innocenci aspriu no és prudenci bertrana

MAURICI SERRAHIMA
Dotze mestres. Destino, 1972. P. 224

Vet aquí el problema. El pas de la realitat a la ficció és un dels aspectes més subtils i més difícils d’aclarir i d’explicar en la creació novel·lística. Hi ha novel·listes que se n’han sortit i d’altres que no se’n surten; n’hi ha que no es mouen del que han viscut, i d’altres que es deixen la vida pel camí. No cal, ara, posar exemples. Ni tampoc examinar el problema més a fons. N’hi ha prou amb remarcar que Bertrana, sobretot a partir del mig camí de la vida, no es va saber —no es va voler— despendre, en els seus llibres, de la realitat d’allò que havia viscut.

Però aquest fet, encara que jo ara l’hagi volgut examinar com un problema de l’art narrativa, no condiciona pas necessàriament el resultat. La trilogia Entre la terra i els núvols, que és l’obra cabdal de Bertrana, serà sempre una obra de primer rengle en la literatura narrativa catalana. I, a més, amb els anys que passen i, amb l’oblit que porten, moltes referències a unes velles realitats biogràfiques i anecdòtiques, i fins històriques i tot, han anat i aniran perdent aquest caràcter originari i es fondran cada dia més dins del món de la creació literària. (Ens interessa ben poc, avui, quan llegim l’Odissea, el que hi pugui haver quedat d’un hipotètic Ulisses de debò.)

A més, en aquest gran llibre de Bertrana, hi ha un altre aspecte que potser resulta decisiu. En qualsevol cas, el personatge que hi trobem successivament qualificat d’«hereu», de «vagabund» i d’«impenitent», és a dir, el protagonista Innocenci Aspriu, no pot pas ser vist com un retrat de l’autor, ni de bon tros. Ignoro si ell es veia així, si hi ha en aquella figura un rastre de la imatge real que Bertrana s’havia fet d’ell mateix. Tampoc no afirmaria que, en el personatge, no hi pugui haver molts trets retrobables en l’autor. Però el que afirmo és que l’obra no és una autobiografia. La imatge potser no és falsa, però és, en tot cas, diferent, en tant que incompleta. I, a més, no gens afavorida. I per aquí, en tant que biografia, seria visiblement inexacta. L’honestedat de l’autor, i el desig de no fer-se millor del que era, el portaven sovint a callar, a no dir-se del tot, a quedar-se curt. Jo el coneixia, i no el reconec en l’obra, perquè m’hi manquen molts aspectes d’aquell home que, si bé era sensible, tímid i geniüt, i si se sentia trist i amargat, tenia moltes altres qualitats ben característiques, que potser trobaríem més aviat, molt amagades, en algunes reaccions de les figures que, anys abans, havia anomenat Els herois...Però tant se val. En aquest aspecte, el problema que he examinat ja no entra en joc. Innocenci Aspriu no és Prudenci Bertrana, sinó, cada dia més, l’heroi d’una gran novel·la.