la inadequació intel·lectual

11 de marzo de 2012

J.M. Coetzee
DESGRACIA

«Ni siquiera me acuerdo de por qué lo compré. Seguro que no fue por haber ganado el Premio Grinzane Cavour, como proclama la contraportada.»

 

[...] En Desgracia, hay dos o tres temas que se tratan con este tipo de inteligencia tan incisiva, pero el que me ha quedado más grabado es el de la inadecuación intelectual. El protagonista, un refinado académico humanista, a causa de su hija se ve aparcado en pleno campo, en un mundo completamente ajeno a su vocación de intelectual urbano. Campesinos, veterinarios, gente que trabaja con las manos, gente que arregla las vallas. Y, cómo no, también bandidos, violentos o primitivos. Ya se trate de reaccionar ante una brutal agresión o de curar a un perro enfermo, el profesor, con toda la cultura que lo acompaña, se siente constantemente inadecuado, inútil, desgraciadamente poco equipado. Una sensación que conozco. A mí, el simple hecho de ir a alquilar una zodiac, o a comprar queso en un pueblecito alpino, me sitúa ante personas que ostentan un conocimiento refinadísimo, al que solo puedo corresponder con una ignorancia humillante. De repente son ellos los que saben vivir. Saben cómo llegar a la cima, qué tiempo va a hacer mañana, el nombre de los árboles, la dinámica del viento, cómo vestirse, dónde sentarse y dónde no, cómo no hacerse daño. Son elementales, primitivos, posiblemente no hayan abierto nunca un libro, y, sin embargo, al cabo de un rato no puedes deshacerte de esa devastadora sensación de que ellos saben estar en el mundo mejor que tú, quizás incluso saben educar mejor a los hijos, o como mínimo vivir dentro de sus inmensas almas. Es intolerable. ¿Y yo, con todos los libros que he leído? ¿Es posible que tenga que estar ahí, como un tonto, para que me enseñen a vivir? En esos momentos es cuando yo, al igual que hace el profesor de Coetzee, me pregunto: pero ¿qué es lo que sé hacer yo? Con todo lo que he estudiado y todo lo que he hecho, ¿qué es lo que sé hacer yo realmente?

¿Qué saben hacer los intelectuales?

Yo, por ejemplo, sé leer «El infinito» de Leopardi. Quiero decir que sé leerlo bien, que sé de dónde procede toda esa belleza, sé cuál es el sonido justo de cada palabra, sé por qué es así y no de otro modo, conozco toda su música a la perfección y sé exactamente qué es lo que dice y lo que cuenta. He tardado años, he trabajado duro, y ahora puedo decir que sé leerlo bien. Y ahora la pregunta es: ¿para qué sirve? ¿Sirve para algo? ¿No habría sido mejor dedicarse a estudiar los nombres de los vientos y los árboles?

La semana que viene hablaré de un libro de Christa Wolf. Y en él, por ejemplo, hay una respuesta. Una de las mejores que yo recuerde.

Alessandro Baricco. Una cierta idea de mundo. Traducció de Carmen García-Beamud. Anagrama, 2020. P. 68-69.

home blanc en caiguda lliure

Allau
Home blanc en caiguda lliure
The Daily Avalanche
1|4|2019

No amagaré que l’obra recent de J. M. Coetzee em produeix molt més fred que calor; però gràcies a la relectura de la seva «Desgràcia» al nostre club de lectura mensual dels dimecres, crec que ell i jo ens hem reconciliat de per vida. Sense cap dubte aquesta novel·la de 1999 del premi Nobel sud-africà ocupa lloc de preferència dins de la seva obra i, en la meva discutible opinió, deu ser la via d’accés més recomanable a les virtuts de l’autor.

Comença, de forma no gaire original, amb un professor universitari cinquantí, David Lurie, que sedueix una alumna. L’argument va ser força freqüent a la literatura americana de la segona part del segle XX, Philip Roth, Bernard Malamud, Saul Bellow, Irving Wallace o John Updike tractaren variacions d’assumptes similars a les seves novel·les. En aquest cas, potser perquè els temps estaven canviant, les vel·leïtats del lúbric professor tenen conseqüències negatives per a ell. L’actitud arrogant de Lurie, pròpia de qui no està acostumat a veure posats en dubte els seus privilegis, conjurarà una sèrie d’efectes identificables amb la desgràcia titular, que derivaran en una suïcida fugida endavant.

Lurie busca refugi a la precària granja que té Lucy la seva filla a la província del Cap Oriental i aquí s’haurà d’enfrontar a una realitat de necessitats més bàsiques que poc tenen a veure amb el sofisticat món acadèmic. Un esdeveniment particularment violent marcarà el punt d’inflexió en el que pare i filla es veuran obligats a posicionar-se, sovint davant de la incomprensió del lector.

«Desgràcia» és una novel·la admirable en molts sentits i no és el menor la quantitat d’assumptes importants que toca, com qui no vol la cosa, molt ben integrats a la trama principal. Ja he parlat d’aquesta preponderància masculina, que creu tenir-ho tot pagat, fins i tot a l’exquisit àmbit universitari, i que aquí rep una bona sacsejada. Però no cal oblidar els temps que retrata el llibre, els de la Sud-àfrica acabada de sortir de l’«apartheid», on tant el pes de la culpa dels blancs, com el de la ràbia dels negres és omnipresent i esclata en incidents minúsculs i estranys. Plana sobre «Desgràcia» un incòmode sentiment d’expiació, que en el cas de la filla voreja el sacrifici. Em consta que el continent africà és motiu d’adhesions sovint viscerals i violentes.

Finalment (o no, perquè aquest és un llibre que no te l’acabes) hi ha aquí una consideració seriosa sobre l’ànima animal. J.M. Coetzee escriurà posteriorment i molt millor, a títols com «Elizabeth Costello», sobre la dignitat i el respecte degut a totes les espècies biològiques, especialment a les que presenten pèl o ploma. Però és a «Desgràcia» on es revela aquesta actitud, amb l’eutanàsia de mascotes, els xais destinats al sacrifici del banquet final, i la família d’ànecs que viuen prop de la presa, com a mar de fons.

És a més un llibre escrit en estat de gràcia, amb una prosa concisa i eficaç —una tercera persona apassionant, que adopta sempre el punt de vista intrigant d’en David Lurie—, que provoca la paradoxa i la reflexió, i que es llegeix com l’aigua que corre. Un prodigi; ideal per a clubs de lectura (Matilde, em sents?)

llengua morta

«És indubtable que en Petrus deu haver viscut moltes coses, segur que té una història per explicar. No li sabria greu escoltar algun dia la història d'en Petrus, però si pot ser no reduïda a l'anglès. Cada cop està més convençut que l'anglès és un mitjà inapropiat per a la veritat de Sud-àfrica. Hi ha trams sencers de frases del codi anglès que s'han encarcarat amb el temps, han perdut les articulacions, la capacitat articular i articulatòria. Com un dinosaure que expira i queda immòbil en el fang, el llenguatge s'ha enrigidit. Aixafada en el motlle de l'anglès, la història d'en Petrus sortiria artrítica, rància.»

