Som amb el vell general, Henrik, al seu castell d’Hongria. És l’any 1940. Fa vint anys que el general no apareix en públic. Ara espera una visita, la del seu íntim amic de joventut, en Konrad.
El general contempla els retrats dels seus pares: el pare, oficial de la guàrdia; la mare, l’aristòcrata francesa que va intentar omplir el castell, un mausoleu de granit, amb música i color, però que finalment es va rendir al seu pes glaçat. En un llarg flashback recorda com, quan era petit, el van dur a Viena per inscriure’l a l’acadèmia militar. Allà va conèixer en Konrad, i els dos van esdevenir inseparables. Durant les vacances a Hongria cavalcaven plegats, practicaven junts l’esgrima i juraven mantenir-se casts. «No hi ha res comparable a l’exquisidesa d’una relació així. Tot el que la vida pot oferir després, anhels sentimentals o desig groller, sentiments intensos i al capdavall els llaços de la passió, tot serà més bast, més bàrbar».
Els nois van créixer, es van allistar junts a la guàrdia, van compartir allotjaments. En Konrad va començar a passar els vespres sol, llegint. En Henrik vivia la vida habitual d’un oficial de la guàrdia. Fins i tot quan es va casar amb la bella Krisztina, els llaços de la camaraderia semblaven intactes.
S’acaba el flashback. El vell general obre un calaix secret i en treu un revòlver carregat.
En Konrad arriba al castell i explica a en Henrik la seva vida des que es van separar. Després d’una llarga carrera als tròpics, treballant per a la «Companyia Colonial», es va establir a Anglaterra. Al seu torn, en Henrik li explica com va abandonar l’exèrcit quan es va abolir la monarquia. Els dos coincideixen que l’ordre sorgit després del 1919 no significa res per ells. Diu en Konrad: «La meva pàtria era un sentiment, i aquest sentiment va rebre una ferida mortal...Allò que vam jurar defensar ja no existeix...Hi havia un món pel qual valia la pena viure i morir. Aquell món és mort». En Henrik no hi està d’acord: «Aquell món encara és viu, malgrat que en la realitat ja no existeixi. És viu, perquè jo vaig jurar defensar-lo».
Els llamps espatllen la xarxa elèctrica. Al castell, els dos homes continuen sopant a la llum de les espelmes. Han passat cent pàgines. Som a la meitat de L’última trobada (el títol hongarès és Les espelmes es cremen). És hora que en Henrik passi als temes seriosos.
Durant 41 anys, diu a en Konrad, l’ha turmentat un dubte que ara ha de resoldre. De fet, si en Konrad no l’hagués vingut a veure, hauria hagut d’anar a buscar-lo, ni que fos «a les entranyes de l’infern». Per il·lustrar en Konrad, i també el lector, repeteix els esdeveniments d’un dia fatídic de 1899, quan va passar pel pis de solter d’en Konrad i el va sorprendre —no hi havia estat mai abans, i esperava una cosa espartana— trobar-lo ple d’objectes bells, «cortines i catifes, argent, bronzes antics, cristall i mobles, teixits rars». Quan era allà dret meravellant-se, es va obrir la porta i va entrar la Krisztina. Li va caure la bena dels ulls.
Ara vol saber la veritat: en Konrad i la Krisztina s’entenien; però ¿també feien plans per matar-lo, si no fos que en Konrad va perdre el valor a l’últim moment?
Recorda el judici del seu pare: que en Konrad en el fons no era un soldat. Com la Krisztina (que ja fa anys que és morta), en Konrad és un amant de la música. En Henrik sempre ha estat en contra d’això, perquè detecta en la mena de música que toca una crida a la passió, a l’anarquia. De manera semblant al patològicament gelós Pozdnyshev de la Sonata a Kreuzer de Tolstoi, en Henrik censura la música, que considera un llenguatge incomprensible emprat per «gent selecta» per dir «coses irregulars, sense inhibicions, que probablement també són indecents i immorals». «Tu vas matar alguna cosa dins meu», diu a en Konrad. «Avui jo mataré alguna cosa dins teu». Però ara que té en Konrad a la seva mercè, sembla que el seu desig de venjança s’afebleix. Amb l’edat comencem a acceptar que «els nostres desitjos no troben cap eco real en el món...Les persones que estimem no ens estimen, o no com nosaltres esperem». Allò que vol d'en Konrad és simplement la veritat.
