l'obra i la vida

 

Font: Paper de Vidre @Paperdevidre

Joan Todó. La verda és porta. Vida i opinions de Joaquim Soler i Ferret. Godall, 2021.

un gir inesperat

 

«Per molt que, personalment, no em faci patir gaire el fet que m'aixafin la guitarra explicant-me el desenllaç d'un relat literari o fílmic, és a dir, que me'n facin un espòiler, la veritat és que, quan les tornes canvien, fa com un respecte, arriscar-se a parlar de certs llibres, tot exposant-se a arruïnar l'experiència del lector que hauria de veure's sorprès per un gir inesperat. I això inclou, fins i tot, el fet d'indicar que aquell llibre té un gir inesperat: sap greu treure el lector de la ingenuïtat amb què escomet un text aparentment clar, planer, que de sobte desplegarà complexitats inesperades.

I tanmateix, de vegades és ben difícil evitar-ho, justament perquè el gir argumental no és gratuït, ni pirotècnic, sinó que s'adequa plenament al sentit profund del relat...»

Joan Todó. «A la recerca de la ciutat prohibida». L'Avenç. Núm. 507, abril 2024.

 

el que fiódor aprengué a sibèria

JOAN TODÓ
El que Fiódor aprengué a Sibèria
L'Avenç
Núm. 483; octubre, 2021.

El 23 d'abril de 1849, Fiódor Dostoievski va ser detingut com a còmplice en una conspiració revolucionària (en realitat formava part d'una tertúlia liberal); condemnat a mort, just a punt de ser afusellat la pena li va ser commutada per cinc anys de treballs forçats a Sibèria, després dels quals en va passar uns quants més a l'exèrcit, abans de ser amnistiat. Quan, una dècada més tard, el 1861, tornava a l'activitat literària, ja era un escriptor ben diferent d'aquell que havia estat. Els tres primers relats del recull El somni d'un home ridícul, aparegut a Godall Edicions, Un arbre de nadal i una boda, aparegut a Comanegra (en tots dos casos amb traducció de Marta Nin) o Les nits blanques (aparegut no fa gaires anys, amb traducció de Miquel Cabal, a Angle Editorial) són mostres d'aquella primera època que deixava enrere.

Apunts del subsòl, del 1864, pot ser llegit com una resposta a aquells relats: el Somniador que protagonitzava Les nits blanques ha esdevingut l'home del subsòl que, quan ens explica una història de quinze anys enrere, l'està situant en l'any anterior a la detenció de l'autor. Si el Somniador tenia una sèrie d'encontres amb una noia abandonada, l'home del subsòl es dedica a martiritzar una prostituta i és sobretot un misantrop desconjuntat. En un parell d'anys, a Crim i càstig (també traduïda per Miquel Cabal, en aquest cas a La Casa dels Clàssics), haurà esdevingut un assassí, impulsat mig per la penúria econòmica i el recel sobre el prometatge de la seva germana, mig per unes vagues teories que presagien Nietzsche. La novetat és que l'assassinat és vist des del punt de vista del culpable; la intriga ja no consistirà a escatir la identitat d'aquest, sinó en saber per què ho ha fet, quan trigarà a ser enxampat, o si s'entregarà.

Era el moment en què l'Estat burgès s'estenia per Europa i feia la seva aparició a una Rússia encara feudal, i el Dostoievski madur va començar a avisar que potser el nou sistema administratiu no estava preparat per enfrontar-se a la complexitat humana. Posteriorment, el príncep Mixkin de L'idiota o l'stàrets Zòsim d'Els germans Karàmazov (girades al català, respectivament, per Josep M. Güell i Joan Sales) aprofundiran en aquesta esquerda entre la justícia divina i la humana.

Les lleis, per a Dostoievski, sempre són insuficients; el capitalisme, la mercantilització creixent, la reducció de la vida a lleis matemàtiques, que irrompien en un país que acabava d'alliberar els serfs, sempre són insuficients davant la llibertat humana, que no sempre es guia pel que és raonable.

