el refugi de la lectura

«L'únic refugi en el seu dia a dia desesperançador era la lectura. Els primers anys, quan la biblioteca estava del tot deserta, va gaudir molt dedicant-se al seu passatemps preferit mentre era a la feina. De mica en mica, gràcies a la intuïció i a un gust innat, va aprendre a distingir la bona literatura de la dolenta i es va enamorar dels clàssics russos i francesos, tot i que quan va acabar de llegir Anna Karénina va nodrir per sempre més un odi rotund pel comte Tolstoi. Després de constatar la insuportable crueltat i arrogància amb què tractava els personatges femenins, va deduir que el comte era un dèspota i un tirà, i va amagar de la vista els seus voluminosos llibres perquè no li fessin mal als ulls. Les vexacions que li infligia el seu marit l'abocaven al súmmum de la desesperació, no tenia cap intenció d'acceptar encara més abusos a les pàgines dels llibres...».

 

Nariné Abgarian. I del cel van caure tres pomes. Traducció de Marta Nin. Comanegra, 2021. P. 38.

les respostes estan en els llibres (i les preguntes, també)

«No he parlat gaire d'aquesta escola. No em sap greu dir coses terribles si les puc transformar en divertides. Però no va ser mai divertit. Una vegada, a l'hora del pati, vaig beure aigua d'una mànega i la mestra me la va arrabassar i em va dir que era una ordinària.

Però hi havia la biblioteca. Cada dia hi passàvem una hora i podíem mirar qualsevol llibre, tots els llibres, seure i llegir, o consultar les fitxes del catàleg. Quan només faltaven quinze minuts, la bibliotecària ens ho comunicava perquè ens poguéssim emportar un llibre. La bibliotecària tenia..., no rigueu..., tenia una veu molt suau. Era tranquil·la i a més a més simpàtica. Et deia: «Aquí hi ha les biografies», i en acabat t'explicava el que era una biografia. «Aquí hi ha les obres de consulta. Si vols saber res, sigui el que sigui, m'ho demanes i trobarem la resposta en un llibre».

Sentir allò era extraordinari, i me la vaig creure.»

Lucia Berlin. «Silenci». A: Manual per a dones de fer feines. Traducció d'Albert Torrescasana. 6a ed. L'altra, 2016. P. 388-389.

dues notes

«A la Biblioteca de la Universitat de Salzburg, a la gran aranya de la gran sala de lectura, s'ha penjat el bibliotecari perquè, tal com escriu en una nota que ha deixat, després de vint-i-dos anys de servei, de sobte no ha pogut suportar més ordenar llibres i prestar llibres que només han estat escrits per causar el mal, amb això es referia a absolutament tots els llibres escrits. Això m'ha recordat el germà del meu avi, que era guarda forestal a Altentann, prop de Henndorf, i es va tirar un tret al cim de Zifanken perquè no podia suportar més la desgràcia humana. Ell també va deixar aquest punt de vista seu en una nota.»

Thomas Bernhard. L'imitador de veus. Traducció de Clara Formosa. El gall editor, 2017.  P. 84.

la bibliotecària a càrrec de l'arxiu de la universitat

«La bibliotecària a càrrec de l'arxiu de la universitat no semblava veure'm amb gaire bons ulls. O bé li parlava massa alt, o massa baix, o massa ràpid o no prou ràpid. I pel que semblava, tampoc no sabia gaire cosa dels diferents diaris i revistes que jo necessitava consultar per a la meva recerca. Quan li vaig demanar parlar amb algun altre membre del personal, em va dir, amb una veu que semblava arrossegar-se per dos-cents quilòmetres de filferro espinós, que li estava faltant al respecte...»

 

Deborah Levy. L'home que tot ho veia. Traducció d'Alexandre Gombau i Arnau. Angle, 2022. P. 75.

democràcia cultural

Cero piedad con los libros malos. Y, ante la duda, seamos malos. Ése es mi lema, aunque esta forma de pensar está acabada, finiquitada, soy de la vieja escuela. Cuando alguien entra en mi biblioteca, ¿qué es lo primero que ve? A los mocosos de la sección de cómic. Al lado, la sección de música. Justo detrás, la sección de deuvedés. A esto nos lleva la democracia cultural. Ya no es una biblioteca donde reina el sordo silencio de las estanterías inteligentes, es un área de recreo donde uno viene a distraerse. En Cultura se dan bombo y, allá arriba, el director tan contento. Pero ¿qué se ha creído? Conozco sus argumentos, señor ministro: convertir la mediateca en un lugar de placer y de convivencia en el corazón mismo de la ciudad. Que la entrada a la biblioteca sea menos intimidatoria. Aliar placer y cultura para que la cultura sea un placer y blablablá. Pero todo es una farsa, un embuste, una manipulación. La cultura no es un placer. La cultura es un esfuerzo permanente del ser para escapar de su vil condición de primate subcivilizado. Pero mire, si solo sacan deuvedés, solo deuvedés. ¿Acaso desean aprender aunque sea un cachito de verdad sobre el mundo? No, solo vienen a divertirse, a distraerse, y esos zombis ni siquiera se quitan los auriculares. Me enseñan el carné de lector en el mostrador de préstamo como enseñarían la tarjeta de crédito a la cajera del supermercado.

