Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris flaubert. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris flaubert. Mostrar tots els missatges

dimecres, 24 de juny del 2026

la caldera esquerdada





dimecres, 15 de gener del 2025

la bovary al metro



JUAN JOSÉ MILLÁS
Un suceso increíble
El País
10|1|2025

Hoy le cedí el asiento en el metro a una chica. No a una chica con problemas de movilidad, sino a una chica en perfecto estado de salud que se sentó prácticamente sin mirarme. ¿Por qué lo hice? Porque iba leyendo de pie, con problemas de equilibrio, Madame Bovary. Supuse que era la única joven del mundo que en esos instantes leía en el metro a Flaubert. De hecho, hice un repaso mental a toda la red subterránea de Nueva York y a toda la de París y a toda la de Berlín y a toda la de Londres (tengo esa facultad: la de adivinar a distancia qué pasa en las redes de metro) y no descubrí a ningún adolescente con ese libro entre las manos, tampoco a ninguna persona mayor, para decirlo todo. Me pareció una singularidad que se merecía un gesto como el mío. La extraña lectora ni siquiera se había dado cuenta de que quien le cedía el asiento era un viejo. Iba tan embobada o embebida en la lectura que se limitó a musitar un "gracias" casi inaudible antes de sentarse.
Yo di unos pasos hacia atrás para evitar las miradas de las que estábamos siendo objeto y desde allí continué observándola. ¡Ah, Flaubert, Flaubert! ¡Cuánto tiempo sin recaer en él! En esto, la chica cerró el volumen y permaneció ensimismada unos instantes. Miraba sin ver hasta que algo se despertó en su interior. Entonces volvió los ojos, reparó en mi presencia e hizo el gesto de cederme el asiento. Yo negué con la cabeza, pero ella insistió y no tuve otro remedio que aceptarlo. Acababa de dar la vuelta al mundo para volver al mismo sitio.
La muchacha continuó la lectura del volumen en el pasillo del vagón, sosteniéndolo con una mano mientras se sujetaba a la barra con la otra. Al poco, estaba completamente sumergida de nuevo en ese texto extraordinario. Todos íbamos dentro de un vehículo menos ella, que iba dentro de un libro. Yo he llegado a todas partes dentro de un libro, pero a veces lo olvido y me empeño en llegar de otros modos.


dijous, 12 de desembre del 2024

usos i costums


JOAN DE SAGARRA
Llibres, llibres, llibres
La Vanguardia
16|12|2018

[...] dimecres, 12 de desembre, vaig començar la relectura de Madame Bovary, la novel·la de Gustave Flaubert, que acabaré, si Déu vol, el proper 8 de gener. Començo el 12 de desembre perquè és el dia que va néixer Flaubert i acabo el 8 de gener perquè és el dia que vaig néixer jo (i va morir Flaubert, el mes de maig). Dit això i per si quedés algun dubte, Flaubert és el meu autor i Madame Bovary és la meva novel·la, des que la meva mare me la va donar per llegir quan jo tenia quinze anys. Des d'aleshores, la llegeixo, la rellegeixo cada 12 de desembre. Trenta pàgines un dia i seixanta-sis l'endemà. Me la sé de memòria i en gaudeixo. M'importa un rave si és un llibre pour rien o si "Madame Bovary c'est moi". És la meva novel·la.
Com era Emma Bovary? M'he fet aquesta pregunta moltes vegades. Al cinema l'he vista un parell de vegades: Jennifer Jones, a la pel·lícula de Vicente Minnelli (1949), i Isabelle Huppert a la de Chabrol (1990).
Però no, no és això. I potser perquè no l'he trobada la continuo llegint, religiosament, i allà la trobo o me la imagino. Bé, quan em donareu el premi Atlàntida pel meu "foment del llibre i de la literatura"?

divendres, 22 de desembre del 2023

flaubert i maupassant


Se suele decir que Flaubert enseñó a escribir a Maupassant. Cada vez que Maupassant volvía de dar un paseo, Flaubert le pedía que describiera a una persona, a un portero al que ambos iban a encontrarse en su próximo paseo, y que lo hiciera de tal modo que Flaubert reconociera y no confundiera con otro al portero que Maupassant le había descrito.


Ezra Pound. El ABC de la lectura. Traducció de Miguel Martínez-Lage. Fuentetaja, 2000. P. 71.


diumenge, 19 de juny del 2022

llegir per viure

 


diumenge, 13 de febrer del 2022

el meu cul us contempla


ENRIC IBORRA
El meu cul us contempla
La serp blanca
6|2|2022

 

