AURORA BERTRANA
«Prudenci Bertrana i la seva obra»
Pròleg a: Prudenci Bertrana. Obres completes. Selecta, 1965.
La trilogia autobiogràfica de Prudenci Bertrana, els tres volums que porten per nom L'hereu, El vagabund i L'impenitent, són les seves darreres novel·les. L'impenitent, a més, la seva obra pòstuma.
En aquestes tres obres, Bertrana ens conta tota la vida d'Innocenci Aspriu, propietari i pintor fracassat i, finalment, escriptor de prestigi. Per a donar forma a Innocenci Aspriu, Bertrana no fa sinó descriure la seva pròpia vida. En la primera part de L'hereu, servint-se de la seva prodigiosa memòria, evoca la seva adolescència i una part de la seva joventut al mas Aspriu de l'Esparra, on Josep Bertrana posseïa una gran propietat.
No és ni l'argument de L'hereu ni la psicologia dels personatges de la novel·la el que crida l'atenció en aquesta obra. On resideix el seu autèntic i commovedor interès, és en les descripcions del camp, descripcions acurades, minucioses, detallades. L'amor de Prudenci Bertrana per la naturalesa s'hi manifesta plenament.
La primera part de L'hereu resulta un gran poema naturalista. Bertrana pretén servir-se del paisatge com a teló de fons. Però el paisatge, gràcies a l'amor i al talent de l'autor, esdevé, potser contra la seva mateixa voluntat, el principal personatge de la novel·la, mentre els de carn i ossos es dilueixen i es transformen en figurants.
En el transcurs de la novel·la moren la mare i el pare del protagonista. Innocenci Aspriu es mullera amb la seva promesa i tenen dues nenes. Tot això està contat lleugerament, com episodis sense importància. Sense importància novel·lesca, però és reflex exacte de la realitat. Fins aquí Prudenci Bertrana i Innocenci Aspriu són una mateixa persona i els esdeveniments de la vida d'Innocenci són exactament els esdeveniments de la vida de Prudenci. Però de sobte Bertrana abandona l'autobiografia per a fer novel·la. I aquests són els moments, al nostre entendre, menys reeixits de l'obra.
I aquí és també on jo lamento una vegada més que la trilogia no sigui una autèntica autobiografia, unes memòries de Bertrana contades com ell sols sap fer-ho, amb tanta força descriptiva, amb tanta sinceritat i mestratge. Bertrana descriu a voltes la seva pròpia vida amb minuciosa precisió, s'hi deixa anar amb sinceritat quasi impúdica. I tot d'una recorre a la imaginació i això que no en sol gastar gaire.
En L'hereu, l'episodi dels amors d'Innocenci Aspriu amb la dispesera, és inventat de cap a peus. Quan Prudenci Bertrana va anar a estudiar a Barcelona ja estava enamorat i promès amb Neus Salazar, la que va ser la seva esposa i la meva mare. Recordo perfectament l'ombra de pesar que va reflectir-se-li en el rostre en acabar de llegir L'hereu. "El teu pare, va dir-me, m'ha convertit en dispesera. Què hi farem!"
Per a Bertrana, escriptor, aquests detalls no tenien importància, i en la novel·la L'hereu, encara menys. El drama de L'hereu és la pèrdua de l'heretat, l'inconsolable enyor d'Innocenci Aspriu, és a dir, de Prudenci Bertrana. El record d'aquell lamentable esdeveniment animava encara la seva ploma trenta anys més tard. L'incendi del bosc, incendi que vaig presenciar amb tota la seva desoladora grandesa, i tot el seu horror, apareix descrit al final de L'hereu. Aquesta catàstrofe i el comiat d'Innocenci Aspriu a les terres que tant amava, que havien constituït per a ell molt més que una gran propietat agrària i forestal, el paradís dels seus somnis, són les pàgines més patètiques de la novel·la.
El vagabund és, com L'hereu, i potser encara més que aquesta, la biografia de Prudenci Bertrana. Llegint El vagabund es coneix un fragment importantíssim de la vida del seu autor: el període que va de la pèrdua de l'heretat, al començament de les seves activitats de pintor; i el que va del començ de la seva vida de pintor fins al començ de la d'escriptor.
La misantropia, els dubtes, la indecisió sobre d'ell mateix, que l'Aspriu experimenta i la necessitat imperiosa de guanyar com més aviat millor el pa dels seus fills, hi apareixen minuciosament descrits junt amb certs paratges de Girona. Bertrana, en escriure El vagabund, evoca amb amor intens, amb inguarible enyorança, aquella Girona on visqué hores decisives, on li nasqueren els seus quatre fills. Sembla oblidar que està escrivint una novel·la, o, qui sap si tem afrontar aquell tema que, forçosament avivarà els seus sofriments.