J.M. Coetzee. Desgràcia. Traducció de Dolors Udina. 2a ed. Columna, 2003. P. 126.

*

«—La Lucy és la nostra benefactora —diu en Petrus; i després, a la Lucy—: Vostè és la nostra benefactora.

Una paraula de mal gust, li sembla a ell, de doble tall, que amarga el moment. I tanmateix, en té cap culpa, en Petrus? La llengua que parla amb tant d'aplom, encara que ell no ho sàpiga, està esgotada, esmicolada, rosegada per dins com per tèrmits. Només els monosíl·labs encara són fiables, i ni tan sols tots.»

Ibídem. P. 139.

En Desgràcia, la realidad le demuestra a David Lurie que para describir Sudáfrica el inglés es una lengua muerta. «Como un dinosaurio que expira  en el fango, la lengua se ha quedado envarada», comprende. Eso es lo que tarde o temprano los personajes de Coetzee acaban descubriendo: que en el mundo donde viven no cabe la ficción, que solo les queda comunicar, con justeza, lo que ven. El desafío de Coetzee es prácticamente el mismo de Eliot: purificar el lenguaje de la tribu. Lo que cambia es el énfasis: Coetzee demuestra que es posible escribir en un lenguaje contaminado. De ese lenguaje en decadencia el escritor entresaca aquello que aún se puede decir, y procura decirlo con la mayor claridad, seca, cabalmente. En uno de los pasajes más certeros de Elizabeth Costello, Coetzee lo expresa de este modo: «Simplemente escribo las palabras y luego las pongo a prueba. Pruebo su solidez para asegurarme de que he oído bien.» Eso es, en definitiva, lo que hace un gran escritor: poner a prueba el lenguaje de su época.

Alejandro Zambra. «Una lengua corrompida». A: No leer. Anagrama, 2018. P. 172.

un escriptor complet

Font: El tercer hombre.

    Enrique Vila-Matas. El narrador idóneo. El País. 26|4|2009.

la terra ferida

JORDI CARRIÓN
La terra ferida
Avui Cultura
28|12|2000

David és un professor universitari de 52 anys que manté relacions sexuals amb una prostituta de luxe. Un dia, passejant per Ciutat del Cap, la veu amb els seus fills. Llavors tot canvia. En les seves cites posteriors, tots dos se senten incòmodes i, de sobte, ella desapareix. La vida d'ell dóna, llavors, un tomb inesperat. Amb l'objectiu inconscient de refer-se d'aquesta pèrdua, s'enamora d'una Lolita, alumna seva, a qui sedueix i amb qui mantindrà algunes trobades eròtiques més aviat ambigües. Aquest serà l'inici de la seva desgràcia: de seguida arribaran una denúncia i un judici acadèmic, del qual la seva reputació i la seva persona sortiran totalment damnats, sobretot perquè ell preferirà renunciar a la seva plaça que demanar disculpes. Per fugir de les calúmnies i de les mirades recriminatòries, Davis decidirà fer una visita a la seva filla. Comença llavors el seu itinerari —o descens als inferns— per la Sud-àfrica actual.

Aquest seria, a grans trets, el plantejament argumental de Desgràcia, la novel·la amb què J.M. Coetzee ha guanyat el segon premi Booker de la seva trajectòria (repetició, per cert, sense precedents en la història del prestigiós guardó). Es tracta d'una obra peculiar dins de la seva producció narrativa, que s'ha caracteritzat pel tractament indirecte de la història recent del seu país, ja sigui mitjançant un to de faula o mitjançant el conreu de la novel·la històrica. Només Age of Iron (1990) estava ambientada en un present que es pogués reconèixer. Doncs bé, Desgràcia no només està transparentment situada en aquest final de mil·lenni, sinó que a més a més explora amb una lucidesa extrema el postapartheid. Amb una lucidesa, m'atreviria a dir, que supera la mostrada per Alan Paton en Llanto por la tierra amada (1976), el clàssic de la literatura sud-africana que parla dels anys immediatament anteriors a la implantació oficial de la terrible llei racista.

TENSIONS

La novel·la, des del punt de vista conceptual i dramàtic, és un triangle. Entre els tres vèrtexs, ben tibants, tres tensions humanes: entre homes i dones, entre pares i fills (generacions diferents) i entre grups racials que arrosseguen, com una penitència inevitable, la sobrecàrrega de la Història. Afegeixen tibantor els grans mites freudians, que, en aquestes pàgines magistrals, esdevenen circumstàncies concretes de gent determinada, no simples conceptes abstractes. El sentiment de culpabilitat, la caiguda, l'Eros i el Thánatos com a motors dels comportaments humans i la violència del sexe, en un marc esquizofrènic, el d'una societat com la sud-africana en aquests dies incerts.

De totes les relacions que David estableix amb persones diverses, la més fèrtil i la que més interessa a Coetzee és, sens dubte, la que manté amb la seva filla Lucy. Ella, que és fruit del primer matrimoni del protagonista, s'ha educat a Holanda, però s'ha format com a adulta en una comunitat rural de Sud-àfrica. De fet, és l'única exhippie que s'ha quedat a viure en un poble que, durant una època, va ser un focus d'activitats alternatives: joves blancs que convivien en comunitat, ben lluny de les perversions de la vida urbana de la capital o de Johannesburg. La seva integració és total. Ja no és una adolescent d'idees utòpiques, sinó algú que vol viure en el país on ha nascut i que és capaç de pagar pràcticament qualsevol preu per aconseguir aquest objectiu. Tant és així que, en un dels diàlegs més brillants que he llegit en molt temps, li diu al seu pare que potser ser violada per un home negre és una mena de justícia raonable, una forma de pagar un deute històric que va més enllà d'ella com a individu. Vol dir que afecta a tots els sud-africans de pell blanca i, per extensió, a tota una raça colonitzadora i irresponsable.

LLENGUATGE I DOMINACIÓ

El tema racial és tractat amb mestria. El mot negre gairebé no apareix; la seva absència no es deu a una voluntat de correcció política, sinó més aviat a un interès per subratllar la seva presència de forma latent. Aquest és només un exemple de com el llenguatge té una importància protagonista en la novel·la. Coetzee escriu en anglès. L'anglès és l'idioma dels invasors. L'anglès no facilita la comprensió del continent africà, allunya més que apropa. I David no només parla i pensa en anglès. A més a més, és professor de literatura anglesa i els seus referents vitals són Wordsworth i Byron (conscientment, però el model més ajustat és Humbert, el personatge de Nabokov que viu en el seu món de nimfes). Models d'un romanticisme caduc, amb els quals el protagonista justifica les seves accions, sense adonar-se que, avui dia, són èticament insostenibles. Aquesta idea és desenvolupada per l'autor a diversos nivells. Un d'ells és la suposada òpera sobre Lord Byron en què treballa David, relat de la seva pròpia caiguda, de la seva pròpia inadaptació a una realitat que no és compatible amb el seu codi personal. En un altre nivell se situa la visita que fa als pares de l'alumna seduïda. Davant d'ells no hi ha lloc per a retòriques sobre rampells passionals ni per a romanços. El cinquantenari professor universitari de literatura, que, malgrat tot, no es penedeix d'haver tingut relacions sexuals ambigües amb una noia d'uns vint anys, acaba agenollat davant la mare i la germana de la víctima.