Flaubert desconfiava dels elogis envers la seua obra literària. Parlen bé de mi… què dec haver fet mal? En tot elogi, hi veia un malentès o altre, i això, en el millor dels casos. Considerava una humiliació les lloances proferides pels mediocres o pels cretins, per molt bona intenció que tinguessen. Per contra, la seua vanitat s’inflava davant els atacs. Una vegada va escriure a un amic que hi ha xiulets més dolços per a l’orgull que els bravos. I una altra, que es pot calcular el valor d’un home segons el nombre dels seus enemics i la importància d’una obra segons el mal que en diuen. Quan es va assabentar, arran de la publicació de Madame Bovary, que el capellà d’un poble havia prohibit als seus feligresos la lectura de la novel·la, se’n va alegrar d’allò més. He estat atacat pel govern, pels capellans i pels diaris, afirmava exultant. Concloïa que el triomf consisteix a ser atacat per tots. Si més no, Madame Bovary es va vendre en bona part gràcies al procés judicial que li van incoar.
Estava convençut que la majoria dels seus contemporanis no eren més que una colla d’imbècils i de canalles. Per això sostenia que «le seul moyen de vivre en paix, c’est de se placer tout d’un bond au-dessus de l’humanité entière». Ell mateix es comparava sovint a un ós. A més, podia viure com un ós, reclòs a Croisset, refent sense descans una frase que se li resistia. Tenia unes rendes. Unes rendes modestes, cert, però positives i puntuals.
Per la mateixa regla de tres, desconfiava d'allò que se'n diu la glòria literària. Al seu amic, l’escriptor Maxime Du Camp, que a diferència de Flaubert va gaudir d’un ampli reconeixement en vida, i que l’animava a obrir-se pas en el món de les lletres, li va dir que els llorers que s’aconseguien a París estaven una mica coberts de merda. Supose que Du Camp va pensar de seguida en la faula d’Isop: quan la guineu no pot abastar els raïms, diu que són verds. Avui només recordem Du Camp perquè va ser amic de Flaubert. Si des de l’eternitat ens dóna una ullada, el pobre no se’n sabrà avenir, les mans al cap.
Com en tantes altres coses, Flaubert es va creure obligat a instruir Louise Colet. En una de les moltes cartes que li va escriure li remarcava que només hem d’enfadar-nos de les bestieses i els insults que el proïsme ens infligeix a la cara. Feu-me a l’esquena totes les ganyotes que voldreu, deia: el meu cul us contempla.
El meu cul us contempla! No hi ha dubte que el menyspreu li aguditzava l’eloqüència.

diumenge, 13 de juny del 2021

flaubert 4ever



Marie-Hélène Lafon. Flaubert for ever. Traducció de Lluís Maria Todó. Minúscula, 2021. 


dissabte, 12 de juny del 2021

un cor senzill


MICHEL TOURNIER MUESTRA en una entrevista su entusiasmo por los Tres cuentos, de Flaubert. Dice que si alguien tuviera que leer solo un libro de toda la literatura francesa, él le recomendaría ese.

Vuelvo a leer Un coeur simple. Es puro Flaubert. Al final no sabes si reír o llorar. Tournier dice que es «un cuento místico». Yo creo que Flaubert no puede resistirse a sí mismo y lo que empieza siendo la historia de la criada Felicidad, «un alma sencilla», destinada a emocionar nuestras fibras más sensibles, acaba convirtiéndose en una gamberrada que no puede provocar sino la risa. Todos han muerto, hasta el loro Lulú, cuyo cuerpo disecado Felicidad confunde con el Espíritu Santo. Ella también muere, lentamente, «y cuando exhaló el último suspiro, creyó ver en el cielo entreabierto un loro gigantesco planeando sobre su cabeza». Flaubert aseguró en una carta a George Sand que no pretendía ser grotesco, sino conmovedor. Pero estaba en su naturaleza no poder impedir dejar en el aire la duda.


Iñaki Uriarte. Diarios: 2004-2007. Pepitas de calabaza, 2011. P. 185.

 

diumenge, 29 de novembre del 2020

la recerca del mot juste


L'estil. Flaubert buscava l'objectivitat i l'estil, l'elecció precisa de la paraula adequada.

[...] Maupassant va ser alumne de Flaubert. Literalment. Es coneixien i Flaubert li va ensenyar a escriure, com es feia. Maupassant va portar el primer conte que va escriure a Flaubert —em sembla que és veritat— perquè el mestre l'hi avalués. Es titulava «Bola de greix» i Maupassant estava molt nerviós. Tenia vint-i-nou anys. ¿Era bo o no? Quan Flaubert el va haver llegit, l'hi va tornar i només va dir: «És una obra mestra». I va afegir: «Només en canviaria dues paraules».

 

James Salter. L'art de la ficció. Sobre llegir i escriure. Traducció d'Albert Torrescasana. L'Altra, 2017. P. 69-70.

 

diumenge, 1 de novembre del 2020

al cementiri


La meva dona i jo no fa gaire vam anar a visitar la tomba de Flaubert a Rouen. Ben mirat, va ser un pelegrinatge. N'he fet uns quants, no tant com a homenatge, sinó tan sols per ser-hi i per pensar. La tomba de Willa Cather és preciosa. És a New Hampshire, en un lloc que es diu Jaffrey Center on ella passava els estius. Hi ha una inscripció de La meva Antònia: «Això és la felicitat: diluir-se dins una cosa completa i grandiosa».

La tomba de Flaubert és modesta; està pràcticament oculta entre altres tombes i es redueix a una làpida de pedra amb aquesta única inscripció: «Aquí descansa Gustave Flaubert, nascut a Rouen» i les dates. El seu veritable monument, no cal dir-ho, és a tot arreu. 