Entretant Innocenci Aspriu ha contret noves i interessants amistats, la personalitat moral i intel·lectual de les quals exerceix una certa influència damunt d'ell: Fresneda, Delavila, i un jove poeta, gran entusiasta de Les flors del mal, en la vida real, Xavier Montsalvatge, Carles Rahola i Miquel de Palol, tots desapareguts d'aquest món, malauradament.
Fresneda, Delavila i el jove poeta, acompanyen Innocenci Aspriu en els seus romiatges nocturns. Viuen amb ell les visions i impressions del barri antic, dels voltants de la catedral, i de Sant Fèlix. I també el barri de la prostitució, vergonyosament arraulit entre esglésies i convents, des del romànic Sant Pere de Galligants, fins la Seu, d'on sortirà Josafat.
Finalment, després de passejades i més passejades, de dubtes i més dubtes, de remordiments i més remordiments, Innocenci Aspriu es decideix a desentaforar la capsa de pintures, desempolsar els pinzells a desentaforar la capsa de pintures, desempolsar els pinzells i posar-se a pintar, que, fet i fet era l'únic que sabia fer més o menys bé. Exactament com ho féu Bertrana, Aspriu s'ha tirat de cap a fer l'ofici de pintor, com si hagués decidit tirar-se daltabaix del campanar de la Catedral, i anar a rebotre contra les lloses mortuòries que cobreixen despulles venerables. Dóna lliçons de dibuix i de pintura, fa retrats de difunts inspirant-se en velles i esborrades fotografies, pinta cartells comercials, estendards de confraries religioses, ex-vots, etc.
I quan ja està resignat a fer de pintor fins a la fi dels seus dies, se li revela de sobte la vocació d'escriptor. Escriu d'amagat de la dona i dels fills. Sent una gran vergonya d'aquest nou viratge de la seva activitat artística. Tem que el titllin de capritxós, de voluble, d'inconsiderat, d'egoista. Encara segueix un temps pintant retrats de senyores i senyors difunts, estendards per a confraries religioses, ex-vots...
L'impenitent, tercer i últim volum de la trilogia autobiogràfica de Prudenci Bertrana, publicat uns quants anys després de la seva mort és un aiguabarreig de les tragèdies familiars i professionals de l'autor, el lament d'un viatger que ha arribat a la darrera etapa del seu viatge, reviu el passat, plora els seus morts i —potser d'una manera inconscient— es venja dels seus enemics, és a dir, d'aquells que per la seva gasiveria i la seva intolerància, per la seva indiferència i incomprensió varen contribuir als seus sofriments.
Bertrana escriví L'impenitent els dos darrers anys de la seva vida. S'embrancava en una tasca més sentimental que intel·lectual, més personal que artística. I dic "s'embrancava" perquè a mitja novel·la se li veu la desorientació i el cansament. Ell mateix se n'adona. Intenta d'esmenar el text, dosificar i canalitzar l'allau d'emocions aclaparadores, de rancúnies persistents, que li vénen a la memòria. Records amargs que el dominen i no li permeten posar L'impenitent a l'alçada de L'hereu i de Proses bàrbares. El protagonista no dóna un pas, no diu una paraula, sense trobar una espina, un escull, una dutxa freda. Potser és veritat, i més que veritat, però al lector tanta malaurança l'aclapara, l'ensopeix i l'enutja.
Entre els rancors de Prudenci Bertrana —segurament justificat— hem de destacar el que demostra en L'impenitent envers l'editor Pau Garcia — en la realitat Antoni López Ventura— propietari dels dos setmanaris satírics: "La Barabomba" i "El fanalet", o sigui "L'esquella de la Torratxa" i "La Campana de Gràcia". Tota una colla d'homes de lletres apareixen també en el transcurs de la novel·la, més o menys caricaturitzats amb noms inventats per l'autor. Bertrana ens els presenta segons la simpatia o l'antipatia que li inspiren: Joan Maragall, Pere Corominas, Carles Soldevila, Josep Carner, Rovira i Virgili, Màrius Aguilar, Ignasi Iglésias, Manuel Brunet...A cada un d'ells — personatges secundaris de L'impenitent— dedica una carícia o una punxada, segons el seu agraïment o la seva rancúnia.
L'impenitent és un passar comptes amb els bons i els dolents, és treure els drapets al sol de tota una colla de persones i, sobretot, és una lletania de recances i d'enyorances, un llarg plany de dolor, dedicat als fills morts.