Violència continguda i violència explícita conviuen en la narració. Però la més significativa potser és la violència invisible que es transmet en el llenguatge. Aquesta es fa palesa, sobretot, en els diàlegs entre David i Petrus, que amb els anys ha passat de ser un treballador de Lucy a tenir la seva pròpia finca. Petrus no domina l'anglès, se li escapen els matisos, li falta vocabulari. No s'entenen. Però queda clar que aquesta inadaptació idiomàtica no és, en cap cas, sinònim d'inadaptació a la terra. Petrus entén l'idioma del lloc on viu. En té prou.

DIMONIS D'INFÀNCIA

La publicació simultània del volum de memòries Infància, la versió original del qual va veure la llum el 1997, permet alhora completar la lectura de Desgràcia i apropar-se a la figura d'aquest escriptor imprescindible. Amb la novel·la, comparteix el relat en present, l'elegància d'un estil concís i l'ambientació rural. En un to que recorda lleugerament El nen, de Thomas Bernhard, explica la iniciació a la vida d'un infant de família afrikaneer i els desenganys inevitables amb què s'enfrontarà. Un d'ells, potser el més significatiu, té a veure amb la tieta Annie, que la família de Coetzee rebutja, malgrat que hi mantingui una relació aparentment cordial. Ella esdevé el primer contacte del protagonista amb la vellesa, que troba fastigosa, i amb la mort.

És possible que la redacció d'aquest llibre de memòries preparés, secretament, la de Desgràcia. Buscar les arrels pròpies per després parlar de com el temps accentua les pulsions que van presidir la infància. Retratar la Sud-àfrica dels anys quaranta per comparar-la amb la dels noranta i fer evident un veredicte poc esperançador. En el fons, res no ha canviat. El país pateix les mateixes ferides.

ʤɔ́mmágzwəlkútsi

Qualsevol bibliotecari sap que hi ha, com a mínim, nou-centes vint-i-set maneres de pronunciar Coetzee.

ésAdir. Clic!

coetzee a ciutat maragda

Programa dedicat a la narrativa del premi Nobel sud-africà amb la participació dels escriptors Gonzalo Torné i Jordi Puntí, l'editora Maria Bohigas i la traductora Dolors Udina. 6|7|2019.

paraula de traductora

«Quan John Maxwell Coetzee va guanyar el Premi Nobel l’any 2003, ja s’havien traduït al català tres de les seves novel·les: Esperant els bàrbars (1988), Desgràcia (2000) i Les vides dels animals (2002). L’edat de ferro (2003) va obtenir el Premi Llibreter i va ser àmpliament llegida i ressenyada.

A partir de llavors, es van editar dues de les seves novel·les més antigues: Vida i època de Michael K. (2004) i Foe (2004), i es van anar publicant les següents obres, pràcticament al mateix ritme de la publicació en anglès: Elizabeth Costello (2004), Home lent (2005), Infantesa (2006), Joventut (2006), Diari d’un mal any (2007), Temps d’estiu (2010) i La infantesa de Jesús (2013).

El 2002, Coetzee (Ciutat del Cap, 1940) va deixar Sud-àfrica per instal·lar-se a Austràlia i, a partir d’aleshores, l’escenari de la seva narrativa, fins llavors centrada en la vida en una Sud-àfrica marcada per l’apartheid, va canviar radicalment. La seva obra va entrar en un terreny literari on barreja ficció i realitat, assaig i narració, en el qual no ha deixat d’experimentar mai. Tant a Home lent —que narra la vida d’un vell que es trenca una cama i ha d’habituar-se a la decadència física que l’assetja sense per això deixar d’aspirar a enamorar-se— com a Diari d’un mal any —un text amb tres històries paral·leles, literalment, dividides en tres seccions a cada pàgina: a la part superior exposa les «opinions fortes» que l’escriptor «J. C.» escriu per a una editorial alemanya, a la part del mig ens explica la relació de l’escriptor amb una noia a qui encarrega passar a màquina els textos que escriu i a la part inferior la dona explica les seves reaccions als escrits del vell i la vida amb la seva parella durant el temps que dura l’escriptura del llibre— fa un exercici d’indagació en la vellesa i les seves lacres.

Els primers llibres de Coetzee parlaven de la lluita per l’abolició de l’apartheid a Sud-àfrica, del sofriment dels homes —blancs i negres—, del desencís quan les lleis racials són abolides i la vida dels sud-africans no millora gens, ans al contrari. Llavors arriba el temps de la desesperança sobre el futur de l’espècie humana i la impossibilitat de cap canvi social o polític i, desesperançat i escèptic, el pensament ètic vira cap la constatació que l’home és capaç, a la vegada, del bé i de les atrocitats més perverses. A Desgràcia, després de l’episodi de la violació de la filla de David Lurie, aquest diu que cal un nou llenguatge —que no parli d’ells i de nosaltres— perquè el món comenci a ser més just. A L’edat de ferro, la protagonista és una dona gran a la qual, en començar el llibre, li és diagnosticat un càncer en fase terminal. La senyora Curran viu sola en un barri de blancs de Ciutat del Cap. Una solitud que, a partir d’aquell moment, tindrà com a companyes l’angoixa i el dolor. Una solitud que tractarà de compartir amb la seva filla (que viu lluny, als Estats Units, sense voler saber res del seu país d’origen), a través d’un dietari sense dates on descriu fil per randa un present sense futur que es barreja amb un passat massa present. Antiga professora de llatí («jo abans vivia de donar veu als morts», explica), la senyora Curran reflexiona sovint sobre el suïcidi —una acció per a la qual li mancarà el sentit de la violència i el valor que requereix: ¿i què fóra una mort més en la quotidianitat de les dotzenes de morts anònimes que constitueixen la sola forma d’abandonar el país? La senyora Curran, com abans el David Lurie de Desgràcia, o l’Elizabeth Costello de Les vides dels animals mostren amb amarga lucidesa les contradiccions d’aquells que amb la seva lluita contra l’apartheid van aconseguir de foragitar del poder el Partit Nacional el 1994 però que, de sobte, han descobert que aquest només era la pantalla del mal que assota aquell país. Perduda l’esperança d’aconseguir una societat multiracial i tolerant, els antics lluitadors ara s’asseuen al pedrís de la història a contemplar com passa el seu propi cadàver barrejat entre milers d’altres cadàvers.