[...] En realidad, señor ministro, usted los distrae porque les tiene miedo. Ruido, siempre ruido, nunca el silencio de un libro, nunca. Hay que reaccionar, hay que hacer algo, el ministro os tiene engañados, jovencitos, sabe muy bien que la revolución no se gesta en el ruido, sino en el silencio susurrante de las lecturas personales. Pero ya es demasiado tarde. Nuestras estanterías retroceden ante sus ofensivas. Pronto me trasladarán a otra planta inferior, a una bodega, y en la planta baja abrirán una cafetería. Y aquí, ¿por qué no una discoteca? Eso atraería al personal, señor ministro. 

[...] Disculpe si me crispo, pero es duro ser la minoría. Me siento como la línea Maginot de la lectura pública. Me siento tan sola a veces. No se si me entiende. Lo dudo.

Sophie Divry. Signatura 400. Traducció de María Enguix Tercero. Blackie Books, 2011. P. 66-67.

una carta

 

«Amb tots els respectes, senyora bibliotecària: s'ha acabat. No s'ho agafi com un assumpte personal, al contrari. La seva presència aquí m'ha endolcit força les visites: sempre tan servicial, tan silenciosa, sempre amb una recomanació a punt. Em sabrà greu no tornar a veure el seu somriure, li ho dic de debò. Però és que ja no aguanto més. No ho puc suportar. Tot plegat ha arribat a un nivell insostenible.

Jo, suposo que ja ho sap, sóc un home de gustos senzills. No bec, no fumo, no menjo gaire. No en tinc cap recança: sóc, també, un home solitari. No m'agrada la gent. Molts dels meus companys de feina, quan en surten, van directes al bar i hi passen la tarda; d'altres s'embalbeixen davant la caixa tonta. Jo, no. Jo fins ara venia aquí, i passava la tarda llegint, primer el diari, després algun llibre...Què li he d'explicar?

Són tants anys! Vaig agafar el costum poc després que la inauguressin. Una mica per curiositat, una mica per avorriment. Ara puc dir que les millors estones de la meva vida les he passat en una biblioteca. Qui m'ho havia de dir! El que primer em va atrapar van ser els periòdics. Entrava, n'agafava un, me'l llegia, el tornava al lloc, agafava el del costat...La dèria no va durar gaire, tot i que al llarg d'aquests anys no he deixat mai de donar-hi un cop d'ull; en el fons, però, sempre són el mateix. I no m'estranya: com poden trobar cada dia material per omplir cinquanta pàgines? No en passen tantes, de coses al món.

Així va arribar un dia que em vaig fixar en les revistes. Em cal felicitar-la: la infausta premsa rosa, que omple el quiosc del poble, té aquí una presència ben discreta, vora tot de publicacions sobre actualitat política, economia, música, costura, cine, motor, art, animals, història...Ah, la Història! Vostè ho sap molt bé: la Història és la meva debilitat. I potser ho vaig descobrir aquí. No pas a l'escola, que ben just si ens ensenyaven la llista dels reyes godos. I això rai, que a casa érem pobres i ni pensaments de fer carrera. Sort vaig tenir, doncs, que no se'm despertés el cuquet abans.

Se'n recorda? Vostè era molt jove. De primer no li deia res. Però va haver-hi un dia que em vaig decidir i vaig demanar-li si tenien llibres d'història. Quan, seguint les seves indicacions, vaig trobar-me davant d'aquell mur de llibres, no m'ho podia acabar. Em semblava impossible. Vaig agafar un llibret prim, el recordo molt bé: Apologia de la història, de Marc Bloch. L'he rellegit sovint. I vaig continuar furgant en aquella secció; cada llibre em duia a un altre llibre que també calia llegir, i aquest a deu llibres que calia llegir, com si, com més llegia, més coses hi hagués que encara no havia llegit.

Quins dies més joiosos! Se'n recorda? A la biblioteca només hi érem vostè i jo, i només se sentia el refrec de les pàgines que jo estava devorant. És veritat que hi apareixien nens que venien a fer els deures (és un dir), però només a temporades. En aquell moment em semblaven una murga, però he acabat enyorant el soroll que feien, que era només una lleu remor en comparació al que ha vingut després. A l'estiu era meravellós: no venia ningú.

