una carta

«Amb tots els respectes, senyora bibliotecària: s'ha acabat. No s'ho agafi com un assumpte personal, al contrari. La seva presència aquí m'ha endolcit força les visites: sempre tan servicial, tan silenciosa, sempre amb una recomanació a punt. Em sabrà greu no tornar a veure el seu somriure, li ho dic de debò. Però és que ja no aguanto més. No ho puc suportar. Tot plegat ha arribat a un nivell insostenible.

Jo, suposo que ja ho sap, sóc un home de gustos senzills. No bec, no fumo, no menjo gaire. No en tinc cap recança: sóc, també, un home solitari. No m'agrada la gent. Molts dels meus companys de feina, quan en surten, van directes al bar i hi passen la tarda; d'altres s'embalbeixen davant la caixa tonta. Jo, no. Jo fins ara venia aquí, i passava la tarda llegint, primer el diari, després algun llibre...Què li he d'explicar?

Són tants anys! Vaig agafar el costum poc després que la inauguressin. Una mica per curiositat, una mica per avorriment. Ara puc dir que les millors estones de la meva vida les he passat en una biblioteca. Qui m'ho havia de dir! El que primer em va atrapar van ser els periòdics. Entrava, n'agafava un, me'l llegia, el tornava al lloc, agafava el del costat...La dèria no va durar gaire, tot i que al llarg d'aquests anys no he deixat mai de donar-hi un cop d'ull; en el fons, però, sempre són el mateix. I no m'estranya: com poden trobar cada dia material per omplir cinquanta pàgines? No en passen tantes, de coses al món.

Així va arribar un dia que em vaig fixar en les revistes. Em cal felicitar-la: la infausta premsa rosa, que omple el quiosc del poble, té aquí una presència ben discreta, vora tot de publicacions sobre actualitat política, economia, música, costura, cine, motor, art, animals, història...Ah, la Història! Vostè ho sap molt bé: la Història és la meva debilitat. I potser ho vaig descobrir aquí. No pas a l'escola, que ben just si ens ensenyaven la llista dels reyes godos. I això rai, que a casa érem pobres i ni pensaments de fer carrera. Sort vaig tenir, doncs, que no se'm despertés el cuquet abans.

Se'n recorda? Vostè era molt jove. De primer no li deia res. Però va haver-hi un dia que em vaig decidir i vaig demanar-li si tenien llibres d'història. Quan, seguint les seves indicacions, vaig trobar-me davant d'aquell mur de llibres, no m'ho podia acabar. Em semblava impossible. Vaig agafar un llibret prim, el recordo molt bé: Apologia de la història, de Marc Bloch. L'he rellegit sovint. I vaig continuar furgant en aquella secció; cada llibre em duia a un altre llibre que també calia llegir, i aquest a deu llibres que calia llegir, com si, com més llegia, més coses hi hagués que encara no havia llegit.

Quins dies més joiosos! Se'n recorda? A la biblioteca només hi érem vostè i jo, i només se sentia el refrec de les pàgines que jo estava devorant. És veritat que hi apareixien nens que venien a fer els deures (és un dir), però només a temporades. En aquell moment em semblaven una murga, però he acabat enyorant el soroll que feien, que era només una lleu remor en comparació al que ha vingut després. A l'estiu era meravellós: no venia ningú.

El primer vaticini de la fi va ser la secció de discos. Ara ja fa anys que hi és, i de bell antuvi semblava innocent: una petita calaixera amb alguns compactes de música clàssica. Però em va estranyar que hi fos. I tanmateix no vaig adonar-me de com n'arribaven més, de com la secció anava creixent, de com hi havia gent que entrava i hi anava directa a agafar un disc; ni m'hi fixava. No me'n vaig adonar, del que passava, fins que no hi van posar devedés. Perquè de sobte va començar a venir més gent. Entraven, feien un volt, s'enduien una pel·lícula o dues per veure-les el cap de setmana, com si això fos un videoclub. D'agafar un llibre, ni pensaments. Això rai; però en venien tants que sempre trobaven algun conegut i feien petar la xerrada. Vatua l'olla! Ja podia demanar silenci, jo: allò semblava el mercat de Calaf.

El que m'ha fet decidir, però, ha estat l'anunci d'un club de lectura. Pel que tinc entès, vindran aquí i faran tertúlia sobre un llibre. Tertúlia! Que no n'hi ha prou? Què serà el següent? Servir begudes? A veure si m'entén: jo venia aquí a llegir, a estar sol, no a veure gent. No dic que sigui culpa seva, senyora bibliotecària, segur que a vostè li exigeixen aquest desori, i que no té més remei. Suposo que és la seva feina, i l'ha de conservar. Però jo, si volgués trobar gent, aniria al bar.

I no descarto anar-hi. Al pas que anem, allà no hi quedarà ningú!»

Joan Todó. «Una carta». A: Lladres. Labreu, 2016. P. 25-28.

-----> Vegeu també.

·Lladres i Todó, a l'editorial Labreu.

·Joan Todó. L’emperador anava nu i a més era un lladre. Núvol, Elisabet Armengol. 

·Entrevista a Joan Todó, autor de Lladres. Jordi Nopca. AraLlegim. 

·El creixement imparable. Ponç Puigdevall. El País. 

·Fàstic. El blog de Joan Todó.

________________________
P.S.: El conte va ser un encàrrec del Servei de Biblioteques del Departament de Cultura, en qualitat d'autor ‘De capçalera’ de la biblioteca d’Alcanar. En Todó el dedica a totes les bibliotecàries, i algun bibliotecari, a qui he anat marejant al llarg d'aquesta vida, sigui a La Sénia, a Tortosa, a Alcanar, a Amposta, a Tarragona, a Vila-seca o a Reus.