És per això que Crim i càstig s'acaba en el moment en què comença a intervenir la policia: el «càstig» del títol és tot allò que succeeix entre el crim de la primera part i la confessió amb què es clou la sisena, en el llarg procés que condueix al penediment. És una mena de paradoxa: com si la culpabilitat només existís quan és un secret íntim i, en mirar d'encaixar-lo en els casos generals que reconeix l'administració, se la banalitzés en lloc de resoldre-la, de la mateixa manera que la realització pràctica del delicte esdevindrà, mitjançant l'acceptació de la vergonya, un camí cap a la redempció.

En aquell progrés que s'introduïa des d'Europa, Dostoievski hi veurà encara un altre perill: la destrucció de la comunitat humana. És el malson que, cap al final, assetja Raskólnikov, el d'una «pesta mortífera terrible i mai vista, que avança cap a Europa des de les profunditats de l'Àsia» i que provoca que els homes deixin d'entendre's, que s'estenguin les dissensions, que la universalitat dels valors entri en crisi. Una variant serà el somni de l'home ridícul (que és potser l'últim estadi, després del Somniador i l'home del subsòl, de l'individu dostoievskià), que introdueix la mentida, i amb ella la consciència, en un planeta innocent.

De bracet amb la burocratització arribava l'individualisme romàntic, una noció de llibertat com a autonomia respecte als altres, com a pèrdua de les obligacions ètiques: aquell mateix sentimentalisme del Somniador de Les nits blanques. És per això que, en les obres de maduresa, els diàlegs s'ompliran de malentesos i el focus narratiu esdevindrà variable, provocant que el lector conegui els fets millor que els personatges. Cada posició ideològica expressada és contrapesada per la posició contrària, sense arribar a una síntesi definitiva.

I tot això, ben probablement, Fiódor Dostoievski ho va aprendre mentre era a la presó.

la porta dels somnis

«El 18 de maig [1985] s'havia emès a Catalunya Ràdio un programa titulat La porta dels somnis, on es combinaven lectures de fragments literaris i breus comentaris de Soler sobre un llençol de peces de música clàssica. [...] Serà al setembre que el programa s'incorporarà a la graella amb regularitat.

[...] Soler preparava el guió i decidia els fragments musicals, que anava a demanar a la discoteca de l'emissora (o sigui, una col·lecció enorme de discos, de vinil, amb fitxes manuals que indicaven on trobar-los) i ho preparaven. De vegades dedicaven el programa a un sol autor: Soler hi feia un acostament molt divulgatiu, donant-ne la vida i obra d'una manera força ortodoxa, tot i que connectant-les amb una certa alegria (per exemple: el juny de 1986, parlant de la poesia d'Emily Dickinson, s'estén força sobre les relacions de la poetessa amb els seus pares) i permetent-se establir connexions inesperades.

Costava tres hores, preparar un programa. Els guions ocupaven unes vint pàgines, incloent-hi les fotocòpies enganxades de textos aliens (i ara, fem números: vint pàgines a la setmana, vuitanta al mes, 960 pàgines a l'any durant nou anys...). Ho feien als matins; una primera hora dedicada a vigilar que tot estigués llest (podia passar que algú hagués guardat un disc a la funda que no tocava; un cop trobat, calia buscar, amb el disc de vinil, el passatge concret que desitjava Soler). Després s'emetia a la matinada (i es va utilitzar sovint per omplir de contingut dies de vaga, aprofitant que el programa era, aparentment, políticament neutre. El 27 de setembre, poc després que se n'iniciï l'emissió regular, Soler anota:  «Treballant a la ràdio, a l'Emissora Institucional del meu país, és quan m'he adonat d'una manera més clara que visc en un país ocupat, ocupat pels mateixos que l'habiten».