El primer vaticini de la fi va ser la secció de discos. Ara ja fa anys que hi és, i de bell antuvi semblava innocent: una petita calaixera amb alguns compactes de música clàssica. Però em va estranyar que hi fos. I tanmateix no vaig adonar-me de com n'arribaven més, de com la secció anava creixent, de com hi havia gent que entrava i hi anava directa a agafar un disc; ni m'hi fixava. No me'n vaig adonar, del que passava, fins que no hi van posar devedés. Perquè de sobte va començar a venir més gent. Entraven, feien un volt, s'enduien una pel·lícula o dues per veure-les el cap de setmana, com si això fos un videoclub. D'agafar un llibre, ni pensaments. Això rai; però en venien tants que sempre trobaven algun conegut i feien petar la xerrada. Vatua l'olla! Ja podia demanar silenci, jo: allò semblava el mercat de Calaf.

El que m'ha fet decidir, però, ha estat l'anunci d'un club de lectura. Pel que tinc entès, vindran aquí i faran tertúlia sobre un llibre. Tertúlia! Que no n'hi ha prou? Què serà el següent? Servir begudes? A veure si m'entén: jo venia aquí a llegir, a estar sol, no a veure gent. No dic que sigui culpa seva, senyora bibliotecària, segur que a vostè li exigeixen aquest desori, i que no té més remei. Suposo que és la seva feina, i l'ha de conservar. Però jo, si volgués trobar gent, aniria al bar.

I no descarto anar-hi. Al pas que anem, allà no hi quedarà ningú!»

Joan Todó. «Una carta». A: Lladres. Labreu, 2016. P. 25-28.

 ________________________

P.S.: El conte va ser un encàrrec del Servei de Biblioteques del Departament de Cultura, en qualitat d'autor ‘De capçalera’ de la biblioteca d’Alcanar. En Todó el dedica a totes les bibliotecàries, i algun bibliotecari, a qui he anat marejant al llarg d'aquesta vida, sigui a La Sénia, a Tortosa, a Alcanar, a Amposta, a Tarragona, a Vila-seca o a Reus.

 

l'únic lector de la biblioteca

«Aleshores llegia dos-cents llibres l'any, si fa no fa. Al prestatge de l'escriptori, prop del capçal del llit, hi tenia sempre piles de llibres que anava llegint alternativament. Els agafava en préstec de la biblioteca B.P. Hasdeu, dellà el carrer, en un bloc vell que, quan el carrer es va eixamplar, van posar a sobre d'unes rodes per fer-lo recular uns deu metres. A l'esquerra de la biblioteca hi havia la botiga de queviures on feia la compra, amb les diferents seccions, que coneixia tan bé: la secció de conserves, la dels formatges i, en una altra ala, la de les llaminadures. A la dreta hi havia el verdulaire, amb els dependent que sempre et donaven garsa per perdiu. La biblioteca era minúscula. De fet, només tenia un petit vestíbul amb la taula del bibliotecari, l'únic home completament gris que hagi conegut mai (cabells grisos, ulls grisos, pell grisa), i una sola habitació amb les parets folrades de prestatges plens de llibres. Crec que era l'únic lector de la biblioteca. Com a mínim mai no vaig veure entrar-hi ningú més. De vegades m'imaginava, fins i tot, que la biblioteca i l'home solitari i callat que en tenia cura s'estaven allà només per a mi. Cada tants dies m'emportava a casa uns quants llibres que havia triat perquè m'atreia l'autor o el títol del llom. Al registre que hi havia a la taula del bibliotecari, on signava sempre, no s'hi havia apuntat cap altre usuari. Només hi havia la meva signatura, de dalt a baix de la pàgina...»

 

Mircea Cărtărescu. Solenoide. Traducció d'Antònia Escandell Tur. Periscopi, 2017.

el diccionari mèdic

 

«El volum més popular de la biblioteca pública era el diccionari mèdic. S'havia de demanar. El tenien en una vitrina tancada amb clau. Els usuaris es tossien dins la mà, intentant no fer cara d'estar preocupats per la seva salut. Com si els problemes que tenien no fossin prou evidents. Llagues plenes de líquid, xiuxiuejos amb veu ronca, cames inflades, la pell tota clapejada. Una dona que va estar venint tot l'hivern tenia alguna cosa al nas: un forat; se li estava consumint. Del nas, l'afecció li va passar a l'ull. L'altre ull —el que podies mirar— espurnejava i brillava ple de secrets confidencials. Al final va començar a portar un embenat. Allò era excessiu. No podies evitar preguntar-te què devia amagar la bena, si era encara pitjor. Lepra? La primera cosa que se'm va acudir. El nostre vocabulari del patiment és realment limitat. Potser era per això que aquelles persones volien educar-se.

Però pots comptar per a què els servia. Per fer saltar totes les alarmes, suscitar angoixes noves, pors més fondes. El diccionari mèdic tornava al taulell sense comentaris. La senyoreta Rose, la bibliotecària referencista, agafava aquell llibrot contaminat i ple de gèrmens i el tornava a guardar tancat amb clau. El guardava i, tot seguit —no podia evitar-ho, amable com era, amb aquella veu forta i aspra i els talons sorollosos—, trotava directament cap al lavabo i es fregava les mans amb sabó verd...»