James Salter. L'art de la ficció. Sobre llegir i escriure. Traducció d'Albert Torrescasana. L'Altra, 2017. P. 77.


dimecres, 27 de febrer del 2019

diccionari de tòpics


ARQUITECTES. Tots ximples. Sempre es descuiden l'escala de les cases.
CAMELL. El camell té dues gepes, i el dromedari només una; o bé: el camell té una gepa i el dromedari dues. La gent s'hi fa un embolic.
CLAR-OBSCUR. No se sap què és.
DESCRIPCIONS. Sempre n'hi ha massa a les novel·les.
ESCRIPTURA. Una bona lletra obre totes les portes. - Si és indesxifrable, és senyal de sapiència; exemple: les receptes dels metges.
ESCRIT. «Ben escrit», expressió que fan servir els conserges per designar els fulletons i els quaderns escolars.
ESPIA. Sempre un home de món.
EVIDÈNCIA. Us cega, si no us rebenta els ulls.
EXCEPCIÓ. Digueu que «confirma la regla»; no us arrisqueu a explicar de quina manera.
GENTILHOME. Ja no en queden.
GRAMÀTICS. Tots pedants.
HOMER. Cèlebre per la manera com reia: un riure «homèric». - No va existir.
IMBÈCILS. Tots el que no pensen com nosaltres.
IMPREMTA. Descobriment admirable. - Ha fet més mal que bé.
INHUMACIÓ. Perill de les inhumacions precipitades. - Explicar històries que posen la pell de gallina. - S'han descobert cadàvers que s'havien devorat a si mateixos per satisfer la fam! - No us deixeu convèncer si us volen fer creure que l'asfíxia ho va resoldre tot.
INSTITUTRIU. Han de ser sempre molt lletges. - Pertanyen sempre a una família excel·lent que «ha tingut una desgràcia». - Totes porten ulleres fosques. - Perill a les cases. - Corrompen els marits.
LITERATURA. Ocupació de desvagats.
LLIBRE. Sigui quin sigui, sempre és massa llarg.
LLOGARRET. Queda bé en poesia. - Substantiu que mou a la tendresa.
MATINER. Ser-ho és prova de moralitat. Qui es fica al llit a les 4 de la matinada i es lleva a les 8, és un gandul; però qui s'allita  a les 9 del vespre i es lleva a les 5, és una persona activa.
METAFÍSICA. No se sap ben bé què és, però cal riure-se'n.
METÀFORES. Espatllen l'estil.
MÚSICA. Amoroseix els costums. Exemple: La Marsellesa. - Fa pensar en un munt de coses.
NOVEL·LA. Les novel·les perverteixen les masses. - Són menys immorals en fulletó que en forma de llibre. - Només poden tolerar-se les novel·les històriques, perquè ensenyen història. Exemple: Els tres mosqueters. - Hi ha novel·les escrites amb la punta de l'escalpel. Exemple: Madame Bovary. D'altres reposen sobre la punta d'una agulla.
PARADOXA. Cosa monstruosa que es diu sempre entre dues pipades de cigarreta, al bulevard, pàtria de les paradoxes.
PARÀGRAF. Més bonic com més enrevessat.
SIBARITES. Rebentar-los.
SOLTERS. Tots egoistes i disbauxats; dormen amb la minyona. - Indignar-s'hi. Se'ls hauria de fer pagar un impost. - Els espera una vellesa ben trista!

Gustave Flaubert. Diccionari de tòpics. A: Bouvard i Pécuchet. Traducció de Jordi Llovet. Proa, 1990.