Així, aquell programa que havia començat com un càstig va acabar sent un refugi: Soler va escriure i presentar el programa fins pocs mesos abans de morir. Tot sembla indicar que va trobar un espai de llibertat: un lloc discret, ocult entre la programació nocturna, on posar peces d'Antonio Vivaldi, de Carles Santos o de Kraftwerk, on llegir poemes i relats, sovint propis, lligats per una fràgil excusa temàtica. Rafel Vallbona, Pepa Palau o, sobretot, Toni Moreno hi posaran altres veus; Daniel Guinot en serà el tècnic de so més habitual. La sintonia serà sempre la de Gluck. I és un programa que permet fer moltes coses: permet conèixer la literatura catalana entre 1985 i 1992, permet dibuixar la constel·lació d'obres literàries i musicals preferides de Soler, permet conèixer la seva evolució durant aquells anys. Va esdevenir una mena de quadern de bitàcola, paral·lel potser al dietari que mantenia en privat i als articles que va anar publicant en diversos mitjans...»

 

 Joan Todó. La verda és porta. Vida i opinions de Joaquim Soler i Ferret. Godall, 2021.

La porta dels somnis (Tots els programes)

l'últim llibre de joan todó

«Estàs a punt de llegir l'últim llibre de Joan Todó, lector. O lectora: encara no sé qui ets, com tampoc sé com l'has obtingut: si l'has comprat, l'has agafat en préstec en alguna biblioteca, te l'ha deixat algú o te l'has trobat a la vora d'un contenidor de paper, junt amb alguna enciclopèdia, alguna lectura obligatòria escolar o un feix de revistes enganxifoses. Totes les meves suposicions són filles del meu temps: t'imagino llegint un volum de paper, però potser llegeixes en una pantalla flexible, qui sap si en una projecció inconsútil transmesa directament al cervell. No sé qui ets, Lectora, no sé ni tan sols si ets: potser aquest llibre acaba oblidat, perdut al magatzem de Godall Edicions, després de fer una passejada ridícula per les llibreries. Això no seria, en realitat, gens estrany: la majoria dels papers escrits acaben condemnats a aquesta derrota, i això fins i tot en el cas dels textos que van ser celebrats i llorejats, encimbellats com si la glòria en dispensés la lectura.

Aquesta derrota és també la matèria d'aquest llibre, Lectora. Ja que aquest és un llibre sobre escriptors; sobre un escriptor concret, de qui és ben probable que no hagis sentit a parlar mai. Amb prou feines en trobaries cap llibre pels establiments; les crestomaties de més precisió no en recullen cap petjada, els annals en recullen el nom entre corrues populoses de novel·listes del seu temps, que va ser tan curt: al cap i a la fi, començà tard i morí jove. És purament una nota a peu de pàgina, Lectora: una nota a peu de pàgina dins la història de la literatura d'una llengua sense estat, perduda dins la república universal de les lletres. Però aquesta nota a peu de pàgina no és un número, Lectora, sinó un senyor fet i dret, que va viure cinquanta anys, va estimar i va odiar, va reproduir-se i va publicar una bona desena de llibres, un ésser de carn i sang, amb mocs i llàgrimes, amb alè, ventositats i excrements. Haurem de furgar en tot això, Lectora.

(Et deus haver fixat que ben ràpidament he passat a dir-te Lectora, com si una mica ja hagués decidit qui seràs. I no, segueixo sense tenir-ne ni idea: però una percepció intuïtiva basada en comentaris, en actes públics, en respostes a llibres anteriors, em diu que, en la meua època, la lectura és una activitat sobretot femenina: dones són l'editora d'aquest llibre i la seua correctora, dona és la que allà al Priorat serà la primera a llegir-lo, ni que just en arribar al final el rebati contra la paret. Ja veig el lector que arriba aquí i arrufa la cella espessa: ho sento, però és ben probable que els teus companys de gènere estiguin mirant el futbol en algun bar, mentre pontifiquen sobre qualsevol matèria humana com si la seva carn trista ja hagués llegit tots els llibres.)

Així doncs, acompanya'm. Et duré cap a ell, cap al protagonista d'aquest llibre, aquest escriptor desconegut...»

 

 Joan Todó. La verda és porta. Vida i opinions de Joaquim Soler i Ferret. Godall, 2021.

 

Godall edicions

________________

P.S.: Si una nit de tardor una lectora.