Bette Howland.  «Serveis públics». A: Mar en calma i viatge feliç. Traducció d'Alba Dedeu. La segona perifèria, 2024. 

la paraula heretada

LA BIBLIOTECA Carnegie de Jackson se hallaba en la misma calle que nuestra casa, enfrente del Capitolio del estado. «Por el Capitolio»; eso marcaba el camino de la biblioteca. Era posible cruzarlo en bicicleta e incluso patinando, incluso sin permiso de la familia.

No he conocido ningún oriundo de Jackson que no temblase de miedo ante Mrs. Calloway, nuestra bibliotecaria. Manejaba el edificio y los fondos ella sola, desde el pupitre en el que se sentaba de espaldas a los libros, de cara a las escaleras, con su ojo de dragón clavado en una puerta de entrada en la que quién sabe qué clase de persona surgiría de entre el público. Los letreros clavados poblaban las estancias; todos advertían «SILENCIO» en grandes letras negras. Ella, por su parte, hablaba con voz autoritaria; cualquiera de los presentes debía de advertirla desde cualquier rincón de la biblioteca, por encima del zumbido del ventilador eléctrico. Era el único ventilador de toda la biblioteca y estaba, cómo no, sobre su mesa, enfocando su movimiento hacia su rostro reluciente.

[...] Mrs. Calloway había trazado sus propias reglas en lo que a los libros se refería. No resultaba posible devolver a la biblioteca un libro en el curso del mismo día en que te lo hubiesen prestado; le importaba un comino que lo hubieses leído renglón por renglón, y también le traía sin cuidado que necesitases otro nuevo con urgencia. Estaba permitido, eso sí, regresar a casa con dos volúmenes prestados a la vez; esta norma regía independientemente de que fueras un niño o un adulto, y se nos aplicaba con el mismo rigor a mi madre y a mí. Así que, de dos en dos, fui leyendo los libros de la biblioteca, dándome toda la prisa que pude en hacerlo [...]

Mi madre compartía sobremanera este sentimiento de insaciabilidad. Hoy la recuerdo como si consagrase todas sus horas a la lectura, incluso mientras realizaba otras tareas. La imagen que conservo de El origen de las especies es la de un tomo reposando en una de las baldas de la despensa, bajo una liviana capa de harina; era mi madre quien cocía el pan que se comía en casa: lo metía en el horno y se sentaba junto a la ventana de la cocina, con un ojo pendiente. Recuerdo que la vi embebida en The Man in Lower Ten mientras se me secaba el pelo lo suficiente como para quitarme el cargamento de rulos que me acababa de poner, aumentando el parecido con mi ídolo de aquellos años, Mary Pickford.

Una generación después, cuando mi hermano Walter cumplía su servicio militar en la Marina, la recuerdo leyendo el número recién llegado de Time mientras interpretaba el papel del Lobo en una representación de Caperucita Roja con los niños. Levantaba la vista en el momento oportuno, con el tiempo justo de responder -en falsete, claro está-: «Para comerte mejor, querida», y volvía acto seguido a su lectura de las noticias de guerra.

Eudora Welty. La palabra heredada. Mis inicios como escritora. Traducció de Miguel Martínez-Lage. Impedimenta, 2012. P. 61-64.

al ladito de la t.i.a

José-Antonio Gómez-Hernández. Mortadelo y Filemón en la biblioteca. A: Diario de lectura de cómics 'Jiro Taniguchi'. 11|5|2009.

Francisco Ibáñez

15 de març de 1936 - 15 de juliol de 2023

fantasies sexuals d'ahir i d'avui

Las bibliotecarias son las trabajadoras del mundo que más pinta tienen de estar haciendo lo que hacen como podrían estar haciendo cualquier otra cosa. Yo siempre me quedo mirando a las bibliotecarias y pensando qué otra cosa podrían estar haciendo. Manosear libros es algo para lo que evidentemente no ha nacido nadie. La de bibliotecaria no es una vocación, sino una renuncia.

Por otro lado, perversiono a menudo con la idea de ser violado por una banda de bibliotecarias, sobre una mesa de biblioteca y con todas las novelas de William Faulkner encima, abiertas a coro por la página 33.