dimecres, 6 de febrer del 2019

digueu-ne inspiració


ENRIQUE VILA-MATAS
Llamadla inspiración
El País
21|1|2019

Me acuerdo de haber leído que, antes de lanzarse a escribir, Flaubert pasaba largas temporadas fantaseando, tumbado en la cama, sumergido en ensoñaciones en las que iba tomando forma la novela que solo abordaba cuando la tenía del todo organizada. Y también me acuerdo de la frase: “El umbral es el lugar en el que conviene detenerse”, oída ayer casualmente en la penumbra de un viejo pub de Londres. Es una frase que me transporta al método de trabajo de Kafka, bien diferente del de Flaubert, pues, sin renunciar al gesto previo de madurar en la cama sus proyectos, más bien tendía directamente a escribirlos, sin excesivos preámbulos. Tal vez por esto sus personajes (Karl Rossmann, Josef K., el mismo K…) se dedicaban tanto a demorarse, con impertinencia, en los más diversos umbrales, incomodando a todo bicho perteneciente al mundo del sentido común.
Si Flaubert borró la palabra inspiración y se fabricó una sudorosa mitología personal del trabajo literario, Kafka, en contrapartida, devolvió la inspiración al vocabulario de los escritores, lo que puede haber facilitado que, por ejemplo, recientemente uno de ellos, Pierre Michon, al ser preguntado por su relación con la sudorosa leyenda de Flaubert, dijera trabajar con “una mitología de vete a saber qué, de cosas antiguas y flotantes, como la inspiración; y punto”.
Para Michon, el gran Flaubert no podía citar a “la inspiración”, porque esta era “una coartada agotada” y un concepto gastado por la gran ola rompedora de los románticos, y por eso se fabricó esa falsa leyenda del esfuerzo en el parto literario. El caso es que los escritores que vinieron después de él ya pudieron restaurar sin problemas la palabra “inspiración”, entendida como el clásico deslumbramiento repentino que le llega a un escritor cuando está trabajando. Y no, no creo que sea un tópico que esta llegue cuando uno más inmerso se encuentre en el trabajo, porque en realidad la inspiración —para Juan Benet el gesto de la voluntad más distante de la conciencia, pero al fin y al cabo un gesto de la voluntad— siempre ha estado ahí y ahí va a seguir, por mucho que cualquier día de estos vayan a empezar a llamarla de otra forma.
Créanme: dará igual que intenten cambiarle el nombre, porque seguirá siendo la inspiración. Después de todo, hasta el propio Flaubert trabajaba con ella, aunque lo ocultara por temor a parecer lo que en realidad era: un romántico perdido. Pero en fin. Tan verdad parece el hecho de que la inspiración llega trabajando como que puede llegar por casualidad, por un simple traspié, por pulsar, por ejemplo, una tecla equivocada del ordenador y dejarnos de pronto admirados ante el formidable cambio de sentido de lo que escribíamos, dejarnos tan sonámbulos que hasta acabemos sospechando haber ido más allá de la voluntad más distante de nuestra conciencia. ¿No serán esos traspiés el signo de una inteligencia nueva? Por si acaso, no olvidemos que también esos inspirados errores pertenecen al mundo de una palabra —inspiración— que Flaubert, víctima de su tiempo, eludió más que inútilmente.


dijous, 3 de maig del 2018

lectures obligatòries


Aún recuerdo la tarde en que la profesora de castellano se volvió a la pizarra y escribió las palabras prueba, próximo, viernes, Madame, Bovary, Gustave, Flaubert, francés. Con cada palabra crecía el silencio y al final solamente se oía el triste chirrido de la tiza. Por entonces ya habíamos leído novelas largas, casi tan largas como Madame Bovary, pero esta vez el plazo era imposible: teníamos apenas una semana para enfrentar una novela de cuatrocientas páginas. Comenzábamos a acostumbrarnos, sin embargo, a esas sorpresas: acabábamos de entrar al Instituto Nacional, teníamos doce o trece años, y ya sabíamos que en adelante todos los libros serían largos.
Así nos enseñaron a leer: a palos. Todavía pienso que los profesores no querían entusiasmarnos sino disuadirnos, alejarnos para siempre de los libros. No gastaban saliva hablando sobre el placer de la lectura, tal vez porque ellos habían perdido ese placer o nunca lo habían experimentado realmente: se supone que eran buenos profesores, pero en ese tiempo ser bueno era poco más que saberse los manuales.
Como en el poema de Parra, los profesores nos volvían locos con preguntas que no iban al caso. Pero al poco tiempo ya conocíamos sus trucos o teníamos trucos propios. En todas las pruebas, por ejemplo, había un ítem de identificación de personajes, que incluía puros personajes: mientras más secundario fuera el personaje era mayor la posibilidad de que nos preguntaran por él, así que memorizábamos los nombres con resignación y también con la alegría de cultivar un puntaje seguro.
Había cierta belleza en el gesto, pues entonces éramos justamente eso, personajes secundarios, centenares de niños que cruzaban la ciudad equilibrando apenas las mochilas de mezclilla. Los vecinos del barrio tomaban el peso y hacían siempre la misma broma: parece que llevaras piedras en la mochila. El centro de Santiago nos recibía con bombas lacrimógenas, pero no llevábamos piedras sino ladrillos de Baldor o de Villee o de Flaubert.
Madame Bovary era una de las pocas novelas que había en mi casa, así que esa misma noche comencé a leerla, siguiendo el método de urgencia que me había enseñado mi padre: leer las dos primeras páginas y enseguida las dos últimas, y sólo entonces, sólo después de saber el comienzo y el final de la novela, seguir leyendo de corrido. Si no alcanzas a terminar, al menos ya sabes quién es el asesino, decía mi padre, que al parecer solamente había leído libros en que había un asesino.
La verdad es que no avancé mucho más en la lectura. Me gustaba leer, pero la prosa de Flaubert simplemente me hacía cabecear. Por suerte encontré, el día anterior a la prueba, una copia de la película en un videoclub de Maipú. Mi mamá intentó oponerse a que la viera, pues pensaba que no era adecuada para mi edad, y yo también pensaba o más bien esperaba eso, pues Madame Bovary me sonaba a porno, todo lo francés me sonaba a porno. La película era, en este sentido, decepcionante, pero la vi dos veces y llené las hojas de oficio por lado y lado. Me saqué un rojo, sin embargo, de manera que durante bastante tiempo asocié Madame Bovary a ese rojo y al nombre del director de la película, que la profesora escribió entre signos de exclamación junto a la mala nota: ¡Vincente Minnelli!
Nunca volví a confiar en las versiones cinematográficas y desde entonces creo que el cine miente y la literatura no (pero no tengo cómo demostrar eso, por supuesto). Leí la novela de Flaubert mucho tiempo después y suelo releerla más o menos a la altura de la primera gripe del año. No es misterioso el cambio de gustos, pues cosas similares suceden en la vida de cualquier lector. Pero es un milagro que hayamos sobrevivido a esos profesores, que hicieron todo lo posible para demostrarnos que leer era la cosa más aburrida del mundo.
Mayo, 2009