Estic a punt d'iniciar la lectura del nou llibre de Joan Todó. L'he tret en préstec de la biblioteca. L'he triat, no sé el perquè, d'entre les novetats que ens han arribat aquest mes. És gruixut (681 pàgines). Representa que m'explicarà la vida i miracles de Joaquim Soler i Ferret, un escriptor de qui no he sentit a parlar mai. Però no és una biografia. No està al 92, està al 833.3: Història i crítica de la literatura catalana. 

Que no sigui un cas estrany com El que importa d'en Pedrals, Els Límits del Quim Porta, vull dir, que està a la poesia, i aviam, allò no és un poemari, que en un poema hi quep l'univers, però no hi quep una novel·la; en fi, tant és. Per sort, tenim catàlegs i, encara que el classifiquéssim a bricolatge, l'acabaríem trobant. Dispensa, crec que no ho he dit: soc bibliotecària. 

No és pas que m'esperi res de particular d'aquest llibre en particular. Soc una persona que per principi no s'espera ja res de res.

En tot cas, aquí estic, disposada a abordar les primeres ratlles de la primera pàgina, Autor.

Soc jo, la Lectora. 

 

la mirada del caçador

JOAN TODÓ
La mirada del caçador
L'Avenç, núm. 433, abril 2017. 

A l'inici de «Lo matí de ma infantesa», el magistral conte que obre Mística conilla, de Jordi Lara, el narrador es troba al camp, en companyia de Perejaume i un catedràtic especialista en Verdaguer, a més d'un enginyer de camins. El catedràtic comença a deixar anar pedanteries, davant la indiferència dels altres, fins que l'enginyer de camins inicia una història que és, tant com la de la seva coneixença de Verdaguer, la de la seva descoberta de la natura. És com si Lara reprengués una oposició que, temps enrere, havia esbossat repetidament Prudenci Bertrana: l'intel·lectual, l'estudiós que fa una vida de biblioteca i llum artificial, contra l'artista que xafa la terra i es mou al ras. Ho dirà al pròleg de Proses bàrbares (1911), en dirigir-se al seu lector ideal, aficionat «al blau del cel i al verd de les muntanyes que et feien avorrir els llibres, els mestres i les aules», i deixarà que ho repeteixi el protagonista de Jo! Memòries d'un metge filòsof (1925), comparant-se amb un amic pintor.

L'autor d'Entre la terra i els núvols, però, té una concepció gairebé sacerdotal d'aquest tracte amb la natura, cosa que el du a rebutjar, a la conferència «De les belleses de la natura i el meu goig», la mirada urbana en totes les seves variants (tant l'explícit civilisme noucentista com la perspectiva modernista, ben urbana sota el camuflatge de tremendisme rústic; és com si cerqués una certa puresa del ruralisme. Si a «La figuera dels somnis» especula sobre la intimitat de la natura, sobre com seria aquesta d'amagat dels homes, a «Els bells camins que no menen enlloc» reivindica l'anar a peu: la terra, segons ell, «exigeix a l'home pell morta, suor i algun esquitx de sang». La divisió entre camp i ciutat hi és tallant, dràstica, fins i tot maniquea. I tan persistent que és gairebé el seu tema dominant durant gairebé quaranta anys de carrera literària.

Per això la iniciativa de la «Biblioteca Prudenci Bertrana», duta a terme per les Edicions de la Ela Geminada, i que un dia d'aquests arribarà al seu terme amb l'edició de L'impenitent, resulta tant d'agrair. Entre d'altres coses, per la cura amb què s'ha tractat l'idioma original de l'escriptor, des dels seus inicis, anteriors a la reforma fabriana, fins a la seva maduresa, en què va ser dels pocs autors diguem-ne modernistes que van acceptar la nova ortografia sense gaires reserves; tot plegat sense renunciar a un cabal lèxic esplendorós, ple de troballes a cada paràgraf. Una mica com ha passat amb edicions recents de Juli Vallmitjana, Eduard Girbal Jaume o Josep Pous i Pagès, obrir qualsevol d'aquests llibres de Bertrana és l'oportunitat de redescobrir un català que ja no es gasta, ple de girs i paraules que havíem oblidat. Amb l'afegit que, de tots ells, Bertrana és potser el millor escriptor, el més difícil de menystenir.