 

Alberto Olmos. Trenes hacia Tokio. Lengua de trapo, 2006.

marginàlia

Gentilesa de la Tina Vallès

«L'autora era una filòsofa en voga que, d'ençà que havia fet el salt mediàtic com a concurrent en tertúlies televisives, publicava dos o tres llibres l'any de no més de cent pàgines. En Mateu no n'havia comprat cap, però tan bon punt eren adquirits per la biblioteca municipal els demanava en préstec i els guixava de dalt a baix amb tot de subratllats, punts d'exclamació, interrogants, fletxes connectores i anotacions. No havia tingut mai bona grapa per a dibuixar, però ho hauria fet amb molt de gust, també. Entre les notes, hi havia glosses, postil·les, correccions, comentaris, associacions d'idees i reflexions, i fins i tot havia arribat a emetre dictàmens i insults a l'autora. La tècnica auxiliar de la biblioteca ja l'havia advertit diverses vegades sobre aquest costum, i en la darrera ocasió l'havia amenaçat amb la cancel·lació del carnet d'usuari. Però en Mateu havia insistit, com sovint feia, que la marginàlia era un art que una persona que treballava a una biblioteca devia saber admirar, valorar i protegir. Se sentia temptat pels espais virginals que envoltaven el text, ves per on. Llavors la tècnica auxiliar de biblioteca feia tot d'escarafalls que en Mateu traduïa com una manca de recursos argumentals més enllà de l'amenaça recurrent...»

 

Joan Jordi Miralles. Marginàlia. Malesherbes, 2021.

un conte de la grace paley

Gentilesa involuntària de la Tina Vallès

Vaig veure el meu exmarit al carrer. Jo seia a les escales de la nova biblioteca.

Hola, vida meva, vaig dir. Havíem estat casats durant vint-i-set anys, i em sentia justificada.

Ell va dir, ¿Què? ¿Quina vida? No pas la meva.

Vaig dir, D'acord. No discuteixo mai si hi ha una discrepància forta. Em vaig posar dreta i vaig entrar a la biblioteca a veure què els devia.

La bibliotecària va dir trenta-dos dòlars justos i fa divuit anys que els deu. No vaig negar res. Perquè no puc entendre com passa el temps tan de pressa. Havia tingut aquells llibres. Havia pensat en ells sovint. Tinc la biblioteca a tan sols dues cantonades.

El meu exmarit em va seguir fins al taulell on es tornen els llibres. Va interrompre la bibliotecària, la qual tenia més coses a dir. En gran mesura, va dir ells, si miro enrere, atribueixo la dissolució del nostre matrimoni al fet que no vas convidar mai els Bertram a sopar.

És possible, vaig dir. Però en realitat, si te'n recordes: per començar, el meu pare estava malalt aquell divendres, després van néixer els nens, després vaig tenir aquelles reunions els dimarts al vespre, després va començar la guerra. Aleshores va ser com si ja no els coneguéssim. Però tens raó. Hauria hagut de convidar-los a sopar.

Vaig donar a la bibliotecària un xec de trenta-dos dòlars.

De seguida va confiar en mi, va oblidar el meu passat i va deixar la meva fitxa neta, i això la majoria de les altres burocràcies municipals i/o estatals no ho fan.

Vaig agafar en préstec els dos llibres d'Edith Wharton que acabava de tornar perquè els havia llegit molt de temps enrere i ara són més actuals que mai. Eren La casa de l'alegria i Els nens, que parlen de com va canviar la vida als Estats Units i a Nova York en el curs de vint-i-set anys, ara en fa cinquanta.

Una cosa agradable que recordo és l'esmorzar, va dir el meu exmarit. Em va estranyar. Només preníem cafè. Però vaig recordar que hi havia un orifici al fons del rebost de la cuina que s'obria a l'apartament del costat. Allà menjaven sempre cansalada fumada curada al sucre. Infonia categoria al nostre esmorzar, tot i que nosaltres no quedàvem mai del tot satisfets.

Allò era quan érem pobres, vaig dir.

¿Vam ser mai rics?, va preguntar ell.

Oh, al cap del temps, a mesura que les nostres responsabilitats anaven a més, no vam patir pas misèria. Tu et vas ocupar correctament de les finances, li vaig recordar. Els nens anaven de campament quatre setmanes a l'any i duien ponxos decents i sacs de dormir i botes, com tota la resta. Quedaven molt bufons. No passàvem fred a casa a l'hivern, i teníem uns coixins vermells bonics i coses.

Jo volia un veler, va dir ell. Però tu no volies res.

No t'amarguis, vaig dir. No és mai massa tard.

No, va dir ell, amb molta amargor. Potser tindré un veler. De fet, tinc diners estalviats per a un dos pals de divuit peus. Aquest any em van bé les coses i puc esperar que encara millorin. Però pel que fa a tu, és massa tard. Continues no volent res.

Ell havia tingut l'hàbit durant els vint-i-set anys de matrimoni de fer comentaris mesquins que, com el filferro desembussador del lampista, s'obrien pas des de l'orella fins a la gola i fins a mig camí del cor. Després ell se n'anava i em deixava sota un pes asfixiant. El que vull dir és que vaig seure a les escales de la biblioteca i ell se'n va anar.

Vaig fullejar La casa de l'alegria, però vaig perdre l'interès. Em sentia greument acusada. Ara bé, és veritat, em quedo curta amb els anhels i les necessitats absolutes. Però sí que vull alguna cosa.