Davant les preguntes, acusacions i amenaces, en Konrad no respon res. A l’alba se’n va; el revòlver encara està sense disparar.
*
En L’última trobada no passa gaire cosa. La Krisztina és una ombra, en Konrad un silenci obstinat. En realitat aquesta novel·la curta és un vehicle perquè en Henrik reflexioni en veu alta sobre les mutacions de la gelosia i digui el que pensa sobre la vida; es pot llegir com la transcripció, de vegades maldestra, d’una obra de teatre.
Els temes sobre els quals en Henrik diu el que pensa inclouen la guerra que tot just ha esclatat (el món s’ha tornat boig); els pobles primitius (almenys han conservat instintivament la naturalesa sagrada del fet de matar); les virtuts masculines (el silenci, la solitud, la inviolabilitat de la paraula donada); l’amistat (un sentiment que només coneixen els homes; més noble que el desig sexual perquè no demana res a canvi); i la caça (l’únic àmbit on els homes encara poden experimentar «el gaudi prohibit», l’anhel, ni bo ni dolent, de triomfar sobre el contrari).
En Henrik no és només un militar retirat, vell i irritable: es mostra com un deixeble d’un Nietzsche vulgaritzat, tancat en les característiques d’una elit militar tradicional europea i la seva mística homoeròtica. Una manera de llegir L’última trobada és com una obra irònica, construïda perquè els Henriks del món es revelin com el que són amb les seves pròpies paraules. Perquè una lectura així funcioni, hem de considerar el llibre una impostura sense escletxes, de la qual la veu de Márai s’ha mantingut allunyada deliberadament. La tosquedat de la ment del Henrik s’acompanya amb un llenguatge convenientment ple de clixés i una posada en escena convenientment crua: un castell gòtic per on ronden «presències intangibles»; porcellana «d’una exquisidesa encantadora per guarnir la taula»; llaços «massa profunds per ser expressats amb paraules» entre en Henrik i el vell criat [sic] que té cura de les seves necessitats; «textos antiquíssims» que consulta en la seva recerca del sentit de la vida, i un llarg etcètera.
Tanmateix, hi ha una altra lectura possible d’aquest llibre enigmàtic —enigmàtic per estar tan decididament allunyat del seu temps—, una que donaria més pes al pessimisme de Márai respecte a la nostra capacitat de conèixer els altres, i a la seva acceptació estoica del fet que els altres no el coneguin. «En la literatura, com en la vida», escriu en el seu llibre de memòries Land, Land! (Terra a la vista) «només el silenci és ‘sincer’». Si renuncies al teu secret més íntim, renuncies a tu mateix, deixes de ser tu (per això Márai menysprea la psicoanàlisi, amb les seves aspiracions terapèutiques). Encara que en el fons del seu cor el vell general senti que no és la caricatura de l’oficial de la Guàrdia Imperial que aparenta ser, no pot protestar, sinó que ha de representar el seu paper fins al final. Márai escriu: «No tan sols actuem, parlem, pensem, somiem; també callem sobre alguna cosa. Tota la vida callem sobre qui som, quelcom que només nosaltres sabem, i del qual no podem parlar amb ningú. Però sabem que allò que som i del qual no podem parlar constitueix la ‘veritat’. Som allò que callem».
J.M. COETZEE. «Víctima de la història: l’obra de l’hongarès Sándor Márai (1900-1989)». L’Avenç, núm. 295 (octubre 2004). P. 41-46.
[Article publicat originalment a The New York Review of Books, el 20 de desembre del 2001]
Oh, he hagut de posar un sic quan diu allò del 'vell criat', perquè en la versió que jo he llegit de la novel·la, aquests llaços profunds de què parla en Coetzee, en Henrik els té amb la Nini, la seva dida.
ResponElimina