Bertrana es va llençar temeràriament a voler fer una novel·la amb aquell període tràgic de la seva pròpia vida. L'escriptor s'hi estanca. Quan Bertrana se n'adona ja és tard. Tracta de trobar un terme mitjà entre la tètrica realitat i uns esdeveniments que no destil·lin tanta amarguesa, tanta intimitat mal dissimulada. I a força de torturar la seva imaginació arriba a solucions mediocres. Una d'elles és renunciar literàriament a la paternitat del seu fill Heribert Bertrana. Ens descriu la malaltia i el traspàs com si aquell noi fos el fill d'un company de l'Aspriu. Bertrana no oblida que està escrivint la seva autobiografia i no gosa atribuir-se tanta quantitat de malvestats. (Quan escrivia aquest passatge encara esperava poder escriure la mort de Cèlia.) Cronista honrat del seu propi dolor, Bertrana, coratjosament, quasi obsessivament, no negligeix cap detall del drama.
Quan es tracta d'Anna Maria —en realitat Hel·lena— de la seva malaltia, de la seva mort, Bertrana, bo i deformant la realitat en certs punts, burxa sense pietat en la seva pròpia ferida. Descriu l'enterrament i no oblida cap particularitat, ho explica tot curosament, sense voler estalviar-se ni una tortura, com embriagat de sofrença.
Al moment d'encarar-se amb la descripció de la decadència física i de la desaparició d'Angelina —és a dir, Cèlia, la més estimada de les filles de l'autor— Bertrana s'atura, impotent. En el transcurs de la novel·la insinua per ací i per allà l'estat delicat de la nena i dues o tres malalties. Però li manquen forces per arribar a la fi. La ploma se li atura, sent com la mà li tremola, com el pit se li omple de sanglots i els ulls se li amaren de llàgrimes. Torna a engrapar l'estilogràfica, torna a provar d'escriure: un cop, dos cops...quants cops encara? Només ell ho sap. Jo puc imaginar-m'ho perquè l'he vist lluitant amb els sanglots i les llàgrimes, volent i no podent escriure, quan Cèlia, a poc a poc, se'ns moria.
En la novel·la L'impenitent Angelina no mor. Les darreres ratlles que l'autor li dedica són un cant a la seva formosor, a la seva gràcia, a la seva gentilesa. Després ve un gran buit. El lector no comprèn per què en el capítol que segueix, Bertrana anomena Aspriu un ancià. Ja no es tracta de fills enlloc. Solament de la seva fidel companya. Bertrana ha renunciat a explicar allò que ni el seu pensament ni la seva mà han estat capaços de dur a terme.
Ha traslladat el seu protagonista, l'ancià Aspriu, a l'alta plana de l'Alt Empordà. Innocenci Aspriu va en cerca de la seva esposa a l'estació de Sant Miquel de Fluvià. Camina sense presses, assaborint una vegada més l'encís del camp solitari. S'atura a reposar en un marge, i allí va a raure, també, un altre caminant. Li demana una informació local. Parlen una estona. I tot d'una el vell descobreix que el jove és un aprenent de literat, alhora que l'altre descobreix que el vell és Innocenci Aspriu, el famós prosista. L'aprenent es declara admirador i deixeble d'ell.
Aquest paràgraf descobreix un dels darrers anhels de Bertrana: ésser llegit i admirat per les generacions futures, commoure-les amb la seva prosa, fer que estimin la naturalesa i els seus rústics herois.
L'esposa d'Innocenci Aspriu no arriba. Ell se'n torna a Sant Pere Pescador pels corriols dels sembrats; en penetrar en la seva cambra, a casa del seu cosí Vador, el primer que fa és contemplar una fotografia de les seves filles; no diu quines i el detall no correspon segurament a la realitat. No diu tampoc que siguin mortes. Però ens fa saber que davant d'aquelles fotografies "com si fossin imatges d'un altar", hi ha tothora flors camperoles. Innocenci Aspriu contempla els retrats i creu llegir una tímida acusació en els ulls de les seves filles (no oblidem que el fill mort figura en la novel·la com essent-ho d'un company). Innocenci Aspriu es demana si no seria just d'ofrenar-los en desgreuge totes les obres d'ell, cremant-les i esventant-ne les cendres.
Fa un sondeig mental, profund, desesperat de la seva ànima. Descobreix amb horror que és una ànima impenitent. Això vol dir que Prudenci Bertrana, malgrat les peripècies professionals i les angoixes paternals, no es penedeix d'haver triat la literatura com a professió...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada