tret de sortida

Avui hem començat el comentari de Madame Bovary. He fet de primer una introducció molt breu, explicant als alumnes que cap al 1850 es produeix, en les diverses literatures europees, una reacció general contra el romanticisme que porta el nom de realisme; el naturalisme en va ser la derivació extrema i més tardana. Segurament no s'ha donat mai en la literatura universal un fenomen tan extens i homogeni en les seues característiques com el sorgiment de la novel·la realista i naturalista, tal com es presenta després del romanticisme fins a aproximadament el final del segle XIX. Encara que l'època precedent havia produït alguns grans novel·listes, del 1850 al 1890 és l'època de la novel·la. Des de Rússia fins a Amèrica, es produeix un tipus de narració, que és al mateix temps testimoni d'ambients i retrat d'individus. El que és peculiar d'aquesta fase «àuria» i arquetípica de la novel·la, com remarcava José María Valverde, és la síntesi equilibrada entre sociologia i intimisme, entre la descripció de l'estructura col·lectiva i el retrat individual. Superant el sentit narratiu d'acumulació d'episodis, propi de la novel·la del segle XVIII, la novel·la realista no basa l'interès en l'anècdota ni en l'embull de l'acció, sinó en el més profund de la personalitat lliure, en l'individu, en tensa dialèctica amb la seua societat.

Madame Bovary va ser un dels primers exemples de novel·la realista que, a més de descriure documentalment la realitat contemporània, mostrava una voluntat altament conscient de creació artística. Al mateix temps, la història d'Emma Bovary era una sàtira de la novel·la romàntica, encara que Madame Bovary, amb la seua denúncia del materialisme i la mediocritat de la societat burgesa, mostrava ben a les clares la sensibilitat romàntica del seu autor. El credo de la impersonalitat i l'objectivitat que intentava posar en pràctica a penes dissimula aquest fet.

Com l'Ulisses de Dante, com Èdip, com Hamlet, Emma Bovary també és un personatge destructiu. No per alçar el vel que recobreix les aparences i les rutines de cada dia, sinó per voler més del que la vida pot donar. Però Emma no és un rei ni un príncep, sinó una petitburgesa amb pretensions.

[...] El desig d'aconseguir amb Madame Bovary una obra artística totalment autònoma, està estretament relacionat amb el tema que Flaubert va escollir: la descripció d'un món d'estretors i de misèries, d'hipocresies i de somnis menors, un món de vida monòtona i sòrdida. Era l'art, l'estil, qui havia de redimir la vulgaritat, no l'interès del tema. Hi va reeixir? Alguns consideren Madame Bovary un fracàs. El mateix Flaubert, mentre l'escrivia, va declarar en una carta que, encara que Madame Bovary fos executada a la perfecció, el resultat final només seria passable à cause du fond même.

De tota manera, ja tindrem ocasió d'insistir-hi més endavant, Madame Bovary no és únicament un retaule de la vulgaritat i de la monotonia: és també la novel·la de la passió, de la sensualitat, del desig de viure una vida intensa i plena. És una novel·la ambigua, de la mateixa manera que el personatge principal, Emma Bovary, és un personatge moralment ambigu. És una heroïna o és una encarnació del mal? Sembla que Flaubert suggereix que la insatisfacció d'Emma està justificada. La tracta amb una mescla equilibrada d'empatia i d'objectivitat crítica.

He animat els meus alumnes a llegir, quan tinguen temps, l'altra gran novel·la de Flaubert: L'educació sentimental. Crec que encara els agradarà més que Madame Bovary. Els lectors de Flaubert, de fet, es poden classificar en dos bàndols: els qui prefereixen Madame Bovary i els qui prefereixen L'educació sentimental. Jo em quede amb aquesta. Només pel títol ja val la pena. Madame Bovary la trobe massa deliberada. Massa construïda. I la seua construcció, massa simètrica. És massa fàcil comentar-la en classe.

Enric Iborra. «Un comentari inicial de Madame Bovary». A: Un son profund. Dietari d'un curs de literatura, Viena, 2013. P. 226-229.