A Infantesa, Joventut i Temps d’estiu, aplegats el 2012 en un sol volum titulat Escenes de la vida a províncies (publicat el mateix any en anglès i en català), Coetzee dóna testimoni de la seva vida de petit en una família afrikaner de parla anglesa, de la joventut a Anglaterra i als Estats Units, i de la seva vida d’adult a Sud-àfrica, explicada per cinc persones que han tingut una relació amb ell més o menys profunda. Amb aquesta llibres autobiogràfics, Coetzee té molt clar que no es refereix a la veritat, sinó que la produeix. Aprofundint en els seus experiments literaris, està convençut que «la veritat és una cosa que sorgeix en el procés d’escriptura, que surt del procés d’escriptura».

En el darrer llibre fins ara publicat, La infantesa de Jesús, Coetzee es mostra, encara, més rabiüt i punyent —també un pèl absurd (la influència de Beckett és palesa, en tota l’obra, i especialment en aquest llibre). Un home vell, acompanyat d’un nen de sis anys, intenta fer una vida nova («una vida nova és una vida nova, no una vida antiga en un entorn nou», dirà el protagonista) en un lloc nou, incontaminat: sense records, sense història, quin és el preu de «fer net», de l’oblit? Les situacions en què es van trobant home i nen oscil·len entre el sense sentit i la ironia. Viure en un cul de sac: no es pot tornar a la vida d’abans, ni cal imaginar cap futur. Només present. Sense sortida, fugiran en un viatge cap enlloc, joguines tancades en una vitrina de vidre. Pura metàfora de la vida.

A part de novel·les, Coetzee és autor d’una sèrie d’assaigs crítics sobre literatura i censura que, lamentablement, encara no han trobat editor en català. Entre molts altres temes, parla de la traducció en dos assaigs remarcables: Kafka Translation (on analitza les primeres traduccions a l’anglès de Kafka dins la literatura anglesa i l’excessiva influència de la visió religiosa de l’obra per part dels traductors) i Speaking in tongues, on expressa uns quants pensaments sobre la traducció i es formula algunes preguntes arran de les qüestions que li han plantejat al llarg dels anys els traductors de les seves obres. Es pregunta, per exemple: «Són difícils de traduir, els meus llibres? Frase a frase, en general la meva prosa és lúcida, en el sentit que les relacions sintàctiques entre les paraules i la força lògica de les construccions són de la màxima claredat. [...] Per altra banda, de vegades faig servir paraules que tenen la càrrega de la història al seu darrere, i aquesta càrrega no és fàcil de transportar a una altra llengua. El meu anglès no està integrat en cap paisatge sociolingüístic concret, cosa que estalvia al traductor un problema greu; val a dir, però, que tendeixo a ser al·lusiu, i no sempre faig avinent que és una al·lusió...». Sigui com sigui, fàcil o difícil (que hi ha de tot), traduir una desena de llibres de Coetzee, poder conèixer tan a fons les obres d’un autor d’aquesta magnitud, ha estat un dels goigs de la meva carrera de traductora.»

DOLORS UDINA. «John Maxwell Coetzee». Visat. Núm 16, octubre 2013.

coetzee, l'antipàtic

EVA COMAS
Coetzee, l'antipàtic
Avui
9|10|2003

La paraula antipàtic s'ha solidificat tant en l'idioma que ha acabat significant la poca calidesa que desperta una persona. Alguns certament creuran que antipàtic és un adjectiu apropiat per qualificar el nou premi Nobel de literatura, John Michael Coetzee (Ciutat del Cap, 1940), que es nega a concedir entrevistes als mitjans de comunicació i que ha expressat els seus dubtes sobre si assistirà o no a la cerimònia del lliurament del premi a Estocolm. La veritat és que el caràcter d'un escriptor hauria de ser totalment irrellevant, i si aquest article es titula així no és tant per indagar si Coetzee és un esquerp, sinó per altres raons. Si ens atenim al seu sentit originari, la paraula antipàtic també designa aquell que s'allunya del pathos, és a dir, del patetisme, del sentimentalisme barat que tant perjudica les obres literàries. Sí senyor, en aquest sentit, com la majoria dels bons autors, Coetzee és un antipàtic.

La literatura és sempre una fugida del sentiment. Coetzee diu que va aprendre aquesta idea fonamental llegint Eliot de ben jove i que per això no parava de copiar les seves paraules en un quadern: «La poesia no és deixar lliure l'emoció, és fugir de l'emoció. La poesia no és l'expressió d'una personalitat, és la fugida de la personalitat». Però cal convenir amb Coetzee que «només aquells que tenen personalitat i emocions saben què significa fugir-ne». Per això, cada novel·la de l'autor sud-africà retrata una tragèdia humana, però li estalvia al lector qualsevol lectura sentimental. Per això la seva frase és curta, seca, tallant. Per això els seus personatges són com la seva prosa, en cap cas càlids, en tot moment ardents. 

Llegir Coetzee fa mal. Els protagonistes saben per endavant que la vida serà una derrota, però la vida els sorprèn ensenyant-los que la derrota és encara més miserable del que esperaven i que, malgrat tot, han de resistir. La realitat a què s'han d'enfrontar és estranya; la societat que els envolta, incomprensible; les normes que governen les persones, absurdes. Potser per entendre tot aquest escepticisme i desconsol que recorre l'obra de Coetzee de dalt a baix cal haver llegit la seva autobiografia novel·lada dividida en dos llibres: Infantesa (2000) i Joventut (2002). Aquestes obres no tenen res a veure amb les clàssiques memòries laudatòries en què un personatge ja gran sent indulgència cap al nen i el jove que va ser algun dia. Tot al contrari, Infantesa i Joventut jutgen amb duresa un John Maxwell Coetzee solitari i rebel, que sempre fracassa, que té mals pensaments, que tracta malament les noies, que no suporta la seva mare. El distanciament és la gran és la gran exigència en aquestes memòries i potser per això era imprescindible recórrer a la tercera persona. La seva redacció és excel·lent, amb una narració en temps present i amb un estil que té la grandesa de passar desapercebut. Aquestes memòries expliquen la seva educació a Sud-àfrica i l'intent de deixar aquell món enrere viatjant a Londres i intentant convertir-se en un gran poeta. Infantesa i Joventut són uns llibres excepcionals, sobretot per a aquells a qui agrada escriure, perquè en ells trobaran el procés de maduració d'un jove escriptor: les seves lectures de Ford Madox Ford, Henry James, Eliot i Ezra Pound, els seus exercicis literaris i les seves reflexions sobre l'art i la vida. 

