escriptor, un

Escriptor, un. Hi ha dues menes d'escriptors: 1: aquells que merament frueixen de parlar de si mateixos. 2: aquells que, donat que tot és dit i consensuat i travat, proven de dir altres coses. El plaer és el mateix.

És un que carrega, no parasita. A un aixecador de pesos no podem exigir-li alhora que no faci ganyotes o que no mostri una figura esvelta de dansarí.

Molt a part, o segonament, de tenir una determinada habilitat lingüística, és un ésser que en cada instant malda per tenir una visió de conjunt de les coses. Per la muntanya, he conegut cabrers amb grans habiliors lingüístiques i no podien ser anomenats escriptors, escrivissin o no escrivissin. Un escriptor 'escriu' perquè no li queda més remei. No pas per juguera.

Un escriptor actual, corrent i ordinari, posa per escrit el que el veïnat, i ell mateix, cavil·la o pensa de les coses. Per exemple, en un match de tennis, tothom pensarà que la jugadora és molt lletja però alhora que ha fet milions, i la perdonaran per aquest motiu. Normalment, el veïnat no ho diu; l'escriptor considera que el seu deure és de dir-ho. I el veïnat li està agraït, car l'escrit confirma que tothom ha pensat el mateix.

Miquel Bauçà. El canvi. Des de l'Eixample. Empúries, 1998. P. 220.

- - - -> Es reedita ‘El canvi’, de Miquel Bauçà. Andreu Barnils. Vilaweb. 16|2|2016.