osona hauran llegit durant el mes d’octubre. Comptarem amb la presència de l’autora del llibre, l’escriptora valenciana Isabel-Clara Simó, i la psicòloga clínica Mar Vidal, del Consorci Hospitalari de Vic.

Les diferents activitats organitzades per les Biblioteques d’Osona estan patrocinades per la Fundació Privada Girbau.

Osona amb la salut mental. Programa d'actes.