el nen que llepava còmics

Gentilesa de l'Albert Arnaus

JOSEP MARIA BEÀ

La contra | La Vanguardia

15|3|2017

Va ser un pioner del boom del còmic espanyol de la segona meitat del segle XX, i el nostre primer historietista als Estats Units. La mort del seu pare el va deprimir, i se’n va recuperar amb autohipnosi...que li regalava imatges inspiradores. L’editorial Trilita (d’Albert Mestres) recupera avui la seva obra màxima, Historias de, i publica Josep Maria Beà, repàs dels seus tretze pseudònims, la seva personalitat múltiple per a l’art. Quan Beà i la seva obra lliscaven “cap al negre absolut”, el seu álter ego Sánchez Zamora va donar llum i aire al seu traç: el va alliberar i li va salvar la vida. Avui... prefereix viure-la sense ja dibuixar-la.

Vostè dibuixa.
Ja no. Que continuïn altres. Ja vaig dibuixar molt.

Fins al virtuosisme.
Veig el dibuix complet a la pàgina en blanc, només el ressegueixo. Vaig començar amb 13 anyets...

Era un nen!
De postguerra: quina fam d’imatges!

Fam d’imatges?

El cinema era poc accessible, de televisió no n’hi havia... Una dictadura contra la imatge! I els humans necessitem imatges. I en aquell desert... vaig veure una illa de salvació.

Quina illa?

El quiosc! Amb còmics! Aliment per a la vista assedegada. I quines portades! En aquella Barcelona grisa, com de plom... quins colors! Vermells, blaus, grocs, tan vibrants! Jo llepava el vermell de les vinyetes.

Llepava les pàgines dels còmics?
A la meva habitació, d’amagat, amb set anys: el vermell, sobretot. Passava la llengua fins a deixar blanc el paper. Fins que em van haver d’ingressar a l’hospital Clínic.

Es va intoxicar?

Vaig emmalaltir, va venir el metge... i ho vaig confessar. “I el blau, has llepat el blau?”, es va alarmar. El blau era més verinós: hauria mort! “El nen llepador de còmics”, em deien.

Quins còmics... llepava?

TBO Així molts ens vam ensinistrar en la lectura.

Jo també.

Alguns ens vam posar també a dibuixar: érem dotze xavals a Barcelona.

Com ho sap?

Em vaig assabentar que existia una agència de dibuixants, i m’hi vaig personar: Selecciones Ilustradas, fundada per Josep Toutain, de 22 anys. Jo en tenia 13, i encara anava a l’escola, però allà vaig començar a dibuixar els dijous a la tarda. Amb uns altres dotze xavals, tots menors de 20 anys.

I què deien els pares?
Quan vaig confessar al meu pare la meva ­vocació, va dir: “Aquesta feina no existeix. Ho preguntaré a un amic advocat”.

I?

Veredicte: “existeix, però amb indicis de misèria absoluta”. Però jo estava tan determinat... que fins i tot vaig superar el terror més gran que he sentit en la meva vida!

Quin terror?

“Si no superes la pallissa del boxejador, no et faran servir com a dibuixant en aquesta agència ni en cap altra del món”, em van informar els meus companys d’agència.

Pallissa? Boxejador?

D’una habitació van treure un altre dibuixant, Espí, amb la cara ensangonada. “Et toca!”, van dir-me. M’ho vaig empassar...

I va entrar?

Preferia morir a no ser dibuixant! Dins hi havia un tipus molt fort, en calçons de boxejador i guants, emmascarat. Jo era primet i fràgil: “Moriré”, vaig pensar, plorant. Em va fer despullar, es va acostar amb el puny enlaire, va arribar Toutain i tots van córrer.

Quina quintada...

Érem joves i creatius: després vaig participar en males passades a d’altres, i pitjors.

Quin tipus de còmic feien?

De terror, western, ciència-ficció, bèl·lics, aventures... Cansat de dibuixar guions d’altres... em vaig fer pintor: vaig estar tres anys a París. Vaig tornar quan Luis Gasca va crear la revista Drácula i em va donar llibertat per escriure i dibuixar les meves històries.

Es va divertir?

Molt! Després em van fitxar Creepy..., les millors revistes dels Estats Units! Jo vaig ser el primer espanyol a publicar-hi historietes pròpies, com una de terror am­bientada en una típica masia catalana. A Creepy li vaig posar barretina, per mer sur­realisme. I els va encantar!

D’on treia les idees?

Vaig practicar sofrologia, un mètode d’autorelaxació concentrativa... i en aquell estat afloraven imatges interessants.

De l’inconscient?

Em ficava al llit, em sumia en una relaxació profunda, un entreson lúcid: quina serenitat, quina placidesa! I brollaven imatges, que després dibuixava: l’eruga d’ Historias de, les naus cúbiques...

Practica encara aquella autohipnosi?

No. Un dia vaig sentir que sortia del meu cos, vaig témer no poder tornar, i ho vaig deixar.

En què camina ara, Beà!

Passejo, pedalejo, converso amb amics, vaig a una terrassa, llegeixo, veig cinema... Valoro cada minut: en van quedant menys...

Però ara reediten la seva obra!

Sí, encara que m’he autocensurat vinyetes, per estalviar-me acusacions de masclista, ­violador, maltractador, pederasta, racista...

I això?

Ara veig que Espanya mai no va gaudir de més llibertat personal que en la transició, del 1975 a mitjans dels vuitanta: les vinyetes que publicava llavors... són avui impublicables.

Doncs quina llàstima, quin retard...

Des dels criminals de Síria fins als intolerants d’aquí, tots entossudits a fer-te sentir ma­lament per ser artista! Però jo em consolo: penso que si li he donat a una persona una estoneta de felicitat amb les meves historietes en aquest món fotut, ja he estat útil!