Alejandro Zambra. No leer. Crónicas y ensayos sobre literatura. Alpha Decay, 2010.


dissabte, 30 de desembre del 2017

divendres, 30 de gener del 2015

esquela





dimecres, 28 de gener del 2015

charles bovary, c'est moi


«L'obra de Jean Améry (Viena 1912-Salzburg 1978), nascut Hans Mayer, ocupa un lloc central en el cànon de les obres literàries sobre la Shoah, al costat de les de Primo Levi, Adorno, Hanna Arendt o Paul Celan. Supervivent del camp d'extermini d'Auschwitz, com el mateix Levi, els llibres d'Améry tenen un escàs valor documental. El seu propòsit, com ell mateix va declarar, era «avançar, més enllà del document estricte, cap a l'àmbit de l'anàlisi profunda i de la problemàtica existencial». La seua obra expressa la profunda transcendència que ha tingut l'extermini dels jueus en la cultura occidental. De tota manera, la pèrdua de la confiança en un món transformat ja per sempre per aquest extermini en àmbit d'alienació, no el va incapacitar per a la memòria i la denúncia. En una sèrie de treballs assagístics de caràcter autobiogràfic, Améry va reflexionar, implicant a l'extrem la seua consciència i la seua memòria, sobre la condició humana i la identitat jueva, sobre l'essència i dignitat del jo en un món que s'organitza oblidant les víctimes. En aquesta reflexió ocupa un lloc central la trilogia assagística de caràcter autobiogràfic formada per Más allá de la culpa y la expiación, Revuelta y resignación. Acerca del envejecer i Años de andanzas nada magistrales, que ha estat editada en castellà per Pre-textos.
El 1978, poc abans de suïcidar-se, Jean Améry va publicar encara Charles Bovary, metge rural, un llibre difícil de classificar, mescla d'assaig i de novel·la, que és tant una vindicació d'un dels personatges de Madame Bovary, Charles Bovary, com una acusació contra el seu creador. Per a Jean Améry, Charles Bovary, amb la seva ineptitud grotesca, no té cap mena de versemblança estètica. Considera molt poc creïble la manera com afavoreix les dues històries d'adulteri de la seua Emma o que no es malfie ni reaccione davant del munt de factures que li comença a arribar.
Deixant de banda la qüestió de la versemblança, Améry acusa Flaubert d'escamotejar la realitat exterior i interior de Charles Bovary. Només algunes vagues al·lusions ens informen sobre aquest personatge. El que ha passat realment en l'existència de Charles Bovary, aquest home que ho ha perdut tot, el seu gran amor, els seus béns i fins i tot el record, ja que ha de reconèixer que ha viscut en l'error, és tractada per Flaubert com si fos una quantitat negligible. Més encara: es pot dir que la seua realitat ha quedat petrificada. Les coses s'han esdevingut així i no d'una altra manera, simplement perquè Charles era mediocre. Flaubert no es planteja la llibertat del subjecte, i encara menys aquesta forma de realisme que consisteix en el simple respecte a la versemblança.
Jean Améry assenyala que la mística de la passió de Madame Bovary és paral·lela a la devoció igualment mística que Flaubert sentia per l'art. En el fons, per a Flaubert, segons creia Améry, la realitat objectiva era una qüestió secundària, burgesa. Ell estava al costat d'Emma, de la seua passió. Per això no hi ha lloc per a Charles Bovary. Charles Bovary, metge rural és un intent de donar a aquest personatge la veu i la realitat humana que Flaubert li va negar. Alhora, Améry denuncia com un mite l'objectivitat narrativa que Flaubert reivindicava. En l’últim capítol, que porta com a títol J’accuse, Amerý posa en boca del metge rural aquest requeriment contra el seu creador: 