De tot plegat, potser el volum més impressionant sigui Tots els contes, que recull llibres publicats i relats dispersos. Allà trobem, a grans trets, dues menes de text: la descripció meravellada del camp, sovint amb el pretext d'una cacera, i la sàtira social. Aquesta segona forma és, en realitat, una curiosa evolució de les seves primeres novel·les: si Violeta, Josafat, Nàufrags o Tieta Claudina, el cicle escrit (i no sempre publicat) durant la primera dècada del segle XX, mostra, segons Víctor Pérez, «situacions embafadores i excessives, proposades com a equacions morals», properes al melodrama o, fins i tot, al relat gòtic, quinze anys després El desig de pecar (1924) arrenca pràcticament del mateix tema, el desig insatisfet, per resoldre'l com un drama ridícul.

En l'altra forma, la de les sortides al camp, va imposant-se cada cop més una perspectiva autobiogràfica que serà, també, la de la trilogia final. Ja Proses bàrbares du aquest nom perquè la perspectiva del narrador és la d'un cronista, un escriptor que, segons la seva filla Aurora, no tenia gaire inventiva. La qualitat narrativa és escassa; a canvi, Bertrana entrega descripcions portentoses, plenes de detalls, en una prosa admirable, d'una riquesa lèxica enlluernadora. Una qualitat de la mirada que, cap al final de L'hereu, troba una explicació ben curiosa: el moment abans de disparar un tret és, per al caçador, de tal concentració, de tal atenció en tot el que l'envolta, que tot resta fixat en la seva percepció: «Us descriuen el paisatge, escenari de la victòria, amb la mateixa gustosa minuciositat que esmercen a fer-vos veure la víctima que s'esquitlla i el tret que l'esmicola.»

la tercera persona

JOAN TODÓ

La tercera persona

L’Avenç, Núm. 426, setembre 2016

Lydia Davis, en el pròleg de Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin, es refereix a l’autoficció, «la narració de la pròpia vida, extreta d’una manera gairebé inalterable de la realitat, garbellada i explicada amb un encert i perícia». Deu ser una de les definicions més ingènues que recordo, ja que la «ficció» que forma part de la pròpia paraula queda reduïda a un «gairebé» imprecís, gairebé inexistent; tot i que ella mateixa, tot seguit, indica que Berlin, en escriure contes a partir de fets reals, modificava esdeveniments, detalls, descripcions...

Contra aquesta ingenuïtat que confon el conte amb la biografia, els editors del llibre han tingut l’encert d’incloure una nota biogràfica al final del llibre, i no en cap altre lloc.                   

El lector hi arriba després de travessar una sèrie de contes on, de tant en tant, el sobta l’espurna d’un reconeixement: «Doctor H. A. Moynihan» comença amb la narradora expulsada del col·legi per agredir una monja, i tot seguit «Estrelles i sants» ens explica com va arribar a pegar-la. A «Sex-appeal» retroba Bella Lynn, la cosina de la narradora que ha aparegut a «Mossegades de tigre». I, si «Toda luna, todo año» narra la relació entre una dona i un pescador mexicà anomenat César, «La tristesa» fa que es retrobin anys després. La culminació és tot un cicle de contes dedicats a l’estada amb la Sally, la germana malalta de càncer.

Altres coincidències són menys cridaneres: moltes de les protagonistes són alcohòliques, van passant per centres de rehabilitació, es mouen pels voltants d’El Paso, encadenen diverses feines i diverses relacions amoroses. Van apareixent temes recurrents: el contacte amb l’Amèrica llatina, la relació amb la gent de les classes desafavorides americanes, els desastres familiars. I evidentment hi ha la veu de la narradora, ben singular, que es resumeix a si mateixa en una sola frase del conte «Silenci»: «No em sap greu dir coses terribles si les puc transformar en divertides».