Vull, per exemple, ser una altra persona. Vull ser la dona que torna els llibres al cap de dues setmanes. Vull ser la ciutadana eficient que canvia el sistema escolar i s'adreça al Consell d'Avaluació i exposa els problemes d'aquella estimada institució de la ciutat.

Havia promès als nens acabar amb la guerra abans que es fessin grans.

Volia haver-me casat per sempre més amb la mateixa persona, el meu exmarit o el que tinc ara. Qualsevol dels dos té prou caràcter per a tota una vida, la qual, si ho mires bé, tampoc no és molt de temps. En una curta vida no podies aprofitar totes les qualitats de cap dels dos ni desentranyar el secret de les respectives motivacions.

Justament aquest matí he mirat el carrer una estona per la finestra i he vist que els petits sicòmors que la ciutat havia plantat mandrosament un parell d'anys abans del naixement dels nens havien arribat a la plenitud de la vida.

He decidit tornar aquests dos llibres a la biblioteca. I això demostra que si una persona o un fet em sacsegen o em fan sentir bé amb mi mateixa puc emprendre una acció apropiada, tot i que sóc més coneguda pels meus comentaris benèvols.

 

Grace Paley. «Desitjos». A: Tots els contes. Traducció d'Emili Olcina.  Edicions de 1984, 2017.

la vivian va a la biblioteca

 

Vivíem al Bronx en un barri obrer d'immigrants on tot el que necessitàvem ho podíem trobar en una de les moltes botigues que hi havia en un sol carrer comercial: la carnisseria, la fleca, la botiga de queviures, el banc, l'adrogueria, el sabater. Un dia, quan era força petita, devia tenir set o vuit anys, de la mà de la meva mare vaig entrar a una botiga que no havia vist mai: era una sucursal de la Biblioteca Pública de Nova York. El local era allargat, el terra de fusta i les parets plenes de llibres que arribaven al sostre. Al mig del local hi havia un taulell on seia Eleanor Roosevelt (en aquella època, totes les bibliotecàries semblaven l'Eleanor Roosevelt): una dona alta amb bon pitram i una tofa de cabells grisos pentinats à la belle époque, ulleres sense muntura col·locades a dalt de tot d'un nas increïblement recte i una mirada plàcida d'interès. La meva mare es va acostar al taulell, va assenyalar-me el cap i va dir a l'Eleanor Roosevelt:

—Li agrada llegir.

La bibliotecària es va aixecar i va dir:

—Vine.

Va dur-me cap a l'entrada del local, on hi havia la secció de llibres infantils.

—Comença per aquí —va dir.

I així ho vaig fer.

Entre aquell dia i el final de secundària, vaig llegir-me tots els llibres que tenien. Si ara em pregunten si sé què vaig llegir en aquella biblioteca de barri, només recordo que vaig passar de les rondalles de Grimm a Donetes i Of time and the river. Quan vaig començar la carrera, vaig descobrir que m'havia passat tots aquells anys llegint literatura. Va ser en aquell moment, em sembla, que vaig començar a rellegir, perquè a partir de llavors va ser a aquells llibres que ja m'eren íntims que tornaria una vegada i una altra, no només pel plaer de la mateixa història que et transporta sinó també per entendre què m'estava passant i com sortir-me'n.

 

Vivian Gornick. Comptes pendents. Apunts d'una relectora crònica. Traducció de Martí Sales. L'Altra, 2021.