«Je vous accuse, Monsieur Flaubert!
Us acuse perquè heu fet de mi un ximple incapaç d’unir la passió i la virtut.
Us acuse, perquè m’heu fet culpable de la meua bestiesa, o del que consideràveu com a bestiesa, i m’heu imputat aquesta culpa tan durament com a Lhereux, l’usurer.
Us acuse, perquè m’heu refusat els Drets de l’home i del ciutadà, i heu fet de mi un esclau sense voluntat, com si encara visquéssem en aquell temps maleït en què l’amo era l’amo i el servent el servent, quan aquest no s’atrevia a alçar-li la mà.
Us acuse d’haver violat el pacte que havíeu establert amb la realitat abans de posar-vos a escriure la meua història: perquè jo era més del que era, com tot ésser humà que cada dia, cada hora, surt d’ell mateix i s’oposa als altres i al món per negar el que era i esdevenir el que serà.
Proteste perquè en el vostre ermitatge estúpid només teníeu oïda per als vostres mots i la seua sonoritat harmoniosa, i perquè no m’heu contemplat mai amb els ulls d’un home compassiu.
La llibertat: me l’heu refusada.
La igualtat: no heu tolerat que jo, un petit burgès, siga el semblant del gran burgès, Gustave Flaubert.
La fraternitat: no heu volgut ser el meu germà en l’angoixa, sinó que heu preferit atribuir-vos el paper de jutge tolerant. Plantege la meua queixa davant del tribunal del món contra l’abominable indiferència amb què m’heu rebutjat finalment, de la mateixa manera que Emma es llevava la roba amb un gest ràpid i impacient, quan li semblava que ja només servia per llençar-la al fem o per donar-la a Félicité, la seua criada còmplice.»

Si Flaubert va poder dir «Madame Bovary, c'est moi», Jean Améry hauria pogut dir igualment «Charles Bovary, c'est moi». Jean Améry, el jueu supervivent d'Auschwitz, és l'home sense paraula que aconsegueix parlar, l'apàtrida, l'estranger, el perseguit, el resistent polític. És en nom de tots els homes desposseïts dels seus drets que Améry dóna veu a Charles Bovary contra Flaubert.»

Enric Iborra. «Charles Bovary, c'est moi». A: Un son profund. Dietari d'un curs de literatura, Viena, 2013. P. 240-243.




dimarts, 27 de gener del 2015

com vaig aprendre a llegir

A l'Anna i en Girbén, instigadors.

[...] A los diez años entro en el último curso de primaria. Declaro que no me gusta leer. Estoy convencida de ello. Nunca he puesto en cuestión esa afirmación. Hoy en día ya no estoy tan segura de la formulación. Más bien me saldría decir: leer me agobiaba, o incluso: no sabía leer.
[...] ¿Era una pose? ¿Era una cuestión de darse importancia? ¿Por qué una niña buena, buena alumna, dócil, ávida de complacer, en particular a los adultos, decide darle la espalda a la lectura?
[...] Tengo quince años. En el segundo año de instituto estudiamos Madame Bovary. Sufro mucho. No me canso de decirlo. Mis padres tambiés sufren. Admiran tanto esa novela, a ese escritor. No les confío que el año anterior experimenté una especie de trance al leer uno de los relatos de Tres cuentos.
«Un corazón sencillo» me había sobrecogido. Hoy en día puedo escribirlo, pero en aquella época no podía formularlo. «Un corazón sencillo» se unió a mi biblioteca secreta, esa cuya entrada no conozco y cuyo catálogo olvido sin cesar. Allí se encuentran las obras que me emocionan; y sin embargo son francesas, a veces obligatorias, estudiadas en clase o aconsejadas por el profesor.
[...] Estoy lejos de olerme lo que me espera, sobre todo cuando me anuncian, justo antes de las vacaciones de verano, que entre las cuatro obras del programa para el examen de acceso a la Escuela Normal Superior figura Madame Bovary. Tendré que frecuentar de nuevo a la soporífera Emma, comentar sus turbaciones, analizar la famosa escena de los comicios agrícolas. Para echarse a llorar.
[...] Recuerdo una de las primeras clases sobre Madame Bovary. Estudiamos la gorra de Charles. Qué alivio, para mí, no tener que ingerir ni un comentario más sobre las costumbres de la patética Emma. Consiento en examinar esa gorra que una descripción inflacionista hace invisible, inimaginable. Ese tocado es a la vez de piel, de tela, larga y corta, con solapas y tirabuzones. «Intentad dibujarla», nos propone la señora B. «Intentadlo siguiendo las indicaciones que da el autor.» «No se puede», me digo. No se puede dibujar la gorra. Estoy estupefacta. Estamos en el corazón del absurdo. Palabras, frases, giros disfrazados de descripción realista, que juegan con lo verdadero, con lo falso. Vuelvo a encontrar el placer del cuento, ese verdadero falso tan preferible para mí a lo falso verdadero. ¿Cómo se me ha podido pasar? Pues porque no sabía leer. Porque en cuanto empezaba una descripción, me negaba al obstáculo, me decía: «Ah, sí, ahí está el fragmento obligatorio, donde van a intentar hacerme creer en algo», y eso que soy de natural crédulo. Descubro en esa ocasión que los escritores, no todos, pero sí algunos, eligen la extrema libertad, incluso bajo la apariencia de la limitación más estricta. El día de la gorra me doy cuenta de que Gustave Flaubert está loco. Loco como Marguerite Duras, es decir, que es anticonvencional, francotirador, innovador, que no es ni hombre ni mujer, ni charcutero ni médico, ni un seductor ni un marginado.
Al volver a casa abro un cuaderno y me pongo a copiar a mano, palabra por palabra, Madame Bovary. Me fuerzo a escribir el texto para estar segura de verlo. Pienso que si pasa por mi cuerpo, no me equivocaré sobre lo que dice, sobre lo que muestra y desmonta. Paro al cabo de varias páginas, ¿cinco?, ¿diez?, ¿cincuenta?, no importa. Se ha producido la revolución. Voy a aprender a leer. Adopto los términos bárbaros que repugnan a los que ya contaban con una práctica consumada de lectura. Me gusta la jerga, la palabra fea para describir la deliciosa lengua técnica del análisis de texto. Me subo a la mesa (mentalmente) al grito (mental) de «¡Hip, hip, hurra!» cuando se nos anuncia que ya no trataremos con la psicología del personaje, ni de la motivación de la acción. Predomina la forma, y atisbo un tipo de democrácia inédita, una utopía de la lectura en la que ya no entra la cuestión de los orígenes ni de la cultura. Me dan armas, herramientas, a mí, que no pedía nada, y gracias a esas armas, a esas herramientas, voy a poder leerlo todo y comprenderlo todo.