Aquest escriptor sud-africà d'origen bòer i llengua holandesa que escriu en anglès va començar a publicar a la dècada dels 70. Amb les primeres novel·les, Dusklands (1974) i In the heart of the country (1977), ja va rebre reconeixement al seu país. Però no va ser fins als anys 80 que va començar a ser considerat un autor de culte en el món de les lletres anglosaxones. Va ser gràcies a Esperant als bàrbars (1980) i Vida i època de Michael K. (1983) que la intel·lectualitat europea i nord-americana va començar a tenir en compte aquest professor de literatura, lingüista i crític que acabarà convertint-se en el novel·lista més important de Sud-àfrica.

torn de nit

«De dilluns a divendres treballa a la sala de lectura durant les hores del vespre. És una feina que els bibliotecaris habituals, gairebé sempre dones, prefereixen no fer perquè, a la nit, el campus, que es troba muntanya amunt, és massa fosc i inhòspit. Fins i tot ell s'estremeix quan obre la porta del darrere i enfila el passadís fosc com l'atzabeja sins als interruptors centrals. Seria massa fàcil per a qualsevol malfactor amagar-se entre les prestatgeries quan el personal surt a les cinc, espoliar les oficines buides i esperar a les fosques per sortir-li al pas, a ell, l'ajudant nocturn, i treure-li les claus.

Pocs estudiants s'aprofiten de l'horari nocturn; n'hi ha que ni tan sols ho saben. Té molt poca feina. Són deu xílings per nit que es guanya molt fàcilment.

De vegades s'imagina una noia bonica amb un vestit blanc que entra a la sala de lectura i s'entreté després de l'hora de tancar; s'imagina ensenyant-li els misteris del taller d'enquadernació i de la sala de catalogació i després sortint amb ella a la nit plena d'estels. No passa mai.»

J.M. Coetzee.  Joventut: escenes de la vida a províncies II. Traducció de Dolors Udina. Edicions 62, 2002. P. 7.

fer cuento

«Estic malalt», diu a la mare. Ella li posa la mà al front. «Doncs serà millor que et quedis al llit», sospira.

Hi ha un moment més difícil d'afrontar, el moment en què el pare diu: «On és John?» i la mare diu: «Està malalt», i el pare gruny i diu: «Ja torna a fingir». Durant aquesta conversa s'està tan quiet com pot, fins que el pare se n'ha anat i el germà se n'ha anat i per fi pot iniciar una jornada de lectura.

Llegeix a gran velocitat i amb una concentració total. Quan està uns dies malalt, la mare va a la biblioteca dos cops per setmana a buscar-li llibres: dos amb la seva targeta, i un altre amb la d'ell. Ell evita anar a la biblioteca perquè li fa por que el bibliotecari li faci preguntes quan porta els llibres a segellar.

Sap que si vol ser un gran home, ha de llegir llibres seriosos. Hauria de fer com Abraham Lincoln o James Watt, que estudiaven a la llum de les espelmes mentre tots els altres dormien, i estudiar pel seu compte llatí, grec i astronomia. No ha abandonat la idea de ser un gran home; es promet que aviat començarà a llegir seriosament; però de moment no vol res més que llegir històries.

Llegeix tots els misteris d'Enid Blyton, totes les novel·les dels germans Hardy, tots els contes de Biggles. Però els llibres que més li agraden són les històries de la Legió Estrangera Francesa de P.C. Wren. «Qui és el més gran escriptor del món?», pregunta al pare. El pare diu que Shakespeare. «Per què no P. C. Wren?», diu. El pare no ha llegit P.C. Wren i, malgrat la seva experiència de soldat, no sembla interessat a fer-ho. «P.C. Wren va escriure quaranta-sis llibres. Quants llibres va escriure Shakespeare?», el desafia, i es posa a recitar els títols. El pare diu «Ah», amb irritació i menyspreu, però no dóna cap resposta.

Decideix que si al pare li agrada, vol dir que Shakespeare és dolent. Tot i així, comença a llegir-lo, en l'edició groguenca amb les vores doblegades que el pare ha heretat i que pot costar molts diners perquè és vella, mirant de descobrir per què la gent diu que Shakespeare és gran. Llegeix Titus Andronicus perquè té un nom romà, després Coriolanus, però se salta els discursos llargs com se salta les descripcions de la naturalesa en els llibres de la biblioteca.

Al costat de Shakespeare, el pare té els poemes de Wordsworth i els poemes de Keats. La seva mare té els poemes de Rupert Brooke. Aquests llibres de poesia ocupen un lloc d'honor a la lleixa de la llar de foc de la sala, juntament amb Shakespeare, La història de sant Miquel, en un estoig de pell, i un llibre d'A.J. Cronin sobre un metge. Intenta començar dues vegades La història de sant Miquel, però l'avorreix. No pot entendre qui és Axel Munthe, si el llibre és veritable o és una història, si va sobre una noia o sobre un lloc.

[...] Quan no té res més per llegir, llegeix els llibres verds. «Dóna'm un llibre verd!», crida a la mare des del llit de malalt. Els llibres verds són l'Enciclopèdia infantil, que ha viatjat sempre amb ells. Els ha llegit desenes de vegades; com que quan era petit en va arrencar pàgines, va fer-hi gargots, va trencar-ne les tapes, ara els ha de manejar amb compte.

En realitat, no els llegeix: la prosa l'impacienta massa, és massa efusiva i pueril, tret de la segona meitat del volum 10, l'índex, que està ple d'informació factual. Però es mira les il·lustracions, especialment les fotografies d'escultures de marbre, homes despullats i dones amb robes plegades a la cintura. Noies de marbre, lluents i estilitzades, omplen els seus somnis eròtics.

El més sorprenent dels seus refredats és la rapidesa amb què li passen o semblen passar-li. A les onze del matí ja ha deixat de tossir, ja no té mal de cap, es troba bé. Ja està tip del pijama suat i pudent, de les mantes encarcarades i el matalàs bombat, dels mocadors humits pertot arreu. S'aixeca del llit però no es vesteix: seria temptar massa la sort. Amb cura de no treure el cap al carrer per si el veu un veí o el delata algú que passa, juga amb el mecano, enganxa segells a l'àlbum o enfila botons en fils o cordes trenades d'una troca de llana. [...] Quan la mare va a la seva habitació, posa cara d'abatut i es prepara per defensar-se dels seus comentaris.

J.M. Coetzee. Infantesa. Escenes de la vida a províncies. Traducció de Dolors Udina. Edicions 62, 1997. P. 110-114.

________________

P.S.: Com ja sabeu, perquè us ho vaig anunciar en l'última trobada, la temporada que ve llegirem un Coetzee, Desgràcia, concretament. Porto uns quants dies buscant informació per fer-ne la guia, m'agrada equivocar-me amb temps, i la veritat és que no està sent gota fàcil. Però va i resulta que dissabte passat el programa Ciutat Maragda va dedicar la sessió a la narrativa de Coetzee. Casualitat? No crec en les casualitats, jo.

novel·la amb pistola i cap tret

Som amb el vell general, Henrik, al seu castell d’Hongria. És l’any 1940. Fa vint anys que el general no apareix en públic. Ara espera una visita, la del seu íntim amic de joventut, en Konrad.