la tove ditlevsen va a la biblioteca

He passat a secundària i així el món s'ha començat a ampliar. Els pares m'hi han deixat anar perquè han calculat que d'aquesta manera no tindré més de catorze anys quan acabi, i pensen que si ofereixen una educació a l'Edvin, jo no puc quedar-me enrere. A més, per fi m'han donat permís per anar a la biblioteca municipal del carrer Valdemarsgade, on hi ha una secció de llibres infantils. La mare pensa que llegir coses escrites per a adults encara em farà més estranya, i el pare, que no pensa el mateix, no diu res, perquè jo soc competència de la mare i a l'hora de la veritat ell no s'atreveix a enfrontar-se a l'ordre natural de les coses. Així, doncs, entro per primer cop en una biblioteca i em quedo bocabadada de veure tots aquells llibres junts en un sol lloc. La bibliotecària de la secció infantil es diu Helga Mollerup i molts nens del barri la coneixen i l'estimen perquè si no tenen escalfor ni llum a casa, poden seure a la sala de lectura fins que la biblioteca tanca, a les cinc de la tarda. Fan deures o fullegen llibres i la senyoreta Mollerup només els fa fora si fan soroll, perquè aquí s'hi ha d'estar totalment en silenci, com en una església. Em pregunta quants anys tinc i em busca llibres que troba adequats per a una nena de deu anys. És alta i prima i bonica, amb ulls foscos i vius. Té les mans grosses i boniques, i les estudio amb un cert respecte, perquè diuen que clava bufetades més fortes que cap home. Va vestida igual que la meva mestra, la senyoreta Klausen, amb una faldilla llisa molt llarga i una brusa amb el coll blanc i pla. Però, al contrari que la senyoreta Klausen, no sembla que tingui una aversió insuperable contra els nens, més aviat a l'inrevés. Em posa en una taula amb un llibre infantil al davant, l'autor del qual he oblidat, per sort, i llegeixo: «Pare, la Diana ha tingut cadells. Amb aquestes paraules, una joveneta prima de quinze anys va entrar d'una revolada a l'habitació on a més del funcionari hi havia...», etcètera etcètera. Una pàgina rere l'altra. No soc capaç de llegir-ho. M'omple d'una gran tristesa i d'un avorriment insuportable. No entenc que la llengua, aquest instrument delicat i obedient, es pugui maltractar d'aquesta manera, ni com frases tan horroroses com aquelles poden formar part d'un llibre que acabi en una biblioteca on una dona llesta i atractiva com la senyoreta Mollerup es dediqui a recomanar-lo a nens innocents. Però en aquell moment no soc capaç d'expressar aquests pensaments, així que em conformo dient que els llibres són avorrits i que m'estimaria més llegir alguna cosa de Zacharias Nielsen o Vilhelm Bergsøe. La senyoreta Mollerup diu que els llibres infantils es tornen emocionants si tens la paciència d'esperar que comenci l'acció, però quan insisteixo tossudament que vull alguna cosa dels prestatges de literatura per a adults, ho accepta sorpresa i s'ofereix a anar a buscar-me'n un parell si li dic què vull, perquè jo no hi puc entrar. Un de Victor Hugo, dic. «Es pronuncia Hugó», em diu, somrient, i em dona un copet al cap. No em fa vergonya que em corregeixi la pronunciació, però quan arribo a casa amb Els miserables, i el pare exclama, amb aprovació «Victor Hugo! Sí és molt bo», li replico, alliçonadora i donant-me aires d'importància: «Pare, ho dius malament. És Hugó». «Tant me fa com se digui —respon el pare tranquil·lament—. Tots aquests noms s'han de pronunciar tal com s'escriuen, si no sembles un pedant...»

 

Tove Ditlevsen. Trilogia de Copenhaguen. Traducció de Maria Rosich. L'Altra, 2021. P. 45-47.

 

la biblioteca americana de parís

 

MARÍA D. VALDERRAMA
La biblioteca de París que plantó cara a los nazis
SWI. swissinfo.ch
17|4|2021

Creada durante la Gran Guerra para enviar libros a los soldados, la Biblioteca Americana de París fue durante la Segunda Guerra Mundial un pequeño foco de resistencia ante los nazis, como revela la estadounidense Janet Skeslien Charles en su última novela.

"La Biblioteca de París", publicada esta semana en español por Salamandra, recupera la hazaña de una decena de libreros que pusieron su vida en riesgo para hacer lo que creían correcto, una enseñanza de la que Skeslien Charles, estadounidense asentada en Francia desde hace veinte años, cree que podemos aprender hoy.

"No sé si podemos decir que integraron la Resistencia pero sí que resistieron. A su nivel hicieron lo que pudieron. Eran tiempos muy difíciles y muy siniestros", dice la escritora en una entrevista con EFE.

Esta profesora de escritura trabajó entre 2010 y 2012 como gestora de programación de la Biblioteca Americana, situada hoy en un edificio moderno cercano a la Torre Eiffel, y descubrió la desconocida historia de los antiguos trabajadores.

HÉROES ANÓNIMOS

Entre ellos la directora Dorothy Reeder, que se negó a abandonar Francia cuando las autoridades le recomendaron hacerlo, o el librero de origen ruso Boris Netchaeff, que recibió un disparo durante una inspección de la Gestapo y vivió hasta los ochenta años con solo un pulmón (lo que no le impidió seguir fumando hasta la vejez).

El equipo de la biblioteca, creada en 1920 a partir de los fondos donados durante la Primera Guerra Mundial para enviar libros a los soldados que estaban en el frente, consideró que tenían que volver a defender los valores que habían supuesto la creación de la institución veinte años antes.

Así, pese a que en 1939 los nazis habían destrozado la biblioteca polaca, la rusa o la ucraniana (donde secuestraron y mataron al director), la americana trató de continuar por todos los medios.

El único requisito que le impusieron para seguir abierta fue no recibir a los miembros judíos, pero para no dejarlos atrás siguieron llevándoles libros a escondidas.

"Gemma Rovira, la traductora de mi libro, me contó que durante el confinamiento en España la gente llamaba a sus libreros y quedaban en la sección de verduras del supermercado para recuperar sus libros. Eso muestra la sed de libros y la necesidad de comunicación en tiempos difíciles", dice la autora.