Agnès Desarthe. Cómo aprendí a leer. Traducció de Laura Salas. Periférica, 2014. P. 36, 42, 75, 89-93.


[Vegeu també: La gorra del pobre Charles]



dilluns, 26 de gener del 2015

examen


He aquí una muestra del cuestionario sobre Madame Bovary presentada por Nabokov en sus exámenes.

— ¿Cuál es la versión que da Homais del envenenamiento de Emma? Describe el suceso.
— Describe brevemente el empleo que hace Flaubert de la técnica del contrapunto en la escena de la feria.
— Analiza los recursos de Flaubert en el capítulo de la feria agrícola (agrupación de personajes, interacción de temas).
— Contesta a estas cinco preguntas:
     a) ¿Quién escribió el Génie du Christianisme?
     b) ¿Cuál es la primera visión que Léon tiene de Emma?
     c) ¿Cuál es la primera visión que Rodolphe tiene de ella?
     d) ¿Cómo le hace llegar Boulanger su última carta?
     e) ¿Quién es Felicie Lempereur?
— Hay numerosas líneas temáticas en Madame Bovary: el caballo, el cura de escayola, la voz, los tres doctores. Describe estas cuatro con brevedad.
— Da algún detalle del tema del contrapunto en los siguientes escenarios: a) En el Lion d'Or; b) en la feria agrícola; c) en la ópera; d) en la catedral.
— Comenta el empleo que hace Flaubert de la conjunción y. 
— ¿Qué había leído Emma? Cita al menos cuatro obras y a sus autores.
— Sigue al vagabundo medio ciego a lo largo de Madame Bovary.
— ¿Qué hace que Homais parezca ridículo y repulsivo?
— Describe la estructura del capítulo sobre la feria agrícola.
— ¿Por qué ideal lucha Emma? ¿Por qué ideal lucha Homais? ¿Por qué ideal lucha Léon?
— Cita algunas de las características estructurales de Madame Bovary.

Vladimir Nabokov. «Apéndice». A: Curso de literatura europea. Traducció de Francisco Torres Oliver. Ediciones B, 1997. P. 545-547.



divendres, 23 de gener del 2015

exercicis de traducció


«[...] Tot i que el naturalisme francès va tenir una gran influència en la literatura catalana del segle XIX, la primera traducció de l’obra de Flaubert al català no apareix fins a la dècada dels seixanta, de mà de Ramon Xuriguera, que l’any 1965 va traduir Madame Bovary. Aquest retard es deu a diversos factors que van condicionar les lletres catalanes durant els segles XIX i XX: en primer lloc, els lectors cultes que llegien literatura francesa ho feien en la llengua original; en segon lloc, Catalunya va patir èpoques de forta repressió lingüística i cultural durant aquests segles, fet que va restringir el nombre de traduccions al català; finalment, les obres d’autors francesos com Flaubert sovint es van considerar immorals a l’Espanya del segles XIX i XX, per la qual cosa les traduccions d’aquestes obres van estar prohibides durant molt de temps. Així doncs, tret de la traducció de Xuriguera, la primera onada de traduccions de Flaubert al català no va tenir lloc fins als anys vuitanta i noranta, les quals les devem a traductors tan reputats com Lluís Maria Todó, Jordi Llovet o el mateix Ramon Xuriguera».

Maria Bosom. Gustave Flaubert. Visat.