El general contempla els retrats dels seus pares: el pare, oficial de la guàrdia; la mare, l’aristòcrata francesa que va intentar omplir el castell, un mausoleu de granit, amb música i color, però que finalment es va rendir al seu pes glaçat. En un llarg flashback recorda com, quan era petit, el van dur a Viena per inscriure’l a l’acadèmia militar. Allà va conèixer en Konrad, i els dos van esdevenir inseparables. Durant les vacances a Hongria cavalcaven plegats, practicaven junts l’esgrima i juraven mantenir-se casts. «No hi ha res comparable a l’exquisidesa d’una relació així. Tot el que la vida pot oferir després, anhels sentimentals o desig groller, sentiments intensos i al capdavall els llaços de la passió, tot serà més bast, més bàrbar».

Els nois van créixer, es van allistar junts a la guàrdia, van compartir allotjaments. En Konrad va començar a passar els vespres sol, llegint. En Henrik vivia la vida habitual d’un oficial de la guàrdia. Fins i tot quan es va casar amb la bella Krisztina, els llaços de la camaraderia semblaven intactes.

S’acaba el flashback. El vell general obre un calaix secret i en treu un revòlver carregat.

En Konrad arriba al castell i explica a en Henrik la seva vida des que es van separar. Després d’una llarga carrera als tròpics, treballant per a la «Companyia Colonial», es va establir a Anglaterra. Al seu torn, en Henrik li explica com va abandonar l’exèrcit quan es va abolir la monarquia. Els dos coincideixen que l’ordre sorgit després del 1919 no significa res per ells. Diu en Konrad: «La meva pàtria era un sentiment, i aquest sentiment va rebre una ferida mortal...Allò que vam jurar defensar ja no existeix...Hi havia un món pel qual valia la pena viure i morir. Aquell món és mort». En Henrik no hi està d’acord: «Aquell món encara és viu, malgrat que en la realitat ja no existeixi. És viu, perquè jo vaig jurar defensar-lo».

Els llamps espatllen la xarxa elèctrica. Al castell, els dos homes continuen sopant a la llum de les espelmes. Han passat cent pàgines. Som a la meitat de L’última trobada (el títol hongarès és Les espelmes es cremen). És hora que en Henrik passi als temes seriosos.

Durant 41 anys, diu a en Konrad, l’ha turmentat un dubte que ara ha de resoldre. De fet, si en Konrad no l’hagués vingut a veure, hauria hagut d’anar a buscar-lo, ni que fos «a les entranyes de l’infern». Per il·lustrar en Konrad, i també el lector, repeteix els esdeveniments d’un dia fatídic de 1899, quan va passar pel pis de solter d’en Konrad i el va sorprendre —no hi havia estat mai abans, i esperava una cosa espartana— trobar-lo ple d’objectes bells, «cortines i catifes, argent, bronzes antics, cristall i mobles, teixits rars». Quan era allà dret meravellant-se, es va obrir la porta i va entrar la Krisztina. Li va caure la bena dels ulls.

Ara vol saber la veritat: en Konrad i la Krisztina s’entenien; però ¿també feien plans per matar-lo, si no fos que en Konrad va perdre el valor a l’últim moment?

Recorda el judici del seu pare: que en Konrad en el fons no era un soldat. Com la Krisztina (que ja fa anys que és morta), en Konrad és un amant de la música. En Henrik sempre ha estat en contra d’això, perquè detecta en la mena de música que toca una crida a la passió, a l’anarquia. De manera semblant al patològicament gelós Pozdnyshev de la Sonata a Kreuzer de Tolstoi, en Henrik censura la música, que considera un llenguatge incomprensible emprat per «gent selecta» per dir «coses irregulars, sense inhibicions, que probablement també són indecents i immorals». «Tu vas matar alguna cosa dins meu», diu a en Konrad. «Avui jo mataré alguna cosa dins teu». Però ara que té en Konrad a la seva mercè, sembla que el seu desig de venjança s’afebleix. Amb l’edat comencem a acceptar que «els nostres desitjos no troben cap eco real en el món...Les persones que estimem no ens estimen, o no com nosaltres esperem». Allò que vol d'en Konrad és simplement la veritat.

Davant les preguntes, acusacions i amenaces, en Konrad no respon res. A l’alba se’n va; el revòlver encara està sense disparar.

*

En L’última trobada no passa gaire cosa. La Krisztina és una ombra, en Konrad un silenci obstinat. En realitat aquesta novel·la curta és un vehicle perquè en Henrik reflexioni en veu alta sobre les mutacions de la gelosia i digui el que pensa sobre la vida; es pot llegir com la transcripció, de vegades maldestra, d’una obra de teatre.

Els temes sobre els quals en Henrik diu el que pensa inclouen la guerra que tot just ha esclatat (el món s’ha tornat boig); els pobles primitius (almenys han conservat instintivament la naturalesa sagrada del fet de matar); les virtuts masculines (el silenci, la solitud, la inviolabilitat de la paraula donada); l’amistat (un sentiment que només coneixen els homes; més noble que el desig sexual perquè no demana res a canvi); i la caça (l’únic àmbit on els homes encara poden experimentar «el gaudi prohibit», l’anhel, ni bo ni dolent, de triomfar sobre el contrari).

En Henrik no és només un militar retirat, vell i irritable: es mostra com un deixeble d’un Nietzsche vulgaritzat, tancat en les característiques d’una elit militar tradicional europea i la seva mística homoeròtica. Una manera de llegir L’última trobada és com una obra irònica, construïda perquè els Henriks del món es revelin com el que són amb les seves pròpies paraules. Perquè una lectura així funcioni, hem de considerar el llibre una impostura sense escletxes, de la qual la veu de Márai s’ha mantingut allunyada deliberadament. La tosquedat de la ment del Henrik s’acompanya amb un llenguatge convenientment ple de clixés i una posada en escena convenientment crua: un castell gòtic per on ronden «presències intangibles»; porcellana «d’una exquisidesa encantadora per guarnir la taula»; llaços «massa profunds per ser expressats amb paraules» entre en Henrik i el vell criat [sic] que té cura de les seves necessitats; «textos antiquíssims» que consulta en la seva recerca del sentit de la vida, i un llarg etcètera.

Tanmateix, hi ha una altra lectura possible d’aquest llibre enigmàtic —enigmàtic per estar tan decididament allunyat del seu temps—, una que donaria més pes al pessimisme de Márai respecte a la nostra capacitat de conèixer els altres, i a la seva acceptació estoica del fet que els altres no el coneguin. «En la literatura, com en la vida», escriu en el seu llibre de memòries Land, Land! (Terra a la vista) «només el silenci és ‘sincer’». Si renuncies al teu secret més íntim, renuncies a tu mateix, deixes de ser tu (per això Márai menysprea la psicoanàlisi, amb les seves aspiracions terapèutiques). Encara que en el fons del seu cor el vell general senti que no és la caricatura de l’oficial de la Guàrdia Imperial que aparenta ser, no pot protestar, sinó que ha de representar el seu paper fins al final. Márai escriu: «No tan sols actuem, parlem, pensem, somiem; també callem sobre alguna cosa. Tota la vida callem sobre qui som, quelcom que només nosaltres sabem, i del qual no podem parlar amb ningú. Però sabem que allò que som i del qual no podem parlar constitueix la ‘veritat’. Som allò que callem».