Tots aquests reconeixements arriben al seu clímax quan, arribats al final, llegim que Lucia Berlin va patir escoliosi, va viure a Xile, va tenir diversos marits, va passar temporades a Mèxic, va caure en l'alcoholisme i el va superar. Però entre els contes i la nota biogràfica que clou el volum hi ha, malgrat les coincidències, l’abisme que separa la vida viscuda (i prou moguda en el cas de Berlin, cosa que vol dir que, fins i tot si la seva «autoficció» coincidís amb la definició de la prologuista, el resultat seria interessant) i les narracions de l’autora.

Aquesta sovint adopta l’actitud d’algú que ens explica un fet que li ha succeït: «Estrelles i sants», per exemple, és un relat que triga una estona a començar, mentre la narradora, adreçant-se a un auditori plural, busca la millor manera d’explicar-se. I «Punt de vista» comença teoritzant sobre l’ús de la tercera persona. Per fer-ho, pren com a exemple un conte de Txèkhov, «La tristesa», narrat justament en tercera persona. Segons la narradora del conte, si fos en primera persona «ens sentiríem empegueïts, incòmodes, fins i tot avorrits, i reaccionaríem precisament com els clients del cotxer del conte».

Contra això, la narració en tercera persona crea una instància, el narrador, intermediària entre el personatge i el lector, de tal manera que aquest últim, contagiat de l’interès que el narrador mostra per les desgràcies del protagonista, s’empelta de la seva compassió. «La meva intenció», diu, «és convertir aquesta dona, per mitjà d’un seguit de detalls intricats, en algú tan creïble que us atregui d’una manera irremeiable.» I afegeix: «Gairebé tots els escriptors aprofiten accessoris i decorats de la seva vida.»

Potser aquesta seria la direcció adequada: Manual per a dones de fer feines és com un trencadís sobre un seguit de vides, una sèrie de dones que tot sovint parlen en primera persona i que generalment són un cas.

Totes elles s’assemblen: irresistiblement simpàtiques, una mica desastroses, capaces de superar els tràngols, o com a mínim d’explicar-los com si ja no pesessin. Hi ha detalls, experiències, que ajuden a fer-les creïbles. O bé podem especular si totes elles són un autoretrat de l’autora, si el trencadís pot resoldre’s en les quatre pàgines de la seva biografia. Però naturalment, si fos així, les 480 pàgines precedents serien prescindibles.

I no és el cas. 

una carta

«Amb tots els respectes, senyora bibliotecària: s'ha acabat. No s'ho agafi com un assumpte personal, al contrari. La seva presència aquí m'ha endolcit força les visites: sempre tan servicial, tan silenciosa, sempre amb una recomanació a punt. Em sabrà greu no tornar a veure el seu somriure, li ho dic de debò. Però és que ja no aguanto més. No ho puc suportar. Tot plegat ha arribat a un nivell insostenible.

Jo, suposo que ja ho sap, sóc un home de gustos senzills. No bec, no fumo, no menjo gaire. No en tinc cap recança: sóc, també, un home solitari. No m'agrada la gent. Molts dels meus companys de feina, quan en surten, van directes al bar i hi passen la tarda; d'altres s'embalbeixen davant la caixa tonta. Jo, no. Jo fins ara venia aquí, i passava la tarda llegint, primer el diari, després algun llibre...Què li he d'explicar?

Són tants anys! Vaig agafar el costum poc després que la inauguressin. Una mica per curiositat, una mica per avorriment. Ara puc dir que les millors estones de la meva vida les he passat en una biblioteca. Qui m'ho havia de dir! El que primer em va atrapar van ser els periòdics. Entrava, n'agafava un, me'l llegia, el tornava al lloc, agafava el del costat...La dèria no va durar gaire, tot i que al llarg d'aquests anys no he deixat mai de donar-hi un cop d'ull; en el fons, però, sempre són el mateix. I no m'estranya: com poden trobar cada dia material per omplir cinquanta pàgines? No en passen tantes, de coses al món.