_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _  _ _  _ _  _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _

[Nota de la copista. Paraula de traductor, es podria titular el que ve ara. Són en Lluís M. Todó i la Consuelo Berges explicant com van resoldre alguns problemes de traducció de la Bovary] 

«[...] Un últim exemple: poc després de conèixer Emma, Rodolphe reflexiona sobre la conveniència i les possibilitats de conquistar-la. El fragment és en forma de «monòleg» i es troba al capítol 7 de la segona part.
El que importa subratllar aquí és l'evolució lingüística que sofreix Emma en els diversos díctics del discurs de Rodolphe: comença sent elle (elle en est fatiguée); més endavant passa a ser on (on s'ennuie, on voudrait habiter en ville) i, finalment, queda reduïda a un patètic ça (ça bâille après l'amour) o cela (cela vous adorerait). Del pronom personal (elle) s'ha passat a una marca d'«impersonal» (on) i, finalment, a un díctic habitualment reservat a les coses (ça, cela). Naturalment, això és molt important estilísticament, i narrativament; no solament aporta diversitat a la frase, sinó que retrata el pensament de Rodolphe i fins i tot anticipa alguns esdeveniments posteriors, puix que al capítol XII d'aquesta mateixa segona part es diu que al cap d'uns mesos de relació Rodolphe va fer d'Emma «quelque chose de souple et de corrompu». Doncs bé, aquesta gradació resulta impossible de traduir al català i al castellà. Vegem una vegada més les diverses solucions dels traductors:




(Sembla que Xuriguera ha entès malament l'expressió bâiller après l'amour.)
És evident que cap dels traductors no hem sabut, o no hem pogut, conservar aquella gradació —degradació— que trobàvem a l'original francès. Aquí, com en els exemples que hem analitzat abans, la pèrdua és tan incalculable —en la mesura que afecta estructures molt diverses i molt profundes del text (i no podia ser altrament tractant-se d'una obra literària d'una excel·lència absoluta)— com inevitable.
Casos com aquest són molt fructífers per als teòrics de la traducció; per al lector curiós són un test que permet avaluar les diferents solucions possibles, però per al traductor són origen d'angoixa, constatació dels límits del seu ofici i garantia de fracàs».

Lluís M. Todó. «Alguns problemes de traducció a Madame Bovary». A: El Marges, núm. 48, 1993. P. 111-114. [Aquí podeu llegir l'article sencer].

*

[...] He respetado, o he pretendido respetar escrupulosamente, no sólo el contenido, sino hasta el continente, la palabra: la palabra no al pie del diccionario, sino lo que me ha parecido la entraña —transferible y que no suelen dar los diccionarios— de la palabra, de la frase, de cada frase, de cada palabra. Y cuando la palabra designa cosas concretas, he llegado a búsquedas tenaces y hasta ingenuas, pues no era para tanto. Vayan dos ejemplos.
Cuando topé con la palabra pot, tan repetida en los pasajes referentes a la botica de Homais, pensé y creí recordar que estos preciosos cacharros de cerámica que han ido desapareciendo de las farmacias debían tener un nombre especial, no el de la pobre traducción inmediata y genérica de la palabra pot, que es tarro. Consulté a mi amigo Ricardo Fuente, de los laboratorios Ibys, y, por intermedio suyo, recibí una carta dirigida a Nicolás Urgoiti por el catedrático de Historia de la Farmacia de la Universidad de Madrid, don Guillermo Folch, informándole, informándome de que esos recipientes, además de un nombre técnico no usado, se llaman, o se llamaban...¡botes! ¡Qué decepción! ¡Como las latas de pimientos! Y botamen llaman o llamaban a su conjunto los farmacéuticos que los tienen o los tenían. A algún lector le chocará, como a mí, esa ramplona palabra de conservería aplicada a tan preciosos recipientes.
Segundo caso: otra palabra que me dio mucho que hacer. El padre de Emma Bovary envía cada año a sus hijos un ave de corral de su granja. En la carta que acompaña a uno de estos envíos les dice que otro año les enviará, si lo prefieren, un picot. Imposible encontrar en diccionario alguno —incluido el gran Larroux— qué era un picot, ni que me explicaran de qué clase de animal se trataba varios franceses a quienes consulté. Así lo dije, de pasada, en una entrevista aparecida en la revista Triunfo. Y Víctor de la Serna, que lo leyó y que tiene toda una biblioteca de gastronomía —también, digámoslo en su honor, de stendhalismo y de otros grandes novelistas— me dijo un día que había encontrado la palabra picot en uno de sus diccionarios franceses de la «especialidad», y que se debe traducir por pavipollo. Y ahí está, en el lugar correspondiente, el pavipollo del «bonhomme Roualt».
Y basta de monsergas explicativas. Aquí tiene «el discreto lector» mi traducción, mi «invención» de Madame Bovary.

Consuelo Berges. «Nota sobre esta edición». A: Gustave Flaubert. Madame Bovary. Alianza, 1986.





dijous, 22 de gener del 2015

al metro de ny




Fins al 7 de febrer, la galeria Julie Saul de NY, Amèrica, exposa un treball del fotògraf holandès Reinier Gerritsen titulat The last book. És el resultat d'anar retratant, al llarg de tres anys, lectors al metro de Nova York, amb una única condició, això sí: els llibres havien de ser dels de tota la vida (o de la major part de la meva, si més no). De paper, vull dir. 
[Font: Slate. This Guy Took a Photo Every Time He Saw Someone Reading a Book on the Subway] 


- - - - - -> Un aplauso para la gente que lee libros de papel en el metro. El País.

____________ 
P.S.: Si recordeu (i si no, hi poso remei en un sant moment), fa cosa d'un parell d'anys vam tenir notícia d'un projecte semblant. Underground New York Public Library, de l'Ourit Ben-Haim. Aquí.