J.M. COETZEE. «Víctima de la història: l’obra de l’hongarès Sándor Márai (1900-1989)». L’Avenç, núm. 295 (octubre 2004). P. 41-46.

[Article publicat originalment a The New York Review of Books, el 20 de desembre del 2001]

amics, coneguts i saludats

29 de julio de 2010

Querido Paul:

Esta mañana he terminado de leer Sale el espectro de Philip Roth y esta tarde he visto Le temps qui reste de François Ozon. Un motivo en común: el cáncer. Sale el espectro está protagonizada por un septuagenario que, impotente después de una prostatectomía, se enamora perdidamente de una jovencita. La película trata de un joven más bien vanidoso y egoísta que descubre que tiene cáncer terminal y en el curso de sus últimos días se convierte en lo que solo podemos llamar una mejor persona. Así pues: uno es una comedia sobre el cáncer, de esa modalidad de comedias amargas que escribe Roth, y la otra es una elegía de lo más conmovedora.

Sale el espectro no me parece una pieza particularmente notable dentro del canon de Roth. Sé que a Roth le encanta sacar cosas nuevas de situaciones manidas; sin embargo, no hay mucho que sacar del tema del hombre anciano que lucha contra la decadencia para demostrar su virilidad por última vez.

La película de Ozon, en cambio, es otra cosa. ¿Conoces su obra? Se trata de una película perfecta a su manera, que capta muy bien la soledad del que está muriéndose y la mezcla de compasión, indiferencia y nervios con que los demás lo tratamos. También hace un uso delicado de una pequeña historia dentro de la historia que en unas manos distintas habría resultado grotesca: una camarera aborda al joven en un café, elogia su atractivo y lo invita a inseminarla, puesto que su marido -cómplice de la propuesta- es estéril. Hasta le ofrece dinero. Al principio el joven se muestra ofendido, pero luego se lo piensa mejor: es una forma de dejar su huella en el mundo.

Ozon maneja esta historia dentro de la historia dándole una atmósfera casi chejoviana: compasiva pero fría y nítida. La pregunta nerviosa que le hace la pareja al joven mientras se están despidiendo: ¿puedes asegurarnos que lo que tienes (y te está matando) es cáncer y no sida? Está claro que él quiere volver a verlos; ellos no tienen ese deseo para nada.

Doy por sentado que has leído Sale el espectro y que sabrás que es un poco un batiburrillo. Incluye una diatriba completamente inmotivada sobre las tendencias del llamado periodismo cultural, puesta en labios del personaje de Roth, Lonoff. Sin duda en esa diatriba hay mucho que yo, que no soy de Nueva York, me pierdo. Pero está claro que Lonoff (¿y también Roth?) no siente nada más que desprecio hacia esa mezcla de moralina y reduccionismo biográfico que pasa por crítica literaria en vuestros órganos culturales (y también en los nuestros). (Cuando hablo de reduccionismo biográfico me refiero a tratar la narrativa como una forma de camuflaje del yo que practican los escritores: la tarea del crítico es deshacer ese camuflaje y revelar la «verdad» que hay detrás.) El villano de Sale el espectro es uno de esos críticos que amenaza con publicar una lectura de la narrativa de Lonoff como si fuera la historia camuflada (o tal vez la historia obstruida, no se sabe) de un incesto que el escritor cometió con una hermana mayor.

No me cuesta nada entender por qué Roth, que es una figura muy visible dentro del panorama literario, es tan susceptible hacia esta modalidad de crítica literaria, pese al hecho de ser consciente de que cuanto más despotrique, más se relamerán (¿Qué está intentando ocultar?) los Kliman de este mundo (Kliman es el crítico-villano). Estoy seguro de que tú, que nadas en el mismo estanque que Roth y solo eres un poco menos visible, debes de tener tus propias ideas sobre el tema, que me imagino que puedo adivinar. En cuanto a mí, me gusta pensar que, como vivo en los márgenes del universo conocido, voy a eludir la atención de los Kliman; lo más seguro, sin embargo, es que me esté engañando a mí mismo. [...]

Un abrazo,

John

*  *  *

29 de julio de 2010

Querido John:

Lamentablemente, no he leído Sale el espectro, ni he visto Le temps qui reste. He devorado varias novelas de Roth a lo largo de los años (solo una mínima parte de su producción) y he visto dos o tres películas de Ozon, una de las cuales, Piscina, me causó gran impresión.

¿Nado yo en las mismas aguas que Roth? No estoy seguro. Nuestros caminos se han cruzado unas cuantas veces, en dos ocasiones hemos cenado en un grupo de tres con Don DeLillo (íntimo amigo mío desde hace muchos años), y hemos intercambiado un puñado de cartas. En otras palabras, es un conocido, no un camarada. Lo que a él más le interesa de mí, creo yo, es que ambos hemos nacido en Newark. En cuanto a Nueva York, sin embargo, no soy «algo menos visible que él», sino muchísimo, quizá infinitamente menos visible. Roth es un dios cuya obra ha sido universalmente elogiada desde su primer libro, mientras que yo solo soy un simple y esforzado mortal cuya obra ha recibido más coces de las que quisiera recordar. Y además, tiendo a evitar muchedumbres, fiestas y declaraciones públicas, prefiriendo cuidar de mi pequeño jardín en Brooklyn. Por otro lado, Roth ha tenido una enorme presencia literaria durante más de cincuenta años: una trayectoria excepcionalmente prolongada para todo escritor, sin duda la carrera más larga de cualquier autor norteamericano en la historia. Una prueba de su fama: es el único novelista vivo cuya obra se ha publicado en la Library of America.

Como no he leído Sale el espectro, no puedo hacer comentarios concretos sobre la diatriba de Lonoff contra el periodismo cultural contemporáneo, pero tal como la describes, yo diría que tiene toda la razón. Parece que los norteamericanos han perdido contacto con la esencia de la ficción -es decir-, han perdido la capacidad de comprender la imaginación-, y por tanto encuentran difícil que un novelista pueda «inventarse cosas». Toda novela se convierte en una autobiografía encubierta, en un roman à clef. No es preciso extenderse sobre la pobreza de este punto de vista; ni sobre lo desagradable que puede resultar en manos de un periodista malicioso [...]