Així va arribar un dia que em vaig fixar en les revistes. Em cal felicitar-la: la infausta premsa rosa, que omple el quiosc del poble, té aquí una presència ben discreta, vora tot de publicacions sobre actualitat política, economia, música, costura, cine, motor, art, animals, història...Ah, la Història! Vostè ho sap molt bé: la Història és la meva debilitat. I potser ho vaig descobrir aquí. No pas a l'escola, que ben just si ens ensenyaven la llista dels reyes godos. I això rai, que a casa érem pobres i ni pensaments de fer carrera. Sort vaig tenir, doncs, que no se'm despertés el cuquet abans.

Se'n recorda? Vostè era molt jove. De primer no li deia res. Però va haver-hi un dia que em vaig decidir i vaig demanar-li si tenien llibres d'història. Quan, seguint les seves indicacions, vaig trobar-me davant d'aquell mur de llibres, no m'ho podia acabar. Em semblava impossible. Vaig agafar un llibret prim, el recordo molt bé: Apologia de la història, de Marc Bloch. L'he rellegit sovint. I vaig continuar furgant en aquella secció; cada llibre em duia a un altre llibre que també calia llegir, i aquest a deu llibres que calia llegir, com si, com més llegia, més coses hi hagués que encara no havia llegit.

Quins dies més joiosos! Se'n recorda? A la biblioteca només hi érem vostè i jo, i només se sentia el refrec de les pàgines que jo estava devorant. És veritat que hi apareixien nens que venien a fer els deures (és un dir), però només a temporades. En aquell moment em semblaven una murga, però he acabat enyorant el soroll que feien, que era només una lleu remor en comparació al que ha vingut després. A l'estiu era meravellós: no venia ningú.

El primer vaticini de la fi va ser la secció de discos. Ara ja fa anys que hi és, i de bell antuvi semblava innocent: una petita calaixera amb alguns compactes de música clàssica. Però em va estranyar que hi fos. I tanmateix no vaig adonar-me de com n'arribaven més, de com la secció anava creixent, de com hi havia gent que entrava i hi anava directa a agafar un disc; ni m'hi fixava. No me'n vaig adonar, del que passava, fins que no hi van posar devedés. Perquè de sobte va començar a venir més gent. Entraven, feien un volt, s'enduien una pel·lícula o dues per veure-les el cap de setmana, com si això fos un videoclub. D'agafar un llibre, ni pensaments. Això rai; però en venien tants que sempre trobaven algun conegut i feien petar la xerrada. Vatua l'olla! Ja podia demanar silenci, jo: allò semblava el mercat de Calaf.

El que m'ha fet decidir, però, ha estat l'anunci d'un club de lectura. Pel que tinc entès, vindran aquí i faran tertúlia sobre un llibre. Tertúlia! Que no n'hi ha prou? Què serà el següent? Servir begudes? A veure si m'entén: jo venia aquí a llegir, a estar sol, no a veure gent. No dic que sigui culpa seva, senyora bibliotecària, segur que a vostè li exigeixen aquest desori, i que no té més remei. Suposo que és la seva feina, i l'ha de conservar. Però jo, si volgués trobar gent, aniria al bar.

I no descarto anar-hi. Al pas que anem, allà no hi quedarà ningú!»

Joan Todó. «Una carta». A: Lladres. Labreu, 2016. P. 25-28.

-----> Vegeu també.

·Lladres i Todó, a l'editorial Labreu.

·Joan Todó. L’emperador anava nu i a més era un lladre. Núvol, Elisabet Armengol. 

·Entrevista a Joan Todó, autor de Lladres. Jordi Nopca. AraLlegim. 

·El creixement imparable. Ponç Puigdevall. El País. 

·Fàstic. El blog de Joan Todó.

________________________
P.S.: El conte va ser un encàrrec del Servei de Biblioteques del Departament de Cultura, en qualitat d'autor ‘De capçalera’ de la biblioteca d’Alcanar. En Todó el dedica a totes les bibliotecàries, i algun bibliotecari, a qui he anat marejant al llarg d'aquesta vida, sigui a La Sénia, a Tortosa, a Alcanar, a Amposta, a Tarragona, a Vila-seca o a Reus.