Una historia que hoy conecta con la actualidad de muchos países, como Francia, donde los ciudadanos reclamaron en los dos primeros confinamientos que las librerías y bibliotecas fueran consideradas comercios esenciales para impedir su cierre. Después de muchos meses lo lograron.

LEER MÁS Y COMPRENDER MEJOR

La novela, incluida en la lista de más vendidos de The New York Times tras su publicación en inglés en febrero, sigue la historia del París ocupado a través del personaje principal, Odile, trabajadora de la biblioteca, y Lily, una joven estadounidense con quien Odile crea amistad cuarenta años después.

Pese a la diferencia de edad que las separa ambas consiguen comprenderse cuando aprenden a escucharse sin tratar de juzgar.

"Creo que nuestro problema hoy es que no escuchamos, estamos demasiado ocupados hablando. Espero que con el libro la gente se dé cuenta que es importante no juzgar. Las personas toman decisiones distintas por razones que a veces no podemos comprender", opina.

La Biblioteca Americana guarda en sus archivos fotografías de Dorothy, Olivia, Boris y otros muchos que aparecen tomando café o discutiendo sobre libros, pero también soldados heridos y amputados junto a las estanterías en las que en los años que siguieron a la guerra pudieron encontrar refugio.

La institución logró entonces salir adelante gracias al patrocinio de millonarios anglófonos, miembros de la aristocracia y escritores comprometidos como la escritora Edith Wharton ("La edad de la inocencia", "La solterona"), que no es el único nombre conocido que aparece en esta historia.

Ernest Hemingway era un abonado asiduo así como Henry Miller, de quien las fichas de préstamos muestran que tenía una pequeña afición por robar libros.

Hoy, la biblioteca, que acaba de ser renovada, sigue acogiendo a estudiantes y lectores de todo el mundo y celebra cada semana encuentros gratuitos con escritores. Una forma de mantener la luz del faro encendida, incluso en los tiempos más oscuros. EFE

Llegiu també ---> We’ll Always Have the American Library in Paris.

un que enganxi

Germán Machado @germalen

 

soc bibliotecària, collons

 

Representa que és un diàleg tret de Weather, aquí Com el temps, l'última novel·la de la Jenny Offill, la de Departament d'especulacions. El 14 d'octubre a les llibreries. Que com és que ho sé? Soc bibliotecària, collons.

 

el secret del bon bibliotecari

En 1930, Robert Musil imaginó a un bibliotecario abnegado que trabaja en la Biblioteca Imperial de Viena y que conoce uno por uno todos los títulos de sus gigantescos fondos. «¿Quiere saber cómo he podido familiarizarme con cada uno de estos libros?» —pregunta a un atónito visitante—.

«Nada me impide decírselo: no he leído ninguno.» Y añade: «El secreto de todo buen bibliotecario consiste en no leer los libros que tiene a su cargo, exceptuando el título y el índice. ¡El que mete las narices en un libro está perdido! [...] Nunca llegará a tener una perspectiva del conjunto». Al oír estas palabras, nos dice Musil, el visitante desea hacer una de estas dos cosas: o echarse a llorar o encender un cigarrillo, pero sabe que entre las paredes de la biblioteca las dos opciones le están prohibidas.

Alberto Manguel. La biblioteca de noche. Traducció de Carmen Criado. Alianza, 2006. P.334.

caro diario

Cuando veo, al empezar el curso, todos esos libros necios que invaden las librerías y que al cabo de unos meses solo sirven para venderse al peso...De todos esos libros que te asaltan a centenares, el noventa por ciento solo sirve para envolver sardinas. Para las bibliotecas son una calamidad. Los peores son los libros exprés, los libros de actualidad: se encargan, se escriben, se imprimen, se televisan, se compran, se retiran, se destruyen. Los editores deberían poner la fecha de caducidad al lado del precio, ya que solo son productos de consumo. No, en serio, la vuelta de las vacaciones en la sección de literatura no es lo mío. [...] Los lectores nos agobian todos los días para conseguir el último libro del que han oído hablar la víspera en la radio. Exigen que estén disponibles en la sección inmediatamente. Hay que resistir, moderar. De las obras que salen en otoño hay que seleccionar un puñado que resulten dignas de figurar en nuestras estanterías. Es un trabajo de titanes. Un trabajo agotador. Que, de hecho, ya nunca se hace. Porque yo soy de las que, por mucho que esta mentalidad se haya perdido en aras de la democratización cultural, yo soy de las que piensan que la entrada de un libro en la biblioteca debe ser todo un reconocimiento. Una distinción. Una grandeza. Que la bibliotecaria debe aportar un suplemento de cultura a los lectores, eligiendo a conciencia entre la marea de la industria del libro. Hay que protegerse...

Sophie Divry. Signatura 400. Traducció de María Enguix Tercero. Blackie Books, 2011. P. 62-64.