Con afectuosos recuerdos,

Paul 

Paul Auster i J.M. Coetzee. Aquí y ahora: Cartas 2008-2011. Traducció de Benito Gómez i Javier Calvo. Anagrama: Mondadori, 2012. P.182-189.

el cas debenedetti

PENSEM QUE...
Qui diu mentides és mentider

Fa dies, per les xarxes socials es va difondre la falsa notícia de la mort de Gabriel García Márquez. Ahir, Tommaso Debenedetti va confessar que era l’origen d’aquesta falòrnia: va suplantar la identitat d’Umberto Eco a Twitter –ho fa tot sovint: amb Cristóbal Montoro, amb Vargas Llosa...– i va anunciar-hi el fals òbit. Protagonista d’un frau periodístic sonat –va publicar desenes d’entrevistes falses a grans escriptors d’arreu del món, fins que Philip Roth se’n va queixar– diu que el seu assassinat de Gabo és per demostrar que els periodistes no confirmen les notícies de la xarxa. Un notable exercici de cinisme que passa per alt dues dades essencials: els mitjans de comunicació seriosos –la totalitat dels diaris de qualitat i els seus webs– no van donar per bona la mentida, i el currículum d’aquest home que fa el contrari del que diu que fa (periodisme) el desacredita totalment. No és lícit intentar convertir en un heroi qui, agafat in fraganti, transforma la malifeta en denúncia social.

La Vanguardia, dissabte, 19 de maig de 2012.

______________________________________________________________

[Carta de Paul Auster a J.M. Coetzee, 7 d'abril de 2010]

Últimas notícias. Acabo de hablar por teléfono con Paola Novarese de Einaudi y tengo que pasarte dos informaciones de última hora. Primera: parece que los dos hemos sido víctimas de una patraña periodística. A lo largo de los últimos años, un tal Tommaso Debenedetti ha venido publicando falsas entrevistas con escritores en diversos periódicos -más de veinte, por lo visto, puede que más-, incluida una contigo que se remonta a 2003 y otra conmigo en fecha tan reciente como enero del presente año. Un escándalo en marcha. Estoy más confuso que enfadado. ¿Por qué se tomaría alguien la molestia de inventar encuentros con escritores, que, como sabemos, son la gente menos importante del mundo?...

*  *

[Carta de J.M. Coetzee a Paul Auster, 17 d'abril de 2010]

Querido Paul:

Gracias por tu carta del 7 de abril. He estado en contacto con la gente de Einaudi y espero veros a ti y a Siri en junio en Pietrasanta.

Desde que me escribiste se han producido novedades en el caso Debenedetti, tal como estoy seguro de que sabrás. Resulta que tú y yo no somos más que dos de sus muchas víctimas. Yo apenas entiendo italiano, pero echando un vistazo a la entrevista inventada que me hizo deduzco que me usa como portavoz de ciertas ideas que tiene él sobre África y Sudáfrica, de la misma manera que usa a Philip Roth como portavoz de sus ideas sobre Barack Obama.

No he conseguido encontrar su entrevista contigo.

Si este es su modus operandi, entonces su meta global parece ser reunir a una hueste de celebridades literarias para promover la visión Debenedetti del mundo.

Vivimos en una época en la que solo las leyes contra el libelo impiden a aspirantes a escritores como Debenedetti convertirnos a nosotros -y aquí «nosotros» se refiere a cualquiera cuyo nombre sea más o menos conocido- en personajes de sus ficciones, haciéndonos articular sentimientos y llevar a cabo acciones que nos pueden hacer gracia, molestar, ofender, repeler o hasta horrorizar. Si florecen proyectos como el suyo, entonces las seudoidentidades que esos tipos han creado para nosotros, con sus opiniones felizmente simplistas, acabarán imponiéndose en la conciencia del público, mientras que nuestras identidades «reales» y nuestras opiniones «verdaderas» (y tediosamente embarulladas) solo las conocerán unos cuantos amigos. El triunfo de los simulacros...

*  *

[Carta de Paul Auster a J.M. Coetzee, 20 d'abril de 2010]

En cuanto al asunto Debenedetti, no, no he seguido las últimas novedades. ¿Hay un sitio en internet que dé nueva información? Sería curioso echar una mirada. La falsa entrevista conmigo se publicó en un periódico llamado (creo) Il Nazionale. Por lo visto, presentó una segunda entrevista en otro sitio, pero el director desconfió y se negó a publicarla. 

Eché una ojeada a la que se publicó, y cuando vi que me ponía a comparar la ciudad de Nueva York con una mujer, supe sin ningún género de duda que era inventada. He dicho muchas estupideces en mi vida, pero ninguna de ese calibre...

*  *

[Carta de Paul Auster a J.M. Coetzee, 21 de juliol de 2010]

Según una nota que he recibido el otro día de Philip Roth:

«Debes saber que Debenedetti ha dicho en la prensa italiana que piensa publicar un libro de sus entrevistas inventadas con una introducción mía».

Por lo visto, la historia continúa.

Muchos recuerdos, 

Paul 

[Font: Paul Auster i J.M. Coetzee. Aquí y ahora: Cartas 2008-2011. Traducció de Benito Gómez i Javier Calvo. Anagrama: Mondadori, 2012]

______________________________________________________________________

 [+]

· Counterfeit Roth, Judith Thurman. New Yorker. 5|4|2010.
· 25 mentiras y una gran caradura, Miguel Mora. El País. 25|4|2010.
· Entrevista: Tomaso Debenedetti, Miguel Mora. El País. 6|6|2010.

coetzee sobre faulkner

“William Faulkner y sus biógrafos”dins J.M.Coetzee. Mecanismos literarios, ensayos 2000-2005. Mondadori, 2009.

El territorio en que Faulkner el novelista desplegó sus mejores recursos era un Sur que tiene una poderosa semejanza con el Sur de su época –o al menos con el Sur de su juventud-, pero no es todo el Sur. El Sur de Faulkner es un Sur blanco acosado por presencias negras. Incluso Luz de agosto, la novela que más claramente habla sobre la raza y el racismo, no tiene a un hombre negro en su centro, sino en realidad a un hombre cuyo destino es enfrentarse a o ser enfrentado por la negrura como una interpelación, una acusación desde el exterior de sí mismo.

Como historiador del Sur moderno, el logro perdurable de Faulkner es la trilogía de Snopes (El Villorrio,1940; La ciudad, 1957; La mansión, 1959), donde sigue la conquista del poder político a cargo de una clase de pobres blancos en ascenso en una revolución tan silenciosa, implacable y amoral como una invasión de termitas. Su crónica del ascenso del empresario perteneciente a la clase baja, rural y reaccionaria de los sureños es al mismo tiempo mordaz, elegíaca y desesperanzada: mordaz porque detesta lo que ve tanto como se siente fascinado por ello; elegíaco porque ama ese viejo mundo que va carcomiéndose ante sus ojos; y desesperanzada por muchas razones, algunas de las cuales son que, primero, el Sur que él ama se construyó, como él sabe mejor que nadie, sobre los crímenes mellizos del desposeimiento y la esclavitud; segundo que los Snopes no son más que otros avatares de los Falkner, ladrones y violadores de la tierra en su día; y, por lo tanto, tercero, él, William “Faulkner”, no tiene ningún terreno en el que sostenerse como